Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia

«Quan critiquem els adolescents que es droguen, que ens emprenyen i que fins i tot ens roben, per què no ens preguntem què hi ha darrere en compte de blasmar-los? Darrere de Diogo hi havia dos abandonaments durant la infantesa, als quals cal afegir les mentides dels adults.»

L’amor i la mort ressonen semblants, quasi com si fossin germans. En aparença estan allunyats, però conviuen. El carrer de baix és una història d’amor i d’amistat, de mort i de desamor que transcorre a València ciutat i a la Vall de Gallinera.

En aquesta vall, amb gran densitat històrica però escassa densitat poblacional, la soledat fa estralls. Allà hi viuen Joan, professor d’institut, i Sara, una psicòloga que conrea bancals. També hi va a parar Carles, un editor de llibres que pretén escapar del dolor que li genera un fill d’acollida amb problemes de drogues i de delinqüència. 

Seguint el curs de la Gallinera, un riu que quasi s’ha esvaït, com la vida a la vall, tots tres compartiran un camí on afluiran el passat i tot allò que no han pogut o no han sabut evitar.

L’oblit sega la bellesa dels instants d’una vida. a poc a poc però de pressa la mare que era ta mare es va esvaint. Els seus instants brillants cada cop són més esparsos: ja no et fa petons plens de tendresa i d’alegria i ja no pronuncia tan sovint el teu nom. Perquè tot això era abans que el verb recordar tingués cos i tingués pes. D’un temps ençà, la Fineta ja no és la que era. Una malaltia cruel, imposada i trista, li ennuvola la ment. Tot allò que formava part de la seva vida --la botiga de fruita al poble de Benetússer, prop de València, les trobades amb parents i veïns, les històries de l’àvia Teresa, que atresorava—està condemnat a l’oblit. Només les tornades esporàdiques de la seva filla al poble, d’on fa anys que va marxar per estudiar i treballar a Barcelona, allunyant-se de la seva gent, li retornen alguna espurna de memòria i lucidesa.

El que em queda de tu parla de dones, d’àvies, de mares i de filles, i de les paraules que van quedar per dir. Assistim impotents a la litúrgia d’una malaltia que inevitablement arrossega a l’oblit. Però en el procés de la pèrdua, assistim també a la litúrgia del record, una litúrgia mil·lenària que té noms, que té cos, que té pes i té llum i que ens acaba oferint un retrat de tres dones d’una generació de la mateixa família.

Des de la sortida de les columnes llibertàries per la frontera el 1939 fins a la desfeta fran­cesa al Vietnam el 1954, El tango de Dien Bien Phu és una novel·la coral que explora en les biografies de personatges anònims tots els accents dels lluitadors que no van tenir por de la derrota.

A través de les investigacions de Dani Cajal, a qui ja coneixíem per les novel·les El cel de l’infern (premi Crexells 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi 2001), el relat reconstrueix, a partir de testimonis directes, llibres de memòries i documents d’arxius militars, tota la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració fran­cesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra.

L’excusa de la recerca de la lletra d’un tango de Gardel, que va ser l’himne d’Argelers, li serveix al narrador per revisitar escenaris i moments gairebé oblidats d’alguns dels epi­sodis més sagnants del segle XX, que van tenir com a protagonistes molts dels nostres ascendents. Sense cap voluntat de revenja, la novel·la desfà les interpretacions heroiques i, sense jutjar, ofereix un retrat dels comba­tents sense aspiració de glòria.

De la mar es viu. Molts fills, nets, besnets de mariners aprenien a viure del turisme. Però no tots, ni de bon tros. Un bon grapat s’estimava més embarcar-se. Amb els pares, encara havien anat a vela. Va ser l’última generació que ho va fer. Aquests homes de mar van patir la història al llarg de tres guerres, la d’Espanya, la Mundial i la d’Algèria. Després, les aigües pudents, mortes, de la creixent urbanització litoral van fer fugir el peix i ells l’havien d’anar a pescar com més va més lluny.

