Llegir un fragment de
Viatge a la fi del món

Era una tarda a mig maig. Encara hi havia restes de neu al costat de les parets dels edificis i a les cunetes. Encara no havia arribat la calor primaveral, però cada tarda, després de les classes, en Joel es passejava pel poble amb bicicleta. Se sentia amoïnat i inquiet. Què passaria després, quan s'acabés l'escola?

Al cap d'uns dies d'haver tingut el somni del rierol i de l'aigua que bullia ho va preguntar a en Samuel. S'havia preparat amb molta cura. Normalment només menjaven patates saltades amb costella els diumenges. Però com que no hi havia cap altre plat al món que agradés més a en Samuel, en Joel el va preparar malgrat que era dimarts. Sabia que el millor moment per plantejar a en Samuel una pregunta important era en acabat de menjar, quan apartava el plat a un costat.

Havia arribat el moment. En Samuel va deixar la forquilla sobre la taula, es va eixugar la boca i va apartar el plat.

—Hem de decidir-nos —va dir en Joel.

Malgrat que gairebé li havia canviat del tot el to de la veu, de vegades passava que se li disparava i li sortia un xiulet o un gall. Parlava a poc a poc perquè la veu li sortís ben greu.

A en Samuel li solia venir son després de menjar. Ara parpellejava i observava en Joel.

—Què és el que hem de decidir? —va preguntar.

En Samuel semblava que estava de bon humor, va pensar en Joel. I no sempre era així. De vegades en Samuel podia estar esquerp i en Joel sabia que aleshores era inútil intentar parlar amb ell d'alguna cosa important.

—Què farem quan s'acabi l'escola?

En Samuel va somriure.

—Com aniran les notes?

A en Joel no li agradava que en Samuel respongués amb una pregunta. Aquell error el feien molts adults.

Però s'havia preparat. Per a en Samuel les notes eren sempre importants.

—Seran més altes que les de la tardor —va contestar en Joel—. En geografia soc un dels tres millors de la classe.

En Samuel va assentir amb el cap.

—Quan ens traslladem? —va preguntar en Joel.

Probablement li havia fet aquella pregunta unes mil vegades. Cada any, gairebé cada dia. La mateixa pregunta: «Quan ens traslladem?».

En Samuel va fixar la mirada en l'hule blau de la taula de la cuina.

En Joel va pensar que era millor continuar.

—Tu no ets llenyataire —va dir—. Tu ets mariner. Quan jo acabi l'escola ja no caldrà que ens quedem aquí. Podem enrolar-nos en el mateix vaixell. Ja tinc quinze anys. Així doncs, jo també puc ser mariner.

En Joel va esperar la resposta.

Però en Samuel va continuar amb la mirada clavada a l'hule. Després es va aixecar sense dir ni un mot i va preparar cafè. En Joel va comprendre que no obtindria cap resposta.

De sobte es va sentir empipat.

Ell s'havia esforçat i havia preparat sopar de diumenge tot i que era dimarts. I, malgrat això, en Samuel era incapaç de donar-li una resposta raonable.

Va pensar que havia de queixar-se i dir les coses clares. Que era en Samuel, qui havia de contestar.

En Joel no pensava pas fer la mateixa pregunta mil vegades més.

Però no es va queixar. Es va limitar a desparar la taula, llençar les restes de menjar a la galleda de les escombraries i deixar els plats a la pica.

—Surto una estona —va dir.

—No tens deures? —va preguntar en Samuel sense deixar de mirar la cafetera, en què ja començava a bullir el cafè.

—Ja els he fet —va respondre en Joel—. A més, aviat s'acabaran els deures.

En Joel es va esperar. Però era inútil. En Samuel no va dir res més.

En Joel va agafar la jaqueta i va desaparèixer escales avall.

Aquesta vegada tampoc no havia obtingut cap resposta.

En Joel encara pensava en el mateix l'endemà, mentre arreglava la cadena de la bicicleta. Si no hauria de tornar-ho a preguntar a en Samuel. Però tenia la sensació que en Samuel també hi donava voltes. En Joel no sabria dir per què. Però la sensació continuava. I era intensa.

Al mateix temps allò l'amoïnava. De vegades, quan en Samuel estava moix i capficat, podia caure en una de les seves males èpoques. Aleshores desapareixia i tornava a casa a mitjanit borratxo. És clar que feia molt de temps des de la darrera vegada que havia passat una cosa així. En Joel sabia que aviat tornaria a passar. I això era una cosa que sempre el tenia amb l'ai al cor. El fet d'haver de sortir a buscar en Samuel per després haver-lo d'arrossegar fins a casa perquè ell estava tan borratxo que era incapaç de caminar.

En Joel va mirar de netejar l'oli de la cadena de la bicicleta amb un tros de paper de diari que passava tot volant.

Només espero que això no passi el dia de final de curs, va pensar. Que en Samuel arribi a l'església sobri.

Aquest dia sí que no.

Es va girar i va mirar cap al campanar de l'església. El rellotge assenyalava que ja era hora de tornar a casa i de posar les patates a bullir. Es va enfilar a la bicicleta i va començar a pedalar. Al camp de graveta que hi havia darrere de la benzinera, els nois havien començat a fer grups. Alguns eren companys seus de classe. En Joel va pedalar amb més força. Sempre havia hagut de preparar el dinar, sempre havia estat la seva pròpia mare. I de vegades fins i tot ho havia estat per a en Samuel.

Quan deixés l'escola, deixaria també de cuinar. Si en Samuel volia trobar-se el dinar fet quan tornés a casa, hauria de començar a cuinar-se'l ell mateix.

En Joel va obrir la porta de la reixa d'una puntada de peu i va deixar que la bicicleta rodés fins a la paret de la casa. Després va pujar les escales corrents i va obrir d'un cop la porta de la cuina.

Va tenir un bon esglai.

En Samuel estava assegut en una cadira al costat de la taula de la cuina. En Joel es va amoïnar immediatament. En Samuel no hauria de ser a casa tan d'hora. Quan alguna vegada ho feia era perquè estava malalt o perquè havia començat a beure. Però no semblava begut. No tenia els ulls vermells ni els cabells de punta. Tampoc no tenia aspecte d'estar malalt.

Estava assegut mentre mirava en Joel i semblava sorprès.

—Què passa? —va preguntar en Joel—. Per què ets a casa tan d'hora?

En Samuel va assenyalar una carta que hi havia a sobre de l'hule.

—De qui és?

—Treu-te la jaqueta, seu i t'ho explico.

En Joel es va afanyar a treure's les botes de goma i va penjar la jaqueta al braç de la cadira. Després va seure. Se sentia molt tens. Què hi podia haver tan important en una carta perquè en Samuel tornés de la seva feina al bosc més aviat del que era habitual?

Va notar que en Samuel estava molt alterat. Li tremolava el llavi inferior.

—Ha arribat una carta de l'Elinor —va dir—. Fa deu anys que no en sabia res.

En Joel va esperar la continuació, que mai no va arribar.

—Qui és? —va preguntar quan el silenci ja feia massa que durava.

—L'Elinor tenia una cafeteria a Göteborg —va dir en Samuel—. A l'època que jo estava a la mar.

En Joel va sospirar sense que se sentís. Uns quants anys abans, en Samuel havia conegut la Sara, que treballava a la cerveseria del poble. De vegades en Samuel es quedava a dormir a casa seva. Però després tot es va acabar. La Sara l'havia deixat i en Samuel havia començat a beure. Pel que semblava, ara havia arribat una carta d'una persona que treballava en un cafè. També s'havia quedat a dormir alguns cops a casa seva? Però per què això era tan important?

De vegades en Samuel pot ser ben estrany, va pensar en Joel. Estrany com la resta dels adults. Pensen cap enrere quan haurien de pensar cap endavant. Arriba una carta d'algú de qui no saps res des de fa deu anys, i el llavi inferior li comença a tremolar. Però quan jo pregunto si ens n'anirem aviat d'aquest forat per fer-nos a la mar, ni tan sols aconsegueixo una resposta.

En Joel va mirar en Samuel i va pensar que potser hauria de fer alguna pregunta. Demostrar una mica d'interès.

—I què vol? —va preguntar.

—Diu que sap on viu la Jenny.

En Joel va trigar uns instants a comprendre el que acabava de dir en Samuel.

Després va ser com si s'hagués produït un terratrèmol. Tot va trontollar dins seu, com si el terra i la casa s'estiguessin esfondrant.

Algú que es deia Elinor havia escrit una carta sobre la mare, la Jenny. Aquella que una vegada va desaparèixer i de qui mai més no es va saber res.

En Samuel s'havia posat les ulleres de llegir.

—Ho diu aquí —va dir—. Que la Jenny viu a Estocolm. En un carrer que es diu Östgöta. A Söder, la part sud. I que treballa de dependenta en un supermercat en un lloc que s'anomena Medborgarplatsen.

En Joel mirava fixament en Samuel.

—No hi diu res més?

En Samuel es va tornar a treure les ulleres.

—Diu que s'ha tornat a casar.

—Però si està casada amb tu.

—Mai no ens vam arribar a casar. Així que tampoc no calia que ens divorciéssim.

En Joel es va sentir confós. Que en Samuel i la Jenny mai no es van casar?

Ara hi sentia interès. Volia saber tot el que deia la carta. Va allargar la mà. Però en Samuel va posar la seva mà feixuga sobre el paper blanc.

—La carta és per a mi —va dir.

—La Jenny és la meva mare —va contestar en Joel.

—Qui l'escriu és l'Elinor. L'Elinor és una amiga de la Jenny. Per això l'ha escrit.

En Joel va mirar de pensar.

—Com pot dir que s'ha tornat a casar si mai no havia estat casada amb tu?

En Samuel va assentir amb el cap a poc a poc.

—És una bona pregunta —va respondre—. Però segur que només és una manera de parlar.

—No hi diu res més?

—Que a l'Elinor li fa mal l'esquena.

—Diu alguna cosa més sobre la mare? M'importa una merda l'Elinor.

En Joel es va espantar. En Samuel l'observava sorprès. Va sentir com la por es començava a apoderar d'ell. Potser en Samuel s'enfadaria. Algunes vegades en Samuel s'enfurismava. Tot i que ell parlava malament, no li agradava que en Joel ho fes.

—L'Elinor és bona —va dir en Samuel—. Ha treballat de valent durant tota la seva llarga vida. És dur servir. Pensa en la Sara i el que li passava a les cames.

—No volia pas dir això —va balbucejar en Joel—. Però hi diu alguna cosa més de la mare?

—No res.

—Amb qui s'ha casat?

—No ho diu.

Amb això es va acabar la conversa. En Samuel es va posar les ulleres i va tornar a llegir la carta. En Joel podia veure als seus llavis com formulava a poc a poc paraula rere paraula. Mentrestant ell mirava de comprendre el que havia passat.

Per primera vegada algú havia estat capaç de dir on vivia la mare, la Jenny. Abans, quan en Joel ho preguntava, en Samuel es limitava a moure una mica el cap i a contestar que no ho sabia.

De sobte tot era diferent. La mare tenia una adreça i una feina. I, lamentablement, un nou marit.

En Joel va començar a rentar les patates. En Samuel havia començat a llegir la carta una vegada més.

—Per què no la llegeixes en veu alta? —va demanar en Joel.

—La carta és per a mi —va replicar en Samuel.

Van sopar en silenci. Patates bullides i botifarrons. De la melmelada de nabius, per acompanyar, ja no en quedava gens, al rebost.

A en Joel se li havien cremat els botifarrons.

Després del sopar en Samuel se'n va anar a la seva habitació. Va encendre la ràdio i es va estirar al llit. Com que havia tancat la porta, en Joel va haver de mirar pel forat del pany. Aleshores va veure que en Samuel estava tombat mentre mirava l'única fotografia que tenia de la Jenny.

En Joel va anar a la seva habitació i també es va estirar al llit. Les persones adultes que tenien coses serioses per pensar solien estirar-se al llit. Com que ara ell gairebé era adult, havia de començar a adoptar el mateix costum. Però era massa inquiet. Es va posar altra vegada dret d'un salt i va anar fins a la finestra. A fora encara era de dia. Va mirar d'imaginar la casa on vivia la mare. Després va recordar que de fet tenia un plànol d'Estocolm. L'havia trobat en una paperera a l'estació de tren feia uns quants anys. La qüestió era saber on l'havia deixat. Va començar a buscar. Al final el va trobar al fons de l'armari. Se'l va endur fins a la cuina i el va estendre sobre la taula. La porta de l'habitació d'en Samuel continuava tancada. En Joel podia sentir la música de la ràdio. Es va ajupir i va tornar a mirar pel forat del pany. En Samuel encara tenia la fotografia de la Jenny a la mà. Però ara estava tombat amb la mirada clavada al sostre. En Joel es va inclinar sobre la taula de la cuina i va provar de recordar el que havia dit en Samuel. La Jenny vivia en un carrer d'Estocolm que es deia Östgöta. A més treballava en una botiga de queviures a Medborgarplatsen.

En Joel va començar a buscar aquell lloc amb el dit al plànol. Primer va trobar Medborgarplatsen. El cor li va començar a bategar més ràpid dins el pit. Era com si la seva mare fos més real ara que havia trobat el lloc on treballava. Va continuar buscant.

Just quan va posar el dit sobre el carrer Östgöta es va obrir la porta i en Samuel va entrar a la cuina. En Joel es va espantar, com si l'haguessin enxampat fent alguna malifeta. Potser en Samuel no volia que ell busqués l'adreça de la Jenny. Però només es va acostar fins que va ser a tocar d'ell.

—No sabia que tinguessis un plànol d'Estocolm —va dir sorprès.

—El vaig trobar en una paperera —va respondre en Joel—. He pensat que podria comprovar si l'Elinor deia la veritat.

—No acostumava a mentir —va dir en Samuel—. Almenys no gaire sovint.

En Joel va assenyalar Medborgarplatsen. I després Östgöta. En Samuel va anar al seu dormitori a buscar les ulleres. Després va examinar atentament el plànol i va assentir amb el cap.

—Doncs no ha de caminar pas gaire —va dir—. Des d'on viu al carrer Östgöta fins a la feina a Medborgarplatsen.

De sobte en Joel va saber que hi havia alguna cosa que havia de dir. No podia evitar-ho.

—No podríem anar a veure-la? —va dir—. Ara que sabem on viu.

En Samuel va seure a la taula. Després va aixecar la mirada cap a en Joel.

—Vols dir?

—Potser s'alegrarà de veure'ns —va dir en Joel—. Després de tots aquests anys. Potser voldrà saber quin aspecte té el seu fill. A l'edat de quinze anys i amb bones notes. Almenys en geografia.

En Samuel semblava que dubtava.

—Almenys hi podríem anar i observar-la —va dir en Joel—. Per la finestra d'aquesta botiga on treballa. A mi no em reconeixerà. I tu pots posar-te unes ulleres fosques.

En Samuel va deixar anar una rialla. Va arribar de manera inesperada. Sempre arribava de manera inesperada. En Samuel no solia riure gairebé mai. Solia somriure. Però riure? En Joel amb prou feines podia recordar la darrera vegada que ho havia fet.

—Crec que tens raó —va dir en Samuel—. Quan acabis el curs hi anirem.

En Joel es va preguntar si era cert el que sentia. En Samuel va descobrir la seva incredulitat a l'instant.

—Quan acabis el curs —va repetir—. Avisaré a la feina immediatament. Demanaré un parell de dies lliures.

—Potser hauríem d'escriure i avisar abans que hi anem —va dir en Joel.

En Samuel s'ho va rumiar abans de contestar. Després va fer que no amb el cap.

—Ella no ens va avisar quan se'n va anar. Així que nosaltres tampoc no li direm que anirem a visitar-la.

En Joel tenia una altra pregunta.

—És probable que ella no ens reconegui —va explicar—. Però la pregunta és: tu la reconeixeràs? Potser té un aspecte completament diferent.

—Jo la reconeixeré —va dir en Samuel, decidit—. Per molt que hagi canviat.

Aquella nit, quan en Samuel es va haver ficat al llit, en Joel es va aixecar. No s'havia despullat. Va agafar les sabates i la jaqueta i va sortir de puntetes. Sabia quins eren els graons que grinyolaven.

Encara hi havia llum a fora quan va arribar al jardí. Va treure la bicicleta per la porta de la reixa. Després va començar a pedalar amb totes les seves forces. Va anar cap al pont. Quan per fi es va aturar estava suat i li faltava l'aire.

Havia arribat fins a la casa de la Gertrud. La Gertrud Sense Nas, que vivia a la seva estranya casa amb un jardí feréstec, al sud del rierol. En Joel sentia que necessitava explicar-li el que havia passat. La Gertrud era la seva amiga. Un cop li havia parlat de la seva mare, que havia desaparegut quan ell era molt petit. Una vegada la Gertrud va patir una operació fallida. Llavors es va quedar sense nas. No tenia gaires amics. En Joel era un dels pocs que li feia costat.

La dona va sortir a l'escalinata quan ell va recolzar la bicicleta contra la reixa desmanegada. L'havia vist per la finestra de la cuina.

—Vens tan poques vegades... —va dir ella.

—Tinc molta feina a l'escola —va contestar en Joel—. Molts deures.

Però allò no era cert. I tant ella com ell ho sabien. En Joel opinava que de vegades podia resultar difícil anar a visitar una persona sense nas. I la Gertrud sabia que era exactament així, va pensar ell.

Però de tant en tant en Joel no podia resistir-se d'anar-hi. De vegades només hi havia la Gertrud, per parlar.

Com ara. En què una mare anomenada Jenny tornava de sobte a aparèixer, després d'haver estat desapareguda tant de temps que ell ni tan sols recordava com era tenir-la a prop.

En Joel va seguir la Gertrud fins a la cuina, on tot estava de cap per avall i res no s'assemblava a una cuina normal. Però la Gertrud era així. Moblava les coses com volia, cosia la seva pròpia roba i no li importava el que la gent pensés o digués.

En Joel mai no sortiria al carrer acompanyat d'ella. Però així, ben tard, de nits, a la seva cuina, sí que la podia veure. A més, li servia per assajar per al futur. Havia llegit que era així. Que els adults de vegades es trobaven amb dones d'amagat.

—Anirem a Estocolm —va dir—. En Samuel i jo. Per visitar-la. Però m'agradaria saber com reaccionarà.

La Gertrud va pensar mentre s'introduïa un mocador nou al forat on abans hi havia hagut el nas.

—Segur que se n'alegra —va dir després—. És impossible que no ho faci.

Però més tard, quan en Joel tornava cap a casa amb la bicicleta, va pensar que la Gertrud no semblava gaire convençuda.

Va descobrir que una angoixa petita i nova havia començat a rosegar-li l'estómac.

I si la mare no volia veure'ls ni a ell ni a en Samuel? I si s'enfadava en assabentar-se que l'Elinor havia escrit una carta en què explicava on treballava i vivia?

Quan en Joel va arribar a casa, la cuina era a les fosques. La porta de l'habitació d'en Samuel estava tancada. Però ell no roncava. Segur que continuava despert mentre pensava en la carta.

En Joel es va ficar al llit. Però li costava dormir. Ja podia veure en Samuel i a ell mateix passejant per un carrer d'Estocolm.

En Samuel continuava sense roncar.

Tots dos estem estirats desperts, va pensar en Joel. Cadascun al seu llit.

Però pensem en el mateix.

En una dona i una mare que ha retornat de sobte.

El terra estava completament blanc.

Mirava fixament per la finestra i gairebé no podia creure que fos veritat.

Era principi de juny. Just avui celebraven el final de curs. Cantarien «Surt del meu cor i busca alegria en aquesta bella estació estiuenca». Amb el terra cobert de neu!

Li va venir una idea al cap. Una idea que no havia tingut mai. Potser era per la neu que de vegades podia caure a principi de juny, que la mare se n'havia anat? És que no ho va suportar més? El fred i la foscor que no es donaven per vençuts encara que haguessin de ser ja a l'estiu?

En Joel va sacsejar el cap amb disconformitat. Aquell era una gran dia. El seu darrer dia d'escola. I resultava que havia aparegut el terra tot cobert de neu.

Es va vestir i va anar a la cuina. En Samuel ja havia pres cafè. A més, s'havia afaitat. En Joel se'l va mirar sorprès. Gairebé no s'afaitava mai entre setmana. Només si anava al metge o si el cridaven a l'oficina de la companyia forestal per donar-li alguna notícia.

A més a més, s'havia afaitat amb cura. Moltes vegades, i per a gran disgust d'en Joel, ho feia de qualsevol manera. Sempre li quedaven alguns pèls sota la barbeta.

—Aquesta nit ha nevat —va dir en Samuel, i va somriu

re—. En aquestes terres mai no pots estar segur del temps que farà.

—Almenys pots estar segur que aquí no s'hi hauria de viure —va contestar en Joel sense amagar el seu enuig.

—Avui m'he agafat el dia lliure —va anunciar en Samuel.

—Per què?

—Per anar a la festa de final de curs.

En aquell moment en Joel estava enfeinat a untar una de les tres llesques de pa que es menjava cada matí. Va mirar inquisitiu en Samuel. Ho havia sentit bé?

—Per què? —va preguntar.

—És un gran dia —va dir en Samuel amb naturalitat—. El teu darrer dia d'escola. Que no hi he de ser?

Fins ara, en Samuel mai no havia anat a cap final de curs. Els primers anys en Joel s'havia sentit molest perquè era l'únic nen de la classe que no tenia almenys un dels pares que l'acompanyés el dia de final de curs. Després això es va tornar un costum i ja no li va importar.

En Joel va mirar de pensar ràpidament què podia significar allò. Era bo o dolent? Va decidir que havia de tractar-se d'alguna cosa bona, ja que per una vegada en Samuel s'havia afaitat bé. També va sentir que allò l'alegrava. Alguna cosa havia canviat des que havia arribat la carta de l'Elinor. No es tractava pas que es passessin les nits asseguts mentre parlaven sobre la mare i el viatge que farien al cap de pocs dies. Però en Samuel sabia que en Joel no pensava en res més que en allò. I en Joel sabia que a en Samuel li passava el mateix.

—No hi pots anar fins a les deu —va dir en Joel—. Fins aleshores estarem assajant. I preparant la classe.

En realitat hauria d'haver collit flors la nit anterior. Però no havia tingut ocasió de fer-ho. Dos cotxes havien xocat a la cruïlla entre el carrer de l'església i el camí de Snällman, el Bonifaci. I en Joel s'havia quedat pels voltants mentre observava encuriosit com tots dos conductors començaven a discutir.

En Joel es va apropar fins a la finestra i es va posar de puntetes. Unes flors grogues treien el nas a sota d'un arbre, protegides de la neu nocturna. Es va menjar les llesques de pa i es va raspallar les dents. Aleshores va recordar que, com que era l'últim dia de curs, segurament hauria de posar-se la millor camisa que tenia i uns pantalons diferents. Quan va sortir de la cuina, va veure que s'havia d'afanyar si no volia arribar tard.

En Samuel estava assegut a la taula i l'observava.

—Potser hauríem de portar un regal —va dir.

Al principi en Joel no entenia el que volia dir. Un regal per a qui? Per als professors de l'escola?

