Premi Carles Riba de poesia

Si entra boira no tendré on anar és un diàleg entre passat, present i futur construït a partir de tot allò que ha anat en contra dels ideals, dels somnis i dels amors de la vida de l’autor. També és l’expressió de la seva fidelitat a aquests somnis, ideals i amors. Cada poema és la conseqüència de deixar fluir les músiques i els gemecs de l’esperit. El títol vol expressar el sentiment d’indefensió nascut del fet d’haver anat envellint sense haver vist que es complissin les il·lusions de viure en un món millor i en una terra menys desnaturalitzada i més lliure. 

Primer ens usurparen els boscs, les reserves
d’aigua dolça, el llegat dels difunts,
els mocadors de seda i els himnes de la tribu;
ens usurparen escenaris, efemèrides,
jardins, la força dels arguments,
els remeis contra les penes d’amor.
Demà tot serà seu. Entraran dins les cases
i ens llançaran al fang.

Despertar-me quan no dormo és un exercici de maduresa creativa en el qual la contemplació de la natura i el diàleg amb la tradició poètica i artística conformen un univers de densitat moral i d'excel·lència formal. L'autor ens el presenta servint-se d'una escriptura brillant, en què el domini dels recursos poètics i la confiança en el poder creador del llenguatge són els arguments que donen a cadascun dels poemes, i al conjunt del llibre, una coherència i una solidesa excepcionals.

A L’espai profund, Lluís Calvo busca la depuració i l’essència, amb poemes breus d’imatgeria intensa, molt musicals i amb una estructura formal acurada. El llibre aborda qüestions com el pas del temps i l’amor, l’espiritualitat tant occidental com oriental, la llibertat, la incertesa davant del futur i les circumstàncies vitals, la recerca de la sobrietat, els referents de l’antiguitat o la relació amb la natura. Tots aquests nuclis temàtics han caracteritzat l’obra recent de Calvo, que aquí s’acompanyen del mestratge de poetes com Joan Teixidor, Màrius Sampere o Josep Carner, a més dels trobadors i d’Ausiàs March, sense oblidar referents més actuals com el cinema de David Lynch.

Sons bruts és un llibre de sonets, iniciat el 2003 i acabat el 2018. L’autor els va començar a escriure, literalment, en veure que necessitava expressar-se dins la llibertat d’aquesta faixa mètrica per no estavellar-se contra una paret. Durant el procés s’emmirallava en Palau i Fabre, quan deia que si no hagués estat poeta i dramaturg hauria estat un assassí o un demagog. Arran d’una ruptura amorosa, Carles Rebassa engega la formulació de sentiments, mirades i exhalacions de l’esperit amb els poemes, que es repeteixen i s’amplien com una obsessió, un mirall esquerdat, una reiteració, un autoretrat que muda. El sonet és una forma clàssica que demana màxima precisió i coherència formal, però alhora permet irradiar significats i amplificar expressions quotidianes, lluites socials i personals, soliloquis i manifests. Sons bruts és un llibre d’amor i de mort, els dos materials d’aprenentatge i de conversa de la vida humana.

Ample vol de la nit és un sol poema estructurat en sis cants, en què Josep Maria Fulquet es proposa
una reflexió sobre l’existència del mal, el dolor causat per l’absència, la naturalesa de l’art, l’ús que de
nosaltres fa el temps o la fugacitat dels moments feliços. El poema neix d’una relectura d’El Paradís
perdut, de Milton –de qui es pren el ritme accentual del vers– i inclou, en alguns passatges, versos de
Hölderlin o frases de Juan Ramón Jiménez, que casen amb el fil del discurs.

«Érem nit. I érem hostes furtius d’unes hores robades al temps
que ens havien de ser, sense que ho sabéssim llavors, equipatge precari
d’un futur per venir. De segur, no ho recordes, perquè el temps,
el vertigen del temps, ens empeny a l’oblit, a l’anul·lació i la desfeta.»

"Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina: treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i espessa: et recordo remenant-la  esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada..." (Fragment.)

Voler nou, saber vell,

refila el nostre ocell.

Saber vell, voler nou:

tonada enterca ens mou.

Amb llei de pell arribem a l’entranya,

retrunyir de  muntanya.

Dringa cascavell! Que això és saber vell!

Perd cap i perd cor, i s’afanya.

Morim per ell.

