La trama matrimonial

La Mariela se’ns estrena al Nosaltresllegim amb La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides. Benvinguda!

Confesso que La trama matrimonial és la primera obra de Jeffrey Eugenides que llegeixo. En el seu moment no vaig llegir ni Les verges suïcides (1993) ni Middelsex (2003), però crec que no trigaré a fer-ho. És el que em passa quan un autor m’apassiona i Eugenides ho ha aconseguit. Reconec que no és una novel·la per llegir al metro (508 pàgines), però no tant pel pes físic sinó pel pes intel·lectual que suposa llegir-la. Encara que, en els meus trajectes de bus, moltes vegades he estat a punt de saltar-me la parada! La trama matrimonial enganxa des del principi.

És la història de tres personatges: Madeleine, Leonard i Mitchell, i de les matèries que estudien a la Universitat de Brown (literatura, biologia i teologia) a principis dels anys 80. La novel·la comença el matí en què es llicencien, i Eugenides ens parla ja de llibres:

PER COMENÇAR , FIXEU-VOS en els llibres (…) un munt de Dickens, una miqueta de Trollope, al costat de bones racions d’Austen, George Eliot i les imponents germanes Brontë.

Les tribulacions amoroses, el matrimoni i les relacions entre els personatges són l’eix central de la història.  Madeleine, una estudiant de literatura especialista en novel·la romàntica, es veu enganxada en un triangle amorós i dividida entre els seus dos companys d’universitat.  El cor la porta cap a Leonard (la major part de la novel·la), i el seu cap i els seus pares cap a Mitchell. En Leonard, és un estudiant de biologia, carismàtic i depressiu; i en Mitchell, d’altra banda, és estudiós i espiritual, i és el gran amic de la Madeleine, de qui està obsessionat.

Els problemes d’amor de la Madeleine i la recerca de la felicitat són la trama principal de la novel·la: el seu cor està trencat, tant a les classes de semiòtica com quan fa la declaració d’amor a Leonard amb les paraules del Discurs Amorós de J. Derrida: “Una vegada feta la primera confessió, (t’estimo) ja no té cap mena de sentit…”.

Però hi ha una trama paral·lela que ens submergeix en la literatura, en la semiòtica; en els coneixements de biologia i en un recorregut a través de la filosofia, la psicologia i la religió. Menció especial per la descripció de les fases per les quals passa un maníac depressiu, a través de la mirada d’en Leonard quan intenta prendre el control de la seva malaltia, dels seus pensaments i reduint la dosi de liti.

Segurament hi ha molts records autobiogràfics i universitaris de l’autor a través del recorregut per Europa i de la recerca espiritual d’en Mitchell a Calcuta, quan fa de voluntari d’una de les cases de la Mare Teresa de Calcuta. Personalment, perquè la meva formació és de ciències, crec que al llibre hi ha una mica massa de teoria de la literatura i semiòtica, però a la novel·la hi ha moments realment brillants, i la recessió econòmica que van patir els Estats Units durant la dècada dels 80 ens és molt actual i ens submergeix en la nostàlgia de les cartes per correu postal, ara que tots anem plens de telèfon mòbil, WhatsApp i correu electrònic.

Sincerament, val molt la pena llegir aquest llibre. Fins i tot al metro.

Al metro i a tot arreu!