Després va entendre que naturalment en Samuel es referia a la mare, la Jenny. A ell no se li havia acudit.

—Hauríem de portar alguna cosa —va dir en Samuel—. Ara afanya't i no arribis tard.

En Joel va baixar les escales fent un gran terrabastall. De vegades en Samuel el podia sorprendre. És clar que havien de dur un regal a la mare.

Ja era al carrer quan es va recordar de les flors. Va recolzar la bicicleta contra la reixa i va tornar corrent. Amb set flors n'hi hauria prou. Va arrencar una mica d'herba perquè fessin més patxoca. Tot anant cap a l'escola va mirar de pensar què podrien regalar a la mare. Però li era molt difícil concentrar-se. Primer hauria de treure's de sobre el final de curs.

Va entrar a la classe al darrer minut. La senyoreta Nederström el va mirar amb disgust. Però no va dir res. Era l'últim dia. Després se separarien. I la senyoreta Nederström s'emocionava igual de ràpid que s'enfadava. Segur que avui no l'esbroncaria, ni a ell ni a cap altre.

A les deu van acabar els preparatius. Al final de la sala, al costat de la paret, hi havia els pares ben atapeïts. En Joel havia vist entrar en Samuel. Ara es trobava acorralat en un racó. La senyoreta Nederström estava de bon humor i només feia preguntes de coses que, n'estava segura, ells sabien. A en Joel li va fer una pregunta de geografia. Després de l'examen van cantar un salm i després van anar en processó per les classes fins a l'església. La neu que havia caigut durant la nit s'havia fos. A l'església el director va fer un discurs, a continuació van rebre les avaluacions i tot plegat es va acabar. La senyoreta Nederström tenia llàgrimes als ulls quan en Joel li va donar la mà. Ell es va sentir avergonyit.

—Hauries d'haver sol·licitat l'ingrés a l'acadèmia reial —va dir ella.

—Primer m'he d'ocupar d'altres coses —va contestar en Joel.

Ho havia estat pensant durant gairebé tot un any. Si feia l'examen per ingressar a l'acadèmia reial o no. Però la idea de seguir uns altres quatre anys a l'escola era excessiva. Li calia sortir al món. Ho havia de fer de seguida.

En Samuel l'esperava davant l'església.

—Que bé que hagis encertat la resposta —va dir en Samuel.

—Que bé que no m'hagi tocat una pregunta d'història —va contestar en Joel—. Llavors segur que m'hauria equivocat.

Després van tornar a casa. Aquell dia, i de manera excepcional, en Joel també es va prendre un cafè. Encara no sabia com era allò d'haver acabat l'escola. Quan arribés la tardor ja no hi hauria una professora que l'esperés.

Ara començaria la vida. La vida real. I començaria amb en Samuel i ell de viatge a Estocolm. No n'estava gaire segur, del que passaria després. Tenia la vaga promesa que podria treballar de noi dels encàrrecs a la drogueria. Però, i després? Què faria després? Això depenia completament d'en Samuel. Es traslladarien o no?

En Joel havia preparat un pla. A Estocolm hi havia un gran port. Hi arribaven vaixells de tot el món. No era tan gran com el port de Göteborg, però quan en Samuel veiés tots aquells vaixells ancorats en els diferents molls, potser acabaria prenent una decisió. En Joel havia decidit que l'arrossegaria a veure els vaixells sempre que pogués. Òbviament en Samuel havia oblidat com era la vida d'un mariner. Com podia recordar-se'n? Després de viure tant de temps com un nàufrag, envoltat per tots aquests boscos, on no hi havia mar, només aquests estanys petits i foscos.

En Samuel va llegir amb atenció les notes d'en Joel.

—Potser hauries d'haver après a comptar una mica millor —va dir—. Però la resta està bé.

En Joel no va dir res. En Samuel tenia raó. Per a en Joel, fer comptes era el més avorrit que existia.

Després van començar a parlar del regal que portarien a la mare, la Jenny. Què li donarien?

—Ets tu qui la coneix —va dir en Joel.

—Abans li agradaven molt els barrets —va comentar en Samuel tot dubtant—. Però potser ara ja no. I com m'ho faré per entrar a una botiga a escollir un barret de senyora?

En Joel sabia que en Samuel i la mare s'havien conegut en una pista de ball.

—Potser li agradaria un disc —va proposar ell.

—Això si té tocadiscos —va contestar en Samuel—. No ho podem saber amb seguretat.

—Tothom té tocadiscos —va dir en Joel—. Segurament tothom menys nosaltres.

Tot just ho va haver dit se'n va penedir. A en Samuel no li agradava que li recordessin que tenien tan pocs diners. Podia posar-se molt trist. En Joel no volia que això passés. Ara no.

—Potser ja té el disc —va dir.

—Quin disc?

—El que li pensàvem regalar.

La conversa comença a ser estranya, va pensar en Joel.

—Potser li podríem regalar un val —va proposar—. Perquè es pugui comprar el que vulgui.

En Samuel va fer que no amb el cap.

—Ha de ser un regal de veritat. Alguna cosa que es pugui embolicar com un paquet. Si tinguéssim un filet d'ant l'hi podríem regalar.

En Joel es va mirar amb sorpresa en Samuel.

—Portaríem un filet d'ant? I si regalima sang de la maleta? La policia pensaria que hem mort algú.

—De qualsevol manera ara no és època de caçar ants. Haurem d'empescar-nos alguna altra cosa.

Queia la tarda. Els raigs del sol travessaven la finestra de la cuina. Recorrien la paret fins a abastar la vitrina on hi havia elCelestinesobre el suport de fusta.

—Potser li agradaria elCelestine—va dir de sobte en Joel—. Aleshores almenys tindria alguna cosa que a nosaltres ens agrada.

En Samuel va observar el vaixell en el seu suport durant una bona estona abans de respondre.

—Ja hi era quan ella se'n va anar —va dir—. Però és possible que tinguis raó. Potser hauríem de regalar-li elCelestine.

No van prendre cap decisió. Però almenys ara tenien una idea.

Farien el viatge d'aquí a set dies. Sortirien amb el tren nocturn del dissabte a la tarda. El diumenge serien a Estocolm. En Joel havia preguntat a en Samuel tota mena de coses. Un dels dubtes més importants que tenia era on s'allotjarien. En Samuel li havia contestat que hi havia hotels barats a prop de l'estació. A en Joel també el preocupava que en Samuel no tingués prou diners. Però sobre això no podia preguntar res. Per tant, va aprofitar per tafanejar-li la cartera quan ell no el veia. En Samuel tenia tres-centes corones. Per a en Joel eren molts diners. Però, n'hi hauria prou? Això no ho sabia.

Els dies passaven a poc a poc. Als matins en Joel mirava de continuar dormint després que en Samuel anés cap al bosc. Però estava massa neguitós per quedar-se al llit. Es llevava corrents, menjava els entrepans i sortia. No havia caigut més neu i a més feia calor. No es limitava a passejar amb bicicleta pel poble, sinó que a més se n'anava d'expedició a recórrer els diversos camins dels llenyataires. Quan arribava a alguna clariana del bosc on el sol aconseguia penetrar fins a terra, seia sobre alguna pedra a rumiar. Sobretot pensava com seria això de conèixer la mare. Però també si aconseguiria fer que finalment en Samuel prengués una decisió. I què faria si no se'n sortia? Si tornaven aquí i en Samuel continuava sortint al bosc a talar arbres?

Un dia en Joel es va asseure a la taula de la cuina i va fer una llista molt llarga de tots els oficis que coneixia. Després va començar a repassar-la i a imaginar com seria cada un.

Naturalment era temptador. Veure's ell mateix en uniforme. Amb nervis d'acer. Tot fent un hàbil aterratge d'emergència en ple desert. Però també sabia que un pilot ha de saber comptar. Segur que les seves notes no eren prou bones.

Què feia, en realitat, un agrimensor? Mesurar els agres? Passejar-se per rases i camins de llenyataires? Anotar la distància que hi havia entre diferents tanques? Això l'avorriria.

Assegut en diferents clarianes del bosc repassava la seva llarga llista. Pensava en el que significaria fer una vida com a mecànic de cotxes o com a caçador, rellotger o actor. També pensava en allò que havia somiat un any abans. Aleshores havia decidit esdevenir Rei del Rock. Però havia comprès que no cantava gens bé i dubtava si aconseguiria tocar la guitarra amb una mica de gràcia.

Algunes de les feines que havia apuntat a la llista les va ratllar immediatament. El que menys podia imaginar era ser llenyataire igual que en Samuel. Qualsevol cosa tret d'allò.

Al final va pensar que en realitat només volia ser una cosa: mariner. Com en Samuel quan va conèixer la mare. Podia ser grumet o aprenent de mariner. Prendre el camí més llarg. Un mariner manipulava caps i feia de guaita. No calia saber comptar. Mai no es despertaria al mateix lloc on havia estat en ficar-se al llit. El vaixell estaria sempre en moviment. Veuria tot el que hi havia més enllà dels turons d'avets, més enllà dels boscos tancats. Aquí al poble no s'hi pensava quedar; aquí, on fins i tot el dia de final de curs hi havia neu per terra. Només s'enrolaria en vaixells que anessin a latituds tropicals. Per allà hi havia també l'illa de Pitcairn i les dones que l'esperaven amb vels transparents.

Gairebé cada dia pensava en el que li havia passat l'any anterior. Quan va descobrir que havia arribat una dependenta nova a la botiga de queviures on ell sempre comprava el menjar. Es deia Sonja Mattsson i deia que només es quedaria un cert temps al poble. Era parenta dels Ehnström. En Joel s'havia fet a si mateix una inútil promesa d'any nou que consistia en el fet que en el termini d'un any veuria una dona nua. I va aconseguir veure la Sonja Mattsson coberta només amb un vel transparent.

De sobte, en Joel va recordar que la Sonja Mattsson havia tornat a Estocolm. Podria anar a veure-la? Ella havia dit que si alguna vegada hi anava, podia anar a visitar-la. Però ell no tenia la seva adreça.

La idea el va envair mentre s'estava assegut en una clariana del bosc i guixava la llarga llista d'oficis. De sobte li van venir les presses. Va tornar al poble. Sabia que a la central de telègrafs podien donar-li informació sobre números de telèfon i adreces. Amb una mica de por, va pujar les escales de la central de telègrafs. Uns anys abans hi havia entrat mentre una de les telefonistes dormia i havia connectat una pila de cables on no tocava. No el van descobrir. Però mai no es podia estar segur del que faria la gent. De vegades era com si et poguessin llegir els pensaments.

Es va apropar a la finestreta i va trucar al timbre. Per a tranquil·litat seva, la noia era una telefonista diferent de la que es va quedar adormida aquella vegada que ell va fer la visita secreta.

—Voldria un número i una adreça d'Estocolm —va dir.

—Hi trucaràs o hi enviaràs un telegrama? —va preguntar la dona que hi havia darrere la finestreta.

Semblava tota seriosa. Immediatament en Joel es va posar nerviós.

—Cap de les dues coses —va contestar—. Hi trucaré més tard. No ara.

—Com es diu l'abonada?

—Sonja Mattsson.

—Quina és la seva adreça?

—No ho sé.

—Però saps que viu a Estocolm?

—Sí.

—Doncs espera't un moment.

La finestreta es va tancar de cop. En Joel es va esperar. En un rètol que hi havia al tauler d'anuncis va mirar d'esbrinar quant costaria enviar un telegrama.

Però què hi escriuria?

Massa paraules. Vint-i-dues. Va provar d'escurçar-lo al seu pensament.

Només set paraules. Però ella no sabria de quin tren es tractava. I segurament tampoc no es recordaria d'ell.

Es va obrir la finestreta.

—A Estocolm hi ha set persones que es diuen Sonja Mattsson.

La dona li va passar la guia telefònica per la finestreta.

—Hauràs de mirar quina d'elles pot ser.

Li va donar un paper i un llapis. En Joel va agafar la guia i se la va endur a una taula, on es va asseure a copiar les adreces i els números de telèfon. Cinc de les set tenien el títol de «senyoreta». Les altres no en tenien cap.

En Joel s'ho va apuntar. Després va tornar a la finestreta i va trucar al timbre. Va tornar la guia i el llapis.

—L'has trobat?

—Em penso que sí.

La finestreta es va tancar. En Joel es preguntava per què no havia dit la veritat. Que no tenia ni idea de quina era la Sonja Mattsson que ell buscava.

En sortir de la central de telègrafs es va dir també que per què no anava directament a preguntar-ho a l'Ehnström. Però no volia fer-ho. Començarien a fer preguntes.

Els dies eren llargs. Però, tot i així, van passar ràpidament. Dijous van decidir endur-se elCelestineper donar-lo com a regal a la mare. Junts el van treure amb compte de la vitrina de vidre i el van embolicar amb paper de diari. En Joel va buscar una capsa de cartró de la mida adequada. El regal ja estava llest. En Samuel havia comprat els bitllets aquell mateix dia.

—He pensat que podem dormir als seients —va dir—. Les lliteres sortien una mica massa cares.

En Joel no tenia cap intenció de quedar-se adormit. No pensava en absolut fer aquell viatge dormint.

Finalment va arribar el dissabte. Quan en Joel va entrar a la cuina al matí es va trobar en Samuel assegut a la taula mentre netejava la seva vella maleta amb un drap humit. Era marró i tenia una nansa reparada amb un cordill.

—No em pensava pas que arribaria a fer servir aquesta maleta una altra vegada —va dir.

A en Joel no li va agradar sentir-ho. Allò significava que en realitat en Samuel no havia pensat mai a abandonar el poble i tornar a embarcar-se? En Joel volia deixar anar aquesta pregunta. Però no ho va fer. Ara no. Quan estiguessin veient els vaixells que hi havia a Estocolm l'hi preguntaria.

No l'hi preguntaria. L'hi pregaria. Ara que sabien on es trobava la mare, no era el moment d'abandonar finalment aquell fred i aquella neu?

En Joel no tenia cap maleta. Hauria de fer servir la seva motxilla. Allò no li va agradar. Les persones que viatjaven a Estocolm haurien de poder disposar d'una maleta de veritat. Encara que només tinguessin quinze anys. Segur que si en Samuel hagués treballat a la mar hauria tingut prou cèntims per comprar una maleta nova.

No estarien gaire temps fora. Quatre dies passaven aviat. En Joel hi va posar la seva millor roba. A sobre hi va desar el plànol d'Estocolm. A les nou estava tot llest. Encara quedaven vuit hores per anar a l'estació. En Samuel s'estava afaitant. En Joel va vigilar que ho fes bé.

—La barbeta —va dir quan en Samuel va començar a eixugar-se la cara.

—La barbeta? —va preguntar en Samuel.

—Et queden pèls sota la barbeta.

En Samuel va observar amb deteniment el seu rostre en el petit mirall. Després va tornar a passar la fulla d'afaitar uns quants cops.

—Millor, ara? —va preguntar.

En Joel va fer que sí amb el cap. Estava satisfet.

A un quart de cinc, mentre anaven cap a l'estació, en Joel va sentir de sobte dins seu una alegria radiant. Era com si no s'hagués adonat fins aquell moment del que passava.

Se n'anaven de viatge.

I visitarien la Jenny, la mare.

Per la finestra del tren podia veure el cap d'estació, en Knif, agitant la pala. La velocitat augmentava lentament. En Samuel subjectava la seva maleta assegut. S'acostaven al pont del ferrocarril. Allà hi havia casa seva. I ara la locomotora travessava el pont mentre tronava. La barana passava tot volant. En Joel va veure l'aigua i els troncs. Ara en Samuel s'havia aixecat i s'havia posat al seu costat a tocar de la finestra. Ja havien creuat el pont. Ara venia el llarg revolt que travessava la zona meridional del poble. I després desapareixerien a les profunditats dels boscos. En Joel mai no havia arribat tan lluny. I allò només era el principi.

En Samuel va tornar a seure. Havien trobat un compartiment per a tots dos sols.

—Dubto que hi pugi ningú abans d'Orsa —va dir en Samuel—. Així doncs, podem dormir aquí. Igual de bé que en un vagó amb lliteres.

En Joel va ocupar el seient al costat d'una finestra. Era estiu i a fora era de dia. Ja havien entrat al bosc. Ara la velocitat havia augmentat. Els troncs dels arbres passaven volant a l'altra banda de la finestra. Hi havia un bé de Déu d'arbres, va pensar en Joel. En Samuel mai no seria capaç de tallar-los tots. Encara que ho fes durant mil anys.

Es va obrir la porta del compartiment i va entrar el revisor. En Samuel li va lliurar els bitllets.

—Hi haurà un canvi a Krylbo —va informar el revisor.

En Samuel es va guardar una altra vegada els bitllets a la butxaca interior.

—Hi haurà un canvi a Krylbo —va dir—. Però encara falta molt. Una nit sencera. I un matí.

Quan en Joel es va cansar de tants arbres, va decidir fer una expedició pel tren. En Samuel ja s'havia estirat en un dels seients amb la maleta posada sota el cap.

En Joel va sortir al passadís. Va beure aigua d'una gerra. Després va observar amb atenció un mapa que hi havia a la paret. Va fer el viatge fins a Estocolm amb el dit. Primer arribarien a Orsa, al final de tots els boscos. Després venia Mora, Borlänge i més avall encara hi havia Krylbo. Allà canviarien de tren. Aleshores haurien recorregut més de mig camí. Però encara faltaria molt per arribar a Estocolm.

En Joel travessava els vagons. Hi havia molta gent al tren. Molts s'estaven drets a fora, mentre fumaven al passadís. A l'interior d'un dels compartiments se sentia algú que cantava. Quan en Joel va arribar als vagons de primera classe, la visita es va acabar. La porta estava tancada amb clau. Va refer el camí. Els qui es podien permetre viatjar en primera classe no volien ser molestats. En Joel va estar a punt de topar amb una noia que sortia d'un compartiment. Tenia la mateixa edat que ell. En Joel va descobrir, fet que el va disgustar, que s'havia ruboritzat. No volia fer-ho. Aviat va ser novament al compartiment, on l'esperava en Samuel. Havien preparat prou menjar perquè durés fins a Estocolm. En Joel va sentir que tenia gana. Durant aquell dia havia estat incapaç de menjar res a causa dels nervis que tenia. S'havia imaginat tota mena de coses que podien succeir i que els obligarien a cancel·lar el viatge. Que en Samuel se'n penedís. Que el tren no aparegués. Que ell es posés malalt. Sabia que era infantil. Que eren coses que un noi de quinze anys no hauria d'imaginar. Però no podia evitar el fet de semblar una criatura.

Senzillament era així.

—No mengem? —va preguntar a en Samuel.

—Ara?

—Tinc gana.

En Samuel va començar a treure el menjar. Hi havia entrepans, ous durs i patates. Tenien un termos amb cafè i una ampolla de llet. A l'altra banda de la finestra els troncs dels arbres passaven rabent. Les rodes xiulaven contra les juntes de les vies.

Més avançada la nit, quan en Samuel s'havia adormit amb la maleta sota el cap, en Joel va pensar que un viatge podia ser avorrit i emocionant, tot alhora. Els arbres a l'altra banda de la finestra semblaven no acabar-se mai. Era avorrit. Com una pel·lícula on no passava res. I malgrat tot en Joel era incapaç d'apartar-se de la finestra. De tant en tant es veia la lluentor d'algun llac. O es podia entreveure una casa. El més emocionant era pensar que amb cada minut que passava, per cada junta que travessaven, cada vegada era més lluny de casa. El que sempre havia somiat.

Només viatjarien fins a Estocolm. Tot i així era una tirada en el camí cap a la fi del món.

Això que alhora existia i no existia.

El revisor va passar de llarg pel passadís. En Joel ho havia inclòs a la llista, fer-se revisor de tren. Però ho havia ratllat. Mai no arribaria a ser el mateix que ser mariner. Les vies del tren i una via marítima on els fars feien esclats de llum mai no podrien arribar a ser el mateix.

En Joel va treure amb cura el rellotge d'en Samuel, que ell portava a la butxaca de l'abric. Ja era mitjanit. El va tornar a desar i es va estirar al seient amb els peus cap a la finestra, d'aquesta manera podia seguir mirant l'exterior.

Els troncs dels arbres volaven.

Va provar d'imaginar què passaria quan en Samuel i ell veiessin la mare, la Jenny. Li donaria la mà, a en Samuel, ella? I amb ell, què faria: l'abraçaria o també li donaria la mà?

En Joel es va asseure. Va ser l'Elinor qui va escriure la carta a en Samuel. No pas la mare. Per què no va escriure? I si en realitat no els volia veure? I si l'home amb qui estava casada s'enfadava? Devia haver-hi alguna llei que prohibís que en Samuel i ell apareguessin així, de sobte? Segur que en Samuel no tenia gaire idea de quines lleis existien. I què en sabia, ell? No res.

En Joel va mirar en Samuel. Els adults eren estranys. Com podia en Samuel dormir tan tranquil·lament? Devia estar igual de neguitós que en Joel. Però ell dormia. Tan tranquil, amb les mans entrellaçades a sobre del pit.

O potser estava tombat mentre resava una pregària?

En Joel va seure una altra vegada al costat de la finestra. El tren trontollava mentre feia un revolt molt llarg. Entre els troncs dels arbres es veia un llac. A la finestra se li reflectia la cara. Duia els cabells curts. Gairebé anava rapat. El remolí que tenia a prop del front feia que els cabells se li posessin de punta. Sempre era així. Per molta aigua que fes servir per batallar contra el remolí. Potser la mare el trobaria lleig.

No sé res, va pensar en Joel. Això és el pitjor de tot. El fet de no saber res.

Es va tombar una altra vegada sobre el seient. El tren sotraguejava i es balancejava. Va mirar de calcular les juntes.

Aleshores es va adormir.

En Joel es va despertar en aturar-se el tren. Quan va obrir els ulls va saber immediatament on era. Però en mirar cap a l'altre seient, en Samuel havia desaparegut. Es va aixecar. Tot estava quiet. Va obrir la porta del passadís. En Samuel era allà. Havia abaixat una finestra. Quan va veure en Joel va somriure.

—T'he despertat?

—Per què s'ha aturat, el tren?

En Joel estava tan adormit que li costava mantenir els ulls oberts.

—Potser per un encreuament de trens. O per algun semàfor que deu estar vermell.

—On som? Quina hora és?

—Arribarem a Orsa d'aquí a una hora.

—S'ha acabat el bosc.

En Samuel va deixar anar una gran rialla.

—Sí —va respondre—. Ja s'acaba el bosc. Per ara.

—És per això que ets a fora? Per veure els arbres?

—Potser.

En Joel va tenir la sensació que en Samuel volia estar tranquil. Potser s'estava a fora mentre pensava en la Jenny.

—Vaig a estirar-me una altra vegada —li va dir.

En Joel es va adormir tan bon punt es va estirar.

Quan es va despertar una altra vegada ja era totalment de dia. El sol lluïa. En Samuel estava assegut al costat de la finestra mentre prenia cafè. En Joel es va aixecar d'una revolada, com si s'hagués adormit en un dia d'escola.

—Ja hem arribat a Orsa? —va preguntar.

—Ja l'hem passat. Mora, també.

