Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l'Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia.
Era un dia de primavera esquerp, d'aquells de finals de març, quan a Barcelona venteja i fa fresca, però cap allà a migdia has de córrer a treure't roba perquè la calor ha penetrat els cossos despitats. No acostumo a dur americana, soc dels qui prefereixen la flexibilitat del punt, i a més la Remei els últims temps s'entretenia teixint jaquetes de mitja. En tinc quatre, de colors diferents. No va morir de càncer, no. Cap llarga malaltia. Una tarda, tot just encetada la que hauria estat la cinquena peça, ella m'havia avisat dient que jo encara no tenia cap jaqueta de color verd, va dir-me em fa mal a la closca, així mateix, i s'hi va posar la mà com un nen petit. Al cap de res va estirar els peus i va expirar, les agulles amb unes quantes passades teixides havien relliscat ja per damunt de la seva faldilla i jo vaig córrer a trucar a emergències, desorientat i confós. Era la primera vegada que veia morir algú, però justament va recaure en la Remei, la persona de qui m'havia enamorat feia massa temps.
Per introduir la trobada amb l'Elena he escrit sobre la primavera i he recalat en la Remei. No era la meva intenció. Ben lluny n'estava. Tornaré a començar.
Per raó del mal d'esquena i perquè vaig dir-li que dormia malament, el metge m'havia recomanat practicar ioga, i jo m'havia apuntat a un grup d'iniciació al Centre Cívic de Cotxeres, al barri de Sants, on visc. Quan vaig entrar a la primera sessió, em vaig adonar que era l'únic home entre una dotzena o més de dones. No era confortable, però, a certa edat, una situació que anys abans se m'hauria fet incòmoda no em feia gaire efecte i fins m'hi anava trobant bé.
Quan, un matí, l'Elena em va preguntar si havia estat pare de l'escola Estrella, on havia anat el seu fill els primers anys, jo quasi no em recordava que un temps llunyà havia estat pare. Aclareixo que el meu fill és viu, això tinc entès, però fa anys que viu a la Gran Bretanya i des de l'enterrament de la Remei no l'he tornat a veure ni m'ha escrit. L'Elena em va dir que es recordava d'una nena, de nom Sílvia, amb qui el seu fill Marc sempre volia anar, però ella era més petita, d'un curs o dos menys. Vaig entendre que em recordava com el pare de la Sílvia. Segons ella, un dia havíem estat amb altres pares i mares al zoològic amb les criatures. Mentre em parlava veia una cara plena de llum i uns ulls bonics que defugien el cara a cara.
Jo no acostumo a mentir, però l'instint em va xiular que si li deia que no era el pare de cap Sílvia, bona nit i bona hora. Ara m'adono que vaig iniciar així una mena de camí en fals que podia haver portat conseqüències, però ja ho he dit en començar, jo estava molt necessitat. Penso que la mentida poc o molt em va afavorir, perquè, tal com em veig, per força havia de resultar-li ben poc atractiu físicament sense ser d'alguna manera algú conegut per a ella. Val a dir que jo ja m'havia fixat en l'Elena perquè entre les dones del grup no era de les més grans i el seu cos, una mica ple i ben proporcionat, em resultava atractiu. D'una forma ben natural, semblava bastant més jove del que en realitat era.
A la sortida vaig seguir-la a distància sense cap propòsit concret, potser esperant que l'atzar fos benèvol i em tornés a posar en contacte amb ella. Al cap d'un tros de caminar juntes, l'Elena va separar-se d'una altra dona del grup i va entrar en una cafeteria. Jo, espantat per la segona xamba, vaig passar de llarg i vaig caminar un bon tros carrer de Sants direcció plaça Espanya mirant els aparadors com si necessités res de material. De sobte em vaig recriminar, em vaig insultar. Era un carcamal i res no tindria perquè no feia ni un pas per obtenir-ho. Quan vaig estar ben indignat vaig girar cua i vaig tornar al bar. Allí estava, prenent cafè, i em va semblar que quan m'hi apropava, ella, tota absorta, acabava de dir un mot en veu alta.
