Llegiu aquest text:

«Cap dels certificats i acreditacions que porta no evita que Pere Calders, com tant d'altres, vagi a parar al camp de concentració de Prats de Molló. Però van ser pocs dies: juntament amb Tísner, Clusellas i dos companys més, és acollit a casa del notari de Prats de Molló, Charles Guiu. Aquest situació provisional aviat es fa insostenible, i escriuen una carta a Carles Pi i Sunyer demanant el seu ajut:

« "... el que us volem demanar no són pas diners, sinó la tramesa de documents garantitzant la nostra identitat i la nostra personalitat d'escriptors i dibuixants catalans. El senyor Pous i Pagès va lliurar-nos a Girona una nota que ens ha fet un gran servei, però que no és suficient. Us agrairíem també que ens indiquéssiu què és el que podem o el que devem fer, i que ens diguéssiu l'adreça per posar-nos en contacte amb elements de la Institució de les Lletres Catalanes".»

Retrat d'Avel·lí Artís Gener, escriptor, gran amic i cunyat de Pere Calders.

Avel·lí Artís Gener i Pere Calders junts.

La Institució de les Lletres Catalanes (ILC) va ser creada pels escriptors poc abans de la guerra i va ajudar molts escriptors a travessar les fronteres camí cap a l'exili. La ILC encara existeix avui. Investiga el seu origen, les tasques principals que va desenvolupar i què fa actualment.

Ara, llegiu aquest altre text que Calders va escriure poc després de creuar la frontera de Catalunya amb França:

"Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrera nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d'amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç, tenia en vies de realització una de les ambicions que m'estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan aferrat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m'havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta.

Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l'esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s'aguanten drets i caminen perquè els sosté l'obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant."

A l'exili amb els redactors de la revista Pont Blau, a l'estudi de l'escultor i dibuixant Giménez Botey . Al fons drets: Josep Soler i Martí Soler. Asseguts: Abelard Tona, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Ramon Fabregat, Giménez Botey i Pere Calders. (1953) [Dipòsit digital de documents de la UAB].

1. Quina sensació us produeix, llegir un text d'aquesta mena?
2. Expliqueu quins són els dos temes principals d'aquesta carta. Intenteu fer un exercici d'abstracció i pensar en la desaparició de totes les comoditats que teniu al vostre entorn, la tecnologia, el confort. Què és el primer que intentaríeu salvar?
3. Calders va haver de deixar el seu fill amb els avis i quan va tornar la seva exdona, el nen ja tenia 10 anys. N'havien passat 8. Què en penseu?

Calders, el març de 1948 i des de l'exili, explicava:

«A desgrat de tot i de totes les opinions, les coses bones i d'una veritable importància, es fan a Catalunya. I és que és evident que no es pot fer res ni crear coses veritablement importants sense estar arrelat al país. L'exili comporta fatalment una desorientació, un sentir-se desplaçat, que no es poden traduir en obres perdurables. Parlo naturalment de creacions de l'esperit, i almenys puc afirmar que en el nostre cas, els fets em donen la raó.»; i afegeix:

«I no obstant, Europa es veu tan desballestada, que em fa l'efecte que àdhuc a casa seva tothom se sent una mica absent i exiliat.».

Imatge dels exiliats fugint de Catalunya camí de Pertús.

Reflexioneu sobre la qüestió de la persona exiliada, que fuig forçadament del seu país. Esteu d'acord amb el que diu Calders?

I ara llegiu aquesta anàlisi que fa Joan Melcion sobre l'escriptor:

«La ironia sempre reclama una participació còmplice del lector, un esforç de descodificació des del distanciament. Aquesta complicitat és el que ens dóna la principal clau d'interpretació de la narrativa caldersiana. Sota l'aparent afabilitat del narrador, sota el tractament subtil i sovint humorístic de les trames relatades i sota el vel d'uns escenaris obertament imaginaris, la complicitat des de la ironia permet endevinar-hi una reflexió aguda i profunda sobre els caires més absurds de la condició humana.»

• Valoreu la diferència entre humor i ironia i mireu de descobrir exemples entre un concepte i l'altre.
• Penseu un exemple d'una escena humorística i d'una altra plena d'ironia.