La lluna de paper

Ha arribat un punt que el comissari Montalbano ja conversa de tu a tu amb la vellesa incipient, i mentre comença a conviure amb el rellotge biològic de la mort, vet aquí que el destí li planta dues dones davant. Una, extrovertida i descaradament sensual; l'altra, secreta i d'ardors morbosos, capaç d'enfrontar-se a tot i d'amagar-ho tot. Naturalment les esques i paranys que es posen l'una a l'altra no el deixen respirar. "Quan era minyó, una vegada son pare li va explicar, de per riure, que la lluna que veia allà dalt al cel era feta de paper. I ell, que es creia cada paraula que sortia de la boca de son pare, se l'havia cregut. I resulta que ara, madur, experimentat, home dotat de cervell i d'intuïció, s'havia cregut com una criatura dues dones que li havien explicat que la lluna era de paper". Una vegada més el nostre investigador sicilià haurà de destriar el gra de la palla d'un crim aparentment passional darrere el qual s'hi amaguen les giragonses més inesperades... Joc clandestí, professors que empaiten jovenetes, delictes financers i, naturalment, polítics que es dediquen a qualsevol cosa menys a la política. I tot gràcies a una clau que en Montalbano tot sol no hauria trobat mai.