En Joel va mirar per la finestra. El paisatge era completament diferent. Gairebé no podia creure el que veia amb els ulls. Davant d'ells s'escampava una gran superfície d'aigua.

—El Siljan és magnífic —va dir en Samuel—. Gairebé recorda el mar.

—Doncs és el que jo dic —va dir en Joel—. Què hi fas tu al bosc quan el que vols veure és el mar?

En Samuel va fer que no a poc a poc amb el cap. Però no va dir res. En Joel va sortir al passadís a beure aigua.

Després van esmorzar. A Rättvik va pujar una parella d'avis que va seure al mateix compartiment. En Samuel va moure la seva maleta. L'home i la dona enraonaven entre ells. Sonaven molt diferents de la gent del poble. En Joel estava a punt d'esclafir a riure. En Samuel se'n va adonar i el va mirar amb severitat.

A Krylbo van baixar i van canviar de tren. L'edifici de l'estació era immens. A en Samuel l'amoïnava que pugessin a un tren equivocat. Va preguntar tres vegades a diferents treballadors dels ferrocarrils si eren a l'andana correcta. Quan el tren va arribar, van haver de buscar força fins a trobar un lloc per seure. A en Joel li va tocar un seient al costat de la porta. Cada vegada que en Samuel volia dir-li alguna cosa es posava nerviós. No li agradava que en Samuel li parlés davant de l'altra gent. Així doncs, va fer veure que dormia. I aleshores es va tornar a adormir.

A Sala va quedar més lloc lliure al compartiment. Es van acabar el que els quedava del menjar.

—Ara només queden quatre hores —va dir en Samuel—. En acabat haurem arribat.

Van ser les quatre hores més llargues de la vida d'en Joel. Mentalment va intentar que el tren anés més ràpid. També va intentar frenar-lo. Alhora volia i no volia que hi arribessin.

Però al final van arribar a Estocolm. Els altres passatgers del compartiment van desaparèixer. A fora, a l'andana, hi havia soroll i xivarri. En Samuel i en Joel seien l'un davant de l'altre. Cadascú agafant amb força la seva maleta i la seva motxilla. A sobre de la taula, al costat de la finestra, hi havia la capsa de cartró amb elCelestine. De sobte, en Samuel semblava petit i insegur. Se n'acaba de penedir, va pensar en Joel enfadat. Ara el que en realitat li agradaria seria quedar-se aquí assegut mentre espera que vingui una locomotora a enganxar el tren pel darrere. Per tornar a casa. Amb els seus maleïts arbres.

—Ja hem de baixar —va dir en Joel—. Si no, el tren potser arrencarà de nou.

En Samuel va assentir amb el cap.

—Suposo que sí —va contestar—. Hem de trobar un hotel.

En Samuel havia parlat a en Joel molts cops de les seves estades a Estocolm. Però ara era com si hi fos per primera vegada. Quan van entrar a l'enorme sala d'espera de l'estació, en Samuel no sabia quina direcció havia d'agafar. En Joel s'havia exaltat de tal manera amb la gentada que va començar a cridar i xisclar i a estirar l'abric d'en Samuel. Hi havia tantes coses per veure, tantes coses per escoltar.

En Samuel li va assenyalar un banc on hi havia algunes places lliures.

—Anem a seure —va dir—. Aquí hi ha tanta gent que és impossible veure on s'ha d'anar.

Es van asseure. En Samuel subjectava la maleta amb força.

En Joel es començava a irritar. O és que tenia por? Perquè en Samuel no semblava que tingués la situació controlada.

—On anem? —va preguntar.

En Samuel va fer una ganyota.

—Aquí al costat hi ha hotels barats.

En Joel va sentir una fiblada dins seu. Era com si veiés en Samuel, el seu pare, per primera vegada. Petit i encorbat. Roba vella i gastada. Malgrat que era la millor que tenia. I a sobre aquella maleïda maleta. Amb la nansa trencada.

Això no havia passat mai, abans. Ni tan sols quan estava borratxo i en Joel el portava a casa arrossegant-lo.

Però ara sí que passava. En Joel s'avergonyia d'ell. S'avergonyia de tenir un pare com en Samuel.

—On són aquests maleïts hotels? —va remugar.

En Samuel el va mirar amb sorpresa.

—Estic rondinant —va dir en Joel—. Puc rondinar tant com em doni la gana.

En Samuel va semblar notar que estava enfadat. Va ser com si encara s'encongís més.

—Potser ho podem fer entre tots dos —va dir amb compte.

En Joel seguia alterat.

—Jo mai no he estat a Estocolm. Com he de saber on és la sortida?

En Samuel no va contestar. Va mirar al seu voltant amb inseguretat. Després, de sobte, va prendre una decisió. En Joel el va veure a venir. La columna vertebral li va fer una estrebada. Com si en Samuel portés una molla i de sobte algú li hagués donat corda.

—Sigui com sigui, he de pixar —va dir mentre assenyalava amb el dit un rètol on posavaServeis—. Tu, mentrestant, vigila la maleta.

En Samuel es va aixecar i se'n va anar. En Joel va observar com s'allunyava. Va veure com s'aturava constantment per deixar passar la gent que anava amb pressa. En Joel es va apropar a la maleta i va posar una mà sobre la nansa trencada. Encara estava avergonyit. L'havia descobert algú? Que era allà assegut amb la mà a sobre de la nansa d'una maleta trencada? En Joel va mirar de semblar despreocupat, però tot i així tenia la sensació que irradiava l'evidència de no pertànyer a aquell lloc.

En Samuel trigava. En Joel estava cada vegada més irritat. Va pensar que el que veritablement hauria de fer era deixar la maleta i anar-se'n. Per castigar en Samuel. Però per què l'havia de castigar, en realitat?

Els pensaments anaven i venien pel cap d'en Joel. Mentrestant, mirava de no perdre's cap detall del que succeïa al seu voltant. Se sentia un altaveu que sonava amb un gran estrèpit, i en algun lloc, a la llunyania, el grinyol d'una locomotora.

De sobte algú es va asseure al banc al seu costat. Un noi que no devia ser gaire més gran que ell. Però anava vestit amb americana, corbata i unes sabates negres acabades en punta. A més no anava rapat. S'havia pentinat els cabells amb greix i li formaven unes ondes negres i rígides. L'Onada Negra, va pensar en Joel. Després es va apartar una mica cap a un costat. Només espero que no digui res, va pensar.

Però naturalment, ho va fer.

—Hola —va dir l'Onada Negra.

—Hola —va dir en Joel.

L'Onada Negra l'observava amb interès. En Joel va donar una ullada cap a la porta del lavabo. L'últim que desitjava era que tornés en Samuel just en aquell moment.

Feia un instant trigava massa. Ara, de sobte, era massa aviat.

—Te'n vas de viatge? —va preguntar l'Onada Negra al mateix temps que es passava una mà pels cabells.

—Acabo d'arribar —va murmurar en Joel.

L'Onada Negra no va dir res. Es va limitar a mirar en Joel. Llavors es va treure un paquet de cigarretes de la butxaca.

—Fumes?

—No —va contestar en Joel.

En aquell mateix moment es va preguntar per què no. Tampoc no podia fer-li cap mal, una cigarreta.

L'Onada Negra va encendre la cigarreta i va deixar anar el fum tot formant un cercle.

—D'on vens?

—Del nord —va contestar en Joel.

—Es nota —va dir l'Onada Negra—. Es nota força. «Del nord» —va imitar a en Joel, i va deixar anar una rialla. La tos del tabac feia que sonés més aviat escandalós.— Esperes algú? —va preguntar.

—Espero el meu pare —va contestar en Joel.

—I on és?

—Al lavabo.

—El teu pare és al lavabo? —va dir l'Onada Negra—. Potser és allà dins prenent-se una copa.

En Joel es va alarmar. Com podia saber que de vegades en Samuel bevia massa? Devia ser veritat, allò? En Samuel estava bevent allà dins?

—Vaig a buscar-lo —va dir en Joel—. Tenim una mica de pressa.

—Segur que sí —va dir l'Onada Negra—. Mentrestant vigilaré les teves coses.

En Joel estava a punt de deixar anar la nansa de la maleta quan va recordar que estava trencada. No volia que es veiés.

—Crec que el meu pare necessitarà la maleta —va dir—. Però deixo la motxilla.

L'Onada Negra va somriure. En Joel va pensar que havia tingut sort. Havia conegut algú que convidava a cigarretes i que li vigilava la motxilla. Ara només havia de carregar dues coses: la maleta d'en Samuel i la capsa amb elCelestine.

—Ara torno —va dir en Joel, i es va aixecar.

En Joel va entrar al lavabo i es va quedar paralitzat. Hi havia dues files de cabines. La majoria de les portes estaven tancades. No tenia ni idea d'on devia ser en Samuel. Aleshores va pensar que podia esperar-lo fora. Ja arribaria. Però també hauria de dir-li que l'Onada Negra estava a fora assegut vigilant-li la motxilla.

En Joel es va esperar. Les portes s'anaven obrint. De sobte es va preguntar quanta merda devia baixar per les canonades d'aquells lavabos al llarg d'un sol dia. La idea el va fer riure.

Un vigilant de lavabos el va mirar desconfiat.

—Esperes algú? —li va preguntar.

—Sí —va respondre en Joel—. El meu pare.

En aquell mateix moment es va obrir la porta de la cabina del fons. En va sortir en Samuel. No va veure que en Joel hi era esperant-lo. Va anar a rentar-se les mans. Semblava cansat. Després es va girar i va descobrir en Joel.

—On és la motxilla? —va preguntar.

—A fora. Hi ha algú que la vigila.

En Samuel va arrufar el front.

—Qui?

En Joel es va adonar que no sabia com es deia l'Onada Negra.

—No sempre s'ha de saber com es diu la gent —va respondre enfadat.

—Anava una mica restret —va dir en Samuel—. De vegades em passa.

Després va mirar seriosament en Joel.

—Has deixat la motxilla? Amb algú que no coneixes?

En Joel va notar que el neguit d'en Samuel era sincer. Això va fer que ell també se sentís amoïnat.

Van sortir dels lavabos.

El banc estava buit. No hi havia ni motxilla ni l'Onada Negra.

En Samuel va mirar en Joel.

—On és la motxilla?

En Joel va sentir com se li omplien els ulls de llàgrimes. Va assenyalar cap al banc.

—Allà —va dir—. Però ara ja no hi és. La motxilla tampoc.

—Mala sort —va dir en Samuel—. No et pots refiar de la gent així com així. És clar que t'ha robat la motxilla.

En Joel lluitava contra les llàgrimes. Va entendre com n'havia estat, d'estúpid. L'Onada Negra s'havia assegut al banc per pispar-li la maleta, la capsa de cartró i la motxilla. Havia vist immediatament que ell era nou a la ciutat. I què li havia preguntat? Te'n vas de viatge? I què li havia respost en Joel? Tot just acabo d'arribar. Del nord.

Però com es podia arribar a ser tan estúpid?

—És mala sort —va repetir en Samuel—. Haurem de buscar un policia i fer la denúncia.

—Potser encara està per aquí —va dir en Joel.

—No —va dir en Samuel—. Pots estar-ne ben segur.

—Per què vol la meva motxilla? —va preguntar en Joel—. Si no hi ha res. Només roba vella.

—És una bona pregunta —va dir en Samuel—. Però no crec que obtinguem una resposta.

En Samuel es va dirigir amb pas decidit cap a un policia que rondava per la sala d'espera. Li va explicar el que havia passat. En Joel va veure que ara en Samuel era diferent. Era com si se li hagués posat dreta l'esquena. El policia els va acompanyar a través de la sala d'espera fins a la comissaria. Un altre policia va prendre nota de tot el que va dir en Joel. L'aspecte que tenia la motxilla. I el que hi havia.

Però sobretot el policia va voler saber l'aspecte que tenia l'Onada Negra.

En Joel el recordava bé. La camisa i l'americana, la corbata i les sabates acabades en punta.

En acabar la denúncia, en Samuel va signar un paper.

—No tenim cap adreça —va explicar en Samuel—. Només som aquí de visita.

—Aleshores haureu de tornar per preguntar si hem enxampat el lladre —va dir el policia.

Van sortir una altra vegada a la sala d'espera. En Joel va mirar al seu voltant.

—No el trobaràs —va dir en Samuel—. Ha desaparegut.

—El raspall de dents —va dir en Joel—. Per què deu voler el meu raspall de dents?

En Samuel no va contestar.

—Ara el que hem de fer és trobar un hotel —va dir—. I després haurem de mirar de comprar-te una mica de roba.

—No em cal res —va dir en Joel.

En Samuel el va mirar amoïnat.

—No hem d'oblidar per què hem vingut aquí —va dir—. I per sort encara tenim elCelestine.

Van abandonar l'estació i van sortir al carrer.

En Joel es va sorprendre quan va veure tant de trànsit.

En Samuel va mirar al voltant. Després es van posar a caminar.

Just en aquell moment es va posar a ploure.

L'edifici era vell i fosc. Estava encallat en una illa d'edificis just al costat de l'estació de trens. En Samuel s'havia aturat unes quantes vegades, dubtant, i després havia tornat a caminar, una mica a l'atzar, amb en Joel que el seguia unes passes més enrere.

En Joel no parava de culpar-se per haver estat tan estúpid i haver-se deixat enganyar per l'Onada Negra.

El capficaven molts pensaments.

S'hauria d'haver quedat a casa.

Era massa estúpid per viatjar pel món.

Hauria d'oblidar totes aquelles idees d'arribar a ser mariner algun cop.

Seria com en Samuel. Llenyataire de boscos. Res més.

Acabaria amb l'esquena torta, afaitant-se malament i bevent aiguardent quan s'atipés de tot plegat.

En Joel estava tan enfadat i amargat, que de sobte va començar a parlar amb si mateix en veu alta. En Samuel es va girar.

—Què dius? —va preguntar.

—No res.

—Però si et sento parlar.

—Doncs hi sents malament.

En Samuel el va mirar tot pensarós. Després van continuar caminant.

Es van aturar davant de l'hotel. L'edifici estava en ruïnes. La massilla s'havia desprès de la façana. En un dels pisos més alts hi havia una finestra oberta que picava.

—Això té bona pinta —va dir en Samuel, com si li calgués animar-se una mica.

—Té una pinta de merda —va murmurar en Joel, amb compte de parlar prou fluix perquè en Samuel no el sentís.

Van entrar al vestíbul. Feia una olor molt forta d'alguna mena de detergent. Un home calb amb ulleres de miop seia rere el taulell llegint el diari.

Els va donar una habitació doble. En Samuel va pagar dues nits per endavant.

—Serveixen l'esmorzar? —va preguntar en Samuel quan ja tenia la clau a la mà.

—Segur que sí —va contestar l'home miop—. Però no pas aquí.

De sobte en Joel va descobrir que en Samuel s'havia enrojolat. No l'havia vist mai així.

—A una pregunta educada li correspon una resposta educada —va dir en Samuel.

Li tremolava la veu. Estava enfadat.

L'home calb va deixar caure el diari.

—Si no és del seu gust, pot escollir un altre hotel.

—On es pot esmorzar? —va preguntar en Samuel—. I on es pot anar a sopar?

Encara estava enfadat.

—Hi ha llocs per menjar i cafeteries per aquí a prop.

En Joel va notar que se li encomanava el mal humor d'en Samuel.

Va fer un pas cap endavant i es va posar al costat del seu pare.

—A més, ens cal anar a una botiga de roba —va dir—. Perquè m'han robat la motxilla.

—La primera cruïlla a l'esquerra —va contestar l'home calb.

Van anar cap a l'ascensor. L'habitació que els havia donat era al tercer pis. En Samuel es va girar.

—Una cosa més —va dir—. Si algú ens truca per telèfon, no hi som.

L'home calb es va inclinar i va fer que sí amb el cap. Van pujar per les escales.

—Què has volgut dir amb això? —va preguntar en Joel—. Quina trucada de telèfon? Per què no hi som?

En Samuel va riure.

—Perquè no es pensi que ens deixem tractar de qualsevol manera. Si esperes una trucada de telèfon, la gent es pensa que tens negocis importants. La gent és estúpida.

—Jo sí que soc estúpid —va dir en Joel—. He deixat que algú em robés la motxilla.

—Ja n'aprendràs —va dir en Samuel—. A mi m'han arribat a robar tota mena de coses. Abans. Quan era mariner. En atracar en segons quins ports. De vegades s'és estúpid. Les coses són així. Ja n'aprendràs.

El passadís estava a les fosques. Van buscar la porta corresponent.

Habitació 303.

Van obrir la porta i hi van entrar. Tot el que hi havia a l'habitació era marró. Al paper de la paret, que també era marró, hi havia una taca d'humitat. En Samuel va mirar al voltant i es va apropar a la finestra.

—Almenys dona al carrer —va dir—. Ens servirà.

A en Joel l'habitació li semblava maca. Era la primera vegada que s'allotjava en un hotel. Era incapaç d'imaginar alguna cosa millor. Dos llits grans i al mig una taula i un llum.

—Agafa el llit que vulguis —va dir en Samuel. En Joel va escollir el que era més a prop de la finestra. Es podia mirar a fora i veure les teulades de les cases.

En Joel va desembolicar ben a poc a poc el regal de la Jenny. L'amoïnava que hagués patit danys. Va inspeccionar el vaixell amb en Samuel.

—Està sencer —va dir en Samuel.

En Joel el va recolzar amb cura sobre la calaixera.

—ElCelestineha viatjat tant com nosaltres —va dir.

Es van estirar als llits.

—Treu-te les sabates —va dir en Samuel—. Per no embrutar el cobrellit.

Mentalment en Joel desfeia la seva motxilla invisible. Segur que l'Onada Negra llençaria tot el que hi havia a les escombraries. Les camises d'en Joel, el seu millor parell de pantalons. I les vambes. Això era el pitjor. Que ja no existien.

—No pensis en la motxilla —va dir en Samuel de sobte—. Les coses són com són. Ja no hi és.

—No pensava en la motxilla —va contestar en Joel—. Pensava en les vambes.

Es van quedar estirats en silenci. Ara la pluja queia a bots i barrals. Les gotes colpejaven amb força contra la finestra.

Soc a Estocolm, va pensar en Joel.

He acabat l'escola. He viatjat fins aquí amb en Samuel. I en algun lloc, allà a fora sota la pluja, hi ha la meva mare.

Va girar el cap i va mirar en Samuel. Tenia els ulls tancats. Però no dormia.

—Ara què fem? —va preguntar en Joel.

—Esperarem que pari de ploure —va contestar en Samuel sense obrir els ulls.

—És possible que plogui una setmana sencera.

En Samuel no va contestar. Somreia. En Joel es preguntava en què pensava. Segur que en la mare. Però devien ser pensaments turbulents? O és que estava empipat?

En Joel va decidir que potser era més fàcil fer preguntes a en Samuel quan no eren a casa. Potser seria més fàcil obtenir resposta a les seves preguntes si es trobaven a l'habitació d'un hotel.

—Què va passar en realitat? —va preguntar.

En Samuel va girar el cap i va obrir els ulls.

—Passar?

—Quan la mare va desaparèixer.

—Va agafar una maleta i se'n va anar.

En Joel va esperar la continuació, que mai no va arribar.

—Així de senzill? Va agafar una maleta i se'n va anar?

—Sí.

—Però hi va haver alguna cosa més.

—La maleta era marró. Duia un abric verd. I un barret vermell. El que no recordo és el color de les sabates.

—I tu eres al bosc?

—Jo era al bosc.

—On era jo?

—Tu eres a baix amb la senyora Westman. Ella acostumava a tenir cura de tu quan la Jenny havia de sortir a comprar o s'estirava a fer la migdiada.

—I tu no en sabies res? No l'havies vist fer la maleta? O anar a l'estació a comprar un bitllet de tren?

—Va agafar l'autobús.

—Això és igual. No va deixar cap carta?

—Res de res. L'única cosa que hi havia a sobre de la taula eren les claus de la porta.

En Joel se sentia dins d'un cercle. S'havia d'aturar i saltar al centre. Allà era on hi havia les preguntes importants.

—Us havíeu barallat?

—No.

—T'havies emborratxat?

La resposta va trigar a arribar. Però va arribar.

—No m'havia emborratxat. En aquells temps jo no bevia. No quan ella hi era. Mai. I si ella hagués continuat allà, mai no hauria començat.

Ara en Joel era al centre. Ja no podia arribar més endins.

—Una mare no se'n va així com així. Els pares desapareixen. Però les mares, no. Va haver de passar alguna cosa.

En Samuel es va asseure al llit. Ho va fer tan de sobte que en Joel es va espantar. Va pensar que havia dit alguna cosa que havia fet empipar en Samuel.

Però els ulls que miraven en Joel no estaven enfadats. Eren els ulls del Samuel de sempre. Cansats i fins i tot una mica tristos.

—Que potser et penses que no hi he donat voltes? —va preguntar en Samuel—. Fa quinze anys que hi penso, en això. Per què se'n va anar. Només ella en pot donar la resposta. I és per això que som aquí. Jo ho vull saber. D'una punyetera vegada. Per què va agafar la maleta i ens va abandonar.

—Potser no ho vol explicar —va dir en Joel a poc a poc.

En Samuel s'havia tornat a estirar.

—Almenys hauria d'explicar-t'ho a tu —va dir al cap d'una estona—. Al cap i a la fi, ets el seu fill.

A fora, al passadís, se sentia el brunzit d'una aspiradora. En Joel va mirar per la finestra. La pluja ja escampava.

—Què fem? —va preguntar.

—Primer anem a menjar —va dir en Samuel—. Després anirem a comprar-te roba. I després anirem a buscar la mare.

—No em cal roba —va dir en Joel.

—No penso permetre que et presentis davant de la teva mare amb roba lletja —va respondre en Samuel—. Però tampoc no cal que comprem el que sigui més car.

Va parar de ploure.

Al cap d'una estona només queien algunes gotes sobre l'ampit de la finestra. En Samuel va sortir al passadís per buscar un lavabo i afaitar-se.

En Joel va mirar el quadre que penjava a la paret de la calaixera.

Representava una dona amb pits grans asseguda i recolzada contra un arbre. Al costat d'ella hi havia un home agenollat que tocava el violí.

En Joel va començar a pensar en la Sonja Mattsson. Si hagués sabut quin era el seu número podria haver-li trucat des de la recepció.

—Però què li diria?

Va deixar de banda aquells pensaments. Va donar una altra ullada al quadre. La dona de l'arbre tenia uns pits realment grossos. Es va apropar al mirall que hi havia a la porta. Es va mirar el rostre. De cara. Després de costat. Quan va torçar el coll li va venir una rampa a l'espatlla. Va renegar i va sacsejar el braç fins que la rampa va desaparèixer. Una altra vegada de cara. El remolí del front no es deixava vèncer. Va mirar d'imaginar que tenia els mateixos cabells que l'Onada Negra. Es va imaginar una corbata i sabates acabades en punta. Aleshores va prémer el puny i va donar un cop ben fort a l'Onada Negra.

Just al nas. El nas es va trencar. Sagnava. Ningú no roba la motxilla d'en Joel Gustafson sense ser castigat.

En Joel mirava fixament el mirall. L'Onada Negra va desaparèixer. Només quedava ell. Ningú més.

