El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada

Escriptor rural o costumista?

Hi ha la tendència a posar etiquetes als escriptors, però no tots els escriptors són fàcilment etiquetables i, a més, molts, com Moncada, no ho permeten.

Llegeix el text següent:

«Parlar de mi com a escriptor rural és una carambola massa fàcil, perquè el món del que jo parlo al llibre no és el món de la ciutat. I posats a dir, jo parlo d’un món fluvial i de zona minera.» (fragment d’una entrevista a la televisió, TV2 l’any 2002)

Peu: Imatge d’un pagès de principis del segle XX.

I ara llegeix una visió de Moncada des de fora, de qui va ser el seu mestre, Pere Calders:

«Moncada no es proposa d’ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l’empar d’enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges.»
Pere Calders, pròleg a Històries de la mà esquerra. Barcelona: La Magrana, 1981

Peu: “El parasol” de F. Goya. Quadre costumista.

Què vol dir ser un escriptor rural? Què és un escriptor costumista? Després d’haver llegit El Cafè de la Granota, estàs d’acord amb el que diuen aquests dos fragments?

Per contestar caldrà refrescar-nos la memòria i anar a buscar les definicions d’escriptura rural i de literatura costumista. Després feu un requadre amb les característiques de cada estil i amb els autors que coneguis que siguin representatius d’un gènere o d’un altre.

Descargar el fitxer

Reflexiona

De fet, les dues temàtiques no s’assemblen gaire i, tanmateix, hi ha la tendència a confondre-les, per què?

Com és que posem Antoni Pladevall, un autor nascut el 1961, a «temàtica rural»? Reflexioneu sobre el fet que totes les lectures alimenten altres futurs autors i que tots els escriptors abans d’escriure han estat lectors. I molt! I han creat el seu propi imaginari literari a partir del que han llegit.

Per això, la lectura és tan important: ajuda a pensar, a formular idees, a enriquir-nos personalment i a ser capaços de tenir una imaginació infinita. O no hi esteu d’acord?

Els hereus de Moncada

Peu: Dedicatòria humorística de Jesús Moncada, a un amic de Saidí

Moncada sembla que no té gaires seguidors literàriament parlant. De lectors en té molts, però d’autors que li reconeguin el mestratge en té pocs. De la mateixa manera que ell no es reconeixia alumne de Pere Calders i, en canvi, molts veuen en els seus contes una clara petja calderiana, els escriptors actuals tampoc no s’hi identifiquen. Potser, Antoni Pladevall és l’autor en qui més pinzellades moncadianes podem trobar. Tal vegada una mica més rural, com dèiem en l’exercici anterior, i sense tant sentit de l’humor.

Però, això no obstant, Moncada va obrir la porta a escriptors de la Franja perquè escrivissin en català; ell, que als vint anys llargs no sabia que hi havia literatura publicada en català i que desconeixia que s’hi podia escriure! Però van venir altres generacions com la de Mercè Ibarz (Saidí, 1954) o la de Francesc Serés (Saidí, 1972).

Peu: L’escriptora Mercè Ibarz (Saidí, 1954)

Peu: L’escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972)

Busqueu en la xarxa informació d’aquests dos autors, però sobretot busqueu entrevistes en què expliquin la importància del seu lloc de naixença en la seva obra.

Després, en un debat, compareu la informació que heu trobat amb les reflexions que heu llegit de Moncada sobre aquest tema al llarg de tots aquests exercicis.

Ibarz ha fet més reflexió sobre la qüestió de la terra: la terra conreada abandonada i l’inevitable pas de la civilització en algunes àrees, a fi de bé en alguns casos i tot el contrari en d’altres. Us recomanem, en aquest sentit, la lectura de La terra retirada. Un llibre entre la literatura i l’assaig que es pot llegir com una segona lectura del mateix fet que planteja Moncada: abandonar la terra de naixement per grat o per força.

Sabies que Ibarz té un llibre que es diu La terra retirada? Busca’n informació que complementi la teva recerca sobre els possibles hereus literaris de Moncada.

Escriptors, pintors

És poc habitual veure escriptors que també pintin però en tenim alguns exemples. Endevina quins escriptors o escriptores s’amaguen en aquestes descripcions. Després digues si són o no també pintors.

