Llegir un fragment de
Els cent anys de la Lenni i la Margot

 

 

 

Quan algú diu «terminal», jo penso en l'aeroport.

M'imagino un vestíbul de facturació espaiós, amb el sostre alt i les parets de vidre, el personal amb uniformes idèntics que espera que els doni el meu nom i la informació del vol, que espera per preguntar-me si m'he fet jo la maleta, si viatjo sola.

Veig els rostres absents dels passatgers que miren pantalles, famílies que s'abracen i es prometen que no serà l'última vegada. I m'imagino a mi mateixa entre ells, arrossegant la maleta amb tan poc esforç per aquell terra tan polit que ben bé podria flotar mentre busco a la pantalla la meva destinació.

Haig d'arrencar-me d'allà i recordar que aquesta no és la mena de terminal que em toca a mi.

Ara han començat a dir-ne «limitant per a la vida». «Els infants i joves amb una malaltia limitant per a la vida...».

La infermera ho diu amb delicadesa quan m'explica que l'hospital ha començat a oferir un servei d'orientació per a pacients joves amb malalties «terminals». Vacil·la i es posa com un pebrot:

—Perdona, volia dir limitants per a la vida.

Que si m'agradaria apuntar-m'hi. La terapeuta podria venir fins al meu llit, o podria anar jo a la sala especial d'orientació per a adolescents. Ara hi tenen tele. Sembla que les opcions són infinites, però a mi el terme no em ve de nou. M'hi he passat molts dies, a l'aeroport. Anys.

I encara no he fet el viatge.

Em quedo immòbil, miro el rellotge capgirat, amb la corretja de goma, que duu lligat a la butxaca del pit. Es balanceja quan ella respira.

—Vols que t'hi apunti? La terapeuta, la Dawn, és molt maca.

—Gràcies, però no. Jo ja faig la meva pròpia teràpia.

Arrufa les celles i inclina el cap.

—Ah sí?

 

Vaig anar a conèixer Déu perquè és una de les poques coses que puc fer aquí. Diuen que quan et mors és que Déu et crida, per això vaig pensar que enllestiria les presentacions amb temps, una cosa menys. A més, havia sentit a dir que el personal està obligat per llei a deixar-te anar a la capella de l'hospital, si tens creences religioses, i no pensava deixar passar l'oportunitat de veure una sala on encara no havia estat i conèixer el Totpoderós tot d'una tirada.

Una infermera que no havia vist mai, amb els cabells vermell cirera, se'm va agafar de bracet i em va acompanyar pels passadissos dels morts i els moribunds. Jo devorava tot allò nou que veia, tot allò nou que ensumava, tots els pijames desconjuntats que em passaven pel costat.

Suposo que podríem dir que la meva relació amb Déu és complicada. Tal com jo ho entenc, ell és com un pou dels desitjos místic. Li he demanat coses algunes vegades, i alguns cops me les ha concedit. D'altres s'ha quedat en silenci. Últimament he començat a pensar, però, que potser sempre que em pensava que Déu callava, en realitat m'estava dipositant discretament més despropòsits al cos, una mena de «fote't» secret per haver-me atrevit a desafiar-lo, fins que molts anys més tard ho descobrís. Un tresor enterrat perquè el trobés.

Quan vam arribar a les portes de la capella, no em van impressionar gens. M'esperava una arcada gòtica, elegant, però resulta que em vaig trobar davant d'unes portes grises i pesants amb finestres quadrades de vidre esmerilat. Vaig pensar que per a què les volia esmerilades, Déu, les finestres. Què trama, aquí dins?

Fent tentines vam entrar, la infermera nova i jo, en el silenci de darrere les portes.

 

—Ah, hola! —va fer ell.

Devia tenir uns seixanta anys, duia camisa i pantalons negres i un alçacoll blanc. I feia cara de no poder ser més feliç del que era en aquell moment.

El vaig saludar:

—Senyoria.

—Ella és la Lenni... Peters? —La infermera nova es va girar cap a mi perquè ho aclarís.

—Pettersson.

Em va deixar anar el braç i va afegir amb delicadesa:

—És de la Sala May.

Era la manera més suau que tenia de dir-ho. Suposo que va trobar que l'havia d'avisar, perquè a ell se'l veia tan emocionat com un nen el matí de Nadal a qui li han regalat un tren embolicat amb un gran llaç, però en realitat el regal que ella li portava estava espatllat. Se'n podia encapritxar, si volia, però les rodes ja li saltaven, i tot plegat no feia pinta que arribés al Nadal següent.

Vaig agafar el gota a gota, penjat del pal amb rodes, i em vaig acostar a ell.

—Tornaré d'aquí una hora —em va dir la infermera nova, i llavors va dir alguna cosa més, però jo ja no l'escoltava, perquè mirava enlaire, allà on entrava la llum i la resplendor de tots els tons de rosa i lila imaginables m'esclatava als iris.

—T'agrada el vitrall? —va preguntar ell.

Darrere l'altar, una creu de vidre marró il·luminava tota la capella. Al voltant de la creu irradiaven trossos irregulars de vidre violeta, pruna, fúcsia i rosa.

El vitrall sencer semblava encès. La llum s'escampava per la moqueta, els bancs i els nostres cossos.

El capellà va esperar pacientment al meu costat, fins que vaig estar preparada per estar per ell.

—M'alegro de coneixe't, Lenni —va dir—. Jo em dic Arthur. —Vam encaixar, i a favor seu he de dir que no es va incomodar quan amb els dits em va tocar allà on la via se'm clava a la pell—. Vols seure? —va preguntar indicant les rengleres de bancs buits—. M'alegro molt de coneixe't.

—Ja ho ha dit.

—Sí? Perdona.

Vaig arrossegar el gota a gota, i en arribar al banc em vaig cordar més fort la bata a la cintura.

—Li pot dir a Déu que em sap greu haver vingut en pijama? —vaig preguntar mentre m'asseia.

—L'hi acabes de dir tu. Ell sempre escolta —va dir el pare Arthur mentre s'asseia al meu costat.

Vaig alçar els ulls a la creu.

—Digue'm, Lenni, què ho fa que hagis vingut a la capella, avui?

—Estic pensant si em compro un BMW de segona mà.

Ell es va quedar sense saber com entomar-ho, i va agafar la Bíblia del banc del seu costat, la va fullejar sense mirar les pàgines i la va tornar a deixar.

—Veig que... aaa, que t'agrada el vitrall.

Vaig fer que sí amb el cap.

Una pausa.

—Vostè té hora per dinar?

—Disculpa?

—És que pensava si ha de tancar la capella i anar al bar amb tothom o si pot quedar-se aquí.

—Doncs, aaa...

—És que em sembla que és tenir una mica de morro plegar per dinar si de fet amb prou feines comença.

—Amb prou feines començo?

—Home, estar-se en una església buida no es pot dir que sigui una feina d'escalfar-se gaire el cap, no?

—No sempre és així de tranquil, Lenni.

El vaig mirar per comprovar que no li havia ferit els sentiments, però no ho vaig saber veure.

—Fem missa el dissabte i el diumenge, el dimecres a la tarda llegim la Bíblia per a la canalla, i tinc més visites del que t'imagines. Els hospitals fan por; sempre va bé anar a un espai on no hi ha metges ni infermeres.

Vaig tornar a estudiar el vitrall.

—Digues, Lenni, has vingut per alguna raó?

—Els hospitals fan por —vaig dir—, sempre va bé anar a un espai on no hi ha metges ni infermeres.

Crec que el vaig sentir riure.

—T'estimaries més que et deixés sola? —va preguntar, però no semblava ferit.

—No especialment.

—T'agradaria parlar de res en concret?

—No especialment.

El pare Arthur va sospirar.

—T'agradaria que t'expliqués la meva estona per dinar?

—Doncs sí.

—Dino a la una, fins a un quart i cinc de dues. Em menjo un sandvitx de pa blanc d'ou i créixens tallat en triangles petits que m'ha fet la meva majordona. Tinc un estudi darrere d'aquella porta —la va assenyalar— i tardo quinze minuts a menjar-me el sandvitx i cinc a prendre'm el te. Després torno a sortir. Però la capella sempre és oberta, també quan soc a l'estudi.

—Li paguen per això?

—No em paga ningú.

—I com es pot permetre els sandvitxos d'ou i créixens?

El pare Arthur va riure.

Ens vam estar una estona en silenci, i després va començar a parlar un altre cop. Per ser capellà, no se'l veia gaire còmode estant en silenci. Jo em pensava que la quietud donaria una oportunitat a Déu per donar-se a conèixer, però no semblava que al pare Arthur li agradés gaire, i vam parlar de la seva majordona, la senyora Hill, que sempre li envia una postal quan se'n va de vacances, i llavors, quan torna, ella mateixa les tria de la safata de la correspondència i les enganxa a la nevera. Vam parlar de com canvien les bombetes del llum de darrere el vitrall (hi ha un passadís secret que fa la volta per darrere). Vam parlar de pijames. I malgrat que semblava molt cansat, quan la infermera nova em va venir a buscar, em va dir que esperava que tornés.

 

Crec, però, que es va sorprendre quan a la tarda següent m'hi vaig presentar amb un pijama nou i sense el gota a gota. A la cap d'infermeria, la Jacky, no l'entusiasmava la idea que hi anés dos dies seguits, però jo li vaig aguantar la mirada i vaig dir en veu baixa:

—Per mi significaria molt.

I qui pot dir que no a una nena que s'està morint?

La Jacky va cridar una infermera perquè m'acompanyés pels passadissos i va aparèixer la infermera nova. La dels cabells vermell cirera, que desentonaven amb l'uniforme blau com una mala cosa. Feia pocs dies que treballava a la Sala May i estava nerviosa, sobretot amb els nens de l'aeroport, i desesperada perquè algú la tranquil·litzés i li digués que ho feia bé. Mentre avançàvem pel passadís cap a la capella, li vaig comentar que ho feia molt bé, això d'acompanyar. Crec que li va agradar.

La capella tornava a ser buida; només hi havia el pare Arthur, assegut en un banc, amb una vestidura llarga i blanca sobre la roba negra, i llegia. La Bíblia no, era un llibre de mida A4 amb enquadernació barata i una coberta laminada i brillant. Quan la Infermera Nova va obrir la porta i jo la vaig seguir agraïda, l'Arthur no es va girar de seguida. La Infermera Nova va deixar que la porta es tanqués, i amb el soroll del cop fort ell es va tombar, es va posar les ulleres i va somriure.

—Pastor, aaa... Reverend? —va titubejar la Infermera Nova—. La, aaa, la Lenni ha demanat si podia passar una hora aquí. Li va bé?

L'Arthur va tancar el llibre sobre la falda.

—I tant! —va fer.

—Gràcies, aaa, vicari...? —va dir la Infermera Nova.

—Pare —vaig xiuxiuejar jo. Ella va fer una ganyota i es va posar tota vermella, d'un vermell que no combinava amb els cabells, i se'n va anar sense dir res més.

El pare Arthur i jo ens vam asseure al mateix banc. Els colors del vitrall eren tan bonics com el dia abans.

—Avui tampoc no hi ha ningú —vaig dir. Va ressonar.

El pare Arthur no va dir res.

—Estava ple abans? Ja m'entén, quan la gent era més religiosa.

—Ara també ho està, de ple —va replicar.

Em vaig girar de cara a ell.

—Només hi som nosaltres.

Quedava clar que negava l'evidència.

—No passa res si no en vol parlar —vaig continuar—, deu ser molt incòmode. Vull dir, és com organitzar una festa i que no vingui ningú.

—Tu trobes?

—Sí. Vull dir, miri's, porta el seu millor vestit de festa blanc, amb uns gotims de raïm tot bufons i coses cosides, i...

—És la vestidura. No és un vestit.

—Doncs vestidura. Miri's, amb la «vestidura de festa», ha parat taula per dinar...

—Això és un altar, Lenni. I no és el dinar, és l'eucaristia. El pa de Crist.

—Què vol dir, que és tot per a ell?

El pare Arthur em va mirar un moment.

—És per a la missa del diumenge. Jo no menjo pa sagrat per dinar, i no dino a l'altar.

—És veritat, perquè es menja el sandvitx d'ou i créixens al despatx.

—Exacte! —va dir, i el rostre se li va il·luminar lleugerament perquè m'havia recordat d'una cosa sobre ell.

—És a dir, que ho té tot preparat per a la festa. Hi ha música —vaig assenyalar la trista minicadena de CD i casset del racó, amb una pila de CD tota endreçada— i hi ha un munt de lloc perquè segui tothom. —Vaig assenyalar les rengleres de bancs buits—. Però no ve ningú.

—A la meva festa?

—Exacte! Tot el dia, cada dia, fa una festa de Jesús i no ve ningú. Ha de ser horrible.

—És... aaa... Bé, és una manera de veure-ho.

