Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero

L’espai d’un instant és una novel·la fonamentada en la mirada particularíssima del seu protagonista i narrador. Barceloní de l’Eixample, emigrat a Manhattan, retornat a un barri Xino en venda o estiuejant juvenil a Mallorca, quan ens explica el seu pas pel món no es fixa en les fites ineludibles del seu argument vital, sinó en aquells moments de trànsit, sobretot, aquells que passats els anys queden als intersticis de la memòria de cadascú. Estampes d’interior o derives urbanes, instants sense importància aparent, però que al capdavall resulten atzarosament reveladors. Agrupats per temes segons una estructura que força a deixar de banda la noció convencional d’argument i causalitat, tot el protagonisme recau en aquests moments epifànics, en les relacions poètiques entre ells, en els espais canviants on —i des d’on— el protagonista observa i... viu.

Sota l’advocació de Georges Perec, Daniel Cid ha escrit una novel·la formalment atrevida, de prosa transparent, però que no defuig l’apunt líric, la frase rotunda o la reflexió perspicaç; i que entre els records que van de la infància a l’edat adulta del narrador, entre amors fugaços, la mort del pare, viatges i trasllats, explora conscientment els límits del gènere a la recerca, en darrer terme, d’una expressió essencial del que és viure.

Durant el curs dinou vint, l’adolescent Cuba i la seva mare Diana senten la necessitat de redactar unes notes íntimes i espontànies per situar-se en un present que les supera. Són una adolescent i una dona que topen i alhora s’emmirallen, en un temps de crisi col·lectiva i de desconcert personal. Les vivències d’un procés polític cada cop més desesperançat, el temporal que arrasa la costa on viuen, la pandèmia i el confinament conviuen amb el descobriment del primer amor, l’afirmació de la pròpia personalitat i alhora amb el carreró sense sortida d’un matrimoni. L’afany de llibertat allunya i acosta mare i filla.

Amb una barreja d’humor maliciós i candor, les pàgines de Dinou vint  arrosseguen el lector, que hi descobreix unes històries, petites o grans, que són també les seves.

“Soc una friqui que llegeix poesia i algun dia passaré dels stories de l’Insta, dels emojis de fades, del puto mòbil i de tot. Ara baixaré a l’entrada de casa i desinfectaré el pom de la porta amb un poema. L’Art és la salvació” (Cuba)

 “Li he d’ensenyar a la Cuba que, abans d’habitar un altre lloc, ha d’estar ben segura que l’omplirà ella sola. O que l’altre no li taparà la llum de la finestra” (Diana)

La trobada gairebé casual de dos amics amb una turista en una Eivissa de sol aclaparador és l’ocasió perquè, durant el dia que passen junts, sota una superfície aparentment encalmada de despreocupació, es remoguin pulsions, neguits i comptes pendents amb el passat, lligats per un engranatge que cap d’ells pot entendre del tot.
Guanyadora del premi Just M. Casero 2019, Els cossos elèctrics és una novel·la d’estructura atrevida, construïda de fora cap a dins, com els cercles concèntrics d’una pedra llançada a l’aigua. Tres dies i tres protagonistes, Jordi, Nataliya i Josep, cadascun dels quals és una de les veus narradores que, tirant cada cop més enrere en el temps, revela una part dels fets, mentre es deixen premeditadament alguns buits en la història que han de completar els lectors.

Si a mitjans dels setanta, la Dolors, barcelonina i premenopàusica, no s’hagués quedat embarassada contra tot pronòstic del seu primer i únic fill... Si dues dècades més tard, la Cornelia, una bregada funcionària de presons alemanya, no hagués aterrat a Barcelona per conèixer el Josep Lluís... Si la ciutat no patís una plaga bíblica de paneroles... Del centre de Barcelona als barris perifèrics, d’un càmping de Gironella a la ciutat de Seattle, aquests i altres condicionals es conxorxen al voltant d’en Tristany, un home educat per a l’èxit i una vida perfecta, perquè un vespre al passeig del Born prengui una decisió de conseqüències imprevisibles.

