En Jordi Llovet era professor de Crítica Literària de la Facultat de Filologia de la UB quan jo hi estudiava però jo no el vaig tenir mai. El veia de vegades i sentia com alguns companys deien que les classes eren de les que pagaven la pena, però els meus horaris sempre acabaven sent incompatibles amb els seus. Potser per això quan vaig descobrir Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats vaig córrer a llegir-me’l.
Avui ja estic en condicions de dir-vos que m’ho he passat bé, amb l’ensenyament d’aquest professor, encara que hagi estat només a través de la lectura. Aquest assaig sobre com ell percep la institució de la Universitat -ara que l’ha deixada- se sustenta en les vivències d’una carrera que l’ha portat a arribar a les conclusions que presenta al llibre. El text té un estil molt amè: el tema es va desenvolupant per vies àmplies i molt ben documentades que segueixen el curs de la biografia intel·lectual, però sovint hi ha carreteres secundàries que ens porten a fer una passejada per aspectes de la vida privada de l’autor, enmig d’anècdotes i curiositats -us imagineu, per exemple, aquest savi fent una “protomàquina de vènding” per xocolatines? Té gràcia, en sap un niu i és molt didàctic!
A més, val a dir que, com que en Llovet escriu sense embuts, la polèmica està servida. El Pla Bolonya queda a l’alçada del betum (és fascinant com explica els mesos en què va conviure amb els alumnes tancats a la Central), però és que l’ús de les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement tampoc en surten gaire ben parades, ni les autèntiques raons de la Càtedra Barcelona-Nova York…
En definitiva, un llibre que si “sou de lletres” us agradarà; si no, però sou tafaners de mena, també!
Top