—Em sap greu si només empitjoro les coses.

—No empitjores res, però de debò, això no és una festa, Lenni. És un lloc de culte.

—Sí. No, si això ja ho sé, però el que vull dir és que entenc com se sent. Jo una vegada vaig fer una festa, quan tenia vuit anys i m'acabava de traslladar de Suècia a Glasgow. La meva mare va convidar tots els nens de la meva classe, però no va venir pràcticament ningú. És veritat que aleshores la meva mare parlava anglès així així, o sigui que és molt possible que anessin tots a un altre lloc, amb regals i globus, i que estiguessin esperant que comencés la festa. Almenys això és el que vaig pensar jo aleshores.

Em vaig aturar.

—Continua —em va instar ell.

—I mentre m'estava allà, asseguda a les cadires del menjador que la meva mare havia col·locat en rotllana, esperant que vingués algú, em vaig sentir fatal.

—Em sap greu —va fer ell.

—I això és el que li vull dir. Que sé que fa mal que no vingui ningú a la teva festa. Només volia dir-li que em sap greu. Però trobo que ho hauria d'acceptar. Un problema no es pot solucionar fins que no t'hi encares.

—Però és que sí que és ple, Lenni. És ple perquè hi ets tu. És ple de l'esperit del Senyor.

Me'l vaig mirar.

Ell es va recol·locar al banc.

—I, a més, no està bé riure's de la soledat. Això potser és un lloc de culte, però també és un lloc de pau. —Va fer una llambregada al vitrall—. A mi m'agrada poder parlar amb els pacients a soles; vol dir que els puc dedicar tota la meva atenció, i no t'ho prenguis malament, Lenni, però crec que tu podries ser una persona a qui al Senyor li agradaria que jo dediqués tota la meva atenció.

Vaig riure.

—He pensat en vostè a l'hora de dinar —vaig dir—. Avui també tenia ou i créixens?

—Sí.

—I?

—Boníssim, com sempre.

—I la senyora...?

—Hill, la senyora Hill.

—Li ha parlat de la nostra conversa, a la senyora Hill?

—No. Tot el que dius aquí és confidencial. Per això a la gent li agrada tant venir. Poden dir el que pensen i no patir per qui se n'assabentarà.

—És una confessió, llavors?

—No, tot i que si vols confessar-te, jo t'ajudaria amb molt de gust.

—Si no és una confessió, què és, doncs?

—És el que tu vulguis que sigui. La capella és aquí per ser el que tu necessitis que sigui.

Vaig observar les rengleres de bancs buits, el piano electrònic cobert amb una funda beix, el tauler d'anuncis amb una imatge de Jesús clavada. Què podria voler que fos, aquell lloc?

—A mi m'agradaria que fos un lloc de respostes.

—Ho pot ser.

—Sí? Segur que pot contestar preguntes, la religió?

—Lenni, la Bíblia ens ensenya que Crist et pot guiar per trobar la resposta a totes les preguntes.

—Però pot contestar una pregunta real? Sincerament? Vostè em pot contestar una pregunta sense dir-me que la vida és un misteri, o que tot és el pla de Déu, o que les respostes que busco acabaran arribant?

—Per què no em dius la pregunta que tens? Així treballarem plegats per veure com ens pot ajudar Déu a trobar-hi una resposta.

Em vaig repenjar al banc, que va grinyolar. L'eco va ressonar per la sala.

—Per què m'estic morint?

 

No el vaig mirar, el pare Arthur, quan li vaig fer la pregunta; vaig mirar la creu. Vaig sentir que deixava anar l'aire a poc a poc. Jo anava pensant que ara em respondria, però ell continuava respirant. Em vaig plantejar que potser era que no sabia que m'estava morint. Però, ben mirat, la infermera li havia dit que jo era de la Sala May, i a ningú de la Sala May no l'espera una vida llarga i feliç.

—Lenni —va dir amb delicadesa al cap d'una estona—, aquesta pregunta és més gran que totes les altres. —Es va repenjar i el banc va tornar a grinyolar—. Saps què? És graciós, perquè em pregunten per què més sovint que cap altra cosa. La pregunta del per què sempre és la més difícil. Amb les del com, el què i el qui m'apanyo, però amb la del per què..., amb aquesta ni tan sols puc fer veure que ho sé. Quan vaig començar en aquesta feina, intentava contestar-ho.

—Però ara ja no?

—No crec que em pertoqui a mi, respondre-ho. Això només ho pot contestar Ell. —Va assenyalar l'altar, com si Déu fos allà darrere ajupit, sense que el veiéssim, i ens escoltés.

Li vaig fer un gest, una mena de «ho veu, ja l'hi havia dit».

—Però això no vol dir que no hi hagi una resposta —es va afanyar a afegir—, passa que la resposta la té Déu.

—Pare Arthur...

—Sí, Lenni?

—Això és la merderada més gran que he sentit mai. Que m'estic morint! I he fet una pregunta molt important a un dels portaveus designats de Déu, i va i em diu que l'hi pregunti a ell? Ja ho vaig intentar, i no em va contestar.

—Lenni, les respostes no sempre venen en forma de paraules. Poden venir en una gran varietat de formes.

—Doncs per què ha dit que això és un lloc de respostes? Per què no ha estat sincer i m'ha dit «Mira, les teories bíbliques no són irrefutables i no et podem donar respostes, però tenim un vitrall molt bonic»?

—Si obtinguessis resposta, quina et sembla que seria?

—Potser Déu em diria que m'està matant perquè soc una pesada i un cul inquiet. O potser el Déu real és Vixnu, i resulta que està emprenyadíssim perquè no he ni provat de resar-li a ell, sinó que he perdut el temps amb aquest Déu cristià. O potser és que no n'hi ha cap, de déu, ni n'hi ha hagut mai cap, i l'univers sencer està controlat per una tortuga a qui tot plegat li va massa ample.

—Això et faria sentir millor?

—Segurament no.

—T'han fet mai una pregunta que no poguessis contestar? —va demanar el pare Arthur.

Havia d'admetre que m'impressionava que estigués tan tranquil. Realment sabia capgirar una pregunta. Era evident que jo no era la primera que l'esbroncava amb un «per què m'estic morint». Cosa que, segons com, em feia sentir pitjor.

Vaig fer que no. Ell va continuar:

—És horrible haver de dir a algú que no tinc la resposta que vol. Però això no significa que aquest no sigui un lloc de respostes; passa només que pot ser que no siguin les respostes que esperes.

—Doncs digui'm, pare Arthur, llanci's a la piscina. Quina és la resposta? Per què m'estic morint?

Els ulls dolços de l'Arthur es van clavar en els meus.

—Lenni, jo...

—No, digui-m'ho. Sisplau. Per què m'estic morint?

I just quan em pensava que m'anava a dir que donar-me una resposta sincera infringia el protocol de l'Església, es va passar la mà pels quatre pèls grisos de la barbeta i va dir:

—Perquè et mors.

Jo devia arrufar el nas, o ell devia lamentar que l'hagués enredat per dir una cosa honrada, perquè no em va poder mirar.

—La resposta que tinc, l'única que tinc és que et mors perquè et mors —va dir—. No perquè Déu hagi decidit castigar-te ni perquè t'hagi desatès, sinó simplement perquè és així. És una part de la teva història, igual que tota tu.

Després d'una llarga pausa, l'Arthur es va girar de cara a mi:

—Planteja-t'ho així: per què ets viva?

—Perquè els meus pares van practicar sexe.

—No he preguntat com vas arribar a la vida, he preguntat per què. Per què existeixes? Per què ets viva? Per a què serveix la teva vida?

—No ho sé.

—Crec que amb morir-se és el mateix. No podem saber per què ens morim de la mateixa manera que no podem saber per què vivim. Tant viure com morir són un absolut misteri, i no en resols cap fins que no has fet les dues coses.

—Que poètic. I irònic. —Em vaig fregar el punt de la mà on el dia abans tenia clavada la cànula. Em feia mal—. Llegia coses religioses quan he arribat?

L'Arthur va alçar el llibre que tenia al costat. Era groc, enquadernat amb espiral, els marges desgastats i la lletra en negreta: l'atles de carreteres de la Gran Bretanya de l'Associació d'Automòbils.

—Que buscava el ramat? —vaig preguntar.

 

Quan la Infermera Nova em va venir a buscar, vaig pensar que l'Arthur encara es llançaria a terra i li petonejaria els peus, o bé, veient la porta oberta, sortiria corrent i xisclant, però no, va esperar pacientment mentre jo avançava cap a la porta, em va donar un opuscle i va dir que esperava que hi tornés.

No sé si va ser per la impertinència de negar-se a escridassar-me, per la reticència a admetre que el feia empipar o pel fet que la capella era tan maca i fresqueta, però mentre li agafava l'opuscle, vaig saber que hi tornaria.

Vaig deixar passar set dies. Vaig pensar que així li donaria prou temps perquè suposés que segurament no hi tornaria. I llavors, just quan s'acomodés a la seva vida solitària en aquella capella buida, pam!, apareixeria, tentinejant lentament cap a ell, amb el meu millor pijama rosa i una nova bateria de desafiaments al cristianisme carregada i a punt per disparar.

Aquesta vegada em devia veure venir pel passadís a través dels vidres esmerilats, perquè m'estava aguantant la porta i em va dir:

—Hola, Lenni, pensava quan et tornaria a veure. —I va engegar a rodar tot el meu espectacular retorn.

—Em feia la dura —li vaig dir.

Va somriure a la Infermera Nova:

—Quanta estona tinc el plaer de gaudir de la companyia de la Lenni avui?

—Una hora —va fer ella somrient—, reverend.

Ell no la va corregir, però es va quedar aguantant la porta mentre jo avançava pel passadís. Aquest cop em vaig asseure a la primera fila, perquè fos més fàcil que Déu em veiés.

—Puc? —va preguntar el pare Arthur, i jo vaig fer que sí. Es va asseure al meu costat—. Què, Lenni, com estàs aquest matí?

—Ah, doncs anar fent, gràcies. I vostè?

—No vols comentar que la capella està buida? —Va fer un gest per indicar tota la sala.

—No. Suposo que el dia que hi hagi algú altre a part de nosaltres serà el dia que valdrà la pena comentar-ho. No vull fer-lo sentir malament pel que fa.

—Molt amable per part teva.

—Potser necessita algú que li faci de relacions públiques? —vaig preguntar.

—De relacions públiques?

—Sí, ja m'entén, el màrqueting: pòsters, anuncis i tal. Hem de fer córrer la veu. Així s'ompliran els bancs i vostè en pot treure benefici.

—Benefici?

—Sí, ara ni tan sols deu cobrir despeses.

—Jo no cobro a ningú per venir a l'església, Lenni.

—Ja ho sé, però pensi que Déu quedaria molt impressionat si tingués l'església ben animada i alhora comencés a fer-li guanyar calés.

Em va fer un somriure estrany. Vaig sentir l'olor d'espelmes acabades d'apagar, cosa que em va fer pensar que en alguna banda hi devia haver un pastís d'aniversari.

—Li puc explicar una cosa? —vaig preguntar.

—És clar. —Va ajuntar les mans.

—Quan anava a escola, m'enganxava a un grup de noies i sortíem de nit per Glasgow. Hi havia una discoteca molt cara on ningú no es podia permetre entrar. No hi havia mai cua, però per les cordes de vellut negre i les portes pintades de color plata sabies que era un lloc especial. Hi havia dos goril·les a banda i banda de les portes, encara que no semblava que hi entrés ni en sortís mai ningú. L'únic que sabíem era que costava setanta lliures, entrar-hi. Ens dèiem que era massa car, però cada vegada que hi passàvem ens picava més la curiositat. Havíem de saber per què era tan car i què hi passava, allà dintre. I vam fer un pacte, vam estalviar, vam agafar els carnets falsos i hi vam entrar. I sap què?

—Què? —va preguntar.

—Que era un club de striptease.

El pare Arthur va alçar les celles i llavors, cohibit, les va abaixar, com si l'amoïnés que em prengués aquella mirada sorpresa per una mirada intrigada, o excitada.

—No sé si entenc la moral de la història —va dir.

—Em refereixo que va ser el fet que fos tan car el que ens va fer pensar que valdria la pena entrar-hi. Si vostè cobrés per entrar, potser la gent tindria curiositat. També podria llogar uns goril·les.

L'Arthur va brandar el cap.

—Ja t'ho he dit, Lenni, a la capella hi ve prou gent. Passo molt de temps parlant amb pacients i familiars. Entra gent a veure'm força sovint, passa que...

—Passa que, per casualitat, jo sempre vinc quan no hi ha ningú?

El pare Arthur va alçar la vista al vitrall, i jo gairebé sentia el seu monòleg interior, en què demanava forces a Déu per suportar-me.

—Hi has pensat més, en la conversa que vam tenir en la teva darrera visita?

—Una mica.