Va retornar a la imatge que hi havia penjada a la paret. Va passar la mà per sobre de la dona.

La porta es va obrir. En Samuel havia tornat. En Joel es va sorprendre de tal manera que va caure enrere. En Samuel el va mirar tot estranyat. Però no va dir res.

Quan van sortir de l'hotel encara plovisquejava una mica. En Samuel va mirar dubitatiu al seu voltant.

—És curiós pensar que poques coses recordem —va dir—. Tot i haver vingut sovint a Estocolm. Però fa molt de temps d'això.

—Cap allà —va dir en Joel assenyalant-hi—. Allà és on hi ha més gent.

A en Joel el sorprenia que tothom anés amb tanta pressa. On anava tota aquella gent?

Quan en Joel, després d'haver trobat uns grans magatzems, va veure per primera vegada unes escales mecàniques, es va preguntar com podia ser que la gent també hi corregués. Si l'escala també estava en moviment!

Van buscar la planta on hi havia la roba d'home. Però tant en Joel com en Samuel es van tornar blancs en veure els preus.

—Anem-nos-en —va dir en Joel—. Hi ha d'haver roba més barata a una altra banda.

Quan van sortir al carrer havia començat a ploure una altra vegada.

A en Joel començava a disgustar-lo aquella ciutat. Allò no era pas el que ell s'havia imaginat. Gentada i xivarri, preus cars i una pluja que no s'acabava mai.

A més no aconseguia treure's la motxilla del cap. La ciutat havia enviat l'Onada Negra per rebre'l. Amb un somriure burleta.

—Ara hem de menjar alguna cosa —va dir en Samuel—. He vist una cerveseria pel camí.

Van travessar la pluja tot corrent i van arribar fins a la porta del bar. De sobte, en entrar-hi, en Joel es va sentir com a casa. Hi feia exactament la mateixa olor que a la cerveseria on de vegades venia diaris o on anava a buscar en Samuel quan havia begut massa. Les cambreres duien el mateix uniforme blanc i negre que duia la Sara. I feien la mateixa olor. Una olor agra de pluja, llana i tabac. Van trobar una taula i s'hi van asseure. I en Joel va començar a neguitejar-se perquè tenien pocs diners. Es va acostar una cambrera i els va donar el menú. En Joel es va inclinar sobre la taula per poder-lo llegir. No per veure què podien escollir, sinó per veure quant costava.

—Això ens ho podem permetre —va dir en Samuel—. Estofat.

A en Joel no li agradava l'estofat. Però no va dir res.

En acabat de dinar, havia parat de ploure una altra vegada. Es va obrir la porta i en Joel va veure que el sol resplendia.

Havien menjat en silenci. En Joel pensava en la motxilla. No sabia en què pensava en Samuel.

En Samuel va pagar i va guardar el moneder a la butxaca interior de l'abric.

—Ara hem d'aconseguir un bon plànol de la ciutat —va dir—. Després buscarem l'edifici on treballa.

En Joel es va sorprendre.

—No començarem per la casa on viu?

—En una casa entren i surten moltes persones —va dir en Samuel—. Però rere el taulell d'una botiga no n'hi pot haver gaires.

En Joel ho va comprendre.

—Em va semblar que deies que la reconeixeries?

—No se'n pot estar sempre tan segur —va contestar en Samuel tot suat—. És millor que ens n'assegurem.

L'única cosa segura hauria estat no haver vingut mai, va pensar en Joel enfadat.

Es va recordar una altra vegada de la motxilla. I de l'Onada Negra.

Van buscar una llibreria i van comprar un plànol. El més barat que en Samuel va trobar. Després van seure en un banc que ja s'havia assecat i van desplegar el plànol.

Allà hi havia Medborgarplatsen i aquí era on eren ells ara.

—Hi deu haver algun tramvia que hi vagi —va dir en Samuel.

Però en Joel havia descobert una altra cosa. Si caminaven, passarien pel costat de l'aigua. On hi havia els vaixells.

—Anem-hi xino-xano —va dir—. No pot ser gaire lluny. I és d'hora.

Va assenyalar un rellotge que hi havia a sobre d'una rellotgeria. Marcava les dotze i set minuts.

En Samuel es va aixecar.

—Serà millor que duguis el plànol tu —va dir—. No crec que m'orienti tan bé com em pensava.

Ara era en Joel qui anava al davant. De tant en tant comprovava en el plànol que fossin al lloc correcte. Aviat van arribar a l'aigua. Allà hi havia el palau, més enllà ponts i hotels, museus i, el més important, vaixells. Però per desgràcia per a en Joel no es tractava de vaixells de càrrega. Només petites embarcacions blanques de passatgers i algun petit pesquer. No hi havia vaixells grans. D'aquells que necessitarien un mariner com en Samuel, o un xicot jove com en Joel, que volgués enrolar-se per primera vegada.

—On són tots els vaixells? —va preguntar—. En què tu treballaves?

—Segurament són al port de Värta —va contestar en Samuel—. O al de Fri.

En Joel es va aturar en sec, va desplegar el plànol i va buscar el nom. Però el port de Värta era en la direcció contrària.

Ho hauria de deixar per a un altre dia.

Van continuar caminant.

En Samuel havia començat a suar. No era capaç de caminar tan ràpid com en Joel. Es va treure més d'una vegada un mocador i es va eixugar el front.

En Joel es va aturar en un xamfrà. Davant d'ells s'escampava un gran espai obert. Si la ciutat hagués estat un bosc, aleshores haurien arribat a una gran clariana.

—És aquí —va dir en Joel després d'haver-ho comprovat en el plànol—. Medborgarplatsen.

En Samuel es va mossegar el llavi. En Joel, sense voler, va fer el mateix. No li agradava fer les mateixes coses que en Samuel. Però no podia evitar-ho.

A la plaça hi havia un cafè amb terrassa. En Samuel la va assenyalar i va assentir amb el cap.

—Jo necessito prendre cafè —va dir—. I alguna cosa freda. Mentrestant tu pots fer un tomb per veure si trobes la botiga.

—No el farem junts?

—Primer de tot hem de trobar-la —va dir en Samuel—. I això ho faràs millor tu tot sol.

En Joel va deixar en Samuel a la terrassa.

Era com si emprengués la missió de recerca més important de la seva vida. Sabia que era una idea infantil. Però no podia evitar pensar-ho. Ell era infantil. I havia decidit que ho seria durant tant de temps com li donés la gana.

Es va aturar de sobte.

Ell sabia on era el límit.

Existia un riu que l'infantilisme mai no seria capaç de travessar. I hauria d'arribar a la vora d'aquell riu quan s'acostés a la mare i li digués:

Va fer un tomb per la plaça. Va notar que estava nerviós. Més enllà, al fons, veia en Samuel.

Ja era a prop de la mare. Això si era cert el que deia la carta que havia escrit l'Elinor des de Göteborg. I havia de ser-ho.

Va mirar al voltant mentre buscava una botiga de queviures. Després va començar a caminar a poc a poc per la plaça.

Es va sobresaltar unes quantes vegades. Pensava que havia vist l'Onada Negra.

Quan es trobava novament en el punt de partida, va arrufar el nas. No hi havia cap botiga de queviures.

Va tornar a fer el mateix camí. Amb el mateix resultat. No hi havia cap botiga de queviures.

N'estava segur. No s'havia equivocat.

En Samuel seia a la terrassa mentre remenava la cullera a la seva tassa buida. En Joel va asseure's a la taula.

—No hi ha cap botiga —va dir.

En Samuel el va mirar sense comprendre res.

—Què vols dir amb això? Cap botiga?

—Ja ho has sentit. No hi ha cap botiga. Què deia, de fet, la carta?

—Que la Jenny treballa en una botiga de queviures que hi ha en aquesta plaça.

—I ella, com podia saber-ho?

—L'Elinor mai no escriuria res de què no estigués segura.

—Portes la carta a sobre?

—La vaig deixar a casa.

—Per què?

—De tota manera ja sé el que hi diu. L'he llegit tants cops que gairebé me la sé de memòria.

En Joel no va saber d'on li venia el neguit. Però de sobte hi era. Era com un vent glaçat que de cop i volta passava tot volant.

No sabia què era.

Però no s'havia equivocat.

Hi havia alguna cosa que no rutllava.

Aleshores van començar a discutir. Per a en Joel era clar que havien de buscar la casa on vivia la Jenny. Però en Samuel opinava que això podia esperar.

—Esperar, què? —va preguntar en Joel—. No hi ha cap botiga de queviures. Potser ni tan sols hi ha cap casa.

—És clar que sí —va contestar en Samuel, mentre feia un gest a una cambrera i demanava més cafè.

—Però si n'acabes de prendre una tassa! —va dir en Joel.

—No era gaire fort.

—Es farà de nit abans que aconseguim trobar la casa.

—Penso que podem esperar una mica. A més, no portem elCelestineamb nosaltres.

En Joel va sentir que es posava furiós. No sabia d'on li venia la fúria. Hi havia l'assumpte de la motxilla i l'Onada Negra. El port de Värta, que es trobava en una altra direcció. La botiga de queviures, que no existia. En Samuel i totes les seves tasses de cafè. I, finalment, el vent glaçat. El neguit. Hi havia alguna cosa que no rutllava. Tenia relació amb la carta de l'Elinor.

—Pren el cafè d'una vegada i anem-nos-en.

En Samuel no va contestar.

En Joel es va aixecar de la cadira.

—Trobaré la casa tot sol.

—Seu —va dir en Samuel—. Penso que ens podem esperar fins demà.

—Per què sempre hem d'esperar?

En Samuel va assenyalar el cel.

—Aviat començarà a ploure una altra vegada.

—Hi ha tramvies i autobusos.

—Saps quin hem d'agafar?

—Això es pot esbrinar.

En Samuel va deixar la tassa sobre el plat. Aquesta vegada va mirar de parlar amb fermesa.

—Farem el que jo digui. Ens esperarem fins demà.

Van emprendre la tornada pel mateix camí que havien fet a l'anada. En Samuel al davant, en Joel uns quants metres enrere. En arribar a l'altura del palau va tornar a ploure. No hi havia cap lloc on es poguessin aixoplugar. La pluja queia a bots i barrals. Quan van arribar a l'hotel estaven xops. Després d'eixugar-se, en Joel es va haver de posar una de les camises d'en Samuel. Va penjar els pantalons al radiador.

En Joel se sentia presoner. Sense pantalons secs no podia sortir de l'habitació.

Es va asseure a la vora del llit i va desplegar amb compte el plànol mullat. Allà hi havia l'adreça de la mare. Hi havien estat a prop. Però en Samuel es volia esperar.

En Joel sabia que no era a causa de la pluja.

En Samuel s'havia estirat al llit. Havia estat callat des que havien tornat a l'habitació. I aleshores s'havia adormit. En Joel podia sentir els roncs.

No va saber d'on li va venir la idea. Però tot d'una estava decidit. Amb compte per no despertar en Samuel, es va aixecar del llit, que grinyolava.

La maleta d'en Samuel estava oberta al mig del terra. En Joel la va escorcollar amb precaució. Però la carta de l'Elinor no hi era. En Joel va buscar a les butxaques de la roba d'en Samuel. La carta continuava sense aparèixer.

Així doncs, era cert. La carta s'havia quedat a casa.

Va mirar per la finestra. Per un instant es va sentir avergonyit. No s'havia cregut que en Samuel li hagués dit la veritat.

Potser era una cosa tan senzilla com que en Samuel estava nerviós. Que li calia temps per gosar veure la Jenny una altra vegada.

Però per què no podia dir la veritat? Per què s'havia d'amagar sempre darrere d'una pila de tasses de cafè?

En Joel va tocar els seus pantalons. Havien començat a assecar-se. Després va mirar en Samuel.

Dormia. El tòrax li pujava i li baixava. En Samuel dormia profundament.

En Joel no suportava més estar tancat a l'habitació de l'hotel. Es va posar els pantalons. Va agafar un parell de mitjons secs de la maleta d'en Samuel i es va posar les sabates, que encara estaven molles.

En Samuel duia una ploma a la butxaca de la jaqueta. En Joel va arrencar un tros de paper de la vora del plànol i hi va escriure una nota.

Va deixar la nota sobre la taula. Després va obrir la porta a poc a poc i va sortir ràpidament. En arribar a baix, es va trobar l'home calb que dormia rere el taulell. Al seu costat, a la paret, hi penjava un enorme plànol d'Estocolm. En Joel va buscar el port de Värta amb l'ajut del dit. Trigaria molt si hi anava a peu. Es va posar la mà a la butxaca posterior dels pantalons. Hi guardava dinou corones. Es va decidir tot d'una. Mentre en Samuel dormia, tot sol buscaria el moll on atracaven els grans vaixells. La qüestió només era saber quin autobús o quin tramvia el podien portar fins allà.

Sobre el taulell hi havia un timbre.

Soc hoste d'aquest hotel, va pensar en Joel. Paguem per allotjar-nos-hi.

Aleshores va picar al timbre amb el palmell de la mà. Però ho va fer amb massa força. Va sonar un terrabastall. L'home adormit es va sobresaltar i li va caure el diari. Va mirar enfadat en Joel.

—Tampoc no cal destrossar el timbre. Si soc aquí assegut.

En Joel va sentir que li agafava por i que es començava a enrojolar. Aquell fet el va fer enfadar.

—Vull saber com s'arriba fins al port de Värta —va dir—. He picat al timbre amb suavitat. Però vostè no es despertava.

L'home calb mirava en Joel amb recel.

No em creu, va pensar en Joel. Ens farà fora de l'hotel a mi i a en Samuel.

Però l'home de darrere el taulell ja havia oblidat el timbre.

—Has d'agafar un tramvia fins a Ropsten —va dir—. Des de la plaça de Sture. Fins a la darrera parada.

El telèfon va sonar amb estridència. L'home va contestar. En Joel es va acostar al plànol de la paret i va buscar la plaça de Sture. Fins allà hi podia arribar ràpid a peu.

Quan en Joel va sortir al carrer, plovia. Però en arribar a la plaça de Sture la pluja ja s'havia aturat. Va buscar la parada. El tramvia va arribar aviat. Va pagar i va trobar un seient lliure. Va baixar a la darrera parada. Havia arribat al lloc correcte. A l'esquerra d'un pont llarg hi havia un vaixell de càrrega. Les escotilles de càrrega estaven obertes. Unes grans grues entraven, carregaven i sortien tot deixant anar un gran núvol de pols negre. Potser era carbó. O devia ser mineral de ferro? En Joel es va apropar per poder llegir el nom del vaixell.

Una passarel·la l'unia amb el moll. Al costat de la borda hi havia un home fumant. Portava una gorra de cuiner. En Joel no es podia acostar al moll perquè hi havia una tanca que l'hi impedia.

Però el vaixell era allà.M/S Karmas.

Els esperava a en Samuel i a ell.

No sabia quant de temps feia que estava allà dret. Però al seu pensament podia veure com primer en Samuel i després ell pujaven per la passarel·la.

Tot d'una va descobrir que hi havia algú al seu costat. En Joel va tenir un ensurt. Era un home gran amb els cabells llargs i blancs i una pipa a la boca. En Joel va veure que tenia una àncora tatuada en un canell.

—Estàs aquí somiant, eh? —va dir l'home, i va somriure.

Gairebé no li quedaven dents. Però el seu somriure era amable.

—Només miro —va dir en Joel.

—Jo crec que estàs aquí imaginant-te a tu mateix pujant per la passarel·la —va dir l'home.

En Joel el va mirar incrèdul. Com havia pogut llegir-li els pensaments?

—Es nota quan algú vol ser mariner —va continuar l'home—. Hi ha alguna cosa que estira la mirada de la gent que vol sortir. Una vegada jo mateix vaig somiar així. Això va ser a Norrköping.

Va buidar la pipa i va picar l'ullet a en Joel.

—O no tinc raó?

—Sí.

—Com et dius?

—Joel.

—Jo em dic Brunte. O Bror Rune Teodor Andersson. És molt llarg. Per això em diuen Brunte, que és nom de cavall. Ser mariner o cavall, tant se val! Almenys en els pitjors moments.

—Ets mariner? —va preguntar en Joel amb compte.

—Ho era —va contestar en Brunte—. Però fa tres anys vaig decidir quedar-me a terra. Després de quaranta-dos anys. Pensava que seria meravellós. Però només he trobat un gran buit. Tu estàs aquí somiant en el futur. I jo estic aquí somiant en tot el que va ser. Les coses són com són.

—El meu pare és mariner —va dir en Joel—. Tot i que ara fa de llenyataire.

—Les coses són com són —va repetir en Brunte.

—Què s'ha de fer per ser mariner?

—Això hauria de saber-t'ho explicar el teu pare —va contestar en Brunte.

—No em ve de gust preguntar-l'hi.

En Brunte va assentir mentre rumiava.

—Les coses són com són. Amb els pares. Preferim preguntar als altres. Primer has de treure't una cartilla de mariner. I per aconseguir-la t'has de fer una revisió mèdica. Després, quan ja tinguis la cartilla, te'n vas a l'Associació de Mariners i mires què hi ha lliure. Suposo que somies ser capità, oi?

—No ho sé. Vull ser mariner.

Va fer una pipada.

—Comença per aquí. Després ja ho veuràs. Les coses són com són. Alguns volen baixar a la sala de màquines, altres volen ser segon de bord. I alguns es volen quedar a coberta. I després hi ha els que volen desembarcar com més aviat millor.

En Joel va pensar en el que havia dit en Brunte. Ara ja no li calia preguntar-ho a en Samuel.

—M/S Karmas—va dir en Brunte—. Per la bandera pots veure que pertany a la naviliera de Grängesberg.

—Aquest d'on ve? —va preguntar en Joel—. I cap on va?

—No «aquest», sinó «aquesta».

—D'on ve «aquesta»?

—Potser d'Anglaterra. O de Narvik. I cap on va? Potser a Libèria. O a Bèlgica.

En Joel sabia que Narvik era a Noruega. I Bèlgica era a Europa. Però Libèria? On era això? Volia preguntar-ho. Però no volia semblar ximple. Així doncs, ho va deixar córrer.

En Brunte es va guardar la pipa en una butxaca i va badallar.

—Em faig vell i em canso —va dir—. Les coses són com són. I ara ha arribat el moment de fer una becaina.

Va saludar en Joel amb un gest del cap i se'n va anar. Els cabells blancs li voleiaven amb el vent. En Joel va pensar que li hauria agradat preguntar moltes coses. Però ara sabia el més important: com fer-se mariner.

Es va quedar allà una estona més mentre observava els toros amb elevador que buidaven la bodega.

Quan va arribar a l'habitació, en Samuel l'esperava assegut sobre el llit.

—On has estat? —va preguntar—. Estava amoïnat.

—T'he escrit una nota —va contestar en Joel—. I ja soc aquí una altra vegada.

A en Joel no li venia gaire de gust explicar a en Samuel el que havia fet: que havia esbrinat què calia fer per ser mariner.

—M'he quedat adormit —va dir en Samuel—. I somiava. Però he oblidat el que somiava.

Segur que somiaves arbres, va pensar en Joel. Somiaves les teves destrals i serres, i tots aquells arbres que encara no has talat. Però segur que no has somiat que pujaves per una passarel·la en un vaixell que es dirigia a Libèria.

—On és Libèria? —va preguntar en Joel.

—Per què ho vols saber?

—Aquí a fora, davant de l'hotel, hi havia un home que deia que era de Libèria.

En Samuel el va mirar amb desconfiança.

—Has parlat amb un home negre? Sabia suec?

En aquell mateix instant en Joel ho va recordar. Com podia haver-ho oblidat? Ell, que sempre havia estat el primer de la classe en geografia. Com podia haver oblidat que Libèria era a l'Àfrica?

—Potser era del Líban —va dir en Joel—. O de Linköping. No parlava gaire clar.

—Què volia?

—Vendre una revista. Una revista de Nadal.

—A ple estiu?

En Joel va entendre que s'havia embolicat en un seguit de mentides completament innecessàries. Ara li valia més escapolir-se com més ràpid millor.

—Era de l'any passat. I estava bé de preu. Però no l'he comprat.

En Samuel va moure el cap fent que no.

—Ara ens n'anirem a sopar —va dir, i es va aixecar—. I després pensava que podríem anar al cinema.

En Joel es va quedar parat. Això no havia passat mai. Que en Samuel proposés anar al cinema plegats. De fet, en Samuel mai no anava al cinema.

—Per què? —va preguntar en Joel.

—He pensat que podria ser divertit. Ara que som aquí a Estocolm.

—Jo pensava que érem aquí per buscar la mare.

I per veure els vaixells.

—He pensat que tot això pot esperar fins demà —va dir en Samuel—. Si anéssim a trobar-nos ara amb la Jenny, em penso que no tindria forces. Ho farem demà.

En Joel ho va entendre. I va tenir remordiments de consciència. En Samuel estava espantat. No era que es volgués esperar perquè fos un dròpol. Realment l'espantava el fet de tornar a veure la mare.

—Ens esperarem fins demà —va dir en Joel.

Van sopar al mateix lloc on abans havien dinat aquell mateix dia. Després van anar xino-xano fins a un carrer ample on hi havia molts cinemes. En Joel va deixar escollir en Samuel.

—Em sembla que he sentit parlar d'en Kirk Douglas —va dir en Samuel—. Segur que aquesta pel·lícula és bona.

A en Joel la pel·lícula li va semblar dolenta. No passava res. Els actors es limitaven a fer tombs i a xerrar. Li resultava difícil concentrar-se. Li semblava veure's a si mateix a la pantalla. Travessava una passarel·la, amunt i avall.

—Era una bona pel·lícula —va dir en Samuel quan van tornar a sortir al carrer.

En Joel no va dir res.

Anant cap a l'hotel, es van aturar a comprar salsitxes. En Joel començava a amoïnar-se pel temps que durarien els diners d'en Samuel.

Quan van arribar a l'hotel l'home calb havia desaparegut. Al seu lloc hi havia una dona grassa asseguda darrere el taulell.

—Volen que els despertem? —va preguntar.

—No cal —va dir en Samuel—. Ens despertarem igualment.

En Samuel es va quedar adormit en apagar el llum. Però en Joel es va mantenir despert. La llum del carrer es filtrava per l'escletxa de les cortines. A més hi havia molts sorolls. No era com a casa, on tot estava en silenci. L'únic que se sentia eren espetecs a la paret.

La llum del carrer enlluernava elCelestine.

Què deu fer la mare en aquests moments?, va pensar en Joel. En què deu pensar? Segur que no pas en en Samuel. En mi tampoc.

Ella no sap que som a prop.

En Joel va estirar la flassada fins a la barbeta i va mirar de dormir. Però no tenia ni un bri de son. Donava voltes i es regirava. Al final es va asseure al llit. Era inútil. Es va aixecar i va mirar el rellotge d'en Samuel. Un quart de dotze. Tot anant cap a la finestra va donar un cop d'ull a la paret. El jove que tocava. I la dona asseguda al costat de l'arbre. Va apartar amb compte la cortina cap a un costat. No plovia.

De sobte ho va saber.

