Headhunters

Guauuuuu, quina virgueria de novel·la!!!!

Amb el Headhunters de Jo Nesbø sí que he fet diana! Menys mal! De tant en tant també mola trobar-te una joia entre tanta quincalla, oi?

En Roger Brown és un paio amb sort: és guapo, va impecablement vestit, té bona presència i millors maneres i es guanya bastant bé la vida fent de caçatalents.

Per més que rep unes comissions molt ben remunerades per la feina que fa, no en té ni per començar. La seva vida, la seva dona i el seu entorn li reclamen constantment una cartera més sanejada, i perquè no falti de res, idea una estratègia que en principi li funciona de conya, fins que un dia… plaf!! Li peta directament als morros.

En més d’un capítol, m’ha fet pensar en la mítica American Phsyco del Bret Easton Ellis, el protagonista de la qual és un terrible assassí vestit d´Armani…

Feu-me cas i llegiu-lo. De veritat que teniu l’èxit assegurat.

Oslo en negre i marró.

Un caçador de talents sense problemes d’autoestima (llevat de l’estatura, que troba escassa) té una dona preciosa (que li passa un pam), galerista i amb gustos molt cars, i ell s’empesca un enginyós i complicat sistema per fer-se amb uns importants ingressos suplementaris.

Les coses evolucionen de manera imprevista i deriven cap a una sèrie trepidant i delirant de situacions delictives i escatològiques. Seguint el protagonista anirem de l’exclusiva agència de recerca de talents i la sofisticada galeria d’art de la seva esposa, a la cabana perduda al més perdut dels indrets de la Noruega profunda on una comuna -en el sentit antic, no el hippy- jugarà un paper important. Viatjarem en cotxes de superluxe, en excavadores matagossos, en camions-tràiler. Serem testimonis d’estrangulaments, de sarbatanes amb curare, de cotxes de policia estimbats, de policies bessons que fan d’airbag i que són esventrats amb tisoretes de les ungles. També assistirem a martingales amb originals i còpies de pintures de Munch i Rubens. I em deixo moltes coses…

Una característica d’aquesta novel·la és la capacitat de sorprendre el lector contínuament i, per tant, cal no explicitar gran cosa en comentar-la per no aixafar la guitarra al futur lector.

Fa pensar en el millor Hitchcock. Aquell que quan s’acaba el film ets conscient que t’ha fet anar per on ha volgut però que li ho perdones perquè l’execució ha estat perfecta. Però també té tocs de Tarantino i, no pocs, de Tintín.

Així com hi ha llibres en els quals predomina la impressió de que l’autor hi deixa part de sí mateix i de la seva vida, n’hi ha d’altres, com aquest, on el novel·lista es complau a jugar amb el lector com si fos un incaut client d’un triler de la Rambla. Per fer això i mantenir l’interès fins a la darrera plana se n’ha de saber molt. I Jo Nesbø en sap molt i molt.

Novel·la negra (amb tocs marró) de la bona. Emporteu-vos-la a la platja, a la muntanya, a la feina o al porxo… i en acabat, deixeu-la a algú però no n’expliqueu els detalls.