Les memòries de Ventura Pons a partir de la gent que va conèixer i estimar
Ventura Pons va viure sempre sense pors ni manies. A l'edat en què un sol jubilar-se, el cineasta es va decidir a furgar en la seva memòria i a deixar el resultat per escrit. Setze amics d'arreu del món, que el van ajudar a trobar el seu lloc a la vida, van ser l'excusa per plasmar uns records, que van des de la infància durant la postguerra fi ns als més de quaranta anys de teatre i cinema, passant pels excitants anys setanta.
Els meus (i els altres) ofereix una visió àgil i gens malenconiosa d'una vida intensa i d'una carrera professional fonamentada en una obra prolífica, que ha obtingut autèntica dimensió internacional i un munt de reconeixements, premis i medalles. El director de cinema amb més pel·lícules en català de la història s'explica en aquestes pàgines amb l'estil directe i planer de qui no té res a amagar, sense més pretensió que deixar el testimoni de les alegries i les angoixes d'unes dècades fascinants.
Ventura Pons (Barcelona, 1945 - 2024), es va iniciar en el món teatral i al cap d'una dècada es va passar al cinema, on va dirigir un total de vint-i-dos llargmetratges. Va rodar comèdies com El vicari d'Olot, Què t'hi jugues, Mari Pili?, El perquè de tot plegat, Anita no perd el tren i Mil cretins, fins a pel·lícules més denses com Actrius, Carícies, Amic/Amat, Morir (o no), Barcelona (un mapa), La rossa del bar, Amor idiota, Animals ferits, ...
Llegir-ne mésHe de reconèixer que no havia vist ni llegit res de Ventura Pons però que el llibre Els meus (i els altres) em va enganxar. Des del meu punt de vista, el principi és la part més captivadora. L’autor ens parla dels seus avis, dels seus orígens. Explica com aquests van marcar la seva carrera cinematogràfica...
Top