Una mirada diferent sobre l'exili i la vida al camp de refugiats d'Argelers
«I, des d'aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d'aprendre que contra l'horror només ens queda l'humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem "els nostres protectors", i de la sorra, "el nostre llit d'hotel", i del mar, "la nostra banyera"».Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l'exili i la vida al camp de refugiats d'Argelers. Ara que estem junts és també una història d'amor.
Ara que estem junts, de Roc Casagran, explica la separació de dos germans bessons a causa de l’esclat de la Guerra Civil.
Segurament molts de nosaltres hem llegit moltes històries que pretenien explicar la Guerra Civil, i alguns de nosaltres les hem llegides per intentar entendre-la.
Aquesta guerra va ser complicada per tots els qui la van viure, els d’un bàndol i els de l’altre. I va ser la causant de trencaments dins de moltes famílies. Aquesta història n’explica un, el del Tian i el Tòfol, dos germans bessons i el dels seus pares.
També s’hi explica la història de la mare, la Carmeta, que com la majoria de dones, es va quedar sola, sense el marit. Ella també, com moltes altres, va haver de marxar del país per no arriscar-se a perdre la vida. I ho va fer cap a França, on va acabar al camp de concentració d’Argelers.
La vida al camp ens arriba a través del germà que es queda amb la mare, el Tòfol, en una narració que adreça al seu germà, de qui està lluny i que no els ha acompanyat a causa de la malaltia que pateix.
La narració del Tòfol és crua, però aporta un punt innocent que resta dramatisme a la desgràcia que estan patint.
Personalment, la lectura m’ha colpit i afectat més del que qualsevol altra història ho podia fer, ja que el meu avi matern també va estar al camp de concentració d’Argelers.
Vaig tenir la sort de tenir els avis a casa durant la meva infància i el començament de l’adolescència però, lamentablement, l’avi no em va explicar mai les seves vivències al camp. Mai en parlava. L’àvia, anys després de la seva mort, en feia algun comentari, però mai vaig mostrar interès a conèixer-ne més detalls. No sabeu com me’n penedeixo, ara.
Com diu un personatge de la novel·la, cal que la gent que ha viscut una guerra en parli, que ho expliqui, que faci que les futures generacions no se n’oblidin. Ja que, com diu: “sense història som un arbre sense arrels, sense memòria, només som sorra fràgil de la platja”, com la sorra de la platja d’Argelers.
La lectura d’aquesta història, doncs, m’ha permès conèixer i entendre una mica més l’avi. La seva ideologia política i, en definitiva, la seva vida. Ha fet que entengués una mica més aquesta part de la història que tenim una mica oblidada, i ha omplert un bocí del meu cor que tenia buit, sense saber-ho.
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Top