1

La Matilda odia que hi hagi gent que encara pensi que el cafè de l’Starbucks és bo. Encara diria més: odia la gent que creu que el cafè de l’Starbucks és bo. Ho pensa mentre camina ràpid pel carrer Pelai, atapeït de gent que, com ella, fa tard a la feina. Intentarà no ensopegar mentre s’apropa als llavis el cafè per emportar. Tot i que no aprova el cafè, sempre li ha resultat curiós el logotip de la sirena verda amb dues cues. Es cremarà, com cada matí, però ho fa per inèrcia. És molt impacient. Quan s’hagi cremat deixarà anar un «hòstia!» a l’aire. Odia sortir amb mil capes de casa, com si fos una ceba que s’anirà fent petita a mesura que es vagi acostant el migdia. Odia, també, que a mitjans del mes de març faci una temperatura pròpia de principis de juny. Odia el canvi climàtic, però tampoc és fan dels policies del reciclatge... Tot i que ella fa un gran esforç per reciclar (sobretot les ampolles de cervesa que s’acumulen gairebé cada tarda sobre el taulell de la cuina del seu pis compartit). Aquest matí s’ha llevat amb el peu esquerre i és conscient que, tot i que ara mateix res no li va en contra, ho odia tot.

Fa uns mesos es va obsessionar amb la teoria de l’atracció, però ja l’ha deixat de banda. Aquesta teoria defensa la creença que tot tipus de pensaments, siguin conscients o inconscients, influiran sobre el transcurs de les nostres vides. Atraus allò que desitges, bo o dolent. Ho va descobrir a través d’una amiga que escoltava un pòdcast en què van dedicar tot un capítol a parlar d’aquesta llei. No li ha funcionat, tot i que va estar un mes ben bo pensant en positiu i manifestant cada matí les coses que volia que li passessin. Per tant, ara ja no li fa res dir que ho odia tot; si una força universal vol que el dia li vagi malament, serà així, ja pensi positivament o negativament.

La Matilda no és una noia antipàtica, ni desagradable, ni odiosa ni sorruda, tot i que avui ha decidit presentar-se al món d’aquesta manera. Està convençuda que avui no és el seu dia, i té raó, no en serà el millor. Accelera una mica més el pas i ja és a plaça Catalunya, que, des de primera hora del matí, acull turistes desorientats. A ella mai li han molestat els turistes, fins i tot s’atreviria a dir que li agrada que Barcelona sigui una ciutat plena de viatgers en qualsevol època de l’any. Hi aporten vitalitat. Sempre li ha agradat el moviment, el frenesí d’un lloc que no descansa. Veu un grup de turistes d’edat força avançada i pensa que tenen molta sort de poder viatjar tot i els anys que tenen.

No pot evitar sentir una certa tendresa per aquesta gent. De fet, li passa amb tots els vells, en general: la preocupa que no tinguin ningú que els cuidi, que estiguin sols, que se sentin inútils... No ho pot evitar. Sap que fent-se aquestes preguntes es posarà trista, però ella és així. Evidentment, hi ha gent gran que pot ser molt malparida, de la mateixa manera que hi ha joves que també ho són. Potser aquests americans (se n’acaba d’inventar la procedència però està segura de la seva elecció) són uns fills de puta. Potser són trumpistes. Però li causen tendresa de totes maneres, sempre ha tingut aquesta debilitat.

Recorda que, fa uns anys, va pujar dalt del Duomo de Milà i es va quedar encallada enmig d’un d’aquells passadissos llargs i estrets. Es pensava que era culpa d’uns turistes japonesos que bloquejaven la cua per fer una bona fotografia. Fins que va veure com un agent de seguretat anava fent que la gent s’arrambés contra la paret per deixar el pas lliure. Darrere del guàrdia va aparèixer un vellet amb un bastó, tot content de sentir-se el centre d’atenció, i darrere d’ell tres noies que la Matilda va deduir que eren les seves netes. El vellet va arribar a dalt plorant, segurament acomplia un dels somnis de la seva vida. Potser aquell seria el seu últim viatge, i se n’adonava. Ella sabia que els seus avis no tornarien a viatjar mai més.

Gira pel carrer del Cardenal Casañas i passa per davant de l’església de Santa Maria del Pi mentre pensa que fa molt que no viatja... Entre la feina, els avis i els problemes que es va inventant..., no ha tingut temps de res. Llença el got buit de cafè a la paperera. Se l’ha acabat en deu minuts, exactament el temps que dura el trajecte a peu fins a l’oficina. On aniria, si ara pogués marxar? Li agraden les grans ciutats i perdre’s pels seus carrerons... O potser li vindria de gust alguna cosa més exòtica?

Ella no ha passat per l’etapa que sembla que passen la gran majoria dels joves en què tots els viatges han de ser amb motxilla i sense saber on dormiràs. Seria capaç d’aguantar tres dies sense dutxar-se? És una privilegiada primmirada només per fer-se aquesta pregunta? S’ho planteja mentre busca les claus de l’oficina a la gran bossa de mà que duu penjada a l’espatlla dreta. Quina mania de portar sempre aquestes bosses gegants on no troba mai res, pensa.

Sempre és la primera d’arribar a l’oficina. Són dos quarts i mig de nou i la seva jornada no comença fins ben bé d’aquí a vint-i-cinc minuts, el temps perfecte per posar-se al dia del que passa al món. Des que va anar a la universitat, sempre li ha agradat estar al corrent del que succeeix al seu voltant. La seva cap no es presenta mai abans de les deu, tot i que té la mateixa hora d’entrada que ella... La Matilda ho prefereix així, el simple fet d’estar a prop seu li provoca malestar.

El matí ha transcorregut tranquil, ha estat més aviat un matí de feina força avorrit. És horrorós estar asseguda durant hores a la cadira sense tenir absolutament res a fer... La primera hora ha estat la més intensa: ha contestat correus i ha fet un briefing per a dues marques. S’ho ha polit tot tan de pressa que a les onze ja no tenia res per fer: correus contestats, cap trucada interessant, cap deadline a la vista. S’ha dedicat a decorar l’agenda apuntant les dates importants dels propers mesos, cosa que fa sempre que està avorrida a la feina; per tant, només ha pogut apuntar-hi la sortida al teatre que li ha sorgit fa poc amb el seu grup d’amics. S’ha sentit com quan estava a secundària i no li venia de gust escoltar la professora... Això l’ha fet sentir inútil perquè té vint-i-cinc anys i li ha semblat ridícula, vista des de fora, la imatge d’ella escollint amb quin bolígraf resseguiria les lletres que havia anat escrivint.

No tenir res a fer, quan se suposa que hauria d’estar ocupadíssima, la fa sentir extremament incòmoda, com si estigués perdent el temps. La sensació de sentir-se obligada a escalfar una cadira i no poder avançar en res perquè no hi ha res a avançar fa que es capfiqui massa. En el fons, sap que el seu temps aquí molt probablement s’hagi esgotat, però no es veu amb prou coratge per tancar aquesta etapa i obrir-ne una de nova. No es veu amb coratge de deixar la feina, sense la possibilitat de demanar l’atur, havent de pagar un pis compartit i els capricis als quals ara s’ha acostumat. No es veu amb coratge d’enfrontar-se a tots els «no» que rebrà com a resposta després d’haver enviat mil currículums i haver fet mil entrevistes. Passarà algunes fases d’admissió, ho sap, perquè és bona. Però no és la millor. I no està acostumada a rebre una negativa com a resposta.

Amb el dit índex es va cargolant