La primera novel·la de Daniela Krien
Estiu del 1990, una casa de pagès prop de la frontera entre les dues Alemanyes que s’acaba d’obrir: aquest és l’escenari d’una història d’amor intensa, amb un impuls primari que lliga l’existència i els esdeveniments de l’època d’una manera inevitable. La Maria aviat farà disset anys, viu amb en Johannes al mas dels pares d’ell, a les «habitacions de les aranyes» sota teulat. És una noia tendra i somiadora, que s’estima més encauar-se amb Els germans Karamàzov que anar a classe. Al mas del costat viu Thorsten Henner, un home de quaranta anys, sol. La gent del poble és suspicaç; saben que està envoltat de tragèdies relacionades amb el seu passat. Però, al mateix temps, és un home amb un carisma que desperta gelosies. Una mirada casual un dia, un contacte casual un altre dia, provoquen en la Maria un anhel desconegut, invencible, que l’empeny com per força major a can Henner i a caure als seus braços...
Ens ho explicarem… o no! L’RDA era un país de secrets i els personatges que hi vivien sembla que també, a jutjar per aquests que ens mostra la Daniela Krien en la seva primera novel·la. L’argument és fàcil: la Maria viu amb la família del seu xicot, en Johannes, en un ambient rural de l’Alemanya comunista en el moment que el país és a les portes de la reunificació (a les darreres pàgines el mur caurà). Amb ells hi trobarà l’amor que potser no trobava amb la mare, però sembla que això no serà suficient… I les mentides apareixen.
Però l’argument no és l’únic plat fort d’Algun dia ens ho explicarem tot. Des del meu punt de vista, l’estil narratiu és molt interessant. La història l’explica en primera persona la Maria i la construeix a base de frases curtes i majoritàriament enunciatives, molt sovint en temps present, la qual cosa et fa llegir la novel·la com si veiessis retrats en un National Geographic que ben bé podria haver realitzat en Johannes, a jutjar per la seva passió per la fotografia.
Si algun retret li he de fer al llibre de la Daniela Krein és que a mi m’hauria agradat que fos una mica més breu. Més en el terrany del relat que no pas el de la novel·la… Crec que potser la trama s’estira una mica massa. Amb tot, és indiscutiblement un llibre que et fa pensar i et deixa neguitós. Digueu-me nosaltres mateixos si pot ser d’altra manera, atès que la Maria acaba la narració admetent això:
Penso sovint en les paraules d’Aleksei, el més jove dels germans Karamàzov, quan diu que algun dia ressuscitarem tots nosaltres, ens tornarem a veure i ens ho explicarem tot.
Realment tot.
Top