Premi Prudenci Bertrana

A la Barcelona dels anys setanta, l’Olivia està a punt de llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història de l’Art. Vinguda del poble cinc anys abans, viu al barri Gòtic amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla al qual ajuda en les seves estones lliures, alhora que surt amb un reporter gràfic que cobreix els esdeveniments més rellevants del franquisme.

Durant el buidatge d’un pis d’un important coŀleccionista d’art, d’origen austríac, l’Olivia descobreix l’autoretrat de la Valèria Sans, una pintora d’avantguarda desconeguda que va viure al Montparnasse dels anys vint i es va relacionar amb els grans artistes del moment. La seva mort prematura i el fet de ser una dona la van enterrar en l’oblit. Aquest descobriment representarà un mirall edificant i una gran motivació per a la trajectòria vital de l’Olivia, que quedarà marcada per sempre.

La pintora s’havia representat ajaguda, en actitud relaxada, com aquelles odalisques de Matisse o com l’Olympia de Manet, tot i que ella no es cobria el sexe amb una mà pudorosa. Ni tan sols un retall de les teles riques i de colors ardents que vestien el fons del quadre i en les quals hi havia infinitat d’ulls estampats, amb clares reminiscències surrealistes, tapava un centímetre de la seva pell blanca, lluminosa, que gairebé li semblava tocar.

La Mínia, una arqueòloga freelance, passa per una situació
personal difícil després d’haver-se separat de l’home amb qui ha
conviscut durant anys. Tanmateix, la descoberta de dues tombes
insòlites a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret l’encara
amb una recerca intensa que l’ajudarà a afrontar tot allò que la
desvetlla en la foscor de la nit.
A partir d’aquesta circumstància, la Mínia recompon la història
d’Ekinar, una dona del segle III aC que forma part d’una cultura
molt arrelada a la natura que entén la mort com a part del cicle
de l’existència. La Mínia, en canvi, pertany a una societat que ha
perdut en bona part la connexió amb la naturalesa i en què la mort
ha esdevingut gairebé un tema tabú.
Ànima de tramuntana és un relat intimista i evocador que ens
transporta de Rhode a Arse, passant per Indika i Empòrion, amb
el paisatge de l’Empordà antic de rerefons.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Aquesta és la història de tres generacions de dones: la Clemència, rossa com un fil d’or, nascuda a Bellparatge a finals del segle XIX; la seva filla Rosalia, que viurà tot el procés d’industrialització, i la Núria, neta de la Clemència, que lluitarà per tenir la formació, la llibertat sexual i l’amor que no van tenir mai la seva mare ni la seva àvia. La misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació marquen les vides d’aquestes dones a la Catalunya més pobra, però també el poder de la reconciliació i de la superació determinen el destí final de les protagonistes. Una novel·la èpica i colpidora que és, alhora, el relat ocult de moltes dones. Una memòria que no s’ha d’oblidar mai.

«—Podré recordar-ho tot, mare?»
—Comença pel principi, Núria, quan la Clemència era xiqueta —li va sentir dir a la
Rosalia—. Si tanques els ulls sentiràs la meva veu tocant la teva, acabant les frases o
començant-les. No corris, ens queda molta nit encara fins que la ciutat es desperti...».

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Durant una celebració familiar, la Diana constata que la seva mare, la Cinta, no és la persona que sembla. Quin és el secret que amaga? La Diana creu que ha arribat el moment de treure’n l’entrellat i plantar-li cara. Però per a això s’haurà de remuntar als orígens familiars a l’illa de Buda i el seu emblemàtic far de metall, el més alt del món quan es va construir l’any 1864.

La força del mar, de l’amor, de la voluntat i també de l’odi construeixen una novel·la colpidora i sorprenent en un dels indrets més inhòspits del món: el far de l’illa de Buda.

«No era la primera vegada que s’escapaven al far, aquell far que havia quedat cec i agònic, però sí que seria l’última. S’ho acabaven de prometre, allà mateix, en el fred aixopluc de la ferralla que resistia l’embat de les onades. Ja n’hi havia prou d’amagar-se, de suportar un amor furtiu. Anar al far de Buda, que consideraven seu, havia estat un al·licient afegit a les seves trobades temeràries. Però el joc havia acabat, i ara s’enfrontaven a la dura incertesa de quan es tornarien a veure».

La vigília del solstici d’estiu, dues famílies visiten la petita illa de Fårö, a pocs quilòmetres de l’illa sueca de Gotland, al mar Bàltic. Uns i altres, els Callahan i els Vinyals, passegen amb els cotxes suecs que han llogat. Així doncs, què els uneix? Tot i res. La filla dels Callahan, la Melissa, és ben americana. La Nicole Vinyals, en canvi, és la perfecta jove parisenca.

