Bon cop de falç!

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

L’Andreu Calatayud ha fet un escrit sobre el Bon cop de falç! de l’Andreu González i el Ramon Gasch, que ha titulat “Tal com m’ha sortit”. Aquí el teniu:

És estrany, no sóc pas lector de literatura. Però, haig de dir que si que m’he llegit Bon cop de falç! ha estat, per una banda, per agraïment a Ramon Gasch, per dedicar un matí sencer del seu temps al grup del Taller d’Escriptura de Cardedeu. La seva argumentació de fons va despertar els estímuls precisos.

De manera franca i entenedora va explicar molt bé la recerca de documents històrics del nostre país (amb la decisiva col·laboració d’Andreu González i d’altres). Hi va afegir les motivacions que el van impulsar a entrelligar fets reals, ensopits en la indiferència dels arxius, amb una narració humana, personalitzada. Així, episodis de mitjans del 1600 apareixen vivificats amb la recreació d’història novel·lada.

Comences a passar pàgines. Et situes a l’època. Ben aviat te n’adones que algunes coses semblen, només semblen, haver canviat, per sort de tots. D’altres no pas massa.

L’encadenament d’esdeveniments és trepidant. Sense saber com m’hi quedo atrapat com si fos l’espectador d’una pel·lícula d’acció americana que manté la tensió i les ganes de saber com se’n sortirà el protagonista del seguit de peripècies, algunes de dramàtiques fins el límit, contraposades per accions intel·ligents i/o resolutives, que el van fent un heroi admirable.

És fort això! Estem parlant d’un heroi català, no d’un màrtir! M’agraden els herois triomfadors. Malauradament els del meu petit país no surten a les pel·lícules. Potser per aquest motiu, m’hagués estimat més que tot finalitzés abans que els “morbos” de la fotuda realitat aigualissin l’estat de satisfacció que la meva part innocent assaboreix quan, com ha de ser, els que viuen pacíficament a casa seva tenen prou coratge per vèncer la bèstia invasora, que té la mania de voler imposar la seva parla, la seva llei i la seva ànsia saquejadora.

Andreu Calatayud i Fortuny

Cardedeu, març de 2012

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

L’Iván Sánchez-Moreno ha escrit una extensa i exhaustiva ressenya del Bon cop de falç! de l’Andreu González i el Ramon Gasch. Aquí la teniu:

Andreu González, un dels autors d’aquesta obra, es pregunta què i com es determina que un llibre sigui atribuït al gènere de la novel·la històrica. Una narració ambientada a la guerra civil espanyola és històrica? I una sobre l’11-S? El temps passat no és una raó prou bona per legitimar-ho, perquè l’estil, la contrucció de la trama, el ritme i el patró dels personatges (per no dir també de la tipologia de lector/a que hi combrega) són factors molt característics, més que no pas el període que representa. Que un llibre com Bon cop de falç! hagi guanyat el darrer Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica ja promet respondre a molts d’aquests atributs. Veiem-los un per un.

No hem citat amb ingenuïtat l’11-S, data que per a tothom ha quedat dissortadament lligada a l’enderrocament de les Torres Bessones de Nova York, i per a molta gent al cop d’estat pinochetista de 1973. Ara bé, quan es parla de la Guerra dels Segadors, que dóna nom a l’himne nacional de Catalunya, s’acostuma erròniament a situar-la pels volts de 1714, després de catorze mesos de setge del borbó Felip V. El conflicte bèlic que ens ocupa, però, va ocórrer gairebé seixanta anys abans, concretament el 1640, contra “el Rey Planeta” (en contraposició al “Rey Sol” francès), el velazqueny Felip IV. La sublevació esclatà quan, estant les relacions tan tenses per la guerra contra els veïns francesos, les tropes castellanes ocuparen el territori de Catalunya per la força, amb la complaença del comte-duc d’Olivares. Bon cop de falç! se centra en la defensa de Cambrils, Barcelona (la primera Batalla de Montjuïc) i de Martorell contra Pedro Fajardo, marquès de Los Vélez i protegit del rei traïdor. Així, les seves pàgines són farcides de miquelets enrabiats, aliats francesos i hereus com en Joan de can Martí, un jove granjer que veu esguerrada sa vida per un dolent d’aquells clàssics, capaç de matar la seva pròpia mare per no haver-li comprat els crispis que ell volia. Vet aquí el marc de la història, i val a dir que tot passa tan ràpidament que hom espera estirar aquest Corpus de Sang fins a la Guerra de Succesió espanyola.

El ritme és trepidant, reprenent l’estil del fulletó decimonònic: capítols molt curts que interrompen de cop i volta l’acció per mantenir el suspens. En aquest sentit, els autors semblen inspirats per l’esperit romàntic d’un Puixkin o d’un Zola, però amb moments d’autèntic “speed literari” com els de Lafuente Estefanía o Clark Carrados. Només per això, doncs, Bon cop de falç! ja respon als cànons del bon best-seller, a més de les claus editorials d’una lletra gruixuda, unes tapes dures i un format de totxo.

