Madame Bovary

L’estiu és el gran moment de la lectura per a mi. Tret d’excepcions (anys en què no m’hi puc dedicar tant com voldria) miro d’aprofitar-los per aquells llibres que vaig postposant però que no paren de xiuxiuejar-me des de les prestatgeries de les llibreries “tria’m, tria’m”… Bé, doncs, enguany he cedit als pecats de la literatura i m’he delectat amb Flaubert a cor què vols.

Sempre l’encertes, amb els clàssics, oi? Doncs amb aquest també! No us voldria avorrir amb un comentari massa tocat i posat, perquè de vegades això no fa més que frenar-ne les ganes de llegir-lo… Massa sovint els grans autors estan envoltats d’una pompa que els allunya dels lectors contemporanis, la qual cosa em sembla una desgràcia monumental. Madame Bovary es llegeix bé, amb delit, distreu i fa pensar, fa riure i patir… fa fins i tot fàstic a causa del naturalisme que impregna el final de la novel·la. Ara en dirien gore…