La nit l'esperava. No sabria dir quantes vegades havia fet incursions secretes pel poble. Però no hi havia res que li impedís sortir a buscar la casa de la mare aquella mateixa nit.

Es va vestir en silenci i després va escriure una altra nota per a en Samuel. Per a més seguretat la va deixar sobre el seu coixí.

Res més. Cap hora. En Samuel no podria calcular quant de temps faria que era fora.

El passadís era buit. Va tancar la porta a poc a poc. No s'atrevia a baixar en ascensor. A l'escala hi havia catifes que farien que el soroll dels peus passés inadvertit.

A la recepció hi havia una ràdio encesa. Es va aturar a l'escala. I si la dona de darrere el taulell no el deixava sortir? I si era obligatori ser a l'hotel abans de les onze?

Va intentar pensar en una solució.

Però la solució va arribar tota sola. Va sentir que algú roncava. Va avançar unes quantes passes més. Ara els roncs se sentien més clars. Es va abocar amb compte per mirar. La dona de darrere el taulell seia en una cadira mentre dormia amb la boca oberta. Ell es va ajupir i va córrer cap a la porta. Cap soroll.

Ja era a fora. S'havia recordat d'agafar el plànol. Ja estava sec, tot i que s'havia arrugat. Després va pensar que potser no seria gaire adequat rondar per la ciutat en plena nit amb un plànol a la mà. El va guardar a la butxaca i es va posar a caminar. Feia calor, una nit d'estiu. Hi havia molta gent pel carrer, malgrat que fos tan tard. Un tramvia va passar fent sotracs. Des d'alguna banda se sentia música. Per l'altre costat venien dos homes que es balancejaven i s'aguantaven l'un a l'altre.

Va passar de llarg el castell i va arribar a la plaça en què no havia trobat cap botiga de queviures. La cafeteria era tancada, i les taules i les cadires estaven cobertes per una lona. Ara hi havia menys gent al carrer. I menys cotxes. Però s'acostava un cotxe de la policia. En Joel es va ajupir, com si provés de ser invisible. El cotxe va desaparèixer. En Joel es va posar davant d'un aparador i va treure el plànol. Tenia el carrer Östgöta allà mateix. Esquerra, dreta i després esquerra una altra vegada. Va fer una passa. Després una altra. Quants metres devien quedar ara fins a ser davant de la casa de la mare?

Va intentar fer l'adult. Era infantil sortir a recórrer els carrers buscant la casa habitada per una mare desapareguda. Però això també podia ser propi d'un adult. Recordava la manera com en Samuel havia recorregut els carrers de nit en el moment més delirant del seu enamorament per la Sara.

Va tombar a l'esquerra i després a la dreta. Per una finestra oberta va sentir un home i una dona que discutien per diners. Ell mai no seria així. Un adult que discutís per diners. En una nit d'estiu i amb una temperatura agradable.

Després es va aturar en sec. Què passaria si en Samuel es despertava? Potser s'amoïnaria molt i trucaria a la policia.

Però aviat es va tranquil·litzar. En Samuel no ho faria. En primer lloc perquè mai no es despertava de nit. I a més sabia que en Joel s'espavilava tot sol.

A l'esquerra una altra vegada. Aviat hauria arribat. Això si el plànol era exacte. Si la carta de l'Elinor era exacta. Si el que deia en Samuel que posava a la carta era exacte. Si tot plegat era exacte.

Això si de fet tenia una mare que es deia Jenny.

Va llegir el nom del carrer.

Carrer Östgöta.

Suposadament era el número trenta-dos. Va travessar el carrer per anar a la banda dels imparells.

Primer una casa marró, després una casa vermella amb una botiga de mobles. Després una casa marró, una altra més, una de grisa.

Ja hi havia arribat.

Va aguantar la respiració.

Sobre el portal ovalat hi havia la xifra 32. Un llum il·luminava el portal. Va alçar la vista façana amunt. Gairebé totes les finestres eren a les fosques. La gent dormia. La mare dormia, allà, en alguna banda, rere una finestra.

Es va tapar la boca amb una mà, davant de la por de cridar el seu nom.

Malgrat que ell mai no faria una cosa així. De vegades feia coses sense saber-ne el perquè. Però no pas això. Ell no es posaria a cridar aquí, al mig del carrer.

La llum es va apagar en una finestra més.

En Joel va decidir travessar el carrer. Potser el portal estava obert. Aleshores podria llegir els noms de les persones que vivien a l'edifici.

Tot d'una se'n va adonar.

No sabia quin cognom tenia la mare. Si ella i en Samuel mai no havien estat casats, no podria ser Gustafson.

Però podria mirar-ho igualment. Potser hi sortirien també els noms de pila.

Jenny Andersson, va pensar.

Jenny Svensson.

Jenny Jansson.

Jenny Jesús Maria.

Jenny Joelsson.

Jenny Jennyson.

Jenny maleïda bruixa que simplement va desaparèixer.

Va interrompre els seus pensaments. S'acostava un vehicle. Quan hagués passat de llarg, travessaria el carrer i aniria a veure si la porta estava oberta.

El vehicle va desaparèixer.

En Joel començava a travessar el carrer quan a l'altra banda es va obrir la porta del carrer.

En Joel es va quedar immòbil.

En va sortir una dona.

Ella li va clavar una ullada. Després va començar a caminar per la vorera.

Va poder veure que ella duia un abric de color verd.

En buscar el que era, va entendre que es pessigava ell mateix. Va observar la dona que s'allunyava pel carrer i es va dir a si mateix que un abric verd no significava res. Havia passat molt de temps des que la mare se n'havia anat. No es podia tractar del mateix abric. No hi havia res que indiqués que aquella era la mare. Segur que en aquella casa hi vivien un grapat de dones diferents.

En Joel va pensar que s'ho estava imaginant. Sempre igual. Imaginacions que el conduïen a equivocar-se.

De tota manera va travessar ràpid el carrer i va començar a seguir-la. I si se li presentava l'ocasió de veure-li la cara? En Samuel acostumava a dir que físicament s'assemblava molt a ella.

Ella va tombar el xamfrà. En Joel es va afanyar. En aquell moment trobava a faltar les vambes. Aquell maleït Onada Negra que li havia robat la motxilla!

En Joel va treure el nas a poc a poc pel xamfrà. Ella s'havia aturat i mirava al seu voltant. Després va travessar el carrer. Els tacons repicaven contra les llambordes. En algun lloc proper, un rellotge va tocar dotze campanades. Mitjanit. En Joel va intentar imaginar cap a on anava. Enmig de la nit. I tota sola. A més, semblava que tenia pressa.

Qui pot anar amb aquestes presses quan el rellotge acaba de tocar les dotze?

Aleshores va tornar a tombar un xamfrà. En Joel va augmentar la velocitat. Potser desapareixeria per un portal abans que ell pogués veure de quin es tractava. Va tornar a treure el nas pel xamfrà. Era allà. Encara amb la mateixa pressa. I els tacons que repicaven.

En Joel la va seguir. Mentre no n'estigués segur, continuava sent possible que fos la seva mare. Tot d'una ella es va aturar. En Joel va tenir el temps just d'amagar-se a la foscor de la paret d'un edifici. L'havia vist? Va aguantar la respiració i es va esperar. Si ella es girava per veure qui la seguia, ell arrencaria a córrer cametes ajudeu-me. Però, i si ella cridava per demanar ajut? Què faria aleshores?

Contenia la respiració. Després va sentir que ella tornava a caminar. Les passes s'allunyaven. Va comptar fins a cinc i va mirar. Es va esperar. I després va tornar a seguir-la.

Van arribar a una plaça. En un banc hi havia uns nois asseguts. Un d'ells s'assemblava a l'Onada Negra. Però no era ell.

Llavors ella es va aturar de nou. Aquesta vegada davant d'un aparador. Després va continuar. Quan en Joel va arribar fins a l'aparador, va veure que era una ferreteria.

Per què la mare podia estar interessada en les eines?

Una altra cosa que no encaixava.

Però res de tot plegat no encaixava.

—No sé si és ella —es va dir en veu alta—. Només vull veure-li la cara per estar-ne segur. Només vull veure si em reconec a mi mateix.

En Joel ràpidament va fer un salt per amagar-se a l'ombra de la paret de l'edifici. Ella s'havia aturat una altra vegada.

Va veure com entrava a través d'una reixa. En Joel es va afanyar a travessar el carrer. La reixa donava a un pati. Al pati hi havia una casa de grans dimensions. Semblava una escola. Podia veure que a sobre de l'ampli portal hi havia alguna cosa escrita. Però era excessivament lluny i era massa fosc per po

der-ho llegir. Una escala pujava fins al portal. Va veure que ella l'obria i s'endinsava envoltada d'una intensa llum.

Després es va tancar la contraporta. Ella havia desaparegut.

En Joel es va esperar. Va travessar el carrer i va llegir el que hi havia escrit al portal.

En Joel no tenia la més petita idea del que era una fundació. I per què en deien Llum de Tardor?

Un fanal il·luminava la reixa. Ell es va amagar en la foscor.

Però què feia? Algú surt del portal de la casa on és possible que visqui la mare, i a ell no se li acut altra cosa que seguir-la. Quan de fet hauria d'estar estirat al llit de l'habitació de l'hotel, dormint.

Aquesta situació li va produir remordiments de consciència. En Samuel no tenia gaires diners. Ara havia pagat per una habitació d'un hotel. I en Joel no aprofitava gaire el llit. Va decidir que l'endemà passaria tot el temps possible estirat al llit.

També va decidir anar-se'n. Però no ho va fer.

Va decidir no obrir la reixa.

Després la va obrir.

Almenys no pujaré les escales, va pensar.

Després es va dirigir cap a l'escala. Però no s'atrevia a obrir la contraporta. Va intentar escoltar. Però hi regnava el silenci.

Un camí de grava força ample envoltava la casa.

No aniré per allà, va pensar.

Aleshores va començar a caminar.

La casa era molt gran, tenia moltes finestres. La majoria estaven a les fosques. Però, de tant en tant, anava trobant alguns llums encesos, que feien una llum molt intensa.

Llum de Tardor, va pensar. La llum de la tardor. De quin tipus de casa es tractava?

A la part del darrere hi havia un gran jardí. Es va aturar pensatiu davant d'un traster que tenia les portes obertes. Hi havia algunes cadires de rodes.

Allò era cada cop més estrany. Uns anys enrere s'hauria espantat. Però llavors no.

Simplement era un tafaner.

Va continuar caminant. En un dels costats de la casa hi havia una porta. Va veure immediatament que estava entreoberta.

Almenys aquí no hi entraré, va pensar.

Després en va tocar amb cura el pany. La porta grinyolava, però no gaire. Allà dins hi havia llum. Va deixar anar el pany i va deixar que la porta es tanqués.

Després la va tornar a empènyer.

Sempre puc dir que m'he perdut, va pensar. Ho notaran pel meu accent. Aquí hi ha un jove que s'ha perdut, i molt. Tot el camí des de Norrland.

També puc dir que soc somnàmbul. I que visc en un hotel. Però que no trobo el camí de tornada.

Va escoltar. Una bombeta solitària il·luminava el sostre. Hi regnava el silenci. Es va esmunyir per la porta i va procurar que no es tanqués del tot. Per més seguretat va posar un tros de fusta al marc de la porta.

Hi va notar una olor, allà dins. Feia olor de tancat. De vell. Però hi havia alguna cosa més. Aleshores ho va identificar. Hospital. Era la mateixa olor que recordava d'aquella vegada que va estar ingressat a l'hospital, quan gairebé es mor en ser atropellat per un autobús.

Però un hospital es podia dir de cap altra manera que hospital? Llum de Tardor? Semblava estrany. Va seguir a poc a poc pel passadís i va arribar fins a una porta amb dues fulles. La va obrir amb compte i hi va donar una ullada. Hi havia una llitera recolzada contra una paret i al costat una cadira de rodes.

Ara estava segur que era un hospital. Va parar l'orella. En algun lloc a la llunyania va sentir que s'obria i es tancava una porta. Després va regnar una altra vegada el silenci. Sense fer cap soroll, va tornar a sortir al passadís. Com trobaria la dona de l'abric verd amb tantes portes? Va avançar pel passadís, sempre alerta per si apareixia algú. No parava d'assajar les seves excuses. Que s'havia perdut, tot el camí des de Norrland. O que era un somnàmbul que s'havia extraviat durant una passejada nocturna.

Totes les portes tenien el mateix aspecte. Va decidir obrir-ne una a l'atzar. Va mirar per l'escletxa. Allà dins gairebé era fosc del tot. Només hi havia una claror suau d'un llum en un racó. Va entrar a dins. Els ulls se li van acostumar a la foscor. Va veure que es trobava en una habitació amb molts llits.

A l'habitació se sentien molts roncs. Piulaven i gemegaven, serraven i cantaven. Va avançar un pas i va veure que els llits estaven ocupats per persones molt grans.

Un hospital, va pensar. O una llar per a gent gran. O totes dues coses.

Allà a dins es respirava una olor forta i agra. Estirat en un dels llits hi havia un home que no roncava. Tot d'una en Joel va tenir la sensació que estava allà estirat observant-lo amb els ulls mig oberts.

Després va pensar que aquell avi era mort. El pànic li va brollar del no-res. En Joel va sortir a correcuita de l'habitació sense importar-li el grinyol de la porta.

En sortir al passadís va sentir veus. Una porta s'obria i es tancava. Les veus s'acostaven. En Joel va fer mitja volta i va córrer pel passadís. De sobte no recordava per quina porta havia arribat. Hi havia algunes portes dobles. Les veus s'acostaven. En Joel va obrir la primera porta i va entrar-hi corrents. Va sentir passes al passadís, dues dones que xerraven. I després van desaparèixer.

Tot d'una es va obrir el llum de l'habitació. En Joel va tenir un ensurt. Però no hi havia ningú. Aleshores va comprendre que havia pitjat l'interruptor amb l'esquena sense adonar-se'n. Just quan anava a apagar-lo va descobrir que era en un vestidor. Hi havia bancs i armariets. I cada porta de xapa tenia un nom escrit.

La mare, va pensar. Si eres tu la que venies cap aquí aquesta nit, potser el teu nom és escrit en algun dels armariets.

Doctora Jenny o infermera Jenny. O directora Jenny.

Va començar a caminar entre les fileres de taquilles. Gairebé totes tenien nom de dona. Només hi havia un Arne Bergström i algú que es deia Hagge K. La resta eren noms de dona.

Allà, a la primera fila, hi havia una Judith i una Johanna. En Joel es va girar i va començar a llegir a l'altre costat.

Havia arribat més o menys a la meitat de la filera.

Aleshores va veure el nom.

Jenny Rydén.

Va aguantar la respiració.

Devia ser aquella, la seva mare? Jenny Rydén.

Al mateix temps n'estava segur i no n'estava.

La taquilla semblava oberta. Si l'obria i trobava un abric verd podria estar-ne segur.

Va decidir que no ho faria.

Després va obrir l'armariet.

L'abric que hi penjava era més verd del que hauria pogut imaginar. Tenia el mateix color que la gespa.

L'abric de la Jenny Rydén. L'abric de la seva mare.

Al costat de l'abric hi penjava una bossa de mà.

Podria obrir-la, va pensar. Potser hi deu haver una cartera. Amb una adreça. On digui «carrer Östgöta». Però potser hi ha alguna cosa més. Alguna cosa que aclareixi si és la mare o no.

Va treure la bossa amb cura. Es tancava amb una petita cinta i una tanca d'argent.

Era com si obrís la tapa d'un cofre que buscava des que tenia ús de raó.

O potser hauria de deixar-ho estar? En Samuel hauria de ser-hi present. La Jenny era tan seva com d'ell.

Però era incapaç de deixar-ho córrer. Va obrir la bossa. Dins hi havia un parell de guants. I una polvorera.

I la cartera.

Va deixar la bossa a terra i va obrir la cartera.

Aleshores la porta del vestidor es va obrir de cop.

I va aparèixer un home vestit amb bata blanca que mirava fixament en Joel.

No podia saber si es tractava de l'Arne Bergström o d'en Hagge K.

En Joel va mirar de dir alguna cosa per explicar-se. Fins i tot va acotar el cap.

Però no va arribar gaire més enllà. L'home va avançar ràpid cap a ell. En Joel va intentar ajupir-se. Però dues mans fortes el van aferrar pels braços.

—Un lladre! —va cridar—. Ets un lladre. Què hi fas aquí? Com has aconseguit entrar? Què has agafat? Com has obert la taquilla? Com et dius?

Un raig de preguntes brollaven de la boca de l'home. Tenia la cara vermella i cridava.

Em pegarà, va pensar en Joel. Em pegarà.

Quan l'home va parar per respirar, en Joel va provar de dir alguna cosa. Però l'home va començar a bramar i a cridar una altra vegada. La porta del passadís es va obrir de cop. Un home gran amb un pijama estripat i un bastó a la mà els mirava amb ulls mig adormits i miops.

—Què passa? —va preguntar.

—Ves a dormir, Erik.

L'home que subjectava en Joel seguia amb aspecte d'enfadat. L'home gran va fer mitja volta, espantat.

—No soc cap lladre —va intentar dir en Joel, i va veure que quequejava—. M'he equivocat.

—Un lladre —va repetir l'home—. Un lladre és el que ets.

—Només busco la meva mare.

En Joel va sentir com li sortien les paraules de la boca. Però en realitat no sabria dir d'on venien. A la fi semblava que l'home que el subjectava començava a dubtar.

—La teva mare?

—Sí.

—Com es diu?

—Jenny.

—N'hi ha dues que treballen aquí que es diuen Jenny. Com et dius de cognom?

—Gustafson.

En Joel va comprendre que es tractava d'una resposta equivocada. Però ja era massa tard. Les mans el van engrapar amb més força.

—Aquí no hi ha ningú que es digui Gustafson. No només ets un lladre. A més a més dius mentides.

En Joel va veure que no tenia res a perdre. Si n'hi havia dues que es deien Jenny, només una podia dir-se de cognom Rydén. En el millor dels casos l'encertaria. Però tot i que ho endevinés, es podria equivocar. En realitat no sabia si la que havia vist sortir pel portal era la seva mare.

—Rydén —va dir—. La meva mare es diu Jenny Rydén.

L'home el va deixar anar. Però només d'una de les mans. Encara el mirava amb desconfiança.

—Què vols d'ella en plena nit?

Desesperat, en Joel intentava pensar com podia sortir-se'n. Normalment li resultava fàcil escapolir-se de les situacions complicades. Però era com si tot el pensament se li hagués aturat.

—Serà millor que l'anem a buscar.

L'home va començar a arrossegar en Joel cap a la porta.

Aleshores va sentir com si el cap li comencés a rutllar.

—Serà millor que no la vegi.

L'home es va aturar i va mirar fixament en Joel.

—M'ha semblat que deies que havies vingut precisament per això!

—Ho puc explicar.

L'home el va deixar anar. Però es va quedar dret, amb les cames obertes davant de la porta, preparat per si en Joel es volia escapar.

—He sortit després que ella vingués cap aquí —va dir en Joel—. I la porta s'ha tancat darrere meu. No sabia com tornar a entrar. Ella s'enfada si surto a les nits. Pensava agafar-li la clau. I anar a casa a obrir la porta. Després deixaria la clau a terra. Aleshores ella es pensaria que li havia caigut.

Les paraules van anar arribant, una rere l'altra. L'una donava pas a l'altra. En Joel es va sorprendre de veure com aconseguia inventar-se una història que gairebé semblava veritat.

—I vols que jo m'ho cregui?

Sí, va pensar en Joel. Això és exactament el que vull. Per poder sortir d'aquí.

En aquell instant es va tornar a obrir la porta. Era l'home gran d'abans.

—Què passa? —va preguntar.

—Ves a dormir, Erik. No hauries d'estar despert i llevat de nits. Llavors et perds i et confons de llit.

L'home gran va desaparèixer.

En Joel va pensar que hauria de millorar la seva història.

—La meva mare es pot enfadar molt —va dir.

La resposta el va agafar de sorpresa.

—Els déus ho saben —va dir l'home mentre sacsejava el cap.

Després es va posar seriós una altra vegada. La sospita havia tornat.

—Com és que parles amb accent del nord? Si la teva mare és d'Estocolm.

En Joel no tenia cap idea per respondre a això.

—És una mena de malaltia —es va treure de la màniga mentre pensava al mateix instant que era el més estúpid que podia haver arribat a dir.

—Quina mena de malaltia?

—És com amb els ulls. Es pot heretar l'accent de l'àvia. O de l'avi.

—Això mai no ho havia sentit a dir.

—Jo tampoc no ho sabia —va dir en Joel amb ingenuïtat—. Fins que m'ho va explicar un metge. Fa només unes setmanes.

L'home va fer que no amb el cap.

—Tot i així crec que serà millor que anem a buscar la teva mare —va dir—. Això sembla molt estrany. Què hi fas tu al carrer a aquestes hores?

—Tinc vacances. I he acabat l'escola.

L'home semblava que reflexionés. Continuava alerta. I desconfiat.

—Em pensava que la Jenny només tenia dues filles.

En Joel va sentir una punxada a l'estómac. Així que s'havia equivocat.

Mare incorrecta.

Aleshores l'home va bellugar el cap.

—Suposo que hauré de creure't. Agafa la clau. No diré res.

En Joel va anar una altra vegada cap a la bossa de mà amb les cames tremoloses i va posar-hi la mà. Per més que buscava no aconseguia trobar-hi cap clau.

Però va fer veure que es posava alguna cosa a la butxaca. Després va deixar la bossa al seu lloc i va tancar la porta de la taquilla.

—Com has entrat?

—Hi havia una porta oberta a la part del darrere.

L'home va sospirar.

—El conserge que bada —va dir—. Sempre el mateix.

—Doncs us podria entrar un lladre —va dir en Joel.

L'home va assentir amb el cap.

—Pots sortir per la porta principal —va dir després—. La Jenny ara pren cafè. És a la planta superior.

L'home el va acompanyar fins a la porta.

—Espero que no m'enganyis —va dir.

En Joel tenia mala consciència.

—No —va dir—. No t'enganyo. Això ja m'havia passat una vegada. Llavors em vaig haver d'allotjar a l'hotel El Corb.

Ja era fora, al pati.

Hauria estat capaç de tallar-se la llengua. Per què havia de dir el nom de l'hotel on s'allotjaven en Samuel i ell? Tenia ganes de donar-se una puntada de peu a ell mateix.

Però ja no podia fer res per canviar-ho. Era a la reixa amb una clau fictícia a la butxaca. La clau d'una casa on no vivia la seva mare. Però on segurament dormirien dues filles d'una dona que es deia Jenny Rydén.

Es va sentir alleujat. Però també desanimat. Alleujat per haver-se pogut escapar. Desanimat perquè, malgrat tot, no era el que ell havia cregut.

O el que havia desitjat.

Ara sabia el que havia passat. Realment havia desitjat que l'abric verd fos el mateix. El mateix que quan la Jenny se'n va anar. I ara quan es pensava que l'havia tornat a trobar, senzillament havia trobat algú que es deia Jenny Rydén.

Va començar a caminar cap a l'hotel. Va notar que estava molt cansat. El rellotge del campanar d'una església assenyalava que ja era més tard de la una.