El protagonista, un bon jan potser massa il·lustrat pel seu temps que no només escriu la seva pròpia confessió, sinó que s’expressa en un perfecte català postfabrià, es converteix de sobte en una mena de justicier sanguinari àvid de venjança (és el que té l’amor…). Com a L’estranger, de Camus, on tot passà per culpa d’una gota de suor que es va escórrer dins de l’ull, aquí la tragèdia la provoca la gana de dos soldats que mataren uns xais aliens… i alguna cosa més. La resta, esclar, serà a partir d’aquí un cúmul d’escenes conegudes i d’emocions prou ben construïdes: el paisatge bucòlic abocat a la ruïna, la mort imprevista que genera el drama, la traició, la invasió, etc. La brutalitat punyent d’alguns moments –més propis d’un film noir escrit per Jim Thompson o Dashiel Hammett– esquitxa de gore moltes planes amb dolls de sang, braços i caps tallats de socarrel, i uns quants esbudellaments a dojo. La portada ja és prou representativa, amb un trabucaire clamant mut al cel amb una torxa encesa i amb cara de pomes agres (en Joan Martí), mentre els seus companys branden la seva falç al fons. Per arrodonir aquest coratge, les frases èpiques que llueixen els diàlegs hi han d’afegir un caire cinematogràfic evident, però molt agraït: “Visca la terra i morin els traïdors!” / “A carn, a carn! Sense pietat!”.

Aquest encert és també un ensurt, perquè els personatges entren i surten sense més interès i funció que la de fer de cronistes del que està passant. El fet que apareguin i desapareguin per caprici dels autors suposa un llast pel lector desprevingut, que sovint ha de recular per reconèixer qui està parlant o recordar el seu lligam amb el protagonista. Tot i ser pur clixé –estructurats psicològicament de manera bidimensional: el bo versus el dolent, per exemple, sense més justificació ni argumentació que la d’un ordre moral universal–, els personatges són sovint mers analistes de què està succeïnt, i fins i tot grans coneixedors de la situació present més enllà de les fronteres pirinenques. Amics retrobats, pares masovers que tot d’una són diputats, i figures difoses com el (no tan) enigmàtic Frare o un misteriós mosqueter de nom d’Artagnan amb qui s’acaba creuant els camins, no ajuden gaire a mantenir una línia narrativa clara. Altres desajustaments històrics i lingüístics fan posar el morro tort, sobretot davant de mots com cafarnaüm, eccehomo, tros de quòniam, pòtol o bajanada, potser improcedents per l’època que es tracta.

Valorant que un dels autors prové de la poesia –al currículum d’Andreu González-Castro hi consten títols com Retablo de Nueva York (Universidad de Sevilla, 2004), Obra Nueva (La Garúa, 2005), Epigrames del Mas d’en Gall (Tarafa, 2007), Maniobras Diversivas (Fundación Cultural Miguel Hernández, 2008), entre altres obres d’assaig i conte curt–, es troba a faltar una mica de lírica en els moments de certa tranquil·litat entre tants mars de drama. Les descripcions reclamen més atenció en l’espai, els gestos i l’atmosfera, i no tant en el vestuari dels personatges. En aquest aspecte, a la novel·la li manca ironia i li sobra distanciament, en benefici d’un tempo molt viu, una història senzilla i uns patrons humans massa tòpics que serviria molt bé per bastir el guió d’una TV movie. Sobre el paper, però, es ressent d’una certa fredor expositiva i un abús dels accents efectistes, sense aprofundir gens en la fenomenologia dels seus éssers.

La història, això sí, manté en tot moment una mesurada acció, amb prous meandres com per continuar produint seqüel·les a partir d’alguns secundaris de luxe, començant per un dolent més dolent que el més dolent dels dolents. De fet, la novel·la acaba i no acaba, atès que obre el panorama pels propers seixanta anys, fins la revolta antiborbònica. En temps con els actuals, aquesta sensació d’opressió econòmica, lingüística, identitària i cultural –per no dir ja espiritual– encara persisteix. Al marge de fundacions filantròpiques il·lícites i sous inversemblants per feines de “public relations” de discoteca amb corona, Bon cop de falç! convida al debat sobre la conveniència de mantenir encara qualsevol forma de reialesa. El llibre, doncs, com un excel·lent dispositiu estètic, intensifica el sentiment de rebel·lia esmorteïda que ennuega l’ànima catalana des de fa tres segles. L’abdicació estalviaria les incomoditats i les angoixes de nous segadors amb telèfon mòbil a qui han canviat indignació per il·lusions, com quincalla per l’or als indis. Gasch i González manifesten molt bé aquesta ràbia, condensada en la transformació d’en Joan Martí, al llarg de 400 pàgines que es llegeixen en quatre hores, i aconsegueixen encomanar-la al lector amb eficàcia.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Nosaltres, avui és un gran dia per recomanar el llibre Bon cop de falç!. Aquest cop, però, enlloc d’una ressenya volem compartir un escrit que una lectora, l’Assumpta Clopas, li ha fet arribar a l’Andreu González, coautor del llibre juntament amb en Ramon Gasch.