Sempre m'han atret les dones que prenen cafè en comptes de cafè amb llet. L'Elena no va demostrar sorprendre's de la meva presència i vam continuar enraonant del seu Marc i jo vaig inventar-me la vida d'una Sílvia que, vaig pensar, seria filla meva per una estona i, tot seguit, l'esborraria del mapa.
De fet, l'Elena em va parlar del seu fill. Llavors era mestre, com ho havia estat ella, i vivia sol, es veien poc. L'Antoni fa vora deu anys que viu a fora. En porta tres a Bournemouth, una ciutat a la costa sud davant l'illa de Wight, i no sembla tenir intenció de retornar.
—La Sílvia viu a Alemanya.
Havia de viure en un altre país, no sé per què vaig pensar-ho així, però ja estava dit. Vaig triar Alemanya, en concret Colònia, perquè hi havia estat. Quan ella va respondre amb una altra pregunta i jo no sabia què dir, vaig notar el silenci, però em va semblar un buit de so tolerable, fins i tot bonic, i hi vaig restar un moment com encantat. No va repetir la pregunta, semblava que també s'hi trobava bé, sense dir res. Llavors ja m'havia fet una idea de quina persona era l'Elena i em sentia una mica badoc. El més curiós és que a la cafeteria tothom semblava haver-se posat d'acord per fer una pausa a les converses. Després de girar-me a veure si passava alguna cosa extraordinària, li vaig etzibar:
—Si tens un fill que val tant, com és que estàs tan trista?
Els seus ulls entre verd i torrat clar es van ennuvolar. Llavors no n'estava segur, els veia verds, i a l'instant següent, mentre s'alçava, del color d'algunes fulles torrades de tardor.
M'havia canviat de pressa per esperar-la al carrer. Durant la sessió, l'Elena i jo no havíem tornat a coincidir de costat. Jo m'havia col·locat al fons de la sala i havia procurat observar-la en tots els moments en què escoltàvem les indicacions. Com sempre, la veia serena, i aquell matí els cabells del clatell es veien d'un castany lluent amb el sol que entrava a l'aula. Em va semblar un bon auguri.
Quan vaig començar a baixar les escales se'm va reunir una de les senyores —dic senyores a les qui són més grans que no pas jo—, una velleta simpàtica que aquell dia concret jo hauria volgut ben lluny de mi i que em va començar a parlar dels efectes que el ioga tenia en la seva salut. Jo havia vist l'Elena baixant a dos pisos de distància. Normalment les dones es canvien més a poc a poc que els homes i jo, a més, tenia un espai per a mi tot sol i acostumava a enllestir en poca estona, però l'Elena havia anat més de pressa. Mentre enraonava amb la senyora vaig pensar que potser es volia distanciar, però, saltant-me la simpatia deguda, vaig interrompre la companya entusiasta del ioga i li vaig dir:
—He de fer via! Fins dijous.
Fer via, fer via.
Quan vaig arribar al carrer de Sants, l'Elena no es veia, s'havia esfumat. No em podia exposar a coincidir amb algú altre del grup i vaig travessar en direcció a casa. En passar per la pastisseria Vives vaig tombar-hi el cap i l'Elena era allí dins, la porta transparent em mostrava la seva esquena. Vaig esperar-la arran d'aparador sentint com la gana se m'obria.
Em va agradar que no digués res en trobar-nos i també que m'oferís galetes de xocolata, se n'acabava de comprar. Semblava que tots dos caminàvem cap a la mateixa casa. El temps era ventós, uns núvols grans es movien en un cel de claror molt viva i hi havia contrastos. Ara molta llum, ara una mica menys. Malgrat l'estridència dels vehicles en direccions oposades, vaig tenir la sensació que l'ambient em donava aire com si jo encara mereixés coses bones i tot plegat no fos una pura misèria.