I ara:

Mercè Canela

Pau Faner

Joan Margarit

Narcís Comadira

Frances Miralles

Toni Sala

Àngel Burgas

Dante Alighieri

Mercè Rodoreda

Quim Monzó

Moncada també pintava

«De fet, ara només dibuixo les dedicatòries dels llibres. D’altra banda, he reflexionat prou sobre aquest assumpte i estic plenament convençut que la pintura no ha perdut res amb la meva retirada sinó tot al contrari… Si algun dia torno a agafar els pinzells, serà ben bé per distreure’m.»

Al seu portal trobaràs tota la seva obra pictòrica De tots els quadres que hi ha hem triat aquest perquè ens fa pensar molt en el que podria ser una tertúlia al Cafè de la Granota:

Exercici

Amb aquest dibuix con a font d’inspiració, i després d’haver llegit els contes de Moncada, recrea una conversa o tertúlia de cafè, un capvespre d’estiu quan la calor afluixa una mica. Tingues present el següent:

Amb quatre pinzellades has de dibuixar els contertulians.
No poden parlar com ho fem nosaltres habitualment. Recupera algunes de les expressions que recordis dels contes.
Has de recrear una escena (una discussió, una partida a la botifarra o el safareig sobre l’arribada d’un foraster al poble).

Ara observa aquests quadres de Moncada, i amb el professor d’Història busqueu artistes contemporanis la pintura dels quals recordi els quadres de l’escriptor mequinensà.

La intenció d’aquest exercici és que els alumnes hagin assumit, en part, l’ambient del cafè i el tarannà dels vilatans de Mequinensa que tan bé retrata l’escriptor. I recordeu-los que tots els grans escriptors han començat abans copiant l’estil dels altres!

Per una vegada, direm que «copiant, s’aprèn». Els grans artistes plàstics, literats, músics… han començat tots copiant l’estil d’algú per després fer-se’l seu, evolucionar i aconseguir crear el propi estil. Nota: A Mequinensa no es jugava al dòmino, sinó a la botifarra, i no saber-ne no cabia al cap de cap vilatà!

Matisem, com ho fa Moncada?

A l’inici d’aquesta guia, parlàvem de la riquesa lèxica de Jesús Moncada i de la importància del matís. No és el mateix dir:

Avar: Que estalvia.
Usurer: Prestamista.
Garrepa: Que va amb un compte excessiu en les despeses.

Tots tres casos es podrien fer servir com a sinònims però tenen uns matisos diferents.

Provem-ho. En petits grups de 3 o màxim 4 alumnes, trieu un d’aquests fragments que us proposem. Busqueu sinònims per a algunes de les paraules. No cal forçosament que canvieu sempre les paraules més complexes de Moncada, sinó que podeu buscar sinònims dels mots més corrents.

En acabat, ho passeu a un segon grup, que farà exactament el mateix però a partir del text ja transformat. Després, aquest grup ho dóna a un tercer perquè el tradueix-hi al castellà. De cada text n’haurien de sortir com a mínim dues versions en castellà. Compareu els textos resultants del castellà. Com canvien les frases i les subtileses?

Si voleu reblar el clau, retraduïu després els textos castellans al català sense mirar la versió nova. Què en surt?

Text 1

«Havien petat els cèrcols d’acer i l’envàs s’havia obert igual que una carxofa; el paviment, empastifat de sabó, feia una pudor de lleixiu que destalentava. L’aiguat va desfer de seguida aquella pasta negrosa i lluent i en va aixecar una muntanya d’escuma. T’hauria agradat de veure-ho. El regall que baixava pel carreró la va arrossegar fins al riu, i amb tota aquella bromera blanca que va cobrir el molló pareixia talment que els llaüts anessin vestits de puntes.»

Text 2

«Sempre ho he dit: que no em vinguin amb cinema, ni amb futbol, ni amb teatre, ni amb res de res; amb una novel·la de detectius −però de les bones, ¿eh?, on els policies i els assassins són com Déu mana− perdo el món de vista, m’esteranyino el cervell i m’ho poso tot a l’esquena: els maldecaps de la feina, la nafra de l’estómac, i fins i tot la dona, que cada dia que passa es torna més rondinaire.»