Fa un temps que vaig llegir el llibre. D’entrada et vull dir que tinc una sensibilitat molt fina i els relats de morts, sang, violència, llegits o visualitzats em depassen. Com que coneixia els fets històrics, em feia una mica de respecte llegir el llibre sencer, així que només l’havia fullejat i llegit a trossos. El llibre em va “atrapar” en el sentit que el vaig llegir en tres dies (tres, quatre hores cada dia).La valoració global que en faig és que és una bona novel·la històrica, ben narrada, amb uns personatges ben descrits, amb reflexions morals-filosòfiques (el perquè de la guerra, qui se’n beneficia…) que m’han agradat. Suposo que us heu documentat molt i molt bé, ja que posar-se a la pell dels catalans del 1600 no deu ser fàcil.

La lectura m’ha portat a repassar els fets de la Barcelona de l’època (he rellegit Sobrequés i altres). Penso que un mèrit de la novel·la històrica és acostar els lectors -ja que la lectura d’Història ens sol costar d’empassar- al terreny de l’interès per saber, per comparar, per aprofundir…

Potser com a petita crítica (realment no he trobat res més per “criticar”) és que alguns capítols són massa curts i també el pesonatge del Frare, que intervè cap al final, potser és una mica forçat, tot i que hi aporta el punt de misteri necessari per anar mantenint l’interès fins al final.

Suposo que els lectors que tenien confusió amb el 1714 els ha quedat clar. Transmet la meva felicitació al teu company de ploma Ramón Gasch i molts èxits futurs.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

En Javier ens ha fet arribar al Nosaltresllegim un post on ressenya dues de les millors novel·les històriques de l’any passat i que tenen com a escenari Catalunya: Bon cop de falç!, d’Andreu González i Ramon Gasch, i Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat. Aquí el teniu!

Mai vaig ser un bon alumne i la Història mai m’havia passat gaire bé, fins que un dia vaig començar a llegir novel·la històrica i tot allò que mai em va agradar va començar a intrigar-me, fins al punt que, després de llegir Lliures o morts i parlar amb en Jaume i en David (els autors), em va agafar la fal·lera i vaig comprar les Narraciones historicas de Francesc Castellví i el Diario del sitio i Defensa de Barcelona. M’hi vaig ficar tant i tant que a hores d’ara començo a escriure el meu llibre amb un bon company, també molt aficionat a la història del nostre país.

No és gens fàcil i els resultats no sempre són els que el lector voldria. En el nostre cas volem fer el nostre llibre amb totes les dades reals que trobem, però som conscients que és una novel·la i s’ha de poder llegir bé. És per això que potser m’han agradat tant aquests dos llibres als quals faig referència.

El Bon cop de falç! ens ha apropat una miqueta més el nostre país. Ens ha explicat una història que a vegades m’ha posat a la pell dels protagonistes quan parla de recórrer els boscos a l’hivern amb unes espardenyes… Us convido a provar l’experiència! Els raonaments dels personatges, els paisatges, tot convida a sentir-se part de la narració. I això quan llegeixes un llibre marca la diferència entre un bestseller, un treball que potser només ha tingut l’encert de sortir en un moment determinat però que té tota mena de carències, i un llibre que t’ha arribat a l’ànima i que tens al teu prestatge amb només quatre obres més que han canviat quelcom en la teva vida al llegir-los.

Lliures o morts el vaig llegir en un moment en què pensava que no trobaria una bona novel·la del 1714. Després de començar-ne alguns i deixar-los de banda, aquest -com l’anterior- me’l vaig cruspir en un tres i no res. Té tot el que té l’anterior, però a més té el petit detall d’acabar el llibre recordant-te que molts dels personatges van existir, que la part principal de la narració, no és ficció, i que encara no som conscients del llegat històric que tenim.

Estic molt content de poder gaudir de dos llibres com aquests, que han aconseguit apropar-nos al nostre referent més proper de la Història d’una manera tan fantàstica. Agrair a tots quatre escriptors la gran tasca que han fet, i també a Columna Edicions, per fer-nos-la arribar.

I ja de passada, agrair-vos l’oportunitat que ens dóna aquest lloc web de conèixer llibres i opinions.

Una abraçada a tothom!

Aquí teniu el primer capítol en pdf de Bon cop de falç! i el primer capítol en pdf de Lliures o morts.