—Des de l'altre dia...
Ella continuava callada, menjava amb calma com una nena refinada.
—... m'han quedat ganes de parlar amb tu...
Vaig sentir la necessitat de contradir-me.
—... d'estar amb tu!
—Ni que jo fos la Sofia Loren!
Ho va dir en veu ben alta i un home que caminava a prop nostre es va girar. Vam arrencar a riure i ens vam parar, l'home va allunyar-se. Quan ella va tornar a la seva expressió seriosa li vaig veure una mica de xocolata al llavi de dalt a l'esquerra i amb un dit l'hi vaig treure, dilatant el contacte. Em va mirar amb fixesa i vaig témer que em clavés un bolet.
—De què vols parlar? De practicar ioga?
Llavors que el temps de nou se m'apareixia ensopit, la paraula practicar va fer dintre meu un ring de bicicleta.
—Estarem millor en un lloc tranquil.
Vaig agafar-la d'una mà i caminant de pressa cap al meu pis no devíem trigar ni cinc minuts. Temia que em clavés una estrebada o fes morros, podia passar que digués quina mosca t'ha picat, esperava que potser hi hauria una pregunta, però al costat meu, com una adolescent que s'escapa de classe amb un company, va pujar les escales al mateix ritme que jo, sense un mot.
Havia estat tan fort l'impacte de la trobada a casa meva, que les dues setmanes següents ens vam veure després de la classe de ioga sense que jo gosés proposar-li de tornar-hi.
Els altres dijous l'Elena devia avisar abans del ioga, perquè mai més no va tornar a fer servir el telèfon davant meu. Aquell primer dijous havia trucat a un tal Ramir dient-li que dinés sol, ho tenia tot a punt, que ella aniria a dinar amb la Pilar, sortint del ioga ho havien decidit. Em va semblar que esmentava aquell nom com si fos patrimoni comú entre ella i qui escoltava. Jo no havia preguntat res, encara no l'havia dut a la cambra. El pensament se m'escapava celebrant haver canviat feia poc el matalàs del meu llit mentre li oferia una beguda i ella, després d'acceptar-la, obria la finestra. Quan vaig tornar de la cuina s'havia assegut al sofà. Va parlar-me dels seus nens i les seves nenes, va somriure, aquells menuts que havien omplert gran part de les seves hores mentre treballava. Feia menys d'un any que havia plegat. La seva aula era un món en petit i cada curs canviava de paisatge per raó de les criatures. Ells passaven a un altre grup i ella continuava amb els nens de cinc anys.
Els primers dies de curs, els petits alumnes de l'any anterior encara la buscaven pel passadís i s'hi acostaven, i ella els observava al pati o preguntava per ells al mestre que llavors els ensenyava. Ben aviat, però, ella se centrava en el grup nou, en les nenes i els nens que tenia a càrrec durant aquell temps, de setembre a finals de juny. Llavors, va dir-me, els trobava molt a faltar. Perquè eren imaginatius i bells, eren una esperança oberta al futur. I va afegir-hi:
—La majoria tenen ulls per mirar, però, de tant en tant, n'hi ha una o un que enfoca la mirada cap a dins i, d'aquelles criatures, en volia aconseguir un somriure, la confiança per avançar, encara que em costés tot el curs.
Jo he treballat de tècnic d'ascensors i no em veia llavors dient-li les satisfaccions dels cables, els engranatges i aquestes coses. Era una ocupació laboral que em permetia anar d'aquí cap allà, m'anava bé perquè soc inquiet. Els veïns m'esperaven amb candeletes. Quasi sempre era molt ben rebut, i no cal dir quan me n'anava i podien tornar a carregar l'ascensor i fer-lo anar amunt i avall.
Mentre ho pensava, l'Elena s'havia quedat molt quieta i quan me n'havia adonat tenia els ulls enaiguats. Després d'haver-li eixugat les llàgrimes amb una mà, l'havia abraçat i havíem estat així, al sofà, mirant-nos de prop i sense parlar. Després, la mica d'humitat salada de les puntes dels dits l'eixugava als seus llavis repassant-ne el contorn fins que els hi vaig besar.
