Morir a l'estiu

Sovint he fet servir el Nosaltresllegim per agafar idees abans d’anar a la llibreria. Com que, de tantes novetats que es publiquen, em perdo, m’agrada haver-me documentat una mica prèviament, i així ja vaig més “cara a barraca”, tot i que de vegades el que menys em penso és el que acaba a la tauleta de nit! L’Eli va ser la “culpable” que em llegís Stoner (que també va comentar, quan jo ja l’estava acabant, en Lluís-Emili). Bé, doncs, crec que he trobat un llibre per tornar-li el favor que ella em va fer amb aquella recomanació: Morir a l’estiu, de Tom Wright. Bé, no només a l’Eli, és clar, sinó a tots els qui gaudiu de les novel·les amb morts per aclarir però que tenen MOLT més que bons i dolents…

És aquesta una novel·la negra molt poc a l’ús, perquè qui mor a l’estiu no són només les víctimes d’un assassí en sèrie, sinó també la innocència dels protagonistes. Si crec que als fans de la novel·la policíaca els pot agradar, és perquè hi ha tota una trama de recerca d’un criminal perillós i despietat entre els paisatges del sud dels Estats Units de les que enganxa. Però afirmo que no és només això, perquè també hi trobem una història humana d’un noi especialment intuïtiu i la seva cosina – tots dos en plena adolescència – que conviuen amb la seva àvia, una senyora d’aquelles a qui un voldria haver conegut.  Al voltant d’aquests personatges principals, una galeria de secundaris per al record, la majoria dels quals resulten força desassossegadors perquè obren la porta al món de la maldat més crua… Com es pot ser tan bèstia?

Es nota que en Tom Wright, que s’estrena com a escriptor, és psicòleg, perquè té un talent per incomodar al lector fora de sèrie i, alhora, fa néixer l’empatia amb aquests joves que estan caminant per una línia molt fina que els separa de l’abisme. I tot sense melodramatisme i amb un sentit de l’humor molt fi.

(...)