—Em vas fer bones preguntes.

—I vostè em va donar respostes molt poc útils.

Ens vam quedar callats.

—Pare Arthur, pensava si podria fer una cosa per mi.

—Què voldries que fes?

—Em pot dir una veritat, una veritat ben refrescant? Res de propaganda d'església, ni paraules boniques, una cosa que vostè sàpiga del cert que és veritat, encara que li faci mal, encara que el poguessin despatxar si els seus superiors sentissin que m'ho diu.

—Els meus «superiors», com dius tu, són Jesús i el Senyor.

—Doncs així segur que no el despatxaran, perquè a ells els agrada la veritat.

Vaig pensar que necessitaria més estona per pensar en una cosa que fos certa. Vaig suposar que hauria de posar-se en contacte amb un papa o un diaca i assegurar-se que podia repartir i administrar la veritat sense orientacions oficials. Però just abans que arribés la Infermera Nova, es va girar de cara a mi, incòmode. Com si estigués a punt de fer un regal sense estar gens segur que al receptor li hagués d'agradar.

—Em dirà una cosa certa? —vaig preguntar.

—Sí —va dir—. Lenni, vas dir que t'agradaria que aquest pogués ser un lloc de respostes i... bé, a mi també m'agradaria que fos un lloc de respostes. Si tingués les respostes, les donaria.

—Això ja ho sabia.

—Doncs què et sembla això? —va dir—. De debò esperava que tornessis.

 

Quan vaig arribar al meu llit, la Infermera Nova m'havia deixat una nota: «Lenni, parla am la Jacky. Serveis socials».

Li vaig corregir la falta amb el llapis que havia deixat i vaig anar cap al control d'infermeria. La Jacky, la cap d'infermeria amb cabells d'agró, no hi era. I llavors una cosa em va cridar l'atenció.

Al costat del taulell del control d'infermeria, el carretó de reciclatge esperava que tornés en Paul el Zelador. És un contenidor d'escombraries amb rodes. Abans a la barra hi havia escrit amb retolador permanent «mala màquina», però ara ho han pintat per sobre. El carretó d'en Paul no és d'aquelles coses que normalment trobaria apassionants, però aquell dia el que el va fer interessant va ser la senyora gran que hi estava mig abocada i remenava els papers de dintre amb les mans; amb prou feines tocava a terra amb les petites sabatilles liles.

Semblava que havia trobat el que buscava i es va redreçar; tenia els cabells grisos tots esbullats de l'esforç. Es va ficar un paper a la butxaca de la bata lila.

La porta del despatx va fer un soroll sord quan algú va estirar la maneta. La Jacky i en Paul ja sortien.

La senyora em va mirar. Vaig tenir la sensació que no volia que la veiessin fent el que acabava de fer.

Quan la Jacky i en Paul el Zelador van sortir del despatx, ella amb cara de cansada i ell d'avorrit, jo vaig fer com un xisclet.

Em van mirar.

—Ei, Lenni! —va exclamar somrient en Paul.

—Què passa, Lenni? —va preguntar la Jacky. La part de la cara on la Jacky realment hauria d'haver tingut un bec era una línia plana d'irritació.

No volia que deixessin de mirar-me mentre, darrere d'ells, la senyora de lila baixava del caire del carretó i emprenia una fugida extremament lenta.

—He... hi ha... una aranya —vaig dir—. A la Sala May.

La Jacky va fer girar els ulls com si fos culpa meva.

—Ja me n'ocupo jo, bonica —va dir en Paul, i tots dos van entrar a la Sala May.

Ja segura al final del passadís, la senyora es va treure el sobre de la butxaca, es va aturar i es va girar. Llavors em va mirar i em va picar l'ullet.

 

Per a gran sorpresa meva, en Paul sí que va trobar una aranya, en un raconet de la finestra del fons de la Sala May. Vaig pensar si no era un senyal bíblic. Cerqueu i trobareu. La va acorralar en un got de plàstic que va tapar amb la mà i ens va deixar donar-hi un cop d'ull. Em vaig fixar que els tatuatges que tenia als dits formaven la paraula «lliure». En veure l'aranya, la Jacky em va dir que a veure si espavilava, que si volia veure una aranya de debò passés a l'estiu pel seu jardí quan fa barbacoes. Pel que sembla, les aranyes que viuen sota la tarima de fusta que té són tan grosses que si intentes atrapar-les amb un got de cervesa, les potes els surten per sota i els les acabes tallant. Vaig declinar la invitació educadament i me'n vaig tornar al llit.

L'últim opuscle del pare Arthur era sobre la pila d'obsequis que tenia a la tauleta de nit, tots més o menys igual de tràgics. Un Jesús diferent en cada un. Jesús amoïnat, Jesús amb un ramat de bens, Jesús amb una colla de nens, Jesús sobre una roca. Cada un més ajesusat que l'anterior.

Vaig passar la cortina al voltant del llit i vaig adoptar la posició de pensar. El pare Arthur havia dit que tant de bo pogués donar respostes a la gent. Em vaig imaginar que devia ser molt frustrant trobar-se en una situació en què tothom et fa constantment preguntes que no pots contestar. Ser un capellà sense respostes és com que et demanin que ensenyis a nedar quan no en saps. I era evident que estava increïblement sol. Jo sabia i sempre havia sabut que no hi trobaria les respostes a res, darrere les pesants portes de la capella; en canvi, hi havia trobat algú que necessitava que jo l'ajudés.

Vaig tardar un parell de dies a elaborar un pla, un pla enfocat des de diverses bandes, per aconseguir que anessin més pacients a la capella. Faria uns pòsters que cridessin l'atenció però que resultessin misteriosos, potser fins i tot buscaria una mica d'atenció mediàtica. Segurament es podria coaccionar la ràdio de l'hospital perquè esmentés la capella. En comptes de centrar-me en la religió, faria èmfasi en el caràcter terapèutic de les meves converses amb el pare Arthur, i potser com a comentari extra podria afegir que a la capella s'hi està fresquet. Als altres pacients els agradaria, això, perquè sembla que hi hagi una llei que digui que els hospitals han d'estar a tota hora just per sobre d'una temperatura confortable. La calor justa perquè sempre estiguis suant una mica. Però no prou perquè puguis torrar núvols de sucre.

La Infermera Nova em va acompanyar a la capella, i per assegurar-me que el pare Arthur estava d'humor per fer una reunió de màrqueting, vaig donar una ullada per l'escletxa de la porta. Però no estava sol.

El pare Arthur era davant d'un home que anava vestit igual que ell: l'alçacoll blanc, la camisa i els pantalons foscos i elegants. Mentre feien una encaixada, l'altre home va col·locar l'altra mà damunt la seva unió, protector, com si volgués arrecerar-la del fred o d'una ventada que els pogués separar i desfer l'acord a què haguessin arribat.

L'home tenia les celles i els cabells foscos. Somreia. Com un tauró.

—Que hi ha algú? —va preguntar la Infermera Nova.

—Sí —vaig xiuxiuejar.

Va ser llavors que l'home sense edat va venir cap a la porta. Jo vaig tenir el temps just de redreçar-me quan la porta es va obrir i van aparèixer l'Arthur i l'home, que em van mirar.

—Lenni, quina sorpresa! —va exclamar l'Arthur—. Quant fa que esperes?

—Ho ha aconseguit! —vaig dir—. Ha entrat algú.

—Disculpa? —va fer l'Arthur.

—Té un altre client. —Em vaig girar cap a l'home sense edat—. Hola, company amic de Jesús, o del pare Arthur.

—Ah, de fet, Lenni, ell és en Derek Woods.

En Derek va allargar la mà.

—Hola —va dir tranquil·lament.

Jo em vaig entaforar sota el braç el projecte de Salvem la Capella i vaig encaixar amb en Derek.

—Derek, ella és la Lenni, ve sovint —va dir el pare Arthur.

—Lenni, molt de gust —va contestar en Derek, somrient-me a mi i a la Infermera Nova, que s'estava indecisa i incòmoda prop de la porta.

—La veritat és que estic molt contenta que vingui algú més a part de mi. És la primera persona que hi veig, i parlo de setmanes. —L'Arthur va mirar a terra—. Així doncs, en nom del grup de treball Salvem la Capella, m'agradaria agrair-li que hagi triat la capella com a destinació religiosa.

—Grup de treball? —va preguntar en Derek, adreçant-se a l'Arthur.

—Perdona, Lenni, però no et segueixo —va dir l'Arthur, i va fer una llambregada a la Infermera Nova.

—Tranquil, l'hi explicaré tot a la propera reunió. —Em vaig tombar cap a en Derek—: Espero que se senti millor.

—En Derek no és cap pacient —va dir el pare Arthur—, és de la capella de l'Hospital Lichfield.

—Ei, que un client és un client, i he elaborat un pla perquè els crist...

—En Derek acaba d'acceptar ocupar el càrrec.

—Quin càrrec?

—El meu. Malauradament. Jo em jubilo, Lenni.

Vaig notar que em pujava una escalfor per les galtes.

—Però a mi m'agradaria molt saber quins plans tens per a la capella —va dir en Derek posant-me una mà a l'espatlla.

I llavors em vaig girar.

I llavors vaig arrencar a córrer.

 

El setembre de l'any passat, a l'hospital van contractar una temporera.

El departament de Satisfacció i Benestar del Pacient havia patit un contratemps amb un embaràs i dues persones que havien plegat. La Temporera, sobrequalificada com la majoria dels treballadors temporals, s'acabava de graduar en una Bona Universitat amb una Bona Nota en uns Bons Estudis. El problema era que el mercat estava saturat de Bons Graduats que venien de centres igual de respectables, per això va fer un bot quan li van oferir el càrrec d'Ajudant Temporal d'Administració al Princess Royal de Glasgow. Tant era que la feina no estigués gens relacionada amb el seu títol de belles arts o amb els seus objectius professionals; s'alegrava de no haver d'estar-se més al carrer amb els altres desemparats graduats del curs del 2013.

La Temporera es va posar a treballar immediatament i va passar uns quants mesos escarrassant-s'hi, entrant dades i fent fotocòpies mentre mirava per les finestres l'aparcament de l'hospital desitjant tornar a ser estudiant. Un dia, parlant amb el seu cap, un home gros que duia una colònia de marca d'imitació que comprava al mercat, va comentar un article que havia llegit feia poc sobre una fundació d'art benèfica que faria —i això va ser el que va despertar l'interès del Cap, prou perquè alcés els ulls del mòbil— una donació considerable a hospitals i residències que volguessin implementar programes d'artteràpia per als pacients.

El Cap va dir a la Temporera que aquella tarda ja es fotocopiaria ell la paperassa, i en cosa de setmanes la Merda General d'Oficina de la taula de la Temporera va passar a ser pràcticament inexistent. Va redactar la proposta econòmica, va organitzar pressupostos per als col·laboradors, va parlar amb empreses de material d'art i va omplir els interminables documents de salut i seguretat que calien per obrir-se camí pel laberint de posar persones molt malaltes en una sala amb llapis i tisores que sense voler es podien acabar clavant.

La presentació de finançament a l'organització benèfica va ser a la seva seu central de Londres. A la Temporera li suaven tant les mans mentre esperava que la fessin passar a la sala de juntes que va deixar taques humides a la part baixa del document, i va haver de suplicar a la temporera de l'organització que n'hi fes una altra còpia.

La notícia va arribar un dijous al matí, poc després de les onze. No va llegir el primer paràgraf de xerrameca en què li agraïen que hagués fet la sol·licitud i va saltar directament al segon, que començava dient: «La subvenció consistirà en...». Ho havia aconseguit. Hi hauria una aula d'art a l'Hospital Princess Royal de Glasgow.

La Temporera va treballar en l'aula d'art més del que mai ho havia fet. Al pub avorria els amics amb les últimes notícies de manualitats per fer a l'hospital. Es passava els caps de setmana pintant testos per a les flors que els pacients dibuixarien. Va dissenyar tres pòsters diferents per promoure la nova aula d'art i va aconseguir que dos diaris locals i un programa regional d'actualitat en fessin cobertura i així corregués la veu.

El dia abans de la gran inauguració, la Temporera va anar a l'aula per assegurar-se que tot estava a punt. Havien unit dos antics magatzems d'informàtica i ara la sala tenia una mida raonable, amb el benefici afegit que hi entrava llum natural per dues grans finestres que hi havia en dos costats. Tenia armaris amb material artístic, llibres sobre art, una pissarra blanca per al mestre, taules i cadires de mides diverses i comoditats per a les necessitats dels pacients, una aigüera per rentar els pinzells i una paret coberta de taulers amb pinces i cordills a diferents altures perquè els pacients hi pengessin els seus treballs perquè s'assequessin.