Tot havia passat com si fóssim actors ensinistrats que sabíem què havíem de fer a cada instant. Quan se'n va anar, no va voler que l'acompanyés. Entre el núvol de sensacions extraordinàries que m'omplien a vessar, em venia al pensament que aquell migdia, només arribar a la sala, l'Elena havia avançat cap a la finestra, com si li faltés l'aire. Un cop, esquiant a Núria, jo havia assistit a una allau, una massa de neu caient sense aturador. Aquell gest d'ella havia desencadenat una renglera de pensaments. Se succeïen l'un a l'altre, com si formessin part del mateix munt, tot de matèria blanca en dansa que passaria a convertir-se per a mi en una cadena d'accions que havien quedat frenades anys enrere. Un sol gest d'ella m'havia dit tant! Tota aquella cascada blana i freda damunt meu. Però també havia portat l'ambient de fora, amb els clàxons i les bicicletes, amb la remor de les persones amunt i avall, barrejades amb l'aire de la ciutat.
Des d'aquell dia, totes les hores entremig, la majoria de les que restava sol al pis, les passava netejant i ordenant-lo. Vaig llençar roba i objectes que odiava i que, sense jo trobar l'esma de tocar-los, havien restat durant anys al meu costat. Vaig posar totes les fotos emmarcades en un calaix que, prèviament, havia buidat d'antiga roba de llit. El que el meu neguit no havia aconseguit en tota una vida de demanar-m'ho, ho vaig fer en uns quants dies. La resta del temps vaig dedicar-la a informar-me de petites coses que havia anat sabent de l'Elena. Mai no es posava a parlar d'ella de forma seguida a l'estil confidència, més aviat segons la circumstància sorgia un comentari.
—A Casau en diuen...
Havia viscut els primers anys en un poblet a tocar de Viella, havia estudiat magisteri i havia treballat en tres escoles amb els més menuts. L'encisaven les criatures fins als sis anys. S'havia casat amb un barceloní que feia la mili allí i s'havien establert a la capital. De fet, ella no havia dit que estava casada, però ja quedava sobreentès. També hi havia trobat feina, a Barcelona, però li calia especialitzar-se si volia treballar amb nens en l'edat desitjada. Quan va néixer el Marc havia deixat l'escola, el nen era prematur i s'hi va dedicar en cos i ànima. Era tot el que havia esbrinat després de dos dijous i dues setmanes senceres en què, una hora o altra, ens havíem vist cada dia, fins i tot dissabtes i diumenges. Ni una paraula de la parella, segurament aquell Ramir de la telefonada. Des del primer dia ella sabia que jo era vidu.
Vaig anar a la biblioteca, però no pas a buscar llibres de novel·la negra com solia, sinó a llegir sobre pedagogia. A la cara de la bibliotecària, que em tenia catalogat dins un tipus de lector, hi vaig veure les ganes de preguntar-me pel canvi.
No ens demanàvem res, amb l'Elena. Ens miràvem, ens abraçàvem, ens besàvem. Jo explorava el seu plaer i ella me'n retornava més. A mi no em calia res més i crec que a ella tampoc. M'encantava aquesta manera de comportar-se perquè abans, en algun intent que havia fet per conèixer dones, sempre havia sofert un interrogatori inacabable i, encara, unes llarguíssimes confidències. I molts preàmbuls. De seguida semblava que calia tenir tots els antecedents abans de. Amb ella, havíem coincidit, estàvem bé junts i procuràvem passar-hi el màxim de temps possible. No negaré que jo pensava que saber pot complicar molt la vida i, per tant, hi havia en mi el desig oposat, que era el d'ignorar.
