Viatge moral i emocional d'un dels poetes més interessants del panorama català
Carrer dels dies dibuixa un mapa vital del món vist i viscut pel poeta, trenat amb la millor literatura. Viatge moral que va des de la infantesa irreal al viatge emocional i al retorn desitjat. Una baixada als inferns de cada dia i una pujada al cel de la paraula com un tot. Els carrers, en el fons, són una excusa i ho són tot.La meva ciutat té ametllers floritsi una casa al final rere el marjal,carrers estrets arreu i un parc minúsculamb circ, laberint i un gronxador groc,la gent camina molla sense por;la sang, incalculable, i la llum, tèbia.A la meva ciutat hi ha molts trens buits,estacions de ferro colat i alt,passatgers que llegeixen el diarii una al·lota de cames llargues, nues,que es deixa contemplar tot somrient.
Andreu Gomila i Llobera (Palma de Mallorca, 1977). Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Ha publicat, entre d’altres, l’assaig literari Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca (3i4, 2019); les novel·les El port. No serà res de mi (Moll, 2010) i Continents (Empúries, 2016), l’assaig sobre l'escena musical catalana Putos himnes generacionals (Empúries, 2015) i els poemaris Un dia a l’infern dels que són (La Magrana, 2011), Dia...
Llegir-ne mésL’Andreu Gomila, com a director de Time Out, suposo que té com a objectiu fer-nos sortir al carrer a gaudir de la cultura, dels restaurants… de la nit i del dia. Com a poeta, tanmateix, en aquests carrers que omplen el poemari Carrer dels dies, no hi posa només elements atractius que ens facin delir per baixar-hi. Més aviat al contrari. M’ha semblat aquest un llibre una mica malenconiós, que aprofita sovint la imatge dels carrers i les places per fer una repassada a la vida. Això sí, no ens imaginem una melancolia tipus Chopin… ni tampoc a l’estil ja més modern d’en Van Morrison. El llenguatge d’en Gomila és molt més nou que tot això. Ens porta de la infantesa al moment actual, amb notables meandres que li fan posar el vers al servei de la història de la humanitat. Tot amb un ritme a base de frases llargues o bé telegràfic, però sempre ple d’imatges que ens són quotidianes i sobre les quals potser no hi havíem sabut veure mai cap element poètic.
Mireu, per exemple, aquesta descripció de la visió de Rue du Seine des del llit; m’ha agradat molt:
(…) Sóc aquí, ben a prop, t’agaf la mà
mentre enregistres sons, mirades, plors,
la pluja que no cau també t’espera.
No obris els ulls encara; tenim temps
de fer un altre volt fins sullà.
Ningú no s’ha fixat en el teu reu…
Retornem al carrer sense dir res,
alcem la vista al cel, mirem la pau.
Per tancar el poemari, hi vessa un llarg poema que m’ha semblat dels més bonics de l’obra. Es titula “Carrer dels dies” i li dedica a una filla, Maria, abans encara de conèixer-la. Crec que si heu viscut la condició de pare (o mare) us resultarà inoblidable. I l’acaba així:
Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,
el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.
La vida és això, pèrdua, extinció, finitud.
Top