Va fer una volta per la sala. L'aula d'art estava a punt, en espera. Els llapis sense trencar, les taules sense guixades, l'aigüera encara d'un blanc brillant i el terra sense gotes de pintura. Ben aviat, va pensar, aquella aula estaria ben acolorida i animada, plena de persones expressant-se. Seria un lloc on els pacients calmarien la seva ànima. Un lloc on serien escoltats. Un lloc on podrien deixar de ser persones «malaltes» i ser tan sols persones una estona. Abans de tancar la porta, va inspirar l'olor de pintura de les parets i va recordar que tot just uns mesos enrere allò era un magatzem mal organitzat d'equipament informàtic.

El matí de la gran inauguració, la Temporera va anar cap a la feina amb la sensació d'estar malalta. Es moria de ganes de parlar a tothom de l'aula d'art, però, sobretot, es moria de ganes que els pacients la veiessin. L'única cosa que no s'havia pogut imaginar era com seria quan hi entressin i comencessin a fer-la servir. Quines històries explicarien aquelles primeres pintures?

Quan va arribar a l'oficina amb el vestit que s'havia comprat expressament, no entenia per què el Cap estava tan callat, per què no la mirava als ulls i per què l'ambient estava tan... ensopit. Ella li va ensenyar al mòbil la cobertura que se'n feia a Twitter i va repassar el programa de la gran inauguració.

—Mira, em sap greu fer-te això, especialment avui —va dir ell, passant-se els dits pels cabells que li quedaven—, però necessitarem una professora d'art, i amb les retallades i que als temporers us hem de pagar les vacances...

A la Temporera li anava el cor a mil per hora; hauria mentit si hagués dit que no esperava que l'hi demanés. Al cap i a la fi, era evident que calia un professor per a l'aula d'art i ell havia fet força el ronsa a l'hora de contractar ningú. I sabia que ella estava graduada en belles arts: qui trobaria de millor? Es va prémer fort la seva pròpia mà.

—I res, resulta que la dona que he contractat costarà més del que em pensava, i ara no tenim pressupost per renovar-te el contracte a final de mes. Però queda't a la inauguració, sisplau. I tindràs tres setmanes abans no se t'acabi el contracte oficialment.

La Temporera va somriure uns tres o quatre segons mentre el seu cervell, atònit, intentava comunicar a la boca que no era moment de somriure.

Llavors va arribar l'hora de l'entrevista de la televisió. Va fer passar els periodistes a l'aula d'art i els va ajudar a preparar plans amb els nens malalts que havien convidat a la gran inauguració. («Només cames i braços trencats, eh, res gaire depriment, res de pacients de càncer», havia estat l'ordre del Cap). El reporter va col·locar la Temporera amb les criatures, i la càmera va fer una panoràmica mentre ella els ensenyava a pintar una estrella i els nens ho copiaven amb pintura groga i espessa sobre paper negre. Llavors la càmera va enfocar el Cap, que fent tuf de colònia Gucci d'imitació, havia arribat com qui va per feina per fer saber a tothom que ell encapçalava el projecte. Li van posar el micròfon per a l'entrevista, que s'emetria a les notícies del vespre de les sis i de dos quarts d'onze. La Temporera es va aixecar a poc a poc de la cadira i va sortir de la sala.

Va tornar cap al despatx reprimint les llàgrimes. Va buidar a terra una caixa de paper de fotocopiadora i es va afanyar a omplir-la amb les seves coses: la tassa, la foto, la capsa de mocadors. En tenia moltes menys de les que s'havia pensat, i fins i tot els papers personals i les mostres de pintura per a l'aula d'art hi van cabre bé. Va deixar la targeta de personal sobre la taula del Cap i va tancar la porta.

Tenia el cap enterbolit, embotit d'emocions. Volia sortir de l'edifici abans que l'equip de la tele, els nens i els reporters sortissin al passadís; no suportaria que la veiessin. Però sense la targeta de personal, havia d'anar per la porta general, en comptes de la del personal, i no recordava com s'hi arribava. Mentre recorria el laberint de passadissos de l'hospital, va arrencar a córrer.

No va veure la noia del pijama rosa fins que ja hi havia xocat.

La Temporera va poder mantenir l'equilibri, però la noia en pijama no. La noia es va entrebancar amb la Temporera i va caure a terra. Una petita pila de rosa i ossos.

La Temporera va intentar disculpar-se, però només li va sortir un esgüell escanyat. La infermera que passejava amb la noia es va ajupir i va avisar un zelador que passava perquè portés una cadira de rodes. La Temporera ni tan sols va poder veure la cara de la noia, però sí que es va fixar en aquells braços prims mentre la infermera, remugant, l'asseia a la cadira de rodes i se l'enduia. Va intentar cridar i disculpar-se.

Aquells braços prims, mentre la infermera alçava la noia fins a la cadira de rodes, eren l'únic que la Temporera veia quan provava de dormir; li circulaven diverses copes de merlot per l'organisme, però no servien de res per calmar-li els pensaments. No hi podia tornar. Però ho havia de fer.

L'endemà, la Temporera va telefonar a la planta infantil de l'hospital per intentar localitzar la noia del pijama rosa. L'únic que els podia dir era que calculava que tenia uns setze o disset anys i els cabells rossos i que duia un pijama rosa. Al cap de quasi quaranta minuts d'esperar, de passar de l'un a l'altre, de ser interrogada sobre les seves intencions i de dir diverses mentides sobre la relació que tenia amb la noia, l'hospital li va donar el nom de la sala on la podia trobar.

I així va ser com la Temporera es va plantar al peu del meu llit, amb una mirada de penediment a la cara i un ram de roses grogues a la mà.

 

Segurament la Temporera és més guapa del que us l'heu imaginat. I més alta. Estava més nerviosa del que calia, però. Semblava sorpresa de poder seure al caire del llit i que els ossos no se m'esmicolessin com si fossin de vidre. Compartim orígens, creu, perquè el seu pare també és suec. O suís. No se'n recordava. I això era important, és clar. Però no tant com el que em va explicar després.

La Infermera Nova va dir que si volia anar a l'aula d'art li havia de demanar permís a la Jacky. La Jacky va dir que això no ho decidia ella, i la Infermera Nova va haver d'anar a buscar un metge que li confirmés que podia anar a la nova aula d'art per als pacients i que no correria cap risc de malaltia ni d'infecció ni de llops rabiosos que em roseguessin el gota a gota.

Però la Infermera Nova no va tornar. Mentre esperava, vaig llegir el diari ja antiquat d'aquell matí. En Paul el Zelador de vegades me'n deixa sobre l'armariet del costat del llit. M'agraden més els diaris locals, on la resta del món no existeix i l'únic que importa és el nou jardí natural de l'escola de primària i una senyora que ha fet una vànova per a beneficència. Els nens fan un any més, els adolescents es graduen i els avis se'n van a l'altre barri. Tot és petit i manejable i tothom espera el seu torn per morir.

Quan vaig haver acabat de llegir el diari, vaig esperar una mica més. Primer pacientment, però llavors vaig començar a rumiar-hi més. Existia una sala, un espai en forma de cub, on no havia anat mai. Hi hauria pintures, retoladors, paper i (si Vixnu volgués) purpurina. Qui sap si fins i tot podria rapinyar un retolador permanent per fer el grafit que he estat planejant. Just damunt del meu cap, al prestatge fet d'endolls i interruptors, hi ha l'amable recordatori de l'hospital sobre la meva impermanència. Una pissarra blanca on hi diu «Lenni Pettersson» en retolador vermell i una taca correguda a prop de la ena final. La gràcia de les pissarres blanques és que s'esborren fàcilment. Estan dissenyades per fer-les servir una vegada i una altra i una altra per als noms dels pocs desgraciats que acaben a la Sala May. Un dia, amb una petita passada d'esborrador sec, jo ja no hi seré. I un altre pacient de braços prims i ulls grossos ocuparà el meu lloc.

Vaig esperar una mica més.

Quan vaig arribar aquí tenia un rellotge, i fins i tot quan el portava em passava l'estona demanant a la gent quina hora era, i després ho tornava a preguntar perquè no em creia la resposta. Em pensava que feia dos mesos que era a la Sala May i resultava que només feia un parell de setmanes.

Però això va ser fa uns quants anys.

Després d'aquell matí, vaig esperar set setmanes que la Infermera Nova tornés per dir-me si podia anar a l'aula d'art. Em vaig posar nerviosa, em vaig frustrar, em vaig desesperar, i després em vaig quedar en pau amb la seva absència. Per aquest ordre. Dues vegades. La cinquena setmana d'estar esperant, vaig dibuixar mentalment l'aula d'art, seguint la descripció de la Temporera. No em descuidava mai les finestres. La Temporera havia dit que hi havia finestres grans a banda i banda de la sala. Durant les setmanes que vaig esperar, les finestres es van anar fent més i més grans, fins que tota la paret del fons va ser una gran finestra oberta. L'altre costat es va convertir en una paret formada exclusivament per pinzells, centenars, que sobresortien de la paret, esperant que els triessin.

Cap a la sisena setmana, vaig tornar a emocionar-me. Assajava dins del cap el que diria quan la Infermera Nova vingués per portar-m'hi. Rumiava quines sabatilles em posaria (les De Cada Dia o les De Diumenge?). A la setmana set, estava tranquil·la i preparada. Cada dia que passava la confiança creixia. Ja no em calia planificar ni imaginar. Vindria. La Infermera Nova vindria a buscar-me.

 

—Perdona que hagi trigat tant —va dir la Infermera Nova quan va tornar—. Espero que no t'hagis estat esperant tota aquesta estona.

—Doncs sí —vaig dir—. Però no passa res, ara ja ets aquí.

La Infermera Nova va donar una ullada al rellotge:

—Déu meu... Dues hores i mitja! Perdona, Lenni.

Vaig somriure i vaig brandar el cap. L'hospital és una amant cruel. La Línia Internacional de Canvi de Data passa més o menys entre l'extrem de la Sala May i el control d'infermeria. L'única manera que tens de combatre el Temps d'Hospital és no enfrontar-t'hi. Si la Infermera Nova volia assegurar que només havia estat fora dues hores i mitja, jo la deixaria dir. La gent comença a amoïnar-se si combats el Temps d'Hospital. Et pregunten en quin any som i si recordes com es diu el Primer Ministre.

—Em sap greu haver-te fet esperar, però porto bones notícies —va dir—. T'hi puc dur aquesta tarda.

Sense fixar-m'hi, em vaig posar les sabatilles i em vaig adonar que els meus peus havien triat les De Cada Dia, en comptes de les De Diumenge. Doncs res, això és cosa d'ells, de fet.

—Anem? —va preguntar mentre jo em cordava la bata.

—Anem —vaig dir, i em vaig agafar al braç que m'allargava.

Els instints de supervivència són una cosa increïble. He agafat el costum de memoritzar les rutes que duen a tot arreu on vaig des de la Sala May. Crec que al meu subconscient li preocupa que em tinguin presonera. Així doncs, us puc dir que per anar a l'aula d'art des de la Sala May has d'anar fins al control d'infermeria i tombar a l'esquerra per un passadís llarg, travessar unes portes dobles i tirar recte per un altre passadís, llavors gires a la dreta i agafes un passadís llarg. Quan arribes a una cruïlla de passadissos, tombes a l'esquerra i puges per un corredor lleugerament inclinat. L'aula d'art és a mà dreta. És una porta força insulsa, però ja m'està bé. Les portes que no presumeixen gaire solen tenir les millors coses al darrere.

La Infermera Nova hi va picar i la va empènyer, i per fi hi era: l'aula d'art per a pacients, i tota ella ens esperava. Les taules eren blanques i esperaven gotes, rascades i taques. Potser farien mal a mesura que apareguessin, com els tatuatges, però farien úniques cada una de les taules, i per als artistes moribunds serien emotius recordatoris d'unes mans que sostenien i pintaven, tallaven i dibuixaven. Les cadires esperaven bressolar els malalts, tenir de tant en tant una cama enguixada reposant-hi al damunt. Les finestres eren allà, tal com m'havien promès: dues. La majoria de les finestres de l'hospital són esmerilades per evitar que els captius mirin a fora i per protegir els de fora de mirar a dintre. Però les de l'aula d'art eren clares i amples, i el sol hi entrava a raig, com si, igual que jo, s'emocionés d'haver trobat una sala nova on no havia estat mai.

Asseguda rere la taula de la professora, davant de la pissarra blanca, hi havia una dona, i també esperava. Tenia un petit rètol de pissarra negra al davant i un pinzell a la mà. El mirava fixament. En notar que ja no estava sola, va fer un bot i va riure alhora.

—Ai, perdoneu! —va dir—. Que fa gaire que sou aquí?

—Ui, no volíem molestar, hem vingut per la classe d'art —va explicar la Infermera Nova.

—Em dic Lenni —vaig afegir jo.

—Hola. Jo em dic Pippa. —La dona em va donar la mà.

—Ara ja puc sola —vaig xiuxiuejar a la Infermera Nova, que va fer que sí i se'n va anar.

