Les elegies són arriscades perquè, a poc que se’n vagi la mà del poeta, la llàgrima fàcil s’apodera del vers i queda tot plegat fet una coca. Però si voleu un bon exemple contemporani d’aquest gènere, on la contenció regni per sobre del drama que és la mort d’un germà i ens faci percebre’l -si això és possible- encara amb més rigor, llegiu-vos Dol.
Vint-i-cinc poemes que ens parlen de família, de mares i fills, de transcendència, de complicitats i, per damunt de tot, de la desolació que ens porta la pèrdua. Tot sense ni un bri d’afectació postissa.
El llibre s’obre amb un poema en què la mare neteja el Crist de la creu; “on s’acaba tot és on tot recomença” -hi diu. Bé doncs, en el darrer poema hi torna a aparèixer una mare, la del germà mort de l’autor, la del propi Txema Martínez, per tant; Mare, és de veres que sóc mort? -li pregunta. I entre aquests dos punts de la circumferència, pensaments tan inquietants com aquests:
caminem plegats com si estiguéssim lluny.
Somni
Dec el millor que posseeixo en mi
tan sols al sofriment.
Significació del dolor
Busco per no trobar el que ja no
existeix sinó en mi.
Clar d’infància
Per acabar aquest comentari us vull confessar que m’he llegit aquest llibre mentre estava avaluant diverses pòlisses d’assegurança de vida i, tot plegat, m’ha fet pensar molt, potser massa i tot! I avui et moriràs, com cada dia. Déu n’hi do, quina fragilitat i quina certesa contra la qual no hi ha pòlissa que valgui!
Top