Un editor entre línies
Fer anys no és mai fàcil. Especialment amb un número com cinquanta! El passat és ja molt extens i per primera vegada te n’adones de fins a quin punt et marca el present; pel que fa al futur, tot i que comença a fer por, s’espera amb més curiositat que amb ànsia. Així, crec, es deu sentir Edicions 62, que acaba de complir mig segle.
Si li poguéssim preguntar a una editorial com porta això de fer-se gran —en el seu cas no només d’edat sinó també de dimensions tenint en compte la gran incorporació que va portar-la a esdevenir Grup 62 fa 6 anys— ens respondria amb una veu molt semblant a la de J. M. Castellet i ens explicaria moltes de les coses que ell mateix ens explica a Memòries confidencials d’un editor.
Però no us deixeu enganyar pel títol, no hi ha en aquest llibre cap informació que mai pugui haver estat considerada confidencial. A la meitat del llibre, de fet, l’autor comenta amb un parèntesi que la “secretivitat” (sic) en una editorial catalana no va més enllà d’intentar amagar les pròpies “xacres conjunturals.” Ara bé, durant la lectura d’aquestes pàgines m’he adonat d’una cosa: quan llegeixes unes memòries o una autobiografia passa el mateix que quan escoltes una bona i complicada peça musical: les notes més interessants són precisament les que no és toquen.
No és que el text que he tingut a les mans no sigui en general molt exhaustiu, o que les descripcions de diverses situacions, escriptors i col·laboradors concrets no siguin extremadament detallades —de fet, en un parell d’ocasions, aquestes últimes freguen l’homoerotisme—; és que els que ens estimem la literatura una fracció del que se l’estima Castellet (és humanament impossible fer-ho tant com ell) però no hi tenim la implicació professional ni personal que hi té ell, no podem evitar trobar-hi certes omissions quasi tant interessants com el que hi ha escrit en aquest llibre.
Per exemple: per què l’autor en les vàries pàgines que dedica a un viatge a Caracas per assistir a un congrés de literatura iberoamericana amb prou feines anomena (i molt de passada) un parell d’autors? És potser inconvenient explorar massa la figura de tots aquells autors del Boom latinoamericano, la majoria dels quals van escriure sols, lluny dels seus països d’origen, i que van acabar triomfant sense cap ajut? Estarien una mica ressentits amb la figura de l’editor després de veure com les editorials no només es beneficiaven de l’èxit popular adquirit sinó que atribuïen el mèrit a una bona estratègia comercial? No són aquestes qüestions una mica més rellevants que no pas si el vol anava amb retard o no?
Un tema interessant que Castellet sí que explora (i amb molta habilitat) és l’essència de la cultura catalana i com hi trobem intrínsecament barrejades qualitat artística, ideologia política i amistat, i com aquestes sempre es troben en un fràgil equilibri. Està plasmat magistralment en la part dedicada a Baltasar Porcel on la concessió d’un important premi literari a Porcel divideix al jurat entre els que hi estan en contra per motius polítics i els que hi estan a favor per motius d’amistat. Aparentment, la qualitat literària no té tant de pes en l’equilibri com les altres dues.
Pel que fa al retrat dels altres dos artistes, Salvador Espriu i Montserrat Roig, només es poden definir com a profundament entranyables. Són el millor i el més emotiu d’un llibre ple de personatges descrits des del cor.
Em quedo amb una frase que podria ser perfectament lapidària: “Per la resta, continuarem fent llibres, que per això ens paguen.” Doncs bé, continueu fent-ne que nosaltres continuarem llegint.
Top