Abans de llegir Com ella no coneixia l’Anne Sexton -les meves mancances pel que fa a la poesia nordamericana són, més que llacunes, oceans-, de manera que aquest recull a càrrec de la Montserrat Abelló em va semblar interessant i gairebé necessari.
M’he trobat amb una autora de la segona meitat del segle XX (es va treure la vida l’any 74) que és, senzillament, colpidora. Si ho penso bé, seria més precís dir-vos que m’ha semblat una veu inquietant. Quan deixava el llibre per posar-me a fer qualsevol altra cosa, tot el que els ulls de l’Anne Sexton van veure, tot el que la seva màquina d’escriure va posar negre sobre blanc, m’anava acompanyant com una llarga ombra.
Els seus poemes no parlen de flors i violes, no. Ella aborda la bogeria, l’abandonament, Déu, la solitud, la mort… però també la masturbació, la menstruació, la condició de dona, el rol de mare i la relació amb els fills… Tot amb un to opressiu i claustrofòbic; les repeticions, l’absència de rima (la traducció ve acompanyada de l’original) i la mètrica trencada contribueixen a fer-nos ofegar en un ambient que ella va patir fins a no poder més.
Però si rellegeixo el que us he escrit em sembla que no he posat prou de manifest que l’obra m’ha agradat molt. No us diré que sigui la mena de llibre que portes al bus i et fa distreure’t de parada… si busqueu això, aquí no toca. Ara bé, si del que teniu ganes és d’una tardor per a la reflexió, no us deixeu passar Com ella. Us deixo la darrera estrofa d’un poema anomenat Paraules, veureu perquè us dic que no el deixeu passar… no ho trobeu magnífic?
Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s’han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses
impossibles d’adobar.
Top