La primera contradicció sobre la meva voluntat de no saber era que em feia preguntes. Jo a penes tenia obligacions. I ella? Al cap de poc de veure'ns, s'havia fet arreglar els cabells d'una manera que li feia ressaltar el contorn de la cara; tenia la barbeta petita i molt rodona. Portava vestits que li esqueien i jo era conscient que ella volia agradar-me, però aviat vaig comprendre que li era més necessari agradar-se ella mateixa.
Em va fer l'efecte que les classes de ioga d'aquell trimestre s'acabaven en sec. Quan la professora ens va dir que quedava una sola sessió vaig empassar-me la saliva. Jo no havia fallat ni un sol dia, però ja s'entén que, per molt que el ioga m'anés bé, la seva pràctica llavors la considerava secundària. Em vaig adonar que l'Elena i jo sempre havíem quedat a la cantonada de carrer de Sants amb Olzinelles, que no sabia on vivia ella, ni tan sols tenia el seu telèfon. De sobte em vaig qualificar com un gran passerell.
Em quedava poc temps per mirar de fixar una adreça, una cita, un telèfon, el que fos. Em va passar pel cap que, quan fos amb mi al pis, en comptes de quedar-me mandrejant al llit, després d'assaborir la dolçor del seu cos l'acompanyaria a casa. Però això significaria actuar d'una forma diferent de l'habitual i podia ser que ella ho rebutgés. Ja estava decidit. Quan l'Elena acabés de passar la porta amb un adeu lleuger com feia habitualment, jo em vestiria en pocs segons i la seguiria.
Però el dia de la darrera classe, un dimarts esclatant, l'Elena no va venir. L'aula estava banyada per una llum primaveral i es respirava l'habitual benestar amb el plus d'allò aconseguit durant un trimestre. Durant quasi tota l'estona vaig confiar que encara arribaria. La imaginava entrant, mirant-me un segon i col·locant-se on hi hagués espai. Fins em va passar pel pensament que hi faria cap quan estiguéssim a punt de fer les salutacions al sol. La professora hi donava importància, a aquestes postures, i les acostumava a proposar cap al final de la sessió. L'últim exercici, si se'n pot dir així, era la relaxació. Ella no havia vingut. Jo m'havia convertit en un sac de nervis i la professora se'm va acostar.
—Et puc ajudar?
Qualsevol em podia ajudar. Estava desesperat.
—No, no, estic pendent d'un assumpte i em noto tens.
La jove em va somriure. Em va semblar que ho feia d'una manera còmplice. Era que s'havia adonat d'alguna cosa? Una il·lusió va alçar-se dins meu. Sense cap raó em vaig pensar que trobaria l'Elena esperant-me al carrer i vaig ser capaç de fingir que em relaxava.
Des de la vorera vaig mirar com, en pocs instants, passaven transeünts de totes les edats. Vaig travessar el carrer de Sants i em vaig dirigir a la pastisseria Vives, al bar del primer dia, vaig caminar vorera amunt, vorera avall. Per fi vaig tornar a casa com si un vent fred m'hagués atuït. L'Elena era a dins de l'entrada. La vaig abraçar molt fort i li vaig dir que l'estimava.
Llavors em va arribar carta del meu fill. Fins que no em vaig posar les ulleres per llegir-la no vaig estar-ne segur. Sí, era de l'Antoni. Amb la seva companya els havia nascut una nena i em convidava a visitar-los i a conèixer la dona i la meva neta. Li havien posat Margaret. No vaig dormir en tota la nit. Durant anys havia intentat saber més d'ell, de la feina, dels amics, de les nòvies. Li havia escrit cartes i li havia trucat. Les respostes em resultaven sempre petites. Havia esperat que em convidés a visitar-lo. Ell sabia que m'agradava viatjar, jo desitjava veure on treballava, quina vida feia. Mai no m'havia animat a visitar-lo. Quan va morir la Remei i ell va venir a Barcelona, jo em vaig trobar amb un desconegut. Potser ell també. Vaig comprendre que el meu fill era un home i que no teníem gaire en comú. Em calia tancar també aquella porta. Així ho havia entès.
