La missió de l'oblit

No he volgut participar en el concurs de La missió de l’oblit perquè ja tinc el llibre. Ja l’he llegit. I ara em toca acosellar-vos a nosaltres que ja podeu córrer i participar, perquè és d’aquelles novel·les que quan l’haureu acabada pensareu: “ai, que bé!”.

Poques autores contemporànies tenen els tempos dels personatges tan ben controlats com la María Dueñas, gosaria dir. Aquest coneixement fluid que els lectors acabem tenint de les persones que conformen l’obra  ja es donava a El temps entre costures: de la manera més natural possible anàvem entrant en els protagonistes (i els secundaris!) fins que els arribàvem a haver tractat íntimament.

La missió de l’oblit és una nova mostra d’aquest exercici: l’Aurora, la protagonista, fuig de casa seva a Madrid i deixa enrere una feina exitosa a la universitat per oblidar un matrimoni que era passat, present i futur i que ara, senzillament, és història; en Daniel Carter arriba a ser un hispanista madur i reputat de la Califòrnia del final del mil·leni (moment en què transcorre l’acció) però l’hem conegut també com a noiet inexpert enmig de l’Espanya del franquisme; la Rebecca Cullen, una professional de la Universitat de Santa Cecilia, ens presenta els aspectes més íntims de la seva família que han determinat la seva forma de ser en una escena d’un sopar d’Acció de Gràcies que és de les més emotives del llibre… I així podríem enumerar-los tots. De tots acabem sabent com eren, com són, i per què els passa el que els passa. Res no és inversemblant, tot i que sí que hi ha una defensa de l’atzar com a motor d’algunes de les forces més importants que mouen les nostres vides.

I, tornant als personatges, si a aquesta galeria tan ben treballada hi sumem el mestratge en l’elaboració de la trama -una mica d’amor, una mica de comicitat, un pessic d’incògnita i, sobretot, una dosi d’Història sàviament dosificada- ja crec que tenim una bona part de l’argumentari de per què agrada tant la María Dueñas. Ho fa molt bé, nosaltres.

De debò que us imagino molt fàcilment enganxats a la lectura com jo ho he estat aquests dies, intentant esbrinar si “oblit” és un concepte mereixedor d’haver-se escrit, o no, en majúscules en el títol.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

No havia llegit mai cap llibre de la Maria Dueñas. Sincerament, no em cridava l’atenció però anava totalment errada.

La missió de l’oblit, de María Dueñas, tracta sobre la Blanca, una lingüista espanyola que, arribat a un punt de la seva vida en el qual tot minva, decideix fugir. Una bona decisió?

Què faries si tinguessis tota una vida construïda i de cop i volta els fonaments es desintegressin?

Doncs amb la Blanca viurem com una dona de mitjana edat amb dos fills adults, un marit incondicional i una feina estable, és capaç de deixar-ho tot i marxar a l’altra punta del món per començar una altra vida. Sent conscient que dels problemes no ens en podem amagar, farà el seu camí i s’entregarà per complet a una beca a través de la qual coneixerà homes interessants, viurà moments diversos amb ells, farà noves amistats…

Aquesta beca consisteix en posar en ordre i extreure conclusions del llegat de l’Andrés Fontana, un professor d’universitat que va morir en un accident. Allà hi va quedar tota la seva feina: cartes, llibres, escrits sobre les missions espanyoles…

La Blanca, amb el temps, anirà desgranant la veritat fins a un punt on s’adonarà de la fita de la beca, del seu precursor i de tot el que hi ha al darrere.

L’autora fa unes descripcions acurades que m’han transportat  fàcilment a viure aquesta història amb la Blanca. M’ha encantat la intensitat que transmet aquesta història.

No us en dic res més. No us ho vull espatllar perquè val la pena llegir aquest llibre!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.