Ara ja puc anar a Roma i demanar una pizza tranquil·lament, passejar pels seus barris fins i pels que són molt menys sofisticats, admirar l’art de la Domus Flàvia,… En fi, que he fet un bon repàs a la història de la mà experta de l’autor d’aquesta novel·la, que té mes de veritat que de ficció.
Tot i que sota el títol del llibre hi ha un subtítol que diu: “L’ascens de Trajà, el primer emperador hispà de la història”, el plat fort de la novel·la no és altre que la figura del terrible, cruel i boig Domicià (fill de Vespasià i germà de Tit).
En un període de 35 anys de la història de Roma se succeeixen fins a nou emperadors: Neró, Galba, Otho, Vitèli, Vespasià, Tit, Domicià, Nervà i Trajà. Això dóna una petita idea de com d’efímera era la vida en aquest càrrec: o morien, o se’ls pelaven, o embogien… sigui com sigui, mala peça al teler.
Cadascun d’ells amb les seves característiques. Alguns de bons i generosos amb el poble, d’altres d’avars i ineptes per desenvolupar una tasca d’aquesta magnitud, i uns altres definitivament trastocats, paranoics i cruels. Molt cruels.
Estem parlant d’un llibre, d’una novel·la, d’una lliçó d’Història molt extensa. Això què vol dir? Doncs que hi ha moments xulos i trepidants i d’altres que es fan llargs, extenuants o esgotadors, però sense perdre en cap moment una versemblança amb tot allò que ens explica l’autor i que et fa ser valent i dir: “vinga, va! Si aquest tios lluiten així, jo també ho faré!”.
A mi, personalment, hi ha dues coses que m’han agradat especialment. El setge a Jerusalem n’és una. Està tan ben narrat que t’hi trobes allà mateix, i mira que és llarg, sembla que no tingui fi… Però en té, de fi. En té.
I després, l’explicació amb la veu del “curator”, que es qui s’encarrega de les clavegueres de Roma. Aquest home ho passa fatal perquè allà hi va a parar de tot: restes dels combats entre feres i gladiadors, porqueries de tota mena, i tot, tot, s’aguanta per un fil! És la bomba!
Si us agrada la Història, Els assassins de l’emperador de Santiago Posteguillo és el vostre llibre. Podria ser una pallissa i és tot el contrari. A més, s’aprenen un munt de coses!