Fa vint-i-cinc anys Javier Sierra (Terol, 1971) va decidir buscar respostes a grans preguntes a través de l'escriptura. Des de llavors ha donat a impremta onze obres. Aquesta, la dotzena, assegura que és la més especial de totes. Després de guanyar el premi Planeta amb El foc invisible i convertir-se en l'únic autor espanyol que ha aconseguit que les seves novel·les arribessin al top ten dels més venuts als Estats Units, Javier Sierra s'enfron...
Llegir-ne mésHola a tots de nou, amics,
Ara mateix acabo de sopar. Però no en secret, eh? En família i a cara descoberta, sense por de cap mena.
El sopar d’aquest vespre ha estat magnífic en tots els sentits. Bon tiberi, bona companyia, bons caldos i sobretot, coses per dir-nos. Que més es pot demanar?
En canvi, què voleu que us digui, El sopar secret del Javier Sierra m’ha deixat el cos una mica… d’aquella manera.
Fent honor a la veritat, cal dir que ja feia molt de temps que no llegia cap llibre d’aquests de capellans amb mala fe, missatges encriptats, jeroglífics amb mala baba. Potser per això la meva predisposició a deixar-me seduir pel text ha estat més aviat escassa.
A banda de tot això i assumint les meves reserves, trobo que és un llibre que no acaba d’enganxar al lector. Està força ben documentat, té moment xulos, però en general, crec que té una mena de fredor que provoca distància enlloc d’acostament.
M’han agradat especialment els moments dedicats a la figura de Leonardo da Vinci, autor de l’obra que dóna nom al llibre. Pel que sembla, tenia tots els atributs que ha de tenir un autèntic geni, excèntric, despistat, tafaner, diferent, i sobretot, molt bon tio.
Si el llegiu, m’agradaria molt conèixer el vostre parer, a veure què us sembla i si compartiu o no la meva opinió.
Fins aviat!
Top