Després d’uns llibres de poemes que podríem qualificar de caire èpic, Refraccions representa una tornada a la poesia lírica d’Hilari de Cara. A través d’escenaris i personatges viscuts, estimats i contemplats des de la proximitat o la distància, els poemes de Refraccions recuperen allò oblidat de tan vist, allò soterrat en un oceà d'indiferència o colgat sota un tel espès d'oli, i fan que de sobte allò invisible de tan vist es manifesti i generi estupor. L'obra d'Hilari de Cara està sempre atenta al batec de la vida, tant a la felicitat fugaç com al dolor. 

La nosa és un llibre de poemes en (falsa) prosa, no pas de proses poètiques, on la mètrica amagada es lliura al caràcter generatiu de ritme i música verbal amb la voluntat de generar un llenguatge que a la vegada que aconsegueix ser molt propi i característic de l’autor intenta no perdre el vincle essencial amb la tradició, que el poeta pretén reescriure reutilitzant-la en benefici de la pròpia construcció i de la voluntat de desemmascarar les noses que habiten el món i la condició humana. La incomunicació en l’era de la hipercomunicació, la desubicació, l’estupidesa universal, la mort, la reflexió metapoètica són els principals problemes a partir dels quals es generen els temes que es vertebren amb aquesta voluntat de llenguatge (condemna-mort-por-sexe-drogues-natura-bellesa-poesia-literatura-llenguatge) on forma i contingut, cos i ànima, música i lletra, formen un tot indestriable des de la gènesi del poema. Poemes que es poden entendre però que no pretenen ser entesos sinó buscar la complicitat del lector perquè aquest els completi, els doti d’un significat subjectiu o, simplement, s’acontenti amb un gaudi estètic similar a l’assolible davant una obra plàstica, una dansa o qualsevol expressió musical.

El poemari Tornar és lluny representa un pas de rosca més en la poesia de Francesc Garriga Barata, cada vegada més essencial, pura i profunda. La rotunditat de l'expressió nua, l'elegància antiretòrica i una ombra irònica sobtaran el lector que no conegui aquest poeta singular, amb una veu definida, treballada i segura. Perplex i savi, vitalista amarg, Garriga s'interroga, amb les paraules precises sobre la innocència i l'engany, el pas del temps i la mort. Tornar és lluny és un llibre escrit en minúscules, al límit del silenci, amb la més alta exigència artística i moral. Com els grans llibres, incomoda i fascina.

camino nu, maldestre.
capvespre d'algues roges,
quimera en sang
per les ferides d'una pell
sensible a la bellesa,
la púrpura del vespre m'enlluerna.
les veus d'un cos cansat
intenten noves rimes
no entenc què volen dir-me
com peixos riu amunt els sons més clars.
sóc l'ós que espera el seu sopar.
=========================================
li aguanto la mirada
al vell que em mira recelós
des del mirall.
em dolen les arrugues del seu rostre.
i tot plegat per sobreviure?
antigues tardes sota cels atònits
vencien la fermesa d'una pell
més trista cada dia
caldria algun miracle
per fer-la somriure
més enllà del mirall, la fam de sempre
només la mort
podria fer amb engrunes
un convit

La llum d'Irlanda ens arriba de lluny però sembla propera, com si anar-hi -o llegir els seus poetes- fos un viatge... sense sortir de casa. Irlanda és una illa i un món: potser el de la millor literatura europea del segle XX. Una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós. I la seva llengua és una illa dins d'una illa. I ens n'arriba la llum: la dels fanals, la de les bicicletes, la de les fogueres, la dels estels, la de l'escriptori, la dels fars... Un diàleg entre els records i l'escriptura que els fa reviure, una rememoració d'un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Inspirat pels clàssics moderns anglosaxons hi ressona sobretot la veu d'Auden, però també les de MacNeice, Yeats, Kavanagh, Heaney... i fins i tot les cançons de Van Morrison o els Waterboys.

[...] Aquest és el present

del meu país, així és com la meva Irlanda

cada dia reneix: lluny de mi, dintre meu.

Aquest vespre la neu cau damunt les teulades

de Dublín, implacable, i travessa la llum

dels fanals dels carrers —ja prou esmorteïda—,

i s'amuntega al terra engelabrit i tomba

sobre el temps i les pàgines i els records, sobre tot

allò que es bellugava i que ara no existeix.