Barcelona, 1976. Dos llibres de poesia publicats, L'acròbata tampoc no en sortirà il·lès i Quantes mentides fan una sola veritat. Deix on dir són quatre camins de com salvar-se; de què i de qui.
Llegir-ne més
Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:
deixondir
1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.
Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:
No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.
Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.
És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!
Top