I llavors, quan semblava que en el meu tronc ple de berrugues de llenya seca havia brotat una branca tendra, reapareixia ell, l'home que m'havia convertit en avi. No, no hi aniria. Aquella era la seva vida i, mira, el nou títol no em venia de gust.
L'endemà, a l'hora en què solíem anar a ioga, ens vam trobar amb l'Elena davant de la pastisseria Vives. Li vaig dir que l'havia enganyat. Ella va alçar uns ulls interrogants, però no va dir res. Portava un vestit gris clar amb escot rodó que li marcava la cintura estreta destacant el pit abundós. Li vaig explicar que no tenia cap filla que es digués Sílvia, que li havia dit una mentida perquè desitjava parlar amb ella. Jo tenia un fill, tan sols un noi, com ella, es deia Antoni i acabava de ser pare. Es va posar a riure.
Baixàvem carrer de Sants avall. Tenia la sensació que els cotxes eren un riu i nosaltres érem fulles relliscant per la seva superfície. Embolicats en les passes, en les veus dels altres, així, el nostre silenci de petit comitè resultava relaxant malgrat que jo temia una sentència desfavorable. El més curiós va ser que llavors vaig recordar un fet que havia mantingut esborrat durant anys. Quan encara érem una parella confiada —formàvem el que sol dir-se una família feliç—, el segon embaràs de la Remei s'havia estroncat al cap de set mesos. L'Antoni tenia vuit anyets. La criatura que vam perdre era una nena i la meva dona s'arrapava als vestidets de colors que ja tenia a punt per a ella. Havia deixat de menjar, de parlar. Un matí, a l'hora d'acompanyar l'Antoni a l'escola, jo havia agafat els vestits que ella no parava d'abraçar, de rentar i planxar, i els havia llençat en una paperera. Ell se m'havia quedat mirant i havia dit:
—Què fas, pare?
Jo li havia premut la mà més fort que de costum i havíem caminat de costat sense deixar anar cap més paraula. Quan érem a prop de l'escola, l'Antoni havia fet una estrebada i s'havia deslliurat de la meva mà i havia arrencat a córrer sense dir-me adeu. Recordo haver-me quedat uns instants immòbil com un estaquirot. Sí, jo ho havia espatllat encara més, molt més. Més endavant me'n vaig adonar. Suposo que un psiquiatre hauria pogut recuperar la Remei, però no hi va anar. Jo l'havia estimada amb bogeria i vaig arribar a odiar la vida amb ella. Amb el nen, actuava mecànicament. Alimentació, neteja, escola, jocs. Ell pujava sense rialles. L'Antoni vivia entre una ombra i un robot.
El cas és que ara pensava que hi havia hagut una nena en perspectiva, tal com es diu de vegades, i, per tant, jo hauria pogut tenir una filla, a qui hauríem pogut posar el nom de Sílvia, i no hauria mentit a l'Elena. El present m'havia portat a aquest episodi del passat que havia quedat amagat en la meva desmemòria, no així les seves conseqüències, la voluntat d'oblit devia ser en mi com una muntanya de basalt, dura i fosca.
—Quina importància pot tenir haver tingut un fill o una filla?
La veu de l'Elena m'havia fet l'efecte d'un despertador al matí. Li havia agafat una mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho. Esborrar el temps passat havia estat el meu únic determini. Bandejar les pel·lícules, la música, els llibres que em poguessin transportar a una època. M'havia convertit en un cínic? Just en el moment que el present m'oferia encara un obsequi, m'espetegava a la cara un vent, com una xurriacada, que havia estat congelat durant anys.
Aquella pregunta de l'Elena ja duia la resposta. Vaig estar a punt d'agenollar-me davant d'ella i explicar-l'hi tot, de mi. Però de seguida em va semblar absurd i contraproduent, inútil..., o potser fou, tan sols, que la inèrcia de massa temps m'impedia el gest. Li vaig dir:
—El meu fill acaba de ser pare i viu al sud d'Anglaterra. Vols acompanyar-m'hi?