I tanmateix, després de la trobada fortuïta, els esdeveniments se succeiran en un brevíssim període de pocs dies i sacsejaran completament l’existència de les dues famílies, que no s’haurien volgut retrobar mai més.

«Allò que fins aleshores només havia estat una confusa intuïció intermitent —gairebé una sensació d’encanteri que les corprenia certes nits i no entenien què volia dir ni d’on venia—, de cop s’ha fet realitat i totes les peces del trencaclosques han encaixat al seu lloc».

Un llibre sorprenent i colpidor que ens deixa sense alè des de la primera pàgina.

L'Elias Barrera, sergent de l'exèrcit dels Estats Units, arriba a l'Estartit per assistir al funeral del seu pare, un militar que va servir a la base Loran, i per recollir l'antiga bandera familiar.

Per recuperar-la, però, s'haurà d'entendre amb en Gori Vilar, pescador i militant comunista, que li explicarà la increïble història que va compartir amb Kirk Barrera, l'home que va salvar tot un país.

Un relat divertit, tendre i emotiu per on desfilen personalitats com Kirk Douglas, Santiago Carrillo, Josep Pla o Salvador Dalí, i que conforma un fresc excepcional que gravita al voltant de les bases nord-americanes.

En Gori Vilar va ullar la bossa i va palpar la perruca. Tenia molts anys però el pèl es conservava prou bé. Més grisa que rossa, d’un color inclassificable. Tot seguit, va obrir el sobre i gairebé va somriure.

La nota deia: «La perruca és més teva que meva. El llibre te’l vaig prometre. I, pel que fa a la bandera, ja saps què has de fer. Adéu, Soldat Imperial, des d’avui fins al final».

A l’Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, li han matat un banquer. Hi ha molts nervis. Hi ha un mar de rumors, i no n’hi ha cap que sigui bo. El Principat, a contracor, s’ha convertit en l’escenari d’una sorda batalla entre serveis d’intel·ligència rivals (o potser no tan rivals) que compren, venen, inventen o roben informacions sensibles. La supervivència del petit país pirinenc, que sense buscar-ho s’ha trobat amb una difícil relació amb els estats veïns, penja d’un fil. Ningú no és qui diu que és. El Boix haurà de viatjar a Madrid, remenarà alguns papers vells i, sobretot, per primer cop a la vida i molt a desgrat seu, haurà d’actuar sense escrúpols ni contemplacions.

«El document tenia una coberta de pergamí arrugat, sense títol, només amb una etiqueteta de paper enganxada al llom, amb un número 27, probablement una signatura topogràfica, que tal vegada indicaria la seva situació relativa a l’armari de les Sis Claus.

[...]

—No pot ser —va dir—. És una bomba. Una bomba d’hidrogen. I aquell paperot, com podia ser una bomba? Si amb prou feines es podia llegir, i qui l’havia escrit i qui l’havia amagat i qui l’havia robat feia segles que eren pols i no pagaven contribuci ó. Jo no entenia res de res».

El dia que va fer vuit anys, l’avi del protagonista, un home de pagès de la plana de Vic, va pesar el nét a la bàscula que servia per mesurar els sacs de patates i de gra. Aquell és el primer record nítid de la vida del vailet.

A partir d’aquí, Pladevall trena una col·lecció de trenta estampes que tracen el retrat d’un nen dividit emocionalment entre la fascinació i la vergonya, entre la il·lusió i la por. Envoltat per la família, hi circulen una colla de personatges pintorescos com la Maria francesa, l’Eduard del Puig, la Pepeta dels ous o en Benet venedor.

Entre la realitat i la ficció, en aquest llibre hi ha la novel·la de la gent que no surt mai als llibres d’història i les petites coses que conformen un temps i un país. I la nostàlgia pels dies interminables de l’estiu, els jocs a pagès, els records de l’escola i els mestres. 

La Nora, una dona casada de quaranta anys que amaga un secret, coneix a Nacho, un jove biòleg en un avió, on serà infidel, per primera vegada, al seu marit. A partir d’aquesta trobada es crearà un joc de dependència i passió que Nora convertirà en quadres per a la seva propera exposició. “No hi ha res més enganyós que l’enamorament. I el d’algú que s’enamora per primera vegada als quaranta encara més.”

El viatge del despertar a l'amor, la sensualitat i la sexualitat d’una dona atrapada emocionalment per un matrimoni convencional.