—Oh... aaa... oh. —La Pippa es va quedar mirant la porta—. Que tornarà?

—No. Diuen que les classes duren una hora.

—Sí, exacte —va dir, i va acostar una cadira perquè m'assegués amb ella a la taula—, però en realitat no comencen fins a la setmana que ve.

Ens vam quedar en silenci.

—Però tant és —va dir tota animada—, em pots ajudar amb això.

Com podria descriure la Pippa? La Pippa és d'aquelles persones que en una estació de tren donarien trenta penics a un desconegut perquè pogués anar al vàter. D'aquelles persones que no els fa por la pluja i que els agraden els rostits de diumenge. D'aquelles que tens la sensació que deu tenir gos, però en realitat no. Un de rosset. La Pippa és de les que es fa les seves pròpies arracades per a les ocasions especials, i que té centenars de quadres increïbles que encara no ha vist ningú ni ha venut perquè encara no sap ben bé com funciona el seu propi web.

Em vaig asseure al seu costat. La pissarra de sobre la taula tenia travessat un tros de corda, a punt per penjar-la.

—Què ha de ser això?

—El rètol per a la porta de l'aula d'art.

—Què esperes? —vaig preguntar.

—La inspiració.

—Quant es triga a inspirar-se?

—Doncs —va fer una llambregada al rellotge—, només he vingut a col·locar unes comandes de pintures i fa una hora i mitja que soc aquí.

—Ho puc fer jo?

Em va mirar un moment de fit a fit. No estic segura de què buscava, però ho devia trobar perquè va fer lliscar la pissarreta per sobre la taula i em va passar el pinzell.

—Com es diu?

—D'això es tracta. Tècnicament, és la sala B1.11.

—Que poètic.

—Exacte! —va dir—, per això intentava pensar en un nom.

—Hi ha alguna norma? —vaig preguntar.

Va dir que segurament no, de manera que vaig posar el pinzell sobre la pissarreta i vaig començar. Quan vaig acabar, la Pippa va dibuixar unes flors blanques al voltant del nom. Jo, mentre l'observava com pintava, em vaig fixar en un pèl rosset que tenia a la màniga de la jaqueta, i vaig pensar si no era del gos que no té.

—No està malament —va dir quan ja vam estar totes dues—. Gens malament.

Quan la Infermera Nova va tornar, ja havíem penjat el rètol i aplaudit l'aula d'artteràpia de l'Hospital Princess Royal de Glasgow que acabàvem de batejar.

 

Encara que no tornés més, encara que passés molts anys buscant feina, encara que la carrera que havia fet resultés inútil i no arribés a fer mai res d'art, la Temporera sempre sabria que aquí hi tenia una amiga, i que havia deixat petja a l'hospital. Es mereixia un reconeixement, perquè va ser ella qui va crear l'Aula Rose.

 

A l'hospital, el dia, tal com funciona normalment, es distorsiona, es corba com una canyeta a través d'un got. Més gran en alguns llocs que en d'altres, desconnectat i tanmateix d'una peça. Al món exterior, el dia comença quan surt el sol. A l'hospital, les hores més atrafegades poden ser a mitja nit. La gent dorm mentre fa sol, es desperta en la foscor i surt a passejar, a fer un cafè, un cigarret astut, i llavors resulta que és dies més tard del que es pensaven i quarts de deu del matí.

L'hospital en si no dorm mai. Els llums del passadís no s'apaguen mai, me'n vaig adonar quan feia setmanes que hi era. Amb els llums de l'entrada principal passa el mateix, i amb els de tot arreu. M'imagino que de tant en tant ve un zelador i canvia les bombetes, però la llum és implacable.

Havia estat desperta des de les dues, però feia la sensació que era mitja tarda. No m'havia pogut treure del cap aquell record. D'un anunci de la tele que havia vist en un hotel en un país estranger del qual no sabia la llengua. Era un anunci d'una empresa d'activitats d'aventura, i hi sortien un grup de nens que feien ràfting per un riu. Els nens duien cascos carbassa fluorescent i baixaven pel riu remogut i cridaven d'emoció. Jo em vaig dir que un dia hi aniria i ho faria.

I vaig decidir que ja era hora que complís la promesa i me'n vaig anar a fer ràfting. Vaig tancar els ulls, i amb els peus descalços vaig travessar l'herba flonja fins al marge del riu. Vaig pujar al bot carbassa. Es va balancejar una mica, però l'instructor me'l va estabilitzar. El vaig apartar de la riba d'una empenta i em vaig posar a remar. Quan el bot ja va haver guanyat impuls, vaig passar la mà per la superfície de l'aigua freda. Em va esquitxar la màniga, una sorpresa glaçada però refrescant. Gairebé sentia els ocells si m'esforçava a parar l'orella per sobre el soroll de l'aigua, que baixava amb força.

Mentre remava riu avall i passava per davant de les rengleres de coníferes de l'espadat, em vaig adonar que estava sola. M'havia descuidat d'imaginar-me que tenia amics, i ara estava tota sola al bot i era massa tard per conjurar-hi ningú.

En algunes d'aquestes fantasies, aconseguia arribar al final del riu. En d'altres queia del bot, i en algunes em rescatava l'instructor guapo. Altres vegades em donava un cop al cap amb una roca punxeguda i m'enfonsava lentament en l'aigua fosca, amb la sang fent giragonses damunt meu.

 

En algun moment el sol havia començat a sortir a la Sala May i vaig sentir que arribaven els amics de la Noia del Racó. Almenys n'eren cinc, i tots havien adoptat el llenguatge amable i el to baix que la gent reserva per als morts i els moribunds. Per més que m'hi esforcés, no podia desconnectar de les seves veus, i no vaig poder tornar al ràfting. Vaig suposar que no passava res; m'hi havia passat hores. Si no vigilava, quedaria arrugada com una pansa.

Ho sabien tot. Van explicar històries i acudits. Li van portar regals que sabien que a ella li encantarien. Es van fer fotos amb ella. La trobaven a faltar.

Les noies que vaig conèixer a la meva segona escola de Glasgow no eren així.

Tenien la delicadesa de tolerar-me. Em deixaven sortir amb elles de nit i anar a les seves festes. Però no eren meves. Eren prestades. Jo no entenia les seves bromes ni elles les meves. No parava de dir coses que per a elles no tenien sentit, tot i que sé que parlo bé l'anglès. I quan vaig deixar d'anar a l'escola, va ser fàcil.

M'imagino que es van treure un pes de sobre.

Jo sí.

Vaig notar que els amics de la Noia del Racó intentaven parlar sense pena a la veu, miraven de treure importància a com s'ho havien passat de bé a la sortida que la Noia del Racó s'havia perdut. Però vaig sentir que a ella li tremolava la veu quan parlava.

Així doncs, vaig procurar no parar atenció als seus amics i vaig mirar fixament les cortines que envolten el meu llit. Són verdes i horribles. Però tant és que siguin espantoses, el que sempre m'anima és pensar que per a algú, en algun lloc, són les cortines d'hospital ideals. Aquella persona tenia la responsabilitat d'encarregar cortines per a tot l'hospital i va triar aquestes en un catàleg, i li van aprovar la comanda. La comanda es va fer i van enviar el material, es van muntar les cortines i tota la Sala May i gran part de la resta de l'hospital va quedar adornada amb unes cortines verdes de quadres amb flors blau marí amb un nombre desigual de pètals.

—Lenni?

La tela es va ondular quan algú va prendre l'absurda decisió de picar a la meva cortina.

—Sí?

—Estàs desperta?

—Sempre.

—Estàs visible? Tens visita —va xiuxiuejar la Infermera Nova.

—Estic visible —vaig dir, i em vaig eixugar la boca amb el dors de la mà, per si havia bavejat.

Quan la Infermera Nova va enretirar la cortina, em va sorprendre veure que els amics de la Noia del Racó ja no hi eren. Ella estava sola, estirada, i es tapava el cap amb els llençols. Tenir amics deu ser una pena ben dolça.

La Infermera Nova va arribar seguida de la meva visita.

—Hola —va dir ell, posant una mà a l'extrem del llit, i després la va apartar com si s'hagués electrocutat. Segurament no volia semblar massa informal.

—Tot bé, Lenni? —va preguntar la Infermera Nova.

Ell em va mirar a mi i jo a ell. Que si tot bé? Es veu que era cosa meva decidir-ho. Vull dir, ell no era de cap grup d'amics de l'edat apropiada que em pogués fer passar l'estona xerrant, explicant xafarderies i dient burrades, però és que ni tan sols al meu bot imaginari hi havia amics.

—Doncs tornaré d'aquí una estona —va dir la Infermera Nova, però abans de marxar va obrir les dues cortines i vaig ser alliberada de la intimitat del meu capoll de quadres i vaig quedar a la vista de tota la sala.

El pare Arthur, quiet com una de les seves estàtues sagrades, s'estava al peu del llit.

—Pot seure, si vol.

—Gràcies —va dir, i va agafar la cadira de les visites i la va apartar del cap del llit perquè el pogués veure bé—. Estàs bé? —va preguntar, i jo vaig riure—. He... no... no has... —Es va escurar la gola i va tornar a començar—. Aquests últims dies s'hi ha estat molt tranquil, a la capella.

Vaig fer que sí amb el cap.

—He trobat a faltar la teva... —Intentava trobar la paraula, però jo no l'hi vaig ajudar.

—Com es diu aquell de la Bíblia que té dos fills i només n'estima un?

—Disculpa? —va fer l'Arthur.

—És un home que té dos fills. Un sempre fa cas i l'altre s'escapa. Però quan el fugitiu torna, el pare l'estima més que al bo.

—Ah, sí, la paràbola del fill pròdig.

—Sempre he pensat que no té gens de sentit. El fill bo ho fa tot bé i no en treu res. El dolent fa que els seus pares es preocupin i pateixin, però quan torna li donen tot el que volia. —El pare Arthur va arrufar el front però no va dir res—. Només serveix per demostrar que la gent s'estima els fugitius —vaig concloure.

—Tu trobes?

—I tant! Miri'ns a nosaltres: jo vaig fugir de vostè, i ara és aquí. No em va venir a veure mai quan venia a la capella cada dos per tres.

—Suposo...

Em mirava atentament, com si intentés calcular exactament fins a quin punt ja l'havia perdonat i quant faltava perquè el perdonés del tot.

—Lenni, em sembla que la lliçó d'aquesta paràbola en concret és fer-se preguntes. Qui es fa preguntes i torna a Déu és millor que qui no es fa mai preguntes i de la seva religió només en parla de boca. —Va arrufar el front i va sospirar, i després va tornar a sospirar, com si el primer sospir només hagués servit per recordar-li com li agradava sospirar—. Em sap greu que et trobessis en Derek de cop i volta —va dir al cap d'una estona—, no vaig saber veure que et... molestaria tant.

—No em va molestar.

—D'acord. És clar que no.

—Em vaig enfadar.

—Ah. Bé, tenia la intenció de parlar-te d'en Derek i explicar-te que em jubilava, però no vaig...

—Oi que va donar un peix a un?

—En Derek?

—No, l'home del fill pròdig. No va donar un peix al fill bo i tot el seu imperi al dolent?

—Diria que no...

—Em sembla que sí. Em sembla que era un peix per al fill bo i tot el seu imperi empresarial per al fugitiu.

—Hmm...

—Au, va, Arthur, ha de conèixer millor els seus textos de referència. El pare pròdig és allà dalt del cel ara mateix, amb un peix a la mà i abraçant el fill fugitiu, i no entén com és que vostè no se sap totes les històries de la religió que ven.

—Jo no venc res.

—Doncs ho hauria de fer. És un model de negoci terrible donar-ho tot gratis.

Ell va riure, i després el somriure es va escolar del seu rostre com l'aigua.

—Només vull que sàpigues que no pretenia enganyar-te. Ni fer-te enfadar.

—M'ho crec. Ei, que és la veritat del dia, aquesta?

—Sí.

—És bona.

—Gràcies. Mira, encara m'estaré a la capella uns quants mesos més abans no deixi el càrrec, i pensava...

—Llavors córrer pot ser bo?

—Faràs que m'agafi mal de cap.

—Fugir. El missatge del fill pròdig és que si fuges quan vols fugir, seràs recompensat.

—No estic segur que...

—Pare Arthur?

—Sí, Lenni?

—He de córrer a un lloc.

 

És diferent córrer que fugir. Són com la nit i el dia, però ningú no hi para mai atenció. Només els interessa dir-me que si continuo «fugint», em prendran els privilegis de visites. Però no és fugir si no surto per la porta de l'hospital. I no ho he fet mai.