Text 3

«En efecte, a partir de l’inici de l’operació, la geometria funeral dels tricornis es féu encara més lúgubre que de costum damunt els rostres inquisitorials dels usuaris, i la seva presència, més insistent i escodrinyadora en cafès, places, molls, fusteries i altres llocs de reunió dels vilatans. No es poden comptar les confidències, converses comprometedores i xafarderies que va aigualir la fesomia calaverada de la Broca amb les seves aparicions espectrals arreu de la vila…»

Aquest exercici vol ajudar als alumnes que descobreixin la importància del matís, la paraula precisa. Us posposem aquests tres fragments, però l’ideal és que siguin sorpresa per als receptors del text. Per tant, en podeu escollir altres o bé que triïn ells mateixos. Són textos curts per no allargar la feina més del compte, però podeu fer-los més llargs.

Coneixes l’expressió Traduir és trair? O aquesta altra, Traduir és traslladar? Què en penses? Com et sembla que Moncada valorava les traduccions que li feien arreu del món sense conèixer-ne la llengua?

Els contes de Moncada: el futbol

Llegeix aquestes paraules de Jesús Moncada:

«Pregunta: Has escrit diversos contes sobre el futbol: “Futbol de ribera”, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”… Eres un afeccionat d’aquest esport?

Resposta: Quan anava al futbol, em divertia força; però més pel que passava al voltant del camp, entre el públic, que pel que succeïa a dins. En canvi, qui n’era un gran afeccionat, era l’avi patern. Aleshores el camp del Mequinensa estava situat al lloc que es descriu als contes i, a uns vint metres, hi havia un cafè. Com que el camp no tenia bancs ni res per a seure, uns quants clients d’aquest cafè —entre els quals hi havia l’avi— se n’emportaven cadires per tal de poder veure l’espectacle asseguts. Jo em passava els partits voltant pel camp.»

Moncada va ser testimoni de la crescuda dels dos rius que va inundar el camp al mig d’un partit de futbol i que això, a més, els va fer guanyar. Recordes quin conte era?

«Futbol de ribera», per exemple, és clarament un conte de tema futbolístic, però no hi trobareu explicada cap jugada mestra, cap passi de pilota extraordinari, cap menció d’un jugador que «xuta amb la seva cama esquerra».

Per què?

Perquè a Moncada li interessa més el que passa entre el públic que no pas el que passa al camp!

Per exemple, el crit de «Mori la repoblació forestal!» no és ni tan sols una expressió d’indignació futbolística! Encara que sigui una escena autèntica (Moncada diu que un vilatà va dir exactament això), un cronista de futbol ni ho hagués mencionat.

O en el cas d’«Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana» el que ens explica Moncada és el patiment dels que no poden veure el partit. De fet, seguim tot un partit sense «tocar pilota». I, en canvi, el lector vol continuar sabent com acaba la cosa, oi? Aquest és el mèrit del narrador.

Rellegeix, doncs, a poc a poc aquests contes i subratlla els passatges en què parla de l’ambient i de l’entorn i, amb un altre color, els que parla de futbol pròpiament. Després calcula la proporció de cadascuna de les parts.

Després mira de recrear un partit de futbol de l’escola amb el mateix estil. Recorda aquests punts:

Que pràcticament no hi ha pilota en tot el text.
Que el lector ha de saber qui juga.
Que el lector ha de saber qui guanya i qui perd i qui ha jugat més bé i per què.

I sense parlar de futbol!

La figura del cronista en la literatura de Moncada

Llegeix:

«El cronista, habitualment meticulós i gairebé llepafils pel que fa als detalls dels esdeveniments que conta, lamenta haver de confessar que encara no ha pogut establir d’una manera irrebatible l’hora exacta del començament d’aquesta història; és a dir, en quin moment precís l’Elies Santapau va eixir d’escopetada de casa seva, al cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la correguda desenfrenada i memorable a través de la vila que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren. Tanmateix, ¿què pot fer el narrador, a qui pot acudir si resulta que els testimonis de primera mà de la sortida no es posen d’acord sobre la qüestió?»