Els carrers eren buits. Hi havia menys vehicles.

Si m'espero una mica més acabaré per estar-hi tot sol, va pensar. Igual de sol que he estat a les nits a casa. O a les nits en què he sortit a passejar amb bicicleta. I quan buscava el gos que va desaparèixer en direcció a un estel llunyà.

De cap de les maneres se sentia com un noi de quinze anys.

Va donar una ullada al cel.

Una gota de pluja li va colpejar el rostre.

És el gos, va pensar, que és allà a dalt assegut en algun lloc i m'escup.

Aviat va arribar la pluja. En Joel va caminar més de pressa. Aleshores l'aigua va caure a dojo. Tampoc no podia córrer gaire ràpid. Així doncs, va començar a caminar a poc a poc. Al cap i a la fi tant era. Quan arribés a l'hotel estaria completament xop.

I naturalment es va equivocar de camí. Tot d'una no tenia cap idea d'on havia anat a parar. No reconeixia els carrers. Va trigar una bona estona a tornar al camí correcte. Aleshores estava tan moll que les sabates xipollejaven.

Naturalment va parar de ploure just quan va arribar a l'hotel. Va empènyer la porta amb compte. La dona de darrere el taulell encara dormia. Va pujar per les escales. Davant de la porta es va aturar per escoltar. Hi regnava el silenci.

La va obrir amb cura.

Però no era com ell havia imaginat. En Samuel no dormia.

Estava assegut a la vora del llit mentre s'abraçava l'estómac.

Tenia la cara blanca.

Ni tan sols va preguntar-li on havia estat. Només va dir:

—Em fa molt de mal l'estómac. Em penso que em moriré.

Res més.

La infantesa havia quedat enrere, al passadís.

Mai no ho oblidaria. Mai més.

En Samuel assegut a la vora del llit agafant-se amb una mà l'estómac.

La jaqueta del pijama descordada. La cara pàl·lida. I les paraules.

En Joel va trigar uns segons a acostumar-se al fet que res no era com ell havia esperat. Una habitació fosca i el seu pare roncant al llit.

En lloc d'això en Samuel estava assegut a la vora del llit amb dolors.

Li feia tant de mal que a en Joel també li va fer mal.

Tot seguit li va agafar por.

El que havia sentit quan havia estat descobert amb la bossa de mà de la Jenny Rydén no era res en comparació d'allò. Ara estava realment espantat. El cor li va començar a palpitar amb força, com un puny contra una porta.

—Què passa? —va preguntar, i ell mateix va sentir com li tremolava la veu.

En Samuel va fer que no amb el cap.

Realment li feia molt de mal. En Joel podia veure com el patiment se li filtrava pels ulls, pel nas, pels cabells despentinats i pel pijama desgastat.

—M'he despertat —va prosseguir en Samuel—. Somiava que em feia mal l'estómac. Però quan m'he despertat no era pas un somni.

En Joel s'havia assegut al costat d'en Samuel. Començava a tenir fred. No sabia si era per la roba xopa o per la por. De fet, tant se li'n donava. L'important era que en Samuel patia.

En Samuel estava assegut i es balancejava. Els dolors anaven i venien.

—Potser hauries d'anar al lavabo —va dir en Joel. En Samuel va tornar a fer que no amb el cap. En Joel podia veure que li feia tant de mal que havia començat a suar.

—Ja passarà —va dir—. Però em fa molt de mal.

Després van continuar asseguts en silenci. El dolor anava i venia entre tots dos. En Joel intentava pensar. Què podia fer? Què era el que solia fer en Samuel quan a ell li feia mal l'estómac? Donar-li alguna cosa per beure. O dir-li que mirés de vomitar.

—Potser hauries de provar de vomitar —li va proposar.

En Samuel va fer que no per tercera vegada.

—No és això, és una altra cosa.

Després es va estirar a poc a poc mentre se subjectava enèrgicament a la capçalera del llit amb una mà. En Joel es va quedar allà assegut. Ara tenia tant de fred que havia començat a tremolar.

Van passar més de deu minuts. En Joel va comptar els minuts en el rellotge d'en Samuel, que era sobre la tauleta de nit.

—Sembla que afluixa una mica —va dir en Samuel.

Llavors també va començar a afluixar el dolor d'en Joel.

En Samuel va tancar els ulls. En Joel es va aixecar amb compte i es va treure la roba mullada. Quan va mirar novament en Samuel, ell havia obert els ulls.

—Et trobes millor?

En Samuel va fer que sí amb el cap.

—On has estat? —va preguntar—. En plena nit!

En Joel va entendre que en Samuel no havia arribat a llegir la nota.

—Només era a baix, al carrer. No podia dormir.

En Samuel es va girar a poc a poc i va mirar el rellotge. Eren les dues tocades.

—Mai no he entès per què surts a rondar de nits —va dir—. Des que eres petit. Et passeges amb bici. O t'estires en un llit al pati. En ple hivern.

En Joel el va mirar perplex.

Així que en Samuel sabia el que en Joel es pensava que era un secret: que de vegades sortia de nits a passejar pel poble amb bicicleta. Ho sabia, i mai no li n'havia dit res.

Era com si en Samuel comprengués la seva sorpresa.

Va somriure.

—Creies que no ho sabia —va dir.

—Sí.

—Et pensaves que no em despertava, quan sorties?

—Sí.

—Doncs ho feia. Naturalment em preguntava què devies fer. Però no volia interrogar-te.

—Per què no?

—Doncs perquè sempre has tornat. Suposo que pensava que devies estar ocupat en alguna de les teves aventures.

En Joel volia preguntar alguna cosa més. Però en Samuel va aixecar la mà en senyal de rebuig. El dolor tornava.

Immediatament va tornar, també, per a en Joel.

Va continuar així fins que va arribar el matí. Sense que sabés dir després com s'ho havia fet, en Joel s'havia ficat al llit i s'havia adormit.

I havia somiat. Era com si estigués corrent per dins de si mateix. Com si estigués plovent dins del seu cap. En Samuel havia mirat d'obrir un paraigua. Però el paraigua era un ocell que de sobte havia sortit volant.

En Joel es va despertar de cop. Al principi no sabia on era. Després ho va reconèixer. Quan va girar el cap va veure que el llit d'en Samuel era buit. Va saltar del llit, dominat pel pànic. Aleshores es va obrir la porta. En Samuel va entrar. Havia començat a vestir-se. Però duia els tirants penjant. Així doncs, havia anat al lavabo. En Joel va saber immediatament que encara li feia mal.

En Joel es va asseure a la vora del llit. Ara en Samuel estava més pàl·lid que la llum matinal que es filtrava per les cortines.

—Només són les cinc de la matinada —va dir—. Però crec que haig d'anar a un hospital.

En Joel va entendre tot d'un plegat que a en Samuel li feia més mal del que hauria pogut imaginar. Si no fos així, ni se li hauria acudit visitar un metge. I encara menys anar a un hospital.

—T'acompanyo —va dir en Joel, i va començar a posar-se la roba, que encara estava molla.

—No —va contestar en Samuel—. Serà millor que et quedis aquí a l'hotel. En un hospital mai se sap quant de temps trigaran. Però et deixaré diners perquè puguis menjar. I he parlat amb la dona que és a baix a la recepció.

—Què hi faré, jo, aquí? —va rondinar en Joel, i va adonar-se que semblava un marrec que ploriquejava.

—Ja t'espavilaràs —va dir en Samuel—. I si trigo molt et trucaré des de l'hospital.

El seu to de veu era força decidit. En Joel va entendre que seria inútil protestar. Va seure a la vora del llit i el va mirar mentre s'acabava de vestir. Patia. Cada moviment era una tortura.

—Vindrà un taxi a buscar-me —va dir, i va treure la cartera.

—Tinc diners —va dir en Joel.

En Samuel semblava sorprès.

—Tens els teus propis diners?

—Tinc quinze corones. N'hi haurà prou.

En Samuel va treure tres bitllets de quinze corones i els va deixar a sobre del llit.

—Millor que en sobri que no que en falti —va dir—. Però no cal que t'ho gastis tot. Tret que sigui necessari.

En Joel va ajudar en Samuel a posar-se la jaqueta.

Hi havia una pregunta que havia de fer. Tot i que en realitat no gosava.

—És greu?

En Samuel va fer una ganyota.

—No —va dir—. Només que em pugui veure un metge tornaré a estar bé.

Aleshores en Joel va saber que era greu.

En Samuel estava espantat. I mentia molt malament. Molt pitjor que en Joel.

En Joel el volia acompanyar fins a baix. Però en Samuel va assenyalar el llit amb un dit.

—Has de dormir —va dir—. Segur que tornaré aviat. Aleshores anirem a buscar la mare.

De fet està content per no haver de fer-ho, va pensar en Joel immediatament. Però no va dir res.

En Samuel va fer que sí amb el cap i li va donar uns copets a l'espatlla.

—Quan vegi un metge em posaré bo —va dir.

En Samuel se'n va anar. En Joel guaitava la imatge que penjava a la paret. L'home jove tocava el violí. La dona dels pits grossos semblava que el mirés. Tenia la boca mig oberta, com si digués alguna cosa.

No es posarà bo, va dir la dona de la imatge.

El violí grinyolava al fons.

—Sí que ho farà —va dir en Joel.

Després va retirar amb compte el quadre i el va recolzar contra la paret. A l'inrevés.

Hi va trobar un vell xiclet enganxat.

Al mig del seu cul, va pensar en Joel enfadat. Per què ha de dir que no es posarà bo?

En Joel va penjar la roba perquè s'assequés. Després es va arraulir entre els llençols.

Al cap d'una estona es va canviar al llit d'en Samuel. Intentava veure en Samuel davant d'ell. Com sortia del taxi i entrava a l'hospital.

Però estava massa cansat. Els pensaments li relliscaven. Aviat es va quedar adormit.

Es va despertar quan va sentir que algú picava a la porta. Va mirar de tapar-se el cap amb la flassada però els cops continuaven. A poc a poc va sortir del son i al final va entendre que algú picava a la porta. Es va embolicar amb la flassada i va obrir. Tenia al davant la dona de fer feines.

—Són gairebé les dotze —va dir—. Si vols que avui netegi aquí, haurà de ser ara.

Les dotze, va pensar en Joel tot desconcertat.

Havia dormit tanta estona?

—Torno d'aquí a deu minuts —va dir la dona de fer feines.

En Joel va tancar la porta. En Samuel s'havia endut el rellotge. Va començar a vestir-se tan ràpid com va poder. La roba estava seca. Així doncs, devia haver dormit bastant.

La dona de fer feines va tornar a trucar a la porta just quan en Joel penjava el quadre al seu lloc. Mentrestant es preguntava si s'havia de pagar a qui netejava. I on era en Samuel? Per què no havia tornat encara?

La dona de fer feines va entrar i el va mirar amb cara de pomes agres.

—Com pot ser que una persona dormi fins a les dotze? Però, és clar, no és pas assumpte meu.

Exacte, va pensar en Joel.

—Hi ha un xiclet rere el quadre —va dir—. Però no he estat jo qui l'ha enganxat.

Després se'n va anar. Abans que ella tingués temps de dir res.

Mentre baixava a la recepció, va intentar decidir què faria. Tenia gana. I en Samuel, per què tardava tant? Va sentir que la por tornava lentament.

A baix a la recepció havia tornat l'home calb. Va assentir amb el cap tot mirant-se en Joel i de sobte va semblar que es mostrava amable.

—Em sap greu que el teu pare s'hagi posat malalt.

—Aviat es posarà bo —va contestar en Joel—. No ha trucat?

—Encara no. Però als hospitals acostumen a trigar.

En Joel va mirar el rellotge que hi havia a la paret. Les dotze i deu. Havia perdut mig dia dormint. Però va pensar també que almenys havia fet servir el llit que en Samuel havia pagat. Sempre era un consol, tot i que ben petit.

—Ha parat de ploure —va dir l'home fent un gest cap a la finestra—. Em penso que t'anirà bé sortir una mica.

—Però i si truca en Samuel?

—Aleshores prendré nota del missatge.

En Joel va fer que sí. Realment li calia sortir. Sobretot per anar a menjar alguna cosa.

Quan va sortir al carrer va sentir que la calor l'estabornia. La gent anava vestida d'estiu. Molts semblaven contents.

Ells no tenen un pare malalt, va pensar en Joel, abatut. Ni tampoc tenen una mare que hagi fotut el camp.

Va anar al bar on havien menjat el dia abans. En Joel es va alegrar quan una de les cambreres el va reconèixer i el va saludar. Es va asseure a la mateixa taula que el dia anterior. Primer al lloc d'en Samuel. Després es va canviar a l'altra banda.

—On tens el teu company? —va preguntar la cambrera mentre feia picar el menú contra la taula.

En Joel va tenir de sobte la impressió que s'assemblava a la dona del quadre. Aquella que tenia el xiclet al cul.

—És el meu pare —va dir—. Ell ja ha dinat.

—Tenim puré de naps amb cansalada —va dir la cambrera—. O arengada.

—Arengada. I llet.

La cambrera va netejar la taula i es va allunyar. En Joel li va donar una ullada mentre s'allunyava. Per assegurar-se que no duia un xiclet enganxat a la faldilla negra.

Després es va preguntar per què no podia aprendre d'una vegada a dir la veritat. Que a en Samuel li feia mal l'estómac i era a l'hospital. Per què s'inventava que en Samuel ja havia dinat?

No va trobar cap bona resposta. Tenia el cap completament buit.

Un cop va haver menjat i va haver sortit al carrer un altre cop, no va saber què fer. Hauria de tornar a l'hotel i preguntar si havia trucat en Samuel. Però alguna cosa li deia que era massa aviat.

Va començar a caminar pel carrer. La nit a la residència de gent gran, la dona de l'abric verd, l'home que l'havia descobert, tot plegat li semblava que en realitat mai no havia passat.

Mai no hauríem d'haver viatjat a Estocolm, va pensar. Si no arriba a ser per aquesta maleïda Elinor que va escriure aquella carta, la Jenny continuaria desapareguda. Hauria estat millor així.

Mai no hauríem d'haver vingut aquí, pensava. Segur que a en Samuel no li hauria fet mal l'estómac si ens haguéssim quedat a casa. Potser va ser el tren, el que li va destrossar l'estómac amb els sotracs?

Un aparador va cridar la seva atenció. Hi penjava un mapamundi enorme. Va prémer el nas contra el vidre mentre mirava de trobar l'illa Pitcairn. Al final va veure el puntet. Enmig de l'oceà Pacífic.

Va restar una bona estona mirant-se el mapa. Va pensar en elM/S Karmas, que buidava la seva bodega. Devia haver abandonat ja el port i posat rumb a mar obert? Una altra vegada li va semblar veure com en Samuel i ell hi pujaven per la passarel·la.

Es va apartar de l'aparador. El rellotge ja marcava dos quarts de dues. S'esperaria una hora i després tornaria a l'hotel. Ja hauria arribat en Samuel, aleshores? O almenys hauria trucat?

Va arribar a una plaça on venien fruita i verdura. Després de dubtar una bona estona, va comprar una poma. Es va asseure en un banc per menjar-se-la. Hi havia gent per tot arreu. Tothom amb pressa. Es va preguntar cap on anaven. Per fer que passés el temps es va posar a comptar quanta gent duia sandàlies. Però ben aviat es va cansar. Dues noies es van asseure al banc. Tenien la mateixa edat que ell. Parlaven molt i en veu alta d'un que es deia Knut i que es portava malament. Quan una d'elles va mirar en Joel, ell es va ruboritzar.

—Tens una cigarreta? —va preguntar la noia.

Tenia una veu aguda i enraonava ràpid. Com si no tan sols les cames, sinó també la veu tingués pressa.

—Se m'han acabat —va dir en Joel.

—I no en pots comprar més?

—És clar —va dir en Joel, i es va aixecar.

—Afanya't —va cridar la noia—. Com et dius?

—Rikard —va dir en Joel.

Després se'n va anar. I no va tornar.

Va mirar de caminar igual de ràpid que tota l'altra gent, d'anar amb les mateixes presses mentre s'obria camí donant empentes.

Però ell no dominava aquell art. Per molt que ho provés, sempre hi havia algú que arribava abans que ell. Fins a la propera llamborda, la propera cruïlla, el proper aparador. Sempre hi arribava el darrer.

Aquesta merda s'ha acabat, va pensar. Quan en Samuel torni de l'hospital, o bé tornem a casa, o bé anem a l'Associació de Mariners.

Al final havia passat una hora. En Joel va entrar a la recepció i va mirar amb ansietat l'home calb. Però ell va sacsejar el cap entristit. En Samuel no havia trucat.

—Als hospitals triguen força. S'ha de tenir paciència.

En Joel va enfilar les escales per pujar a l'habitació, i ho va fer a poc a poc. Era com si escalés una muntanya que s'alçava fins a l'infinit. Cada pas requeria tota la seva energia. Quan va arribar a l'habitació, la porta estava tancada amb clau. Naturalment la senyora de la neteja havia deixat la clau a la recepció. Per què l'home calb no li havia dit res?

En Joel va baixar les escales corrent. Així que va arribar al taulell va semblar que l'home d'allà al darrere se'n va recordar.

—T'has descuidat la clau? —va dir.

Qui ha estat el que se l'ha descuidat, va pensar en Joel. Tu o jo?

Va tornar a pujar tot arrossegant-se per les escales. Perquè se li fes més lleuger, va imaginar que en realitat pujava per unes roques escarpades.

Va obrir la porta. Va recordar com havia estat la darrera nit. Quan en Samuel era allà assegut amb les mans a l'estómac.

Primer es va estirar al llit i va clavar la mirada al sostre.

Després va comprovar si la dona de fer feines havia retirat el xiclet.

No ho havia fet.

Després va abaixar la persiana.

Es va posar davant del mirall i li va semblar que tenia l'aspecte del mateix diable.

Va tornar al llit una altra vegada. De sobte la noia amb la veu aguda estava asseguda a la vora del llit. Tot preguntant si tenia cigarretes.

Va mirar d'imitar el seu to de veu.

Després ella es va estirar al seu costat. Per primera vegada des que s'havia despertat van passar uns quants minuts sense que en Joel pensés en en Samuel.

Van trucar a la porta.

En Joel es va aixecar del llit d'una revolada.

En Samuel, va pensar.

Però quan va obrir era la senyora de la neteja.

—Tens una trucada —va dir.

En Joel va sortir volant. Però no controlava ni l'hèlix ni les ales. Just quan anava a aterrar al vestíbul, es va entrebancar amb la vora d'una catifa i va caure de morros a terra. Va tombar una pila de maletes que hi havia deixat un hoste que acabava d'arribar. L'home calb es va posar a riure i va assenyalar una petita cabina on hi havia un telèfon. En Joel va tancar la porta darrere seu i va despenjar l'auricular.

—Soc en Joel —va dir—. On ets? Com et trobes? Quan arribaràs? Soc a l'hotel, t'espero.

No va rebre cap resposta. L'única cosa que va escoltar va ser un clic. Després la línia va quedar en silenci. Va cridar desesperat pel telèfon. Però en Samuel no hi era. Va penjar i va sortir de la cabina.

—No hi havia ningú —va dir.

—Ah, no?

—Què havia dit?

—Qui?

—En Samuel, el meu pare.

—Qui preguntava per tu era una dona. Probablement una infermera.

—Però per què s'ha tallat la comunicació?

—De vegades passa. Segur que tornen a trucar una altra vegada.

En Joel es va asseure a esperar. Després de mitja hora es va rendir i va tornar a pujar les escales.

Ja no era cap muntanya. Era un abisme.

Es va estirar al llit a esperar. Després es va aixecar, va agafar la navalla d'en Samuel i gratant va treure el xiclet de la part del darrere del quadre.

—No diguis res —va dir a la dona de la imatge.

Tot seguit va tornar a penjar el quadre.

Va sortir i va anar al lavabo.

Després ja no tenia forces per tornar a estirar-se al llit.

Va intentar millorar el pegat de la nansa de la maleta d'en Samuel.

Al final es va trencar del tot.

En aquell moment van trucar una altra vegada a la porta.

En Joel es va aixecar tot volant.

Va obrir la porta.

A fora hi havia una dona. Portava una jaqueta blava.

Però en Joel la va reconèixer a l'instant.

Malgrat que la nit anterior portava un abric verd quan va sortir pel portal del carrer Östgöta trenta-dos.

Buscava frenèticament. Al final li va semblar trobar el que cercava. Al voltant dels ulls d'ella. En allò eren iguals.

Però la mirava fixament, horroritzat. I pensava, això ho recordaria després, que no era així com havia imaginat que passaria. La trobada amb la Jenny, la seva mare.

Quants cops havia viscut aquesta trobada en la seva imaginació? Viscut el retrobament? No n'estava segur. Ho havia imaginat com una trobada en un carrer. O en una platja. O molt endins d'un bosc.

Però mai d'aquesta manera, en un hotel anomenat El Corb, en obrir la porta mentre esperava trobar-hi en Samuel.

Ella havia entrat per la porta i l'havia tancat darrere seu. En Joel continuava mirant-la fixament.

—On és? —va preguntar ella.

La seva veu semblava seca i tensa.

Allò també s'ho havia preguntat moltes vegades.

De quina manera devia parlar la Jenny?

Aleshores ho sabia. De forma seca i tensa.

—En Samuel no hi és —va respondre en Joel.

—On és? Quan arribarà?

En Joel, ràpidament, va prendre la decisió de no dir la veritat. Que a en Samuel li feia mal l'estómac i era a l'hospital.

—Ha sortit. No sé quan tornarà.

Ara ell tenia una pregunta per a la qual volia una resposta immediata.

—Has estat tu qui ha trucat?

—Sí. Però preferia veure't en persona que parlar per telèfon.

Almenys en això ens assemblem, va pensar en Joel. A mi tampoc no m'agrada parlar per telèfon.

Ella havia arribat fins al centre de l'habitació. En Joel s'havia retirat fins a la finestra. No deixava de mirar-la fixament, encara que tenia la impressió que en realitat no podia veure-la. Ella era com un miratge. Alguna cosa que existia i que alhora no existia.

La dona va seure a la vora de la cadira. De sobte en Joel va pensar que ella estava tan espantada com ell.

—No sé què dir —va dir la Jenny mentre es mirava les mans.

En Joel es va mirar immediatament les seves.

Hi va haver un silenci.

Què puc dir jo si ella no sap què dir?, va pensar en Joel. Ell ja havia deixat de mirar-la fixament. Aleshores, en lloc d'això, s'havia tornat vergonyós. La mirava de reüll mentre ella s'observava les mans.

Ell sempre havia imaginat que tot plegat seria una mica festiu. Quan finalment trobés la seva mare. Res de mirades fixes, res de timidesa.

Tots els mapes que havia traçat havien resultat inútils. Res no passava com ell s'havia imaginat.

Va continuar mirant-la de reüll. Mentrestant hi buscava semblances. Els cabells d'ella eren suaus i arrissats, no pas arremolinats com els seus. Els ulls eren blaus, iguals que els seus. Però ella era menuda. I seca. D'alguna manera, s'assemblava a en Samuel.

