Si fa temps que ens llegiu ja deveu saber que la novel·la negra és una de les meves debilitats. Intentar esbrinar qui és l’assassí en una història em resulta fascinant, i no només per la història per se, sinó pel que s’hi amaga darrera.
El rastre de l’ocell, doncs, és una d’aquestes històries; és la història d’un assassí en sèrie que aparentment és massa llest pel detectiu Nils Trojan, un detectiu acabat de divorciar i amb una filla adolescent que viu a la ciutat de Berlin i que, ara per ara i sense que ho sàpiga ningú, va regularment a la consulta d’una psicòloga per tractar els seus atacs de pànic. El seu món però, trontolla quan es presenta a l’escena d’un crim que és de tot menys corrent. A la víctima, una noia jove i rossa, no només li han arrencat els cabells, sinó que a més ha estat massacrada i apareix amb un ocell esbudellat i sense plomes a sobre. Aquesta però, no serà l’única víctima de l’assassí que sembla ser que segueix un patró…
I fins aquí us puc explicar de què va. Max Bentow utilitza tots els detalls macabres que us pugueu imaginar a l’hora de descriure l’escena d’un crim, de manera que a mida que vas llegint pots fer-te una idea clara de tot el que va succeint. A més, si com jo heu estat a Berlin, els escenaris us semblaran familiars, quelcom que li dona més realisme a la novel·la. I una última qüestió interessant: l’autor utilitza un pseudònim per escriure una novel·la on el protagonista és una persona amb una ment aparentment força malalta… tot un misteri, oi?
Si sou d’aquells que us agraden aquelles novel·les que fins al final no es descobreix l’assassí, aquesta l’heu de llegir. Res d’intuir qui pot ser a mida que llegeixes, no, no… Us ho ben dic: l’intriga està assegurada fins l’última pàgina.
Si no voleu saber què us perdeu, comenceu ja a llegir-la: feu-li una ullada al primer capítol en pdf.
Top