Moncada utilitza tot sovint el recurs literari del cronista. El cronista acostuma a saber tota la història que explica als lectors, però si és un cronista estricte no pot saber què pensen els personatges, oi?

Peu: Nens als anys 50 veient un partit de futbol a Londres

Peu: Espectadors de futbol l’any 1952

Peu: Espectadors de futbol l’any 1955

Peu: Partit de futbol massificat, anys 50

Peu: El Camp Nou 2011

Peu: El públic sencer del Camp Nou

Contesteu aquestes preguntes que us ajudaran a reflexionar sobre la qüestió:

Després d’haver contestat les preguntes, i amb l’ajut del professor, fes una taula en què quedin clares les estratègies narratives d’un cronista i les d’un narrador omniscient.

Us recomanem que feu llegir als alumnes el pròleg del darrer llibre de contes de Jesús Moncada, Calaveres atònites, en què la figura del cronista pren una rellevància significativa.

Si voleu saber com evoluciona la figura del cronista en la literatura de Moncada, us recomanem que llegiu el pròleg del darrer llibre de contes de Jesús Moncada, Calaveres atònites.

El traç del cronista

Llegeix aquest fragment:

«…encara no s’han posat d’acord a l’hora d’escatir si aquell dia bufava el cerç o la garbinada, qüestió de primera categoria i amb influència evident sobre la velocitat del corredor, perquè, si es tractava del cerç, l’Elies tenia el vent a favor i, si no, li venia de cara, el cronista es guardarà com de caure al riu de moure el nuvolet en cap direcció: el deixarà immòbil damunt el campanar, al recte del penell, mentre no es prengui una decisió definitiva sobre l’assumpte.»

Us hi heu fixat amb quina precisió juga Moncada? De la manera que ens parla el cronista ens recorda…

Quin professional es dedica a posar i treure els decorats com faria aquest cronista?…

I en la literatura, quin típic personatge parlaria d’aquesta manera? …

Peu: Titellaire manipulant uns titelles

Per què? Reflexioneu-hi tots plegats i, en acabat, reconvertiu el paràgraf que més us agradi del conte «Informe provisional sobre la correguda d’Elies» en una escena detectivesca, en la qual un detectiu intenta explicar a les autoritats la situació que s’ha produït.

Si teniu temps, podeu fer el conte sencer explicat d’aquesta manera. Imagineu-vos la situació, tal com fa Moncada, com si fóssiu un gran escenògraf i anéssiu posant i traient les figures i els decorats per tal d’explicar bé la història.

Al cafè

Moncada en cap moment ens descriu cap dels cafès del poble i, tanmateix, hi són presents. I, a més, el títol porta el nom d’un cafè.

Peu: Interior del “Cafè del Centre”, al carrer Girona de Barcelona

Com creus que eren o com te’ls imagines tu, després d’haver llegit aquests textos?

Si saps dibuixar, t’animem que en dibuixis un com cal. Si el que t’agrada més és escriure, llavors et recomanem que descriguis tu aquest tipus de cafè popular que ja es troba ben rarament a les nostres ciutats.

En acabat, mostreu els vostres dibuixos o llegiu els textos a classe. En quants punts coincidiu? Com és que, d’una manera o altra, heu acabat descrivint els mateixos cafès?

L’objectiu d’aquest exercici és semblant al de l’exercici sobre el futbol: Moncada aconsegueix crear una atmosfera sense haver-ne de parlar directament ni sense necessitat de descriure-la.
Aquesta és una de les grans virtuts de l’escriptor. Li interessa explica les anècdotes, però té tant interioritzat l’entorn, perquè és el que va viure fins als vint anys, que no li cal descriure’l. El té al davant, i simplement fa de cronista.

Veieu com Moncada, de fet, fa de cronista? Un cronista explica, a més de la història, costums o accions curiosos, però ho descriu perquè fa una crònica dels fets, no una novel·la costumista o descriptiva.
Ho heu endevinat? En molts d’aquests contes, el que trobem és el «cronista» que està essent convertit en personatge: som davant del cronista del cronista.

M’avaluo

Si heu llegit bé aquests contes, podreu contestar fàcilment aquestes 15 preguntes: