Isidre Molas narra un viu testimoni de la seva experiència com a presidiari, que comprèn una setmana a la comissaria de la Via Laietana, on va ser torturat, un mes a la presó Model, nou mesos a la de Carabanchel i els dos darrers a la de Sòria.
«Queda el record de la por de no poder-ho aguantar, de la por del desequilibri mental, de la por de ser un mateix. És una espiral que et xucla i se t’empassa. No ho oblidaré, perquè hi he conviscut i avui forma part de mi: és l’herència que m’ha deixat la presó.» Aquesta és l’empremta de la presó que va viure Isidre Molas, qui l’any 1963 va ser jutjat i condemnat en un consell de guerra del Tribunal Especial d’Activitats Extremistes per rebel·lió militar, amb motiu de la seva pertinença a una «organització clandestina amb fins subversius».
«La duresa i la soledat de la vida de l’intern em quedà compensada per la convivència en una comunitat de presos no delinqüents.» Aquest dia a dia dur i solitari en què els presos polítics feien «pinya davant l’enemic comú» és el que Isidre Molas ha volgut descriure minuciosament, deixant constància d’una vivència individual i col·lectiva que ens aquells anys va marcar tanta gent.
Amb aquest relat autobiogràfic, Isidre Molas narra un viu testimoni de la seva experiència com a presidiari, que comprèn una setmana a la comissaria de la Via Laietana, on va ser torturat, un mes a la presó Model, nou mesos a la de Carabanchel i els dos darrers a la de Sòria. «Hi havia entrat com un adolescent potser mig madur i en vaig sortir amb un regust agre de persona endurida.»
Top