Després en Joel va pensar que, a més, era bonica. Si la Jenny Rydén era la seva mare, havia tingut sort. Tenia una mare bonica. Ara la qüestió era si ella voldria tenir un fill amb l'aspecte d'en Joel.

En aquell instant ella va aixecar la mirada de les seves mans.

—No sé què dir. Però suposo que hauria de dir-te que em sap greu.

Tenia els ulls plorosos. A en Joel se li va fer un nus a la gola immediatament.

Ella es va aixecar i li va donar l'esquena. Va treure un mocador de la bossa de mà. En Joel el recordava de la nit anterior.

Ella es va tornar a girar. Aleshores somreia. En Joel va veure que tenia les dents blanques i alineades. No com les seves, que apuntaven totes en direccions oposades.

—M'hauria agradat que hi fos en Samuel —va dir ella—. Al mateix temps m'alegro que no hi sigui.

Ella va seure una altra vegada a la cadira. I el va mirar. No parava de fer que no amb el cap.

En Joel va començar a suar. No li agradava, allò, pensava. S'esperava alguna cosa completament diferent.

Alhora això el va irritar. No sabia d'on venia la ràbia. Però al capdavall no s'hi podia oposar. Li van entrar ganes d'explicar-li com havien estat les coses. Durant tots aquells anys. Tots els pensaments, els somnis i les il·lusions.

Ella li va interrompre els pensaments.

—Ets tan gran... —va dir—. I aleshores eres tan petit.

—Va ser l'Elinor qui va escriure una carta a en Samuel —va dir en Joel—. Però no vam trobar cap botiga de queviures.

—Hi vaig deixar de treballar quan la van tancar —va dir ella—. Però com vas aconseguir trobar-me a Llum de Tardor?

En Joel va encongir les espatlles. Però no va dir res.

—Quan l'Arne va venir i em va explicar que hi havies estat, no vaig entendre res. Em vaig pensar que s'ho inventava. Però quan va dir que parlaves amb accent del nord, vaig entendre que havies de ser tu. Per estrany que semblés. I ell recordava el nom de l'hotel. El Corb. Hi he trucat. I ara soc aquí.

—He acabat l'escola —va dir en Joel—. Va ser aquella carta de l'Elinor. En Samuel pensava que havíem de venir. Per veure quin aspecte tenies.

Es va penedir d'haver dit això últim. Però ella no s'ho va prendre malament. En lloc d'això es va aixecar.

—No podríem sortir a fora? Aquí dins fa molta calor. I vull parlar amb tu en privat, abans que torni en Samuel. No sé si el vull veure.

—Per què no?

—No ho sé. Hi ha tantes coses que són difícils...

—Segur que ell vol veure't.

—Ell ho vol?

—Sí.

Ella va sacsejar el cap una altra vegada.

—Sortim —va dir ella.

En Joel va mirar elCelestine.

—Això és per a tu —va dir—. De part d'en Samuel, també.

Va assenyalar la reproducció del vaixell amb el dit.

—El recordo —va dir ella a poc a poc—. Era a la cuina.

—Sí —va dir en Joel—. Sempre ha estat a la cuina. I és per a tu.

Va treure la capsa de cartró on l'havien guardat i que ell havia posat sota el llit.

—És per a tu —va dir una altra vegada.

—Per què és per a mi?

—No se'ns va acudir res millor —va dir en Joel—. En Samuel va pensar en un filet d'ant. Però jo no volia. Així que ha acabat sent això.

—Un filet d'ant?

—Tot i que aleshores en Samuel hauria d'haver sortit a caçar furtivament.

Ella es va posar a riure.

—Només a en Samuel se li pot acudir això del filet d'ant —va dir ella—. A ningú més tret d'ell.

En Joel no sabia ben bé com interpretar allò que ella deia. Era bo o dolent? No n'estava segur.

De sobte ella el va agafar. Era la primera vegada. La primera vegada que ell podia sentir la seva mà. Excepte quan era tan petit que ni tan sols ho recordava. Això el va espantar una mica. Realment era la seva mare qui tenia al davant? Que es deia Jenny Rydén? O era algú que es feia passar per la seva mare?

—Hi ha tantes coses que voldria explicar-te... —va dir ella—. Però no sé per on començar. I no sé si puc fer-ho.

—No importa gaire —va dir en Joel—. Les coses són com són.

—Això ho acostumava a dir en Samuel. «Les coses són com són».

En Joel va pensar que en realitat això ho havia dit en Brunte. Però potser era alguna cosa que la gent deia en fer-se adulta.

Les coses són com són.

Ella continuava agafant-lo pel braç i gairebé l'empenyia cap a la porta. A l'altra mà duia la capsa de cartró.

—Puc portar-la jo —va dir en Joel.

Ella li va donar la capsa.

En Joel va tancar l'habitació amb clau. La Jenny Rydén va pitjar el botó de l'ascensor.

Ara baixaré amb l'ascensor amb la meva mare, va pensar en Joel. Si l'ascensor cau al buit, almenys hauré tingut l'oportunitat de conèixer-la. En cas que sigui ella.

—Per què et dius Rydén? —va preguntar.

Les paraules li sortien de la boca a empentes i rodolons. Hauria de dur una reixa, just darrere de les dents, perquè les paraules no poguessin sortir saltant de qualsevol manera.

—De petita em deia Nilsson. Després em vaig casar amb un home que es deia Rydén. Tot i que ara estic divorciada. Però en vaig conservar el cognom.

En Joel va decidir que era una bona cosa el fet que estigués divorciada. Això significava que no hi havia cap home esperant-la a casa.

També es va adonar que en aquell mateix instant acabava de tenir dues germanes. Això si era correcte el que havia dit aquell home furiós quan eren al vestidor.

—L'Arne va dir que tenies dues filles.

—La Maria i l'Eva. La Maria té deu anys i l'Eva en té nou.

—I en Rydén era el seu pare?

—Sí.

Van entrar a l'ascensor. En Joel va veure al mirall que tenia els cabells de punta.

De sobte tots dos miraven el mateix mirall.

Els ulls, va pensar en Joel. En això ens assemblem. Tenim els mateixos ulls. I no ens agrada parlar per telèfon.

Mentrestant provava de decidir què significava tenir de sobte dues germanes. Dues germanes petites. De cop ell havia esdevingut germà gran.

Tot anava massa ràpid. Tenia la sensació que es quedava endarrerit.

L'ascensor es va aturar.

En Joel va deixar la clau a la recepció.

—Tornarem aviat —va dir la Jenny Rydén—. Per si truca el seu pare.

—Encara no sabem res de l'hospital —va dir l'home calb.

Van sortir al carrer.

Ara la Jenny Rydén estava seriosa.

—Està malalt, en Samuel?

—Li feia una mica de mal l'estómac.

—És per això que heu vingut a Estocolm?

—No. Però aquesta nit li ha començat a fer mal l'estómac.

—Espero que no sigui res greu.

Jo també ho espero, va pensar en Joel. Però no va dir res.

Van anar a un parc on hi havia moltes esplanades de gespa, molts camins de grava i molts bancs. La Jenny Rydén li va preguntar si volia menjar o beure res. Però ell va dir que no.

En Joel va entendre que ell no era pas l'únic que tenia dificultats per saber què dir. Ella també.

No soc només jo qui ha trobat la seva mare, va pensar. Ella també ha trobat el seu fill.

Al final es van asseure en un banc. Van posar la capsa amb elCelestineentre tots dos.

Era com si ella agafés embranzida.

—Feia tant de fred —va començar a explicar—. Uns hiverns tan freds i unes nits tan llargues i tanta foscor i tant de bosc. I res a fer. Em pensava que em tornava boja. Al final no ho vaig suportar més. Simplement vaig agafar la maleta i me'n vaig anar.

—Tenies un abric verd —va dir en Joel.

—Sí, tenia un abric verd. I no podia deixar de pensar que el que feia estava malament. Que almenys t'hauria d'haver portat amb mi. Però no podia. No podia deixar en Samuel sense tu.

A en Joel mai no se li havia acudit aquella possibilitat. Que ella se'l podria haver endut. Aleshores s'hauria criat a Estocolm. Amb un padrastre que es deia Rydén. I dues germanes petites.

Li hauria agradat?

Ell sabia la resposta. No hi havia res que el pogués fer prescindir d'en Samuel. Malgrat que sempre li havia tocat ser la seva pròpia mare.

—Sempre he pensat a posar-me en contacte amb tu —va prosseguir la Jenny Rydén—. Escriure una carta. Visitar-te. Però mai no he estat capaç de fer-ho. Perquè mai no m'hi he atrevit.

En Joel no podia entendre que ni tan sols no es tingués el valor d'enviar una carta. Ell, per la seva banda, havia enviat grapats de cartes amb els segells dibuixats als sobres. I amb adreces imaginàries.

Però no va dir res. En aquell moment va pensar que era millor escoltar.

—Però ara has vingut —va dir ella, i va tornar a agafar-lo pel braç.

En Joel va pensar que la Jenny Rydén semblava molt nerviosa.

Es va preguntar si algun dia seria capaç de dir-li «mare».

Però potser no calia. Podia dir-li Jenny.

—He de tornar a Llum de Tardor —va dir ella—. Només tinc unes hores lliures.

A en Joel li va venir una mena d'alleujament. Van tornar a l'hotel i es van acomiadar al carrer.

Ella l'agafava pels braços. En Joel se sentia incòmode. Tenia la sensació que la gent que passava els mirava.

—Saluda en Samuel —va dir—. Ara el vull veure a ell també. Ara que he vist que tu no ets perillós.

Ella li va deixar anar els braços i va fer una passa enrere.

—És increïble que siguis tan gran.

—Què té de dolent en Samuel?

Ella no va sentir la seva pregunta. Perquè l'havia dit en veu baixa. No la va repetir.

Va treure un llapis i un tros de paper de la bossa de mà, i li va apuntar el seu número de telèfon.

—Telefona'm aquesta nit. Així ens podrem veure demà. Demà tinc tot el dia lliure.

—No sé quant de temps ens quedarem aquí —va dir en Joel.

Però continuava murmurant. Ella ara tampoc no va poder sentir el que ell deia. Però no ho va preguntar.

Després va desaparèixer.

En Joel va observar com s'allunyava.

Jenny Rydén.

A la recepció encara no hi havia cap missatge d'en Samuel. Ara en Joel començava a amoïnar-se de veritat. Però l'home calb li va dir que tingués paciència. Li va donar la clau de l'habitació. Tenia gana. Però no li venia de gust tornar a menjar tot sol. En entrar a l'habitació es va estirar al llit d'en Samuel i es va aprendre de memòria el número de telèfon de la Jenny Rydén. Després va trencar el paper a bocins i els va llençar a la paperera.

En Joel va mirar la taula. Just on hi havia hagut elCelestine.

Jenny Rydén, va pensar, Joel Rydén. Però ràpidament se'n va penedir. Es deia Gustafson. Res més. Els pensaments li rondaven dins el cap. Què era en realitat el que li havia dit ella, mentre estaven asseguts al banc? Que hi havia massa bosc?

Hi havia tantes coses que no comprenia; i al capdavall no valia la pena posar-s'hi.

Va tancar els ulls.

Ara tornava a veure l'M/S Karmas. En alguna banda del mar. El capità Joel Gustafson és al pont de comandament. Es troben en aigües tropicals. Els dofins salten a totes dues bandes del vaixell. Des de molt lluny, veu com s'acosta una altra nau. Agafa la ullera de llarga vista i veu que es tracta d'un altre vaixell de càrrega suec. Abaixa la ullera de llarga vista i en llegeix el nom:M/S Jenny.

Va seure al llit. Per què no havia tingut notícies d'en Samuel? Per què trigava tant?

Va baixar a la recepció. L'home calb va fer que no amb el cap. En Joel va demanar que li deixessin una guia de telèfons. Li'n van donar dues. Després va buscar-hi amb una gran feinada l'Associació de Mariners i se'n va apuntar l'adreça. La va buscar al plànol. Era molt a prop. Va mirar el rellotge. Si s'afanyava potser aconseguiria arribar-hi abans que tanquessin.

En sortir al carrer va pensar que era igual que tota l'altra gent.

Tenia pressa.

Era obert. Va empènyer la porta de l'Associació de Mariners i hi va entrar. A les parets penjaven anuncis de diferents feines. Darrere d'un taulell hi havia una dona que emplenava una travessa.

—Voldria una cartilla de mariner.

—Ja tens quinze anys? —va preguntar la dona.

—Sí.

Ella li va lliurar uns papers que hauria d'emplenar.

—Dues fotografies —va dir.

Després li va donar un altre paper.

—L'adreça del metge.

—Costa alguna cosa?

—No, no costa res, és de franc —va dir ella, i va continuar fent la seva travessa.

En Joel va desitjar que guanyés.

Després va seure en una taula i va emplenar tots els papers. L'endemà aniria a un fotògraf. I al metge. Després tindria el seu carnet de mariner.

Tornant cap a l'hotel ja no podia enganyar més la gana. Es va aturar al bar on havia menjat abans. Una cambrera que no coneixia li va llançar el menú a sobre de la taula.

Va escollir hamburgueses.

Quan va tornar a l'hotel l'home calb assentia amb el cap.

—Ha trucat en Samuel?

—Ha arribat.

En Joel va pujar les escales corrents. Va haver d'agafar aire davant la porta. Després va obrir.

En Samuel seia a la cadira al costat de la finestra. Igual que la Jenny Rydén, es mirava les mans. Continuava molt pàl·lid.

—On és elCelestine? —va preguntar a poc a poc.

—Després t'ho explicaré —va contestar en Joel—. Què t'han dit a l'hospital? Encara et fa mal?

—Ja ha passat. M'han donat medicaments.

—Llavors estàs content?

—És clar que ho estic.

En Joel va mirar en Samuel mentre rumiava. No semblava content de cap de les maneres.

—Què han fet?

—Què han d'haver fet?

—A l'hospital, els metges.

—Només n'hi havia un. I ha trigat moltíssim a arribar.

—Què ha dit?

—Que hi he de tornar demà.

—Has de tornar a l'hospital demà? Però si ja no et fa mal.

—Volen fer-me més proves.

—Anàlisis de sang?

—Sí.

—Per què?

—Per estar-ne segurs.

—Però si ja no et fa mal.

En Samuel va sospirar.

—Suposo que el que volen és esbrinar per què em feia mal. Perquè no hi torni.

Una idea havia començat a picar a totes les portes del cap d'en Joel. Però no volia deixar-la sortir.

Es va resistir tant com va poder. Al final ja no va aguantar més. El pensament es va obrir camí.

De sobte en Joel es va aguantar la respiració. En Samuel el va mirar.

—Avui no menjaré res. Volen fer-me les proves en dejú.

—Ja he menjat.

—Què has fet avui?

—No res.

—Aquest que hi ha aquí a baix, rere el taulell, ha dit que ha vingut una senyora de visita.

—Segur que ho has sentit malament.

—Ell ha dit que has sortit amb algú que venia de visita.

En Joel va pensar per on havia de començar. Però no va haver de rumiar-s'ho gaire estona. En Samuel el va ajudar.

—ElCelestineha desaparegut —va dir a poc a poc—. I no puc imaginar que l'hagis donat a algú que no sigui la teva mare.

En Joel va esperar la continuació amb tensió.

—Tinc raó, oi?

En Joel va assentir amb el cap.

Després van començar a parlar.

No va deixar res per dir. En Samuel el va poder acompanyar des del principi, des que va sortir de l'hotel. En Joel va explicar com havia estat una estona allà a fora, davant de la casa, en la foscor, com s'havia obert la porta i havia sortit una dona amb un abric verd.

En Samuel escoltava sorprès. Quan en Joel va arribar al moment en què havia tingut la bossa de mà oberta entre les mans i la porta s'havia obert de cop, va ser com si en Samuel s'espantés.

Està amb mi, va pensar en Joel. Comprèn exactament com va anar tot.

Malgrat això en Joel no va dir res de la visita a l'Associació de Mariners. Temia que allò fos massa per a en Samuel, que encara tenia un aspecte molt pàl·lid.

Mentre en Joel parlava, la idea li retornava de tant en tant, la idea que en Samuel estava realment malalt. Però la va apartar. La va foragitar cap a un racó del cap.

—Quines coses més estranyes que m'expliques —va dir en Samuel quan en Joel ja no va tenir res més per dir—. Però, com podia saber la Jenny que eres aquí, en aquest hotel?

—Crec que vaig dir el nom. El Corb. I el que em va enxampar ho devia recordar.

—I aleshores va trucar aquí?

—Jo pensava que es tractava d'una infermera. Perquè ella no va preguntar per tu. Volia parlar amb mi.

—Tot el que m'expliques m'ha deixat pràcticament esgotat. Em sembla que em cal descansar.

En Samuel es va estirar al llit. En Joel va seure al seu costat.

Abans acostumava a ser a l'inrevés, va pensar. En Samuel s'asseia a un costat del meu llit. I ara soc jo qui està al seu.

—Què li ha semblat elCelestine? —va preguntar en Samuel al cap d'una estona.

—El recordava. De la cuina.

En Samuel va arrufar el nas.

—Realment el podia recordar? No t'ho inventes?

—És veritat. Ella el recordava.

—I vol que nosaltres li truquem?

—Sí.

En Samuel va sacsejar el cap.

—Mira com poden anar les coses —va dir—. Nosaltres que havíem pensat d'anar a buscar-la. I ve i truca a la porta. Mai no surt res com t'imagines. Mai.

—Tinc dues germanes —va dir en Joel—. La Maria i l'Eva.

—Dues mitges germanes —va dir en Samuel.

En Joel no va dir res. Però no li agradava la idea de tenir mitges persones com a germanes.

—El seu pare es diu Rydén. Tot i que ell ja no hi és.

Això va despertar l'interès d'en Samuel.

—I on és?

—Ha desaparegut. No ho sé.

En Samuel es va asseure al llit.

—Descriu-me quin aspecte tenia.

En Joel va mirar de fer-ho. Però no li va semblar que ho fes gaire bé.

—Com era?

—Què vols dir com era?

—Estava contenta? Nerviosa? O d'una altra manera?

—Estava nerviosa.

En Samuel va fer una ganyota.

—Havia d'estar-ho.

Hi havia un punt de duresa a la seva veu. Alguna cosa que va sorprendre en Joel. Un punt de duresa i fermesa.

—Al cap i a la fi ens va abandonar a tu i a mi.

En Joel va sentir de sobte la necessitat de defensar-la.

—Ella diu que va ser perquè feia massa fred.

—Se'n va anar perquè feia massa fred?

—I massa bosc. I no hi havia gent.

—Això són bestieses —va dir en Samuel—. Ningú no abandona el seu fill perquè faci massa fred.

—Jo només dic el que ha dit ella. Pregunta-l'hi tu mateix.

—Ho faré.

A en Joel li va semblar que en Samuel rondinava. Per què no se'n podia alegrar, que en Joel l'hagués trobat?

—Hi ha moltes coses de les quals hauria de parlar amb ella —va continuar en Samuel—. De tal qüestió i de tal altra.

—Si has de començar a discutir amb ella no et penso acompanyar.

—No hi discutiré. Però hi ha unes quantes coses que li he de dir.

—Com ara què?

—Que no et pots comportar com ho va fer ella. I sense donar senyals de vida. Durant tots aquests anys.

—No s'atrevia.

En Samuel semblava enfadat.

—Com ho saps?

En Joel encara defensava la Jenny Rydén.

—Ho ha dit ella.

—Que no s'atrevia?

—Sí.

En Samuel va murmurar alguna cosa que en Joel no va sentir.

Després hi va haver silenci.

No deu estar pas tan malalt, va pensar en Joel. Si ho estigués, no tindria forces per alterar-se d'aquesta manera.

En Samuel es va servir aigua d'una gerra i va prendre un parell de pastilles.

—Com anirem a visitar-la demà si tu has de tornar a l'hospital?

—Ara mateix hi pensava —va dir en Samuel—. Suposo que serà millor que li truquis i parlis amb ella.

—Haig de trucar-li jo?

—A mi no em ve gens de gust parlar amb ella per telèfon.

—Per què no?

—Per com es va comportar.

—Però si d'això ja fa més de deu anys.

En Samuel s'havia aixecat i s'havia apropat a la finestra. Va trigar a respondre.

—Mai no m'ha agradat ningú com m'agradava ella —va dir mentre es girava d'esquena a en Joel.

Podia sentir que a en Samuel li tremolava la veu.

—Mai no m'ha agradat cap altra dona tant com ella —va dir una altra vegada—. Ni tan sols la Sara; ningú. I ella va i fot el camp. Quan anàvem a viure junts tota la vida. Un dia senzillament va desaparèixer. I em va deixar plantat allà, amb tu.

En Samuel es va girar, tenia els ulls plorosos.

—Serà millor que vagis a trucar-li —va dir—. Mentrestant pensaré si realment la vull veure.

En Joel es va aixecar per sortir.

—No ha preguntat res de mi? —va dir en Samuel.

—No gaire cosa.

En Samuel va assentir amb el cap.

—Au, ves.

Ja a la cabina telefònica, en Joel va marcar el número. Quan van començar a sonar els tons va notar que suava. No era només per la calor que feia a la petita cabina. Era també, potser fins i tot encara més, pel nerviosisme.

I què diria a la Jenny Rydén? I com l'anomenaria?

Però no va ser ella qui va respondre al telèfon.

En Joel s'havia oblidat que tot d'una tenia dues germanes.

—Maria —va sentir que responia una veu de nena.

En Joel va penjar l'auricular del telèfon sobre la forca del suport amb un cop violent. Era com si algú l'hagués mossegat. Si no sabia com tractar la Jenny Rydén, com tractaria aleshores les seves germanes, que tot just feia només unes quantes hores que sabia que existien?

A més hi havia una altra pregunta que li rondava pel cap i que el terroritzava.

Sabien que ell existia? Que elles acabaven de tenir un germà? Potser la Jenny Rydén mai no els havia explicat que hi havia un nen que era molt lluny, a dalt, a Norrland, que es deia Joel Gustafson.

Què havia dit l'home del vestidor? Que la Jenny Rydén tenia dues filles. Però que mai no havia sentit a parlar d'un fill.

En Joel va sortir de la cabina.

Tot d'una se sentia pansit.

Així doncs, ella ni tan sols havia insinuat que ell existís.

No n'hi havia prou que ella hagués tocat el dos i mai no hagués donat cap senyal de vida.

Ni tan sols havia insinuat que ell existís.

En Joel Gustafson era un secret. Amagat al fons d'un armari.

El pansiment es va convertir en fúria.

Me n'he sortit sense la Jenny Rydén durant força temps, va pensar. I me'n sortiré igual de bé a partir d'ara.

Quan sigui a la mar li enviaré una aranya del bananer. Una aranya enorme i peluda.

En Joel va seure en un sofà. Què havia de fer? Potser seria millor que en Samuel i ell s'oblidessin que una vegada va arribar una carta de l'Elinor de Göteborg.

Però això tampoc no estava bé.

En Joel es va aixecar tot moix del sofà i va tornar a entrar a la cabina. Va comptar fins a deu, va sacsejar l'auricular com si fos un enemic i va marcar una altra vegada.

Va contestar la mateixa veu de nena.

—Voldria parlar amb la Jenny Rydén.

—Ets en Joel?

