“Diana i la mar morta és un llibre de contes breus “abreujats”, diria jo, en el qual intentava una mena de narración concentrada, tendint a poema. De fet, semblava un poema en prosa, cosa molt natural, car jo provenia del camp de la poesis, essent el meu primer intent en el camp de la porsa” (Joan Perucho, Els jardins de la malenconia).
“Diana consulta el seu rellotge. Fa una mica de fred. Les mutilades estàtues de la terrassa esdevenen una mica desemperades i innòcues. S’ha anat entenebrint, i en la llunyania llampegueja. Albertina mira la mar embetunada que va prenent ara tonalitats ministres i implacables. Pensa en París i recorda la dansa “chez Maxim’s” i els esports de neu a Girschtenkirten. Comença a ploure. El cambrer enretira taules, a corre-cuita, i Nunú, maliciosa i lunar, fuma una cigarreta sota el porxo patriarcal. Plou”
“Volia expressar els actes de les persones, que són misteriosos, i que, extrets del seu context de realitat, tenen un valor poètic, un valor de revelación” (Joan Perucho a Joan Rendé, “Joan Perucho, mag del circ de la vida”, Avui (5-X-1980).
Top