En realitat no podia «córrer», quan estava amb l'Arthur, perquè encara em feia mal el maluc de la patacada amb la Temporera. Però em vaig posar les sabatilles De Cada Dia i em vaig arrossegar lentament en la direcció de la meva destinació. L'Arthur no em va empaitar, cosa que era d'agrair, perquè segurament caminava més de pressa que jo i hauria estat molt incòmode que m'atrapés abans i tot de sortir de la Sala May.

No corria perquè volgués un imperi, o perquè no m'agradés xerrar amb el pare Arthur, sinó perquè volia ser en un altre lloc.

Vaig donar un cop d'ull per la finestreta de la porta de l'Aula Rose i vaig veure la Pippa, que ensenyava un paper a una concurrència de tres persones grans. Va assenyalar amb el dit el marge del llenç i va abaixar la mà com si hi passés un pinzell. Quan va haver acabat de parlar va deixar el paper, i va ser llavors que em va saludar i em va fer un gest perquè hi entrés.

Vaig passar arrossegant els peus, notava els ulls de tota la classe clavats en mi i el meu pijama rosa. M'hauria d'haver posat les sabatilles De Diumenge.

—Lenni, hola!

—Hola, Pippa.

—Què ho fa, que hagis vingut?

Vaig esforçar-me a rumiar com explicava què exactament havia fet que hi anés. Un home mort de feia molt temps i els seus dos fills que no s'estimava per igual. Un peix. Un capellà. El cuquet de fer alguna cosa diferent del ràfting imaginari... Res d'això no tenia prou sentit per verbalitzar-ho davant d'un públic geriàtric.

—Et ve de gust pintar una estona? —va preguntar.

Vaig fer que sí.

—Agafa una cadira que et porto paper. El tema d'aquesta setmana és les estrelles.

Em vaig girar per buscar un lloc on seure i aleshores la vaig veure. Asseguda tota sola a la taula del fons. Els seus cabells atrapaven la llum del sol i brillaven com una moneda de deu penics, la jaqueteta era d'un lila profund, i tenia els ulls fixos en el paper de davant seu, on esbossava ves a saber què amb un tros de carbonet. La facinerosa malva, la infractora violeta. La senyora que havia robat alguna cosa de les escombraries.

—És vostè! —vaig dir.

Ella va alçar la vista del dibuix i em va fitar un moment de no res, fins que em va situar. Llavors, contenta de reconeixe'm, va dir:

—Ets tu!

 

Vaig arribar fins a la seva taula.

—Em dic Lenni. —Vaig allargar la mà.

Ella va deixar el carbonet i vam encaixar.

—M'alegro de coneixe't, Lenni —va dir—. Jo em dic Margot.

El carbonet que tenia a les puntes dels dits em va fer unes marques al dors de la mà.

—Gràcies —va dir—. Em vas fer un gran favor.

—De res —vaig contestar—. No va ser res, de fet.

—Sí que va ser —va insistir ella—. I tant que sí! Tant de bo t'ho pogués agrair com cal, però ara mateix l'únic que tinc són uns quants pijames i un pastís de fruita encetat.

Em va fer un gest perquè m'assegués.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar, i jo sabia que es referia a l'Aula Rose, però crec que és millor ser sincer, per això li vaig dir la veritat.

—Diuen que em moriré.

Hi va haver un moment de silenci entre nosaltres mentre la Margot m'estudiava la cara. Era com si no em cregués.

—És una cosa limitant per a la vida —vaig afegir.

—Però si...

—Soc molt jove, ja ho sé.

—No, que...

—Tinc molt mala sort?

—No —va dir, encara mirant-me com si no s'ho cregués—. Si estàs plena de vida.

La Pippa va venir fins a la taula i va deixar uns pinzells davant nostre.

—Què, de què parleu per aquí? —va preguntar.

—De la mort —vaig contestar.

Amb l'arruga que aquesta paraula va formar al front de la Pippa vaig veure clar que li calia fer uns quants cursets per aprendre a tractar amb els morts i els moribunds. Perquè no durararia gaire treballant a l'hospital si no podia ni suportar sentir la paraula. La Pippa es va ajupir al costat de la taula i va agafar un pinzell.

—És un tema molt gran —va dir al final.

—No passa res —vaig replicar jo—. Vaig estar tot un dia fent les set etapes aquestes del dol, i ho vaig enllestir tot d'una tirada.

La Pippa va prémer els pèls secs del pinzell contra la taula i es van obrir en un cercle perfecte.

 

Quan anava a primària, a Örebro, sense voler vaig estripar la cantonada d'una pàgina d'un llibre de text. Amb un noi que no recordo com es deia havíem fet una carrera a veure qui passava les pàgines més de pressa. Jo havia intentat fer-ho molt i molt ràpid i una se'm va estripar per la punta. La mestra em va esbroncar i, com que crec que no semblava prou penedida, em va enviar al despatx de la directora. Em vaig sentir com si m'enviessin a la policia. Ja tenia claríssim que ho dirien als meus pares i que tindria problemes per sempre més. Les mans em van començar a suar. També anar pel passadís cap al despatx de la directora mentre tothom era a classe se'm feia estrany, com si fos on no havia de ser.

La directora era una dona robusta, amb els cabells d'un blanc platejat i els llavis arrufats, que sempre duia pintats amb un pintallavis oliós. Em vaig imaginar que m'escridassava i vaig haver de fer molts esforços per no posar-me a plorar. Quan vaig arribar al seu despatx, tenia una reunió i la secretària em va dir que m'esperés en una de les cadires verdes de davant de la seva porta. Un noi uns quants anys més gran que jo que es deia Lucas Nyberg ja estava assegut a la cadira de l'esquerra.

—Problemes? —em va preguntar (però evidentment m'ho va preguntar en suec).

—Sí —li vaig dir, i vaig notar que la barbeta em començava a tremolar.

—Jo també —va dir. I va donar uns copets a la cadira del seu costat. No semblava espantat ni desconcertat per haver d'estar-se davant del despatx de la directora. Si de cas, se'l veia orgullós d'ell mateix.

Quan em vaig asseure al seu costat, em vaig sentir alleujada. Era reconfortant saber que no era l'única que tenia problemes. En Lucas i jo compartíem destí i això em feia sentir molt millor que no haver d'encarar-ho tota sola.

I és així exactament com em vaig sentir quan la Margot va decidir trencar el silenci i es va inclinar cap a mi i va xiuxiuejar:

—Jo també em moro.

Durant un moment, la vaig mirar als ulls, blaus i brillants, i vaig tenir la sensació que potser seríem companyes de cel·la.

—Si t'hi pares a pensar —va dir la Pippa, deixant finalment el pinzell—, no et mors.

—Ah no?

—No.

—Me'n puc anar a casa, doncs? —vaig preguntar.

—Vull dir que ara mateix no et mors. De fet, ara mateix vius.

La Margot i jo la vam observar mentre provava d'explicar-se:

—El teu cor batega i els ulls hi veuen i les orelles hi senten. Ets en aquesta sala completament viva. I per tant no et mors. Vius. —Va mirar la Margot—. Totes dues viviu.

Tenia tot el sentit del món i gens ni mica alhora.

I la Margot i jo, vives totes dues, ens vam posar a pintar estrelles en la quietud de l'Aula Rose. Cadascuna en una petita tela quadrada, on em vaig descuidar de pintar els marges, cosa que més tard em va fer ràbia quan la Pippa les va penjar a la paret. L'estrella de la Margot tenia un fons blau fosc, i la meva era sobre negre. La seva era simètrica, la meva no. I en aquell silenci, mentre ella, amb cura, perfilava de daurat la seva estrella groga, jo vaig tenir una sensació que no he tingut mai amb ningú. Que tenia tot el temps del món. No calia que tingués pressa per dir-li res, podíem quedar-nos així.

Quan era petita m'encantava dibuixar. Tenia una llauna vella de llet maternitzada plena de llapis de colors i una taula de plàstic per treballar. I per terrible que fos el meu dibuix, sempre escrivia el nom i l'edat en una punta. Amb l'escola havíem anat a una galeria d'art i la mestra havia assenyalat tots els noms que figuraven a la cantonada inferior de les litografies. A mi se'm va ficar al cap que, com que tenia tant de talent, algun dia exposaria els meus quadres en una galeria. Per tant, hi havia d'haver el nom i la data. El fet que només tingués cinc anys i tres mesos quan vaig dibuixar un dàlmata deformat que vaig copiar de la tapa d'una cinta VHS, només accentuaria l'admiració del món de l'art pel meu talent. Parlarien dels pintors famosos que fins als vint o trenta anys no van dominar realment el seu talent, i llavors dirien: «Però la Lenni Pettersson només tenia cinc anys i tres mesos quan va crear aquesta obra; com és possible que ja fos tan bona?». En honor a la meva pròpia vanitat, al peu de l'estrella que vaig pintar, en groc i amb el pinzell més fi que vaig trobar, hi vaig escriure «Lenni, 17 anys». En veure-ho, la Margot va fer el mateix: «Margot», hi va posar, «83». I llavors les vam col·locar de costat, les dues estrelles contra la foscor.

Els nombres no em diuen gran cosa, a mi. Tant me fan les divisions llargues o els percentatges. No sé ni quant faig d'alt ni quant peso, i no recordo mai el número de telèfon del meu pare, tot i que abans me'l sabia.

Però davant meu tenia dos nombres que sí que importaven, i que importarien la resta dels meus comptats dies. I vaig dir fluixet:

—Entre totes dues tenim cent anys.

 

Al cap d'uns quants dies, va aparèixer un tall de pastís de fruites a la meva tauleta de nit.

No en soc gaire fan, dels pastissos de fruites. La manera com les panses m'esclaten a la boca és exactament el que trobo que deu ser menjar-se una panerola. Primer són dures, però llavors les forades i surt tot el líquid dolç, i després només et queda l'embolcall com de pell.

Però pastís gratis és pastís gratis.

Vaig pensar en la Margot, mentre me'l menjava.

Entre totes dues havíem viscut cent anys. Suposo que és tota una proesa.

Me n'havia adonat durant la classe d'art, en el moment exacte que la Infermera Nova havia entrat tota vermella a l'Aula Rose i s'havia clavat un cop al maluc amb una de les taules de prop de la porta. La Infermera Nova m'havia xiuxiuejat que havia trobat el pare Arthur tot sol al meu cubicle. Va dir que tècnicament no havia de ser a l'Aula Rose, i que tècnicament, si no tornava de seguida, podia tenir problemes. Que maca. Per a la Infermera Nova, tenir problemes és que la Jacky t'esbronqui. Tenir problemes no és el mateix quan vas en pijama a ple dia i has donat nom al tub que et fica el sopar a la vena. Això sí que són problemes. I jo ja en tinc.

La vaig seguir, però. Perquè és millor deixar la gent amb ganes de més. El problema en què em vaig ficar va ser poca cosa. Vaig escoltar atentament i vaig prometre a la Jacky que no voltaria més.

 

La cortina del meu voltant es va enretirar just quan espolsava del llit les últimes molles de pastís.

—Ei, Lenni! —En Paul el Zelador em va saludar amb un somriure—. Has vist més aranyes, últimament, o què?

Quan li vaig dir que no, va fer un gest cap a la meva tauleta.

—Durant els propers mesos substituiran totes les tauletes de nit perquè no tenen prou pes a la base.

Vaig fer que sí perquè era un tema avorrit.

—Puc? —va demanar.

Va estirar la maneta del calaix de dalt de tot. Va estirar més fort i el va sacsejar. Semblava que les roses grogues de la Temporera ballessin un jitterbug. A la fi, amb les dues mans va aconseguir obrir-lo, i en va sortir un paper voleiant.

—Una carta d'amor? —va preguntar.

—Segur —vaig dir—. La posaré amb les altres.

En Paul el va collir i, sense saber dissimular en el rostre la seva opinió, me'l va passar.

«El perdó: la llum del Senyor», hi deia amb lletres recargolades damunt d'una foto pixelada d'un colom contra un cel ennuvolat i un raig de sol que travessava els núvols. A sota hi havia impresos els horaris dels serveis de capellania, i més avall, escrit amb ploma estilogràfica, hi deia:

Lenni, abans que diguis res, no he imprès aquest opuscle sobre el perdó especialment per a tu, és una coincidència. Sempre seré aquí, si et cal parlar.

Arthur

Fins i tot el seu correu electrònic era tràgic: Arthur​hospitalch​aplain316@​gpr​.nhs​.uk.

Quan vaig alçar els ulls, en Paul somreia. Si jo hagués tingut uns deu anys més i hagués pogut passar per alt els tatuatges deformats, trobo que en Paul el Zelador i jo hauríem fet una gran parella. Estranya, però bona. La mena de parella que coneixes i penses «Com es van ajuntar, aquests?». Va empènyer el calaix per tancar-lo, va anotar alguna cosa a la carpeta de clip i va sospirar.

—Cuida't, eh? —va dir, com si depengués de mi.