En Joel es va sorprendre. Així doncs, ella sí que sabia que existia. Però des de quan ho sabia? Va entendre que devia ser el seu accent el que l'havia delatat.

—Soc la teva germana —va dir la Maria—. Quan ens veurem?

—D'això volia parlar amb la Jenny.

—Que estrany que parles.

Mocosa, va pensar en Joel.

—Puc parlar amb la Jenny?

—Vaig a buscar-la.

En Joel va haver de fer esforços per no tornar a penjar l'auricular. Aleshores va venir la Jenny. En Joel li va explicar el que passava. Que en Samuel havia de tornar a l'hospital l'endemà.

—És greu?

—No. Només li faran una anàlisi de sang. Però pregunta si ens podem veure aquest vespre.

Ella s'ho va rumiar abans de contestar. En Joel podia sentir la Maria al fons. Hi havia una altra veu, que devia pertànyer a la que es deia Eva.

Quin sidral que foten, va pensar en Joel. Quan jo sigui a prop hi ha d'haver silenci. Els ho hauré d'ensenyar.

—Sí —va dir la Jenny—. D'acord. Però abans m'agradaria veure en Samuel en privat. Fa molt de temps, de tot plegat. I estic molt nerviosa.

—On? —va preguntar en Joel.

Ella va rumiar una altra vegada abans de respondre.

—A la plaça —va dir—. On us pensàveu que hi havia la botiga de queviures. A un quart de set.

Quan en Joel va sortir de la cabina va veure que ja eren les cinc. Trigarien almenys mitja hora a arribar a la plaça. Va pujar les escales corrent.

En Samuel no volia. Es queixava que era poc temps. S'havia de preparar.

—L'única cosa que has de fer és afaitar-te i canviar-te de camisa —va dir en Joel.

Però en Samuel encara rondinava. No volia.

Al final ni tan sols va tenir temps d'afaitar-se, només de canviar-se de camisa. Després en Joel gairebé el va treure a còpia d'empentes de l'habitació.

—No vull —va dir en Samuel.

—El que està decidit es fa —va contestar en Joel.

Van arribar a la plaça just quan el rellotge marcava un quart de set. Malgrat que hi havia molta gent al carrer, en Joel la va veure immediatament. Estava al costat d'un aparador a la part més allunyada de la plaça. La va assenyalar.

—Allà —va dir.

En Samuel no l'aconseguia trobar.

—Porta una jaqueta blava.

Aleshores la va veure.

—No hi aniré —va dir—. No sé què dir-li.

—Era ella qui et volia veure —va dir en Joel—. No cal que li diguis res. N'hi ha prou que l'escoltis.

—Tot i així no hi vull anar.

En Joel pensava que en Samuel es comportava com un nen.

—Ves-hi —va dir—. Però no et posis a discutir. Jo t'espero aquí.

En Samuel va començar a caminar amb recança. En Joel va sortir corrent per atrapar-lo.

—No vagis encorbat.

En Joel es va quedar mirant com s'allunyava el seu pare. Mentrestant pensava com havia estat de diferent tot en altres temps. Aleshores en Samuel i la Jenny havien anat corrents a saludar-se l'un a l'altre. I si no ho haguessin fet, en aquells moments en Joel no seria on era.

En Samuel gairebé havia arribat. La Jenny l'havia vist. Però no es va acostar a ell, sinó que es va quedar al costat de l'aparador.

Després va veure com es donaven la mà. En realitat hauria desitjat ser al seu costat. Per sentir el que deien. Va intentar imaginar-s'ho. Però no se li acudia res.

De sobte en va passar una de grossa. En Samuel va fer un pas cap a ella. Va aixecar una mà. El cor gairebé va parar de bategar dins del pit d'en Joel. En Samuel pensava pegar-li?

Després va abaixar el braç. La Jenny Rydén es va allunyar d'ell. Caminava ràpid. En Samuel la va seguir. Bellugava els braços. En Joel continuava sense sentir el que deien.

Llavors en Samuel es va aturar. Però la Jenny encara caminava. Gairebé corria. En Joel s'havia quedat de pedra.

Ha estat el maleït Samuel, va pensar. S'ha posat a discutir. I ara ella se'n va.

No sabia a quin de tots dos seguir. Al final va optar per en Samuel.

—Què has fet? —va cridar en Joel—. Què li has dit? Per què se n'ha anat? Pensaves pegar-li?

—Li he dit el que passava —va dir en Samuel—. Li he dit el que he estat pensant cada dia des del moment que va desaparèixer.

—El què?

—Això rai. Tornem a l'hotel.

—Pots anar-hi tot sol.

En Samuel es va aturar en sec.

—Què has dit?

—He dit que hi pots anar tot sol, a aquell hotel. Jo vull saber què li has dit.

—Li he dit que pensava que era un munt de merda.

En Joel estava bocabadat.

—Per què li has dit això?

—Perquè és el que penso. No es pot abandonar un fill d'aquesta manera. No te'n pots anar perquè penses que els hiverns són massa llargs. Això és el que li he dit. Però a ella no li ha agradat.

En Samuel estava tan alterat que tremolava.

—Li he dit el que he decidit. Que per part meva he posat fi a qualsevol relació amb ella. Ja no pensaré més en ella. Ni un cop més a la meva vida.

—I jo què?

En Joel va tenir la sensació de sonar com un ocell.

—I jo què? —va dir una altra vegada.

Ara la veu tornava a ser normal.

—Això és cosa teva —va dir en Samuel—. Ella és la teva mare. Si vols veure-la, fes-ho.

En Samuel es va posar a caminar. En Joel va córrer per atrapar-lo i va aixecar la mà. Just com en Samuel havia fet amb la Jenny. En Samuel se'n va adonar i es va apartar. Després es van quedar tots dos sols a la plaça, l'un davant de l'altre, mentre es guaitaven fixament.

—Pensaves pegar-me?

—Sí —va dir en Joel—. Igual que tu pensaves pegar a la Jenny.

En Samuel va engrapar en Joel pel braç.

—Ara tornem a l'hotel! —va bramar—. I quan hagi anat a l'hospital, agafarem el primer tren que vagi cap a casa.

En Joel es va tranquil·litzar del tot.

—Jo no hi penso tornar.

—Et quedaràs aquí a Estocolm?

—He estat a l'Associació de Mariners. M'enrolaré en un vaixell. Ja m'he cansat d'esperar-te.

En Samuel es va quedar callat.

—Vaja —va dir després—. Així que has fet això.

—Per a tu tampoc no és massa tard.

En Samuel el va mirar mentre rumiava.

—Potser no. Potser no.

Van començar a caminar de tornada a l'hotel, mentre travessaven la ciutat. De sobte en Samuel es va aturar.

—No me'n penedeixo —va dir—. No em penedeixo del que he dit a la Jenny. Ho has d'entendre. El que ella ens va fer, a mi em resulta imperdonable. Però no ha de ser així necessàriament per a tu. Comprens el que et vull dir?

—No —va respondre en Joel—. Però ara m'importa una merda.

Quan van arribar a l'illa de cases on hi havia l'hotel, en Samuel es va aturar davant d'una cerveseria.

—Una cervesa em faria bé —va dir.

—No —va dir en Joel—. No et faria cap bé. A més has d'anar a l'hospital amb l'estómac buit.

—No crec que una cervesa em faci cap mal.

—Anem a l'hotel —va dir en Joel—. Res de cervesa.

L'endemà es van llevar d'hora. En Joel va esmorzar al bar i en Samuel va agafar un autobús fins a l'hospital. Havia donat diners a en Joel per a un fotògraf. Però faltaven unes quantes hores perquè s'obrís l'estudi de fotografia. Mentre s'esperava vagava pels carrers i pensava si s'atreviria a trucar a la Jenny. O potser hauria d'escriure-li una carta?

Li costava decidir-se.

De sobte va descobrir la noia que el dia abans li havia demanat una cigarreta. Estava asseguda sola en un banc mentre fullejava una revista. En Joel va anar a un quiosc i va comprar quatre cigarretes. Després es va acostar al banc.

—He trigat una mica —va dir—. Per això te'n dono quatre.

Primer la noia no el va reconèixer. Després es va posar a riure.

—Ets boig —va dir.

Es va guardar les cigarretes a la butxaca.

Després es va aixecar i se'n va anar. Sense donar les gràcies.

En Joel se sentia defraudat. Tot i que en realitat no sabia el que esperava. O el que volia.

Va pensar en la Sonja Mattsson, que havia vist nua sota un vel transparent.

Serà millor quan hagi embarcat, va pensar. Seran figues d'un altre paner!

Va anar al fotògraf i li van fer les fotografies.

Després va buscar l'adreça del metge mariner.

A la sala d'espera hi havia molta gent.

En Joel va pensar que en aquell moment en Samuel i ell estaven asseguts cadascú en un hospital.

I la Jenny treballava en un tercer.

Va passar a veure el metge, que li va dir que es tragués els pantalons. Li va tocar els engonals i va dir que estava sa. Li van donar un certificat, que va dur a l'Associació de Mariners.

Al cap d'uns dies podria passar a recollir la seva cartilla de mariner.

Just quan se n'anava, va escoltar una veu darrere seu.

—ElKarmasnecessita un cambrer i un maquinista.

Dos homes que estaven asseguts a l'habitació es van aixecar i es van acostar a una taquilla que hi havia a la paret.

La propera vegada serà el meu torn, va pensar en Joel.

La pregunta era: què en devia pensar en Samuel? Havia parlat seriosament? Voldria, malgrat tot, fer-se a la mar una altra vegada? Mai no es podia estar segur, amb en Samuel. Podia canviar d'opinió depenent de la seva conveniència.

Fins i tot així. Potser finalment s'havia atipat de rondar pels boscos amb una destral i una serra a les mans.

Però, què farien amb la casa del riu? Amb tots els mobles? En Joel va pensar que no tenia paciència per esperar més. En Samuel hauria de venir més endavant.

En Joel va vagar per la ciutat durant unes quantes hores més. En dues ocasions es va aturar a comprar begudes.

Després va tornar a l'hotel.

En Samuel no havia arribat.

Però quan va anar a buscar la clau, l'home calb li va lliurar un sobre.

Era una carta.

De part de la Jenny Rydén.

En Joel es va asseure a les escales de l'hotel i va llegir el que ella havia escrit.

Estimat fill,

Quan en Samuel va començar a escridassar-me d'aquella manera allà a la plaça, de sobte vaig entendre quin havia estat el veritable motiu pel qual me'n vaig anar aquella vegada. Sense dir res.

A tu naturalment no et podia dir res. Perquè eres massa petit. I no ho hauries entès.

A en Samuel no el vull veure mai més. Però has d'entendre que no era pas fàcil viure amb ell.

Només esperro que ens puguem seguir veient. Jo sí que vull fer-ho.

Jenny

En Joel va llegir la carta una altra vegada.

La Jenny havia escrit malament una paraula. «Esperro». Hi sobrava una «r».

Després va pensar que a la carta hi havia una cosa que sí que podia comprendre. Que no sempre era fàcil viure amb en Samuel. Ell mateix ho havia experimentat.

I com va anar amb la Sara, la cambrera de la cerveseria aquella, allà a casa, que tampoc no va poder suportar-lo més?

Segur que en realitat era perquè és tan deixat en això d'afaitar-se, va pensar en Joel. Si ets deixat en afaitar-te, ets deixat amb totes les altres coses.

Es va tocar les galtes. Encara tenia només un borrissol. Però ell mai no aniria deixat pel que feia a afaitar-se. Abans d'això preferiria deixar-se barba.

En Joel va considerar què havia de fer. Havia de mostrar la carta a en Samuel? O havia de fer com ell amb la carta de l'Elinor? Mostrar-l'hi, però sense explicar el que hi deia.

Va tornar a entrar a l'hotel. Havia vist paper de carta en un dels calaixos de la taula. I en Samuel tenia una ploma. Escriuria una carta a la Jenny ara mateix.

—Espero que hagin estat bones notícies —va dir l'home calb de l'altra banda del taulell.

Cada vegada que veia en Joel era més amable.

—Millors no podien ser —va dir en Joel.

Va seure a l'escriptori amb el paper davant seu i la ploma a la mà. De fet hauria preferit no fer servir la ploma d'en Samuel per escriure una carta a la Jenny. Però no en tenia cap altra.

Però, què escriuria?

Va llegir una altra vegada la carta de la Jenny en veu alta. Podia sentir la seva veu. Què li havia dit a crits, en Samuel? Que era una merda.

Realment se li podia dir una cosa així a una dona? Podia en Samuel ser tan bestiota? Feia més de deu anys que ho preparava? Dir a la Jenny que era una merda?

En Joel va concloure, una vegada per totes, que en Samuel era incomprensible. Una persona que ningú no era capaç d'entendre. Un tros d'animal.

També l'amoïnava que ell pogués haver heretat aquesta bèstia. Que existís també dins d'ell. Tot i que de moment fos només un vedell al qual encara no han acabat de sortir les banyes. Però que un dia faria que ell anés dient a les dones coses que no havia de dir.

Llavors va saber què havia d'escriure. I se'n guardaria molt de cometre una errada ortogràfica.

En acabar, va repassar el que havia escrit.

Per a la Jenny Rydén.

Voldria dir-te que no soc un tros d'animal com en Samuel Gustafson, el meu pare. Jo mai no bramo. M'agradaria tornar-te a veure.

Records,

Joel Gustafson

Amb això n'hi hauria d'haver prou. A més no havia comès cap errada ortogràfica. Va introduir el paper en un sobre i el va tancar amb saliva.

Va poder comprar un segell a baix, a recepció. Havia vist una bústia al carrer, just al costat de l'hotel. Va anar-hi i va introduir la carta.

Ja estava fet.

Quan en Samuel va tornar de l'hospital, en Joel tot just acabava de sopar. Havia gosat anar a una altra cerveseria. Però el menjar tenia el mateix gust. Quan es va obrir la porta, es mirava novament el quadre amb la dona asseguda i recolzada contra la paret, mentre pensava en la Sonja Mattson.

En Samuel duia un barret posat.

En Joel el va mirar sorprès. Duia encastat el barret, que cobria les orelles d'en Samuel.

—On has trobat això?

—Trobat? —va dir en Samuel—. L'he comprat. I era massa car. Però he pensat que per una vegada em donaria un caprici.

—I vas i et compres un barret?

En Samuel es va posar davant del mirall.

—No et sembla bonic?

—És bonic. Però per què el vols?

—Per posar-me'l.

—Al bosc?

—Quan vagi mudat. Els diumenges.

En Joel va sospirar. Era tal com la Jenny Rydén i ell havien descobert. En Samuel era una persona del tot incomprensible. Mai no anava mudat els diumenges. Mai no anava de passeig. El barret aniria a parar a un prestatge de l'armari. I s'hi quedaria.

En Joel va canviar de conversa.

—Què t'han dit a l'hospital?

—Es posaran en contacte amb mi. Per carta. Així doncs, ja podem tornar.

En Samuel va passar per davant d'en Joel i va seure a la cadira. En Joel va descobrir a l'instant que en Samuel feia olor de cervesa. Això volia dir que no havia estat tot el dia a l'hospital. Però els ulls encara no li brillaven. Per tant no estava borratxo.

—Has menjat? —va preguntar en Samuel.

—Sí. I tu?

—No. Però no tinc pas gana.

Això no era cert, va pensar en Joel. En Samuel és igual de dolent quan menteix que quan s'afaita. Ha menjat i ha begut cervesa. I segur que ha convidat un munt de paios que no coneix. I segur que a més haurà dit que era mariner. A terra temporalment.

—Et queden diners? —va preguntar en Joel.

Començava a fer-li por que, si es quedaven unes quantes nits més, no en tindrien prou per pagar l'habitació de l'hotel.

—En tinc prou —va dir en Samuel—. I demà tornem a casa.

En Joel es va adonar que no podia esperar més. Havia de parlar amb en Samuel. Ara o mai.

—Quan anirem a veure els vaixells?

—Podem anar-hi demà, abans tornar a casa.

No vol, va pensar en Joel. Tanta xerrameca que primer havia d'acabar l'escola. Que després ens traslladaríem i en Samuel tornaria a ser mariner.

Només xerrameca. Res més que això.

En Joel va agafar aire.

—Jo no vinc —va dir—. D'aquí a uns dies em donaran la cartilla de mariner. Aleshores me n'aniré. Ja no tinc ganes d'esperar-te més.

En Samuel el va mirar detingudament. A poc a poc començava a comprendre que parlava seriosament.

Es va quedar callat. Va ser com si s'arraulís.

—Quina sorpresa —va fer al cap d'una estona.

—Per què? Si sempre he somiat això. I jo em pensava que vindries amb mi.

—He d'esperar la carta de l'hospital.

Quina sort que té alguna cosa que el faci esperar, va pensar en Joel. De tota manera, segur que s'hauria inventat alguna altra excusa. Qualsevol història per allargar l'espera.

De sobte en Samuel semblava que tingués més força.

—Farem el següent —va dir—. Ara tornem a casa. I després ho decidim amb calma. Deixo l'empresa fustera. Després viatgem a Göteborg. Allà hi ha més vaixells per escollir. Estocolm no és res. No t'has d'enrolar en el primer vaixell que passa. Després ens n'anem. Preferiblement hauria de ser en algun que vagi a Sud-Amèrica. Són bons vaixells. Bons vaixells i bons ports. I s'ha de vigilar quina naviliera esculls. Les coses són com són. Hi ha vaixells bons i vaixells dolents. Jo opino que ho hauríem de fer així.

En Joel escoltava. S'havia assegut a la vora del llit. Sentia llàstima per en Samuel. Perquè tot el que deia només eren paraules. Paraules que mai no portarien enlloc, i molt menys a travessar una passarel·la.

En Samuel no volia. O no gosava. O no tenia prou força. O potser era tot plegat alhora.

En Joel sentia llàstima per ell.

Però ara no podia canviar d'idea. Si no, acabaria igual que en Samuel. Es quedaria allà a dalt, a la casa del riu. Primer seria el noi dels encàrrecs a l'adrogueria. I després, què? Passés el que passés, ell s'hi quedaria. I si ell també tenia fills, ni tan sols tindria una carta de navegació per mostrar els llocs on havia estat quan era mariner.

—Què opines? —va preguntar en Samuel.

—No vindré. Ja no puc esperar més.

Una altra vegada el silenci.

—On viuràs mentre esperes?

La resposta era evident.

—Potser em puc quedar amb la mare.

Ho acabava de dir. Per primera vegada. No pas Jenny. No pas Jenny Rydén. Sinó mare.

En Samuel va trigar una bona estona a respondre.

—Aleshores em quedaré tot sol —va dir—. Jo, que t'he criat durant tots aquests anys. Ara em deixes. I vas a viure amb la mare.

—Vull fer-me a la mar. Potser aconseguiré feina en un vaixell sense haver d'esperar.

—Em quedaré sol.

En Joel va notar que allò es posava difícil. Quan en Samuel començava a compadir-se de si mateix podia queixar-se durant una bona estona.

—Ets tu qui no vol tornar a ser mariner. La culpa no és meva.

—Em quedaré sol —va dir en Samuel un altre cop.

A en Joel el que li venia més de gust era ventar-li una bufetada. Escridassar-lo. Però abans de tot havia d'aconseguir que en Samuel es deixés de lamentar.

Qualsevol cosa era millor que això.

—Sortim al carrer —va dir—. I et pots prendre una cervesa. Però només una. Si en beus més et deixo sol.

En Samuel es va aixecar de la cadira.

—Sembla una bona idea —va admetre—. Quan ets a Estocolm no et pots quedar tancat en una habitació d'hotel.

Van anar al mateix bar de sempre.

En Samuel es va prendre una cervesa. En Joel, una llimonada.

Ja no els quedaven gaires coses per dir. La decisió estava presa. Tant en Samuel com en Joel ho sabien.

Però, de tant en tant, en Joel pensava que valia més que tornés amb en Samuel. Com se les manegaria en Samuel tot sol? Com es faria el sopar? Qui aniria a comprar? Qui l'arrossegaria a casa quan begués massa?

En Joel mirava de trobar una solució. Però no n'hi havia cap. No era només ell qui es feia adult. En Samuel també hauria d'aprendre a sortir-se'n tot sol.

En Joel va deixar que en Samuel prengués dues cerveses. Però més no.

Després van tornar a l'hotel.

Es van quedar estirats i desperts molta estona. La llum de l'habitació estava apagada i cap dels dos no deia res.

El tren sortia a les 15:22.

Llavors en Joel ja sabia que es podia quedar a viure a casa de la Jenny. Li havia trucat al matí. Aquesta vegada va ser l'Eva qui va contestar. Després la Jenny es va posar al telèfon.

No havia rebut la seva carta. Però va dir que sí immediatament quan ell va preguntar si podria quedar-se unes quantes nits mentre esperava que li arribés la cartilla de mariner per enrolar-se en un vaixell de càrrega.

En Samuel s'esperava assegut a fora de la cabina. Havia pagat l'habitació. La maleta l'havia deixat guardada en una sala, però primer havia lligat la nansa que s'havia trencat.

—Vaig provar de reparar-la —va dir en Joel—. Però no me'n vaig sortir.

—No passa res —va contestar en Samuel—. De tota manera és una maleta vella. I tampoc no viatjo gaire.

En Samuel es va quedar callat tot el matí. Més del que era habitual. Però va fer que no amb el cap quan en Joel li va preguntar si li feia mal l'estómac.

Després d'esmorzar van agafar el tramvia fins al port de Värta. L'M/S Karmasja no hi era. Hi havia un altre vaixell que amarrava en aquell moment. Portava una bandera que en Samuel sabia que era belga.M/S Gent. En Joel mirava de cua d'ull en Samuel a la tanca. No li venien ganes de pujar per la passarel·la que arriaven lentament? Però en Samuel estava mut. Era com si tanqués els ulls, tot i que els tenia oberts.

Després, al tramvia, en Samuel va preguntar a en Joel en què volia treballar. Volia estar a coberta o a baix, a la sala de màquines? O seria cambrer dels oficials?

—Agafaré el que em donin —va contestar en Joel—. Per alguna cosa hauré de començar.

—Jo mai no vaig estar a cap altra banda que no fos a coberta —va dir en Samuel—. A la sala de màquines hi feia calor i molt de soroll. Jo sempre em quedava a coberta.

—Agafaré el que em donin —va repetir en Joel.

Van baixar a Stureplan i de sobte no van saber què fer. Aleshores només quedaven unes quantes hores perquè sortís el tren.

En Joel se sentia alhora incòmode i excitat. Contínuament li feia por que tot d'una canviés d'opinió. Van passejar al llarg dels molls. En Joel no parava de pensar que en Samuel hauria de dir-li alguna cosa. Però, què? Que potser no tenia bons consells per donar-li?

Caminaven pels molls en silenci, arrossegant una càrrega.

Fins que al final va arribar l'hora d'anar a buscar la maleta d'en Samuel i dirigir-se a l'estació.

Quan hi van arribar, van preguntar per la motxilla d'en Joel a la policia. Però continuava sense aparèixer. I l'Onada Negra també.

En Samuel es va treure la cartera i va donar noranta corones a en Joel.

—És tot el que tinc —va dir.