Nosaltres, estic a punt de fer un comentari en el qual no sé ben bé què dir. Em fa por! Fa quatre dies vaig llegir al Qué Leer una entrevista amb en Douglas Kennedy i em va semblar que ell, el propi autor, “xerrava” massa, així que vull mirar de ser ben discreta…
I -oh, contradiccions de la vida!- he pensat a dir-vos-en el final! Sí, sí, l’autèntic, les darreres línies, que m’han semblat inoblidables com les de L’amor en el temps del còlera, per citar un d’aquells finals que et fan sentir reconfortat amb l’art de la literatura. Aquí va, doncs:
(…) El desig de connectar. La por inherent de connectar.
I, enmig de tot això, també hi ha…
El moment.
El moment que ho pot canviar tot. El moment que potser no canvia res. El moment que ens menteix. O el moment que ens diu qui som, què busquem, què volem descobrir… i possiblement mai ho farem.
Som realment lliures del moment?
Ja teniu el The End d’una novel·la de 717 pàgines que no sé a quina categoria classificar… Romàntica? Sí, però és dir-ne molt poc! Thriller? Això despistaria! Drama? Home, Déu n’hi do, però… Històrica? Potser sí! La posarem també a històrica perquè, per sobre de tot, m’ha semblat una novel·la que parla de persones, en el sentit universal i transcendent de les emocions que ens fan viure les bones novel·les, a les que sí els passa el que els passa és, precisament, perquè són a Berlín als 80.
A més, ho farem així perquè penso que si algú busca una novel·la romàntica convencional i topa amb El moment en què tot va canviar es pot endur una decepció monumental! Per què? Doncs, per exemple, perquè Ella (la Petra Dussmann) surt a la pàgina 181! Això Corín Tellado no ho hauria fet mai! Bromes a banda, deixeu-me dir que estem molt més a prop de la pel·li La vida dels altres, que no pas de Tens un e-mail! Una mica com passa a El temps entre costures; també allà la Història determina les històries de la gent, tot i que sense reduir a zero la lliberat de l’individu, la qual cosa permet ordir una trama en absolut maniquea.
Bé, us deixo que tinc ganes de donar més voltes al que he llegit al llarg de les darreres setmanes… Abans, però, us puc fer una pregunta? Heu tingut mai la impressió de viure, just quan té lloc, un moment d’aquests que ho canvia tot?
Ens abandona el fred i jo el que faig és submergir-me en plena Guerra Freda. Que bèstia, que bèstia!!!
Berlín és encara una ciutat dividida, separada i amenaçada pel maleït mur.
Aquest llibre ens narra la història d’amor entre un escriptor americà que es vol fer el bohemi, en Thomas Nesbitt, i una dona, la Petra Dusmann, que treballa a la part Occidental de Berlín, a Radio Liberty, mentre fa d’agent per la Stasi. Lògicament, la Petra no treballa per a la policia política alemanya per simpatia, sinó per pura i dura imposició.
Entre tots dos neix l’amor amb un ímpetu, una força i una passió tan devastadora com un tsunami, però hi ha tantes coses a l’aire, tanta por, tanta desconfiança de tot i de tots… Tot s’aguanta amb un equilibri tan precari que és facilíssim que es desintegri com si fos fum; que desaparegui com un castell de sorra a la platja.
Encara que el plat fort del llibre és la història d’amor entre aquests dos personatges, no és precisament el que més m’ha agradat. En canvi apareixen personatges de segona fila que valen el seu pes en or i que estan narrats d’una forma magnífica.
La sordidesa extrema dels barris del Berlín Oriental, la pobresa, el terrible fred, l’absència de qualsevol caprici, els jonquis anant amunt i avall pels carrers gelats com autèntics zombis… Això, trobo que l’autor és capaç de narrar-ho d’una forma extraordinàriament realista.
Tot i que pel meu gust hi ha un excés de sucre, és una bona novel·la.
Top