 

Aquella tarda, o unes setmanes més tard (ves a saber), la Infermera Nova va venir per acompanyar-me a la meva primera visita, programada i totalment legítima, a l'Aula Rose. Hi coneixeria gent de la meva edat, gent que la Pippa ja havia descrit com els meus companys. Però en anglès n'havia dit peers, i jo no sabia ben bé què volia dir aquella paraula, i dins del meu cap eren un grup de gent que estaven més enlairats, que eren més importants o més guais que jo i que es passarien molta estona mirant (que en anglès també se'n diu peering, això sí que ho sabia) cap avall, des de les altures.

L'Aula Rose era gairebé buida quan hi vaig entrar, i el cel que es veia per les finestres era del color del no-res. Ni gris, ni ben bé blanc, tan sols una cosa aleatòria penjada damunt nostre.

—Bona tarda a tothom! —va dir la Pippa, i em va fer un somriure fugisser mentre m'asseia tota sola a la meva taula de sempre—. Em dic Pippa i això és l'Aula Rose. Les normes són molt simples: si aboquem res, ho eixuguem, res de tirar-se de cap, res de fer pallassades. Podeu pintar el que vulgueu, però tinc algunes propostes que us poden servir d'inspiració, i de vegades tenim temes. Per exemple, el tema d'aquesta setmana són les fulles. —Va aixecar un cistellet de fulles marrons—. Si us trobeu malament o necessiteu atenció mèdica, digueu-m'ho, i... mm... ja està? —La Pippa té el costum d'acabar totes les frases com si fossin una pregunta. Això fa que em vinguin ganes de tranquil·litzar-la.

Aquell dia només hi havia tres membres més de la classe. Jo era l'única que anava en pijama.

A la taula de la finestra, dues noies que eren més o menys de la meva edat i que duien roba de carrer i un maquillatge brillant, reien d'alguna cosa que miraven al mòbil de la noia que brillava més. Davant d'elles hi havia un noi més gran. Era rabassut i anava amb pantalons de xandall i una samarreta a joc, i es veien pollosos i cars alhora. Tenia la cama enguixada, estirada sobre la cadira del costat. Algú hi havia dibuixat un penis enorme amb un retolador negre.

La Pippa va demanar a les noies que desessin els mòbils. Elles els van girar, amb la pantalla cap avall, però no els van guardar. Ni tan sols es van adonar que la Pippa els deixava les fulles i les pintures a la taula del costat.

El noi va fer que no, en veure la fulla que la Pippa li oferia, es va treure un bolígraf de la butxaca i va començar a dibuixar.

Llavors la Pippa va venir a la meva taula.

—Una fulla? —va preguntar.

Jo vaig fer que sí i me'n va posar una al davant. Jo la inspeccionava, anava girant aquella cosa cruixent per decidir quin tros dibuixava, fins que em vaig adonar que ella no s'havia bellugat.

Em va dir alguna cosa amb els llavis.

—Què? —vaig fer.

Es va tirar endavant i em va dir una altra cosa amb la boca. Semblava que digués «pala mells».

—Què? —vaig repetir.

—Parla amb ells —va xiuxiuejar.

Aleshores se'n va anar i es va posar a fer no sé què a la seva taula. Jo vaig observar els meus companys. Les noies havien tornat a agafar el mòbil i es feien una foto agafant el pinzell mentre somreien amb la boca oberta. El noi pintava tan fort amb el boli blau que amb la punta va travessar la tela. Des d'on era jo, feia l'efecte que dibuixava un ganivet.

Vaig fer una llambregada a la Pippa. Tenia la mirada tan plena d'ànims que gairebé feia mal de veure.

—Com t'ho has fet, això de la cama? —vaig preguntar. Les meves paraules es van perdre en algun punt entre la meva taula i la d'ells. I ni una sola persona va ser conscient del viatge que havien fet.

Vaig tornar a mirar la Pippa.

Em va fer un gest amb el cap perquè ho tornés a provar.

I ho vaig fer. Aquesta vegada sabia que m'havien d'haver sentit, però com si res. Al final, la noia que brillava més va donar un copet a la tela del noi.

—Què? —va fer ell.

—Crec que parla amb tu —va dir la noia, assenyalant-me, i li vaig notar a la veu la mateixa vergonya que passaven les noies que coneixia de l'escola. Jo deia alguna cosa que tenia tot el sentit del món i que de fet era força graciós i elles se'm quedaven mirant, avergonyides. I esperàvem que passés el moment.

Ell es va girar i tots tres em van observar.

—Sí? —va fer ell.

—Et preguntava com t'havies trencat la cama —vaig dir.

—Rugbi —va contestar. I es va tornar a girar i va continuar pintant el ganivet.

—On jugues? —li va preguntar la noia que brillava menys.

—A St. James.

—El meu xicot ha començat a jugar-hi —va dir ella.

—No fotis! Com es diu?

Va resultar, per alegria de tothom, que el xicot de la noia que brillava menys era un dels nous companys d'equip del noi del rugbi, i dels que millor li queien. Naturalment, es van haver de fer una foto tots junts i penjar-la i etiquetar-hi el xicot amb el títol «Mira qui ens hem trobat!».

I després d'aquest joiós descobriment, van passar a parlar, no sé com, de la sèrie nova de Netflix que tothooom mirava. El noi ja n'havia vist la segona temporada perquè l'havien filtrat per internet, i la noia que brillava més va deixar anar un crit i es va posar els dits a les orelles perquè no volia espòilers. Però el noi del rugbi estava decidit a parlar-los de la mort d'un personatge que els giraria literalment el cervell. Cap no em va tornar a mirar.

Vaig agafar el llapis i vaig escriure A LA MERDA en majúscules al mig del paper.

La Pippa va venir a la meva taula i es va asseure a la cadira de la Margot.

—Si em dius que vagi a seure amb ells i que ho torni a intentar, xisclaré —vaig avisar.

Li va canviar la cara de cop, perquè és evident que era el que pensava fer.

Vaig deixar caure el cap sobre la taula.

—Què passa? —va preguntar la Pippa amb delicadesa.

Vaig obrir els ulls però no vaig aixecar el cap, i vaig mirar cap a la taula on les dues noies brillants i capgirades reien molt d'alguna cosa que havia dit el noi, i ell estampava taques verdes de pintura al voltant del ganivet que havia dibuixat.

—Ells tenen molt de temps.

—I...?

—Jo no.

La Pippa no em va poder mirar als ulls.

—No ho dic per fer-te sentir malament —vaig continuar—. Només vull que entenguis el que sento. Per a mi és urgent passar-m'ho bé.

—És urgent passar-t'ho bé?

—Sí. M'ho haig de passar bé. És urgent.

—D'acord —va dir al final—. I què puc fer perquè estiguis millor?

—Saps quan vaig venir quan no tocava?

—Sí...

—Quan vaig conèixer aquella gent gran.

—El grup de més grans de vuitanta, sí...

—Vaig conèixer la Margot.

—Sí.

—Vull que em canviïs al seu grup. Al de més grans de vuitanta.

—Però, Lenni, aquella és la classe per a gent més gran de vuitanta anys —va dir la Pippa.

—Sí. Ja ho sé.

—No tindria gens de sentit que et posés en aquell grup.

—Per què?

—Perquè tu no tens vuitanta anys!

—I a part d'això?

—Hem decidit fer-ho així perquè les classes s'adeqüin més als interessos i les habilitats dels participants.

—Doncs ho trobo discriminatori.

Vaig esperar. Ella dubtava, ho notava.

—Et prometo que faré bondat.

La Pippa va somriure.

—A veure què hi puc fer.

 

Quan en Paul el Zelador va apartar la cortina, la senyora del pijama lila va alçar els ulls de la revista Take a Break, 'Fes un descans', i va preguntar bruscament:

—Qui ets tu? —No semblava gaire contenta de descansar de fer un descans.

—No és ella —vaig xiuxiuejar a en Paul.

—Perdoni! —va dir en Paul alegrement mentre la dona ens mirava amb mala cara—. És que busquem una persona.

La dona va murmurar no sé què. En Paul va tornar a passar la cortina al voltant del llit, com si tapés un preu que no volgués al programa dels preus justos.

Quan en Paul va enretirar una altra cortina que va revelar una altra senyora amb pijama lila, ella dormia, amb un lleuger somriure als llavis i un tall de pastís de fruites encetat en un plat de paper sobre la tauleta de nit.

—És ella.

—Vols una cadira? —va preguntar, i va començar a arrossegar una cadira de plàstic per la sala abans que jo pogués contestar. El soroll de la cadira arrossegada per terra no la va despertar, però en Paul cridant «adeu!» sí.

La Margot va obrir els ulls.

—Lenni? —Va somriure com si em recordés d'un somni.

Tenia uns quants llibres a la tauleta de nit. Entre els dos de més amunt hi havia un sobre obert, i estava segura que hi veia una carta que em mirava des de l'interior. A la minipissarra blanca de sobre el seu cap, hi havia el seu nom escrit per algú amb una lletra que es torçava molt cap a l'esquerra: «Margot Macrae».

A l'altra banda de la cortina de la Margot, sentia el lleu murmuri de gent que parlava i, fluixeta, música clàssica d'una ràdio amb interferències. Per l'escletxa de la cortina vam veure una dona alta amb un ble de cabells blancs que li sortia disparat d'una diadema. Portava una bata vermell fosc amb les inicials W. S. brodades amb fil daurat a la butxaca del pit. Avançava cap a la sortida de la sala repenjant-se en un caminador. Tenia la cara plena de taques de l'edat que feien que semblés un cavall de curses maculat i molt lent.

—Com eres quan tenies la meva edat? —vaig demanar a la Margot.

—Quan jo tenia disset anys? —va preguntar.

Vaig fer que sí.

—Hmm. —Va empetitir els ulls, com si en algun lloc entre les parpelles obertes i les parpelles tancades visquessin les imatges de molts anys enrere, com si es pogués veure a ella mateixa si ajustava les pestanyes fins al punt adequat.

—Margot?

—Sí, bonica?

—Vas dir que t'estaves morint.

—Sí —va dir, com si fos una promesa que estava orgullosa de mantenir.

—No tens por?

Llavors em va mirar, amb els ulls blaus oscil·lant a dreta i a esquerra en moviments minúsculs, com si em llegís el rostre. Les interferències de la ràdio van parar i només va quedar el so d'una suau cançó de bressol.

I aleshores la Margot va fer una cosa increïble. Va allargar el braç i em va agafar la mà.

I em va explicar una història.

Glasgow, gener de 1948

La Margot Macrae té disset anys

El dia que vaig fer disset anys, l'àvia que menys bé em queia se'm va acostar a un pam de la cara i em va preguntar si «festejava». Era tan a la vora que li vaig veure la marca lila fosc que tenia al llavi inferior. Sempre havia pensat que era pintallavis escorregut, però de prop era diferent. Un violeta blavós que semblava una pedra, però enclavada pell endins. Vaig pensar si no podríem buscar un metge que l'hi volgués treure, només per veure què era.

Decebuda, es va repenjar a la cadira i va escurar la glaça del ganivet del pastís amb el dit i se'l va ficar a la boca. M'havia d'afanyar, em va dir. Ara hi havia menys homes que dones i «les noies boniques triaran».

Al cap d'una setmana va anunciar que m'havia organitzat una cita amb un bon noi de l'església. Jo no el coneixia, és clar, perquè la meva mare i jo no anàvem «mai a la casa del Senyor». M'hi havia de trobar sota el gran rellotge de l'estació central de Glasgow a les dotze en punt.

Vaig explicar aquesta interacció a la meva millor (i única) amiga, la Christabel, mentre corríem pel meu carrer anant cap a l'estació.

Va arrufar la cara i les piguetes se li van bellugar i van formar noves constel·lacions.

—Però nosaltres no hi parlem mai, amb nois —va dir.

—Ja ho sé.

—Doncs què li diràs?

En això no hi havia pensat, i em vaig aturar. La Christabel també, i la faldilla rosa li va voleiar. No sé per què anava mudada, ella també, si era jo qui tenia la cita. La meva àvia m'havia guarnit amb un vestit de flors emmidonat i unes sabates negres de punta que m'estrenyien els dits. Em sentia com una nena jugant a disfressar-se d'adulta. M'havia posat una creu d'or al coll i m'havia dit que «almenys semblés cristiana». Jo no tenia ni idea de què volia dir.

—Ves que no estiguis a punt de conèixer el teu marit —va dir la Christabel, i es va ajupir per estirar-se el mitjó esquerre per sobre del genoll ossut. Satisfeta, tot i que els mitjons encara estaven desiguals, em va agafar de bracet—. Oi que és emocionant? —Quan ho va dir, la panxa se'm va regirar, però vaig deixar que em guiés cap a l'estació.

Jo era sota el rellotge a les 11:55, i veia la Christabel amagada rere el mur del quiosc. No sé per què s'amagava, perquè a ella no la buscava ningú. Es va estirar el mitjó dret i va ensopegar amb un senyor que tenia una gepa espectacular. Ell la va renyar amb el bastó i jo vaig riure.