Per molt estrany que em semblés, l'Elena havia dit ben seriosa que no sabia si podria venir però que li venia de gust viatjar. Jo esperava un no rodó com a resposta. Hi havia raons de sobres per no venir amb mi al bateig de la neta, a la casa del fill; cada una era ben consistent, però jo encara no la coneixia bé, aquella dona. Ella semblava ser lliure i haver esborrat del món les explicacions. Em començava a intrigar com ho havia aconseguit. Tenia un secret?
Com si hagués invocat la resposta, aquell dia em vaig trobar amb una excompanya de ioga, la qual sovint havia vist parlant amb l'Elena. Es deia Pilar, vaig relacionar-la amb el nom de l'excusa del primer dia a casa. Per a sorpresa meva em va preguntar per ella.
—No t'estranyis, vaig intuir alguna cosa entre vosaltres perquè us vaig veure junts tres cops sortint de la classe. No podia ser casualitat. I encara, una de les vegades fèieu una cara ben especial. Jo fa anys que la conec, l'Elena, fins havíem treballat a la mateixa escola.
—Llavors... tens temps? M'agradaria saber més coses d'ella, no parla quasi mai de la família, del passat. Només sé que era parvulista i que té un fill que es diu Marc.
—I té un marit, també.
No era un retret, però sí una suspicàcia.
—M'ho imaginava. Prenem alguna cosa, Pilar?
—Et dius Armand, oi?
—Sí.
Vam entrar en un bar al carrer de Riego. La majoria dels qui anàvem al Centre Cívic érem del barri i vaig suposar que la Pilar vivia a prop d'allí. Era una dona primeta, alta i duia els cabells negres molt curts. Tenia una figura juvenil, una mica masculina, sempre anava amb pantalons i bruses camiseres. A les classes de ioga, m'havia fixat que era de les persones més flexibles. Va demanar un te verd. Jo, un cafè.
—Què vols saber?
Em vaig posar a riure perquè estava a punt de respondre amb la sola síl·laba del mot tot.
—Viu amb el marit?
—I tant!
—Però, es porten bé?
—Això... Jo...
—Bé, el que em vulguis dir.
—Ell és una persona molt interessant. L'aparença... jo diria que és un home guapo, és poeta i molt bo, però últimament té dificultats per publicar.
—Ja, ja ho entenc. Però estan junts.
—Sí. Em temo que l'Elena no deu haver considerat mai separar-se'n.
—No, esclar. Però ell, a què es dedica?, o es dedicava?
—Es guanya la vida fent de crític de poesia i d'art, tradueix del francès. És una persona culta i, abans, escrivia i publicava a bastantes revistes i diaris.
De sobte, trobava un marc per a la meva aventura. No estàvem sols al món, l'Elena i jo. Els altres podien veure'ns. Per començar, una companya que havia endevinat la nostra relació. Dir que em sentia aclaparat seria aproximar-me a la situació.
Gràcies al que l'Elena havia callat jo havia gaudit d'esperança, de l'alegria de tornar a viure, i llavors entenia que, d'alguna manera, no hi tenia dret. Hi havia un marit, algú a qui ella no deixaria. Em vaig sentir ridícul per haver-me oblidat de tot l'entorn, per haver pensat que si no s'esmentaven, els fets i les persones no existien. De seguida reaccionava. No, no era ridícul per oblidar, ho era pel que acabava de pensar.
I què, si hi havia un altre home? Nosaltres estàvem bé junts.
Havien sonat a les meves orelles desgastades els cants antics de les prohibicions, allò que m'havia alimentat de nen, d'adolescent i de gran. Sí, ben ridícul. Tota la vida sense créixer, tota la vida sense fer una passa que fos exclusivament meva. Tota la miserable vida, Elena, i tu pretenies rescatar-me amb el teu cos? Amb el teu silenci?
Top