Fent gala d’un sentit de l’observació fora del comú i d’una imaginació sensual i poderosa, Anna Monreal narra amb un estil explosiu l’absurd de les relacions humanes, la felicitat trencadissa i l’ambivalència de l’atzar.

Els romanents és una novel·la sobre l’enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d’expunks i un adolescent adepte d’una peculiar tribu urbana que, per descomptat, els adults no comprenen. Tres veus alternen la narració: el soliloqui d’una mare que vol comprendre, els fragments d’un dietari adolescent i les improbables seccions d’un assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies. Del contrapunt de veus en surt una novel·la inquietant, on el sinistre neix entre les quatre parets de la llar. L’heretgia succeeix a casa. 

L’Abel és un filatèlic solitari que observa el món des d’una distància escèptica. Vidu i amb una filla instal·lada a Nova York, l’home no ambiciona res que es pugui comprar amb diners. Però el dia del seu seixantè aniversari, la vida li fa un tomb: l’atzar li posa al davant el segell més rar i valuós del món: el veler magenta. Una peça mítica, del 1856, impresa a la Guaiana britànica, de la qual només es coneix un exemplar i que al llarg dels anys ha anat canviant de mans, sovint de manera rocambolesca i anònima. La història del segell atraparà el lector tant com a l’Abel.

 «El veler magenta fou adquirit, a la subhasta que es va fer a París, pel milionari nord -americà Arthur Hind i va viatjar als Estats Units. Quan Hind va morir, la vídua es va vendre tota la col·lecció de segells, llevat d’un: el veler magenta. El va conservar fins al 1940, any en què se’n va desprendre i el va vendre a un personatge misteriós que només era conegut com a Mr. Atlanticus».

La segona lluna es compon de tres narracions enllaçades que es completen i s’expliquen l’una a l’altra. El fil que les travessa és la presència de la malaltia en la vida dels personatges, com una aparició que canvia, en un moment clau, la seva capacitat física, però també el seu to sentimental. Com una il·luminació o una revelació. Els fets tenen lloc en tres espais i moments que emmarquen aquestes ferides, en contrapunts, de vegades simbòlics, d’altres irònics: un matí en què s’espera un eclipsi de sol, unes vacances en un càmping, una diada de Reis. Alguns pacients de l’hospital miren al cel per veure l’eclipsi, amb la pantalla protectora d’una radiografia. Altres personatges també fan mirades amunt, per buscar la segona lluna, la lluna sobrera, la inútil, la que el sol de migdia amaga. O per trobar un niu de cigonyes o l’estel d’Orient.

«Troben vint quilos d’or en un tren regional al sud de París i ningú els ha reclamat». Un escriptor real i un altre de fictici llegeixen aquesta notícia al diari i pensen que aquest seria un bon tema per a una novel·la. Com ha pogut arribat una maleta carregada d’or en un tren? Qui se la pot haver descuidat? O potser algú l’ha abandonat expressament? En quines circumstàncies? Per quins motius?

Tots aquests interrogants generen una combinatòria infinita de possibilitats narratives que són explorades i explotades a Totes les estacions de França, un brillant joc literari que encreua diversos temps, enfocaments i personatges a la recerca d’una novel·la total o qui sap si d’una antinovel·la. 

La trobada gairebé casual de dos amics amb una turista en una Eivissa de sol aclaparador és l’ocasió perquè, durant el dia que passen junts, sota una superfície aparentment encalmada de despreocupació, es remoguin pulsions, neguits i comptes pendents amb el passat, lligats per un engranatge que cap d’ells pot entendre del tot.
Guanyadora del premi Just M. Casero 2019, Els cossos elèctrics és una novel·la d’estructura atrevida, construïda de fora cap a dins, com els cercles concèntrics d’una pedra llançada a l’aigua. Tres dies i tres protagonistes, Jordi, Nataliya i Josep, cadascun dels quals és una de les veus narradores que, tirant cada cop més enrere en el temps, revela una part dels fets, mentre es deixen premeditadament alguns buits en la història que han de completar els lectors.