En el quart d'hora següent, vaig veure que la cara pigada de la Christabel es transformava de l'emoció a la impaciència i a la llàstima. Des de l'altre costat de l'estació, veia que es mossegava el llavi inferior. Hi tenia dues petites rases al mig de tan sovint que ho feia. Cap a un quart d'una, vaig entendre que no vindria. Tenia les mans molt calentes i la sensació que el món sencer em mirava, i jo amb aquell vestit incòmode. Volia plorar. Volia anar-me'n a casa. Però estava allà clavada, era incapaç de moure'm o desviar-me de l'ordre d'estar-me sota el rellotge i esperar.

Vaig buscar la Christabel, però tampoc no hi era. I van aparèixer les llàgrimes. Jo observava palplantada la gent que s'apressava per l'estació amb abrics i maletes. Alguns veien la noia del vestit de flors sense abric que plorava sota el rellotge, però la majoria passaven distrets i amb presses.

Llavors vaig notar una mà a l'espatlla i vaig fer un bot, esperant per un moment veure la cara d'un noi cristià desconegut. Però era la Christabel. Era al meu costat i mirava l'estació.

—Has pensat mai que potser el noi amb qui t'havies de casar es va morir a la guerra? —va dir, amb el braç encara sobre les meves espatlles.

Li vaig preguntar que què volia dir.

—Vull dir, potser hi havia un noi que era perfecte per a tu, i en el futur l'havies de conèixer i enamorar-te'n. Però resulta que era soldat i va morir a les trinxeres a França, i ara no us coneixereu mai.

—Això penses de mi? —vaig preguntar—. Que no trobaré mai ningú a qui estimar?

—No de tu concretament, ho penso de tothom. Penso en totes les persones que no coneixerem mai.

—Això m'anima —vaig dir.

La Christabel va riure i em va ensenyar dos bitllets per anar a Edimburg.

—Anem al zoo —va proposar—. Vull veure el Wojtek, l'os soldat.

I agafant-me la mà i estirant-me, em va portar cap a l'andana i em va fer pujar al tren de les 12:36 cap a Edimburg.

El vagó anava força ple i ens vam asseure en un compartiment davant d'un home jove amb americana i corbata. Vaig calcular que devia tenir uns vint-i-cinc anys, i no semblava que ens hagués vist fins que el vestit rosa de la Christabel, que era de capes i semblava un suflé, li va fregar les cames. Llavors va alçar la vista, sorprès.

La Christabel es va enganxar el vestit sota els genolls i jo vaig agrair a les estrelles que no es posés a estirar-se els mitjons.

—Bonic, el vestit —va dir ell, i la Christabel es va enrojolar tota.

Jo no vaig dir res, l'observava. Era molt prim, i tenia la sensació que quan s'aixequés seria alt. Duia una camisa blanca que feia la impressió que ja l'havia portat unes quantes vegades aquella setmana, però anava ben pentinat i engominat amb la clenxa al costat.

Ens vam mirar.

—Anem a Edimburg —va explicar la Christabel, encoratjada pel compliment.

—Jo també —va dir ell, i va aixecar el bitllet com si hagués fet línia al bingo.

—La duc al zoo perquè s'animi —va continuar la Christabel.

—I per què t'hauries d'animar? —em va preguntar a mi, però va contestar la Christabel, parlant molt de pressa:

—Avui la Margot tenia una cita, però l'ha deixat plantada.

—Et dius Margot? —va preguntar ell amb un lleuger somriure als llavis.

Vaig fer que sí, la cara em bullia.

—Just ara deies, oi que sí, Margot?, que potser no trobaràs mai ningú a qui estimar.

Ell no va apartar els ulls dels meus quan va dir fluixet:

—Jo et podria estimar, si vols.

Em va oferir el seu amor com si fos un xarop per a la tos. Com si no fos res de res.

 

~

 

L'infermer era davant nostre i ens fitava. Semblava que fes una estona que hi era.

La Margot es va arromangar la màniga lila i va estirar el braç.

—Només és l'antimareig —va dir ell amb delicadesa mentre arrencava el tap protector de l'agulla, i l'hi va col·locar al braç.

—Uf! —Ella va tancar els ulls i va inspirar entre les dents.

—Fet! —va dir ell. Li va posar una tireta al braç i la va ajudar a abaixar-se la màniga—. L'horari de visites gairebé s'ha acabat, vols que vingui algú a buscar-te? —em va preguntar a mi.

—Ah, no, no cal —vaig somriure.

Quan se'n va haver anat, em vaig girar cap a la Margot.

—I què va passar? —vaig preguntar.

—La resta te l'hauré d'explicar una altra estona —va contestar, i va assenyalar darrere meu.

La Infermera Nova era al peu del llit de la Margot.

—Ara et trobo! —va exclamar, amb una cara entre divertida i empipada.

Mentre avançàvem pel passadís per tornar a la Sala May, vaig preguntar a la Infermera Nova:

—Com eres quan tenies disset anys?

Es va aturar en sec, va pensar un moment, i després va somriure i va dir:

—Una borratxa.

 

Aquella nit, quan normalment m'hauria endinsat en les aigües salvatges per fer ràfting amb l'instructor guapo, que feia poc s'havia comprat uns pantalons curts tropicals, vaig notar que m'estiraven. No les aigües, sinó la Margot. No vaig anar al pujol d'herba del marge del riu ni em vaig estirar al bot amb el sol escalfant-me la pell, sinó que em vaig arribar a una estació de tren de Glasgow i vaig pujar al tren d'Edimburg de les 12:36. Vaig veure una noia bonica amb un vestit de flors i un home prim i el principi d'alguna cosa.

I llavors, a mig camí d'Edimburg, em vaig adormir, per primera vegada des de feia anys.

 

El meu primer dia com a octogenària va ser sorprenent. No em notava les cames més cansades ni tenia els cabells blancs. Encara havia de desenvolupar la passió per l'olor de lavanda i a les mànigues no hi duia mocadors. No havia dinat mai a la cafeteria d'un Marks & Spencer ni havia ensenyat fotos dels nets als desconeguts a l'autobús. Però era allà, entre els meus companys octogenaris a l'Aula Rose, a punt per pintar.

La Pippa havia tornat a canviar les taules de lloc; aquest cop les havia col·locat en grups de quatre. Jo em vaig asseure al costat de la Margot, i davant nostre hi havia en Walter, un jardiner jubilat que, amb els cabells blancs i les galtes vermelletes, semblava un gnom de jardí, i l'Else, que pel xal de pashmina negre que duia a les espatlles i el pentinat bob platejat podia molt ben ser l'editora d'una revista de moda francesa.

Dins del meu cap, la taula del costat era la nostra rival, perquè constava de quatre octogenaris de debò amb pijames de diversos tons pastel prudents, mentre que a la nostra érem un gnom, una editora de revista, una octogenària de mentida i una Margot. Si havíem de fer una competició, cosa que esperava, estava segura que guanyaríem.

A fora, l'aparcament de l'hospital estava xop de grisor, amb una pluja desmenjada que amarava les persones que corrien a pagar als caixers, tot abaixant el cap i obrint paraigües contra el diluvi subtil. Vaig intentar recordar l'última vegada que havia sentit la pluja a la pell. I vaig pensar, un moment, si podria convèncer la Infermera Nova perquè em portés a l'aparcament la següent vegada que plogués, o encara millor, si em podria posar en una de les dutxes completament vestida i que ella fes ploure amb un o dos telèfons de dutxa en la posició més fluixa.

La Pippa es va arromangar el jersei de flors i va dir:

—M'agradaria que avui penséssim en la felicitat, i pintéssim o dibuixéssim moments dels records feliços que tinguem. Primer els explicaré el meu. —Va intentar asseure's al caire de la taula, però es va aixecar bastant ràpid perquè era un pèl massa alta—. Un dels meus records més feliços és una passejada que vam fer la meva família amb el gos que teníem. Era pels volts de Setmana Santa, però sorprenentment feia força calor. El meu avi també hi era, i passejàvem per un camí i ens tocava el sol.

—Sabia que t'agradaven els gossos! —vaig dir abans de pensar-ho.

Ella va fer un gran somriure i va treure el tap del retolador de la pissarra. I va continuar:

—Doncs el que podria dibuixar d'aquest record podria ser la renglera d'arbres del camí. Les persones costen, de manera que si volen acabar la pintura avui, jo evitaria fer-hi persones, però sí que podria fer el sol que travessa les fulles dels arbres.

Mentre parlava va esbossar tot això a la pissarra, i malgrat que només era un dibuix en una pissarra blanca, li quedava bé.

—O si els interessen més els objectes, la corretja del nostre gos, potser amb el seu cap vist des del darrere, ja serviria.

Va fer un altre esbós al costat del primer, amb una mà que agafava una corretja i el clatell d'un gos amb les orelles peludes. Em vaig sentir enganyada. Els seus esbossos eren tan bons que els meus ni s'hi acostarien.

—He fet un CD per al tema d'aquesta setmana —va dir, mentre premia el play del reproductor. Judy Garland cantant «C'mon get happy» va creuar els límits de l'espai i el temps i se'ns va ficar a les orelles.

Jo vaig sentir que em pujava una escalfor al pit quan tothom del meu voltant va començar a dibuixar.

En Walter havia agafat un llapis i es va posar a fer esbossos. Tenia mans de jardiner, saltava a la vista. A l'artell del dit índex hi tenia una pelada. I taques verdes sota les ungles. Arrufava el front quan premia fort el llapis sobre la tela. Em vaig preguntar què devia dibuixar com a record més feliç. Potser va ser el dia que va demanar un desig i, de gnom, es va convertir en humà. L'Else pintava llargues franges negres sobre la tela. I la Margot passava el llapis pel llenç amb tanta suavitat que les marques que hi deixava eren com el fantasma d'un dibuix.

La meva tela continuava blanca. No sabia què dibuixar. Ser conscient que tothom del teu voltant es posa tranquil·lament a fer la feina encomanada és la pitjor sensació de totes. És com a l'escola, i et fa posar nerviosa.

El primer ull era tan real que semblava impossible, en l'esbós que feia la Margot del seu record més feliç. Era clar i, no sé com, brillava. En comptes d'enfadar-m'hi per dibuixar tan bé, vaig quedar fascinada. Capturava alguna cosa, algú, que en vuitanta-tres anys de vida era qui més contenta havia estat de veure.

Després van venir les manetes, l'una cargolada en un puny petit i l'altra oberta, estirada cap a nosaltres.

La manta li tapava la panxona i li sobresortien blens de cabells de sota un barretet groc. El nassarró era tan real que no em podia creure que dibuixés de memòria. Tota l'estona, la Margot feia una cara tendra, com si el nadó que dibuixava estigués estirat sobre la taula, davant seu, i ella el mirés mentre balbotejava i movia els peus i la fitava amb uns ulls grossos que ho absorbien tot.

Quan el va tenir enllestit, era perfecte. Només llapis de colors sobre tela; havia matisat l'escalfor de les galtes i la manteta blava i suau.

Llavors va deixar el llapis i vaig veure, malgrat que no crec que se n'adonés, que s'eixugava una llàgrima de les pestanyes inferiors.

—És un nen? —vaig preguntar.

Va fer que sí.

—Com es diu?

—Davey.

Mentre «Happy» de Pharrell Williams s'escampava amb força per la sala, jo vaig agafar un pinzell. Va ser un gran error, ho vaig saber després, començar a pintar abans de fer-ne un esbós amb llapis, però tant m'era; havia recordat una cosa feliç i l'havia de fer.

Mentre pintava el record que veia vaig explicar la història a la Margot.

Örebro, Suècia, 11 de gener de 1998

La Lenni Pettersson té un any

És un record al qual torno molt.

És el meu aniversari, faig un any. La meva mare m'ha fet una treneta damunt del cap i m'ha agafat els cabells de bebè amb un passador de la Minnie Mouse. No ho miro amb els meus ulls, sinó des de la perspectiva de la càmera de vídeo que m'enfoca la cara mentre assenyalo amb el dit coses i persones i faig sorolls incomprensibles que encara no són paraules.

Estic asseguda a la falda del meu pare i el miro com si fos la lluna. Ell parla amb qui duu la càmera i em va gronxant de dreta a esquerra sobre el genoll, i la meva rialla d'alegria el fa riure. Es gira cap a mi i diu alguna cosa que no he estat mai capaç d'entendre al vídeo, però fa que jo assenyali la taula i cridi «Da!».

Malgrat que per les finestres la llum del sol encara entra a raig, algú apaga els llums, i el pastís, amb una sola espelma, resplendeix en el camí de la cuina a la sala d'estar i il·lumina la cara de la meva mare, que el deixa davant meu i em fa un petó al cap. Llavors s'enretira, es co