Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

Amb llei de pell arribem a l’entranya,

retrunyir de  muntanya.

Dringa cascavell! Que això és saber vell!

Perd cap i perd cor, i s’afanya.

Morim per ell.

Després d’uns llibres de poemes que podríem qualificar de caire èpic, Refraccions representa una tornada a la poesia lírica d’Hilari de Cara. A través d’escenaris i personatges viscuts, estimats i contemplats des de la proximitat o la distància, els poemes de Refraccions recuperen allò oblidat de tan vist, allò soterrat en un oceà d'indiferència o colgat sota un tel espès d'oli, i fan que de sobte allò invisible de tan vist es manifesti i generi estupor. L'obra d'Hilari de Cara està sempre atenta al batec de la vida, tant a la felicitat fugaç com al dolor. 

La nosa és un llibre de poemes en (falsa) prosa, no pas de proses poètiques, on la mètrica amagada es lliura al caràcter generatiu de ritme i música verbal amb la voluntat de generar un llenguatge que a la vegada que aconsegueix ser molt propi i característic de l’autor intenta no perdre el vincle essencial amb la tradició, que el poeta pretén reescriure reutilitzant-la en benefici de la pròpia construcció i de la voluntat de desemmascarar les noses que habiten el món i la condició humana. La incomunicació en l’era de la hipercomunicació, la desubicació, l’estupidesa universal, la mort, la reflexió metapoètica són els principals problemes a partir dels quals es generen els temes que es vertebren amb aquesta voluntat de llenguatge (condemna-mort-por-sexe-drogues-natura-bellesa-poesia-literatura-llenguatge) on forma i contingut, cos i ànima, música i lletra, formen un tot indestriable des de la gènesi del poema. Poemes que es poden entendre però que no pretenen ser entesos sinó buscar la complicitat del lector perquè aquest els completi, els doti d’un significat subjectiu o, simplement, s’acontenti amb un gaudi estètic similar a l’assolible davant una obra plàstica, una dansa o qualsevol expressió musical.

El poemari Tornar és lluny representa un pas de rosca més en la poesia de Francesc Garriga Barata, cada vegada més essencial, pura i profunda. La rotunditat de l'expressió nua, l'elegància antiretòrica i una ombra irònica sobtaran el lector que no conegui aquest poeta singular, amb una veu definida, treballada i segura. Perplex i savi, vitalista amarg, Garriga s'interroga, amb les paraules precises sobre la innocència i l'engany, el pas del temps i la mort. Tornar és lluny és un llibre escrit en minúscules, al límit del silenci, amb la més alta exigència artística i moral. Com els grans llibres, incomoda i fascina.

camino nu, maldestre.
capvespre d'algues roges,
quimera en sang
per les ferides d'una pell
sensible a la bellesa,
la púrpura del vespre m'enlluerna.
les veus d'un cos cansat
intenten noves rimes
no entenc què volen dir-me
com peixos riu amunt els sons més clars.
sóc l'ós que espera el seu sopar.
=========================================
li aguanto la mirada
al vell que em mira recelós
des del mirall.
em dolen les arrugues del seu rostre.
i tot plegat per sobreviure?
antigues tardes sota cels atònits
vencien la fermesa d'una pell
més trista cada dia
caldria algun miracle
per fer-la somriure
més enllà del mirall, la fam de sempre
només la mort
podria fer amb engrunes
un convit

La llum d'Irlanda ens arriba de lluny però sembla propera, com si anar-hi -o llegir els seus poetes- fos un viatge... sense sortir de casa. Irlanda és una illa i un món: potser el de la millor literatura europea del segle XX. Una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós. I la seva llengua és una illa dins d'una illa. I ens n'arriba la llum: la dels fanals, la de les bicicletes, la de les fogueres, la dels estels, la de l'escriptori, la dels fars... Un diàleg entre els records i l'escriptura que els fa reviure, una rememoració d'un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Inspirat pels clàssics moderns anglosaxons hi ressona sobretot la veu d'Auden, però també les de MacNeice, Yeats, Kavanagh, Heaney... i fins i tot les cançons de Van Morrison o els Waterboys.Aquest és el presentdel meu país, així és com la meva Irlandacada dia reneix: lluny de mi, dintre meu.Aquest vespre la neu cau damunt les teuladesde Dublín, implacable, i travessa la llumdels fanals dels carrers -ja prou esmorteïda-,i s'amuntega al terra engelabrit i tombasobre el temps i les pàgines i els records, sobre totallò que es bellugava i que ara no existeix.