Veus, la mar reconstrueix amb un lèxic riquíssim i ple de subtileses l’aventura d’aquella generació de mariners que avui, retirats de la mar, se la miren des del moll o esquivant turistes pel passeig marítim. Entre el passat llunyà i el present, els seus records encara poblen la mar de goig, de dols, de desitjos, de perills. Només calia escoltar-los.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Un home arriba a Londres carregant un misteri i un immens sentiment de culpa. Per adaptar-se a la nova situació, i redimir-se, es busca la vida com pot i emprèn una sèrie d’accions quotidianes destinades a la subsistència. En una ciutat desmesurada i frenètica, però, la seva caiguda lliure esdevé irremeiable. I enmig de la indiferència, se succeeixen tot un seguit d’aventures hilarants: les feines miserables, el zel dels proselitistes, l’alcohol, la violència, el sexe...

Amb la unió d’aquestes petites experiències, aglutinades, que acaben formant un tot, i amb una prosa elaborada i vertiginosa, Joan Jordi Miralles ens ofereix el retrat d’un home ferit i perdut. Un viatge pels marges de la societat actual –amb humor negre, personatges estrambòtics i diàlegs picats– on no hi ha espai per al dolor ni la compassió i on la solitud en col·lectivitat s’imposa.

El protagonista d'Il·lusions elementals és un col·leccionista d’errors. Un home sense ni cinc, entossudit a confondre’s quant a l’amor, amb certa tendència a oscil·lar entre la melancolia i la destrucció, entre la rutina i l’excés. Un home que mai no ha entès el vincle entre les causes i els efectes i, atrapat en ell mateix, s’ha deixat dur per les lleis de l’atzar.

És escriptor. I per fugir dels grans temors que li generen les  vicissituds que viu a Girona emprèn un viatge que, sense adonar-se’n,  l’aboca a la més estricta indigència. Un viatge irrevocable a les tenebres, al fons de la pobresa física i material, al costat d’altres indigents que, com ell, han estat engolits per la nit. L’únic al·licient diari: sobreviure  a la gana, al fred, a la por. I vèncer el cansament de l’ànima que a poc a poc es contagia al cos.

Andrea, Joan i Sergi són amics. La seva manera extrema d’estimar els porta a jugar-se la vida. En el triangle també hi entra Miquel i, d’alguna manera, Albert. La mort d’Andrea en circumstàncies sospito - ses engendra una espiral de dubtes en tots els personatges i fa que qualsevol gest o paraula tingui tentacles. Tots cerquen la veritat, junts i per separat, però les cadenes que els ancoren a la realitat diària els impedeixen descobrir allò que Andrea servava a dins. Allò que no es pot arribar a tocar mai, però que, justament per això, és pur i fonamental. Cadenes és una obra narrativa que viu als llimbs, entre el realisme i el surrealisme, entre el gènere de la novel·la negra i el de la novel·la psicològica. Una composició poli - fònica que explora els límits tèrbols i fràgils entre veritat i mentida: què roman d’una vida desdoblada i sense pau? Com perviu un pensament que fa massa mal?

L’any 1213, les tropes catalanes van obtenir una victòria aclaparadora a la batalla de Muret i aquest fet va marcar decisivament el seu destí. En poc temps Catalunya es va convertir en un dels grans imperis de l’Europa occidental i amb mà de ferro va imposar la seva hegemonia en els territoris veïns.

Ara, però, vuit-cents anys després, els temps de pau i prosperitat comencen a esvair-se sota l’ombra d’una revolta incipient a Mossaràbia, un petit poble que, tip dels abusos, reclama la independència de Catalunya. El vell Màrius Gal·lè i el seu deixeble, l’agent Bernat de Tallaferro, són els encarregats de dirigir i mobilitzar les forces civils, polítiques i militars, i d’activar la xarxa de la diplomàcia internacional per mirar de sufocar la revolta.

Amb la novel·la Germans del sud, Hèctor Bofill capgira els termes de la història i ens ofereix una epopeia amb molt d’humor que arrossega el lector per un huracà de lluites de po­der i de passions viscerals. La narració d’un conflicte que pot evocar un món fruit d’una imaginació literària desbordant o de la realitat profunda que vivim en el present.

«Els pobles veïns sempre s’acaben fent la guerra. Alguna cosa ens corca per dins i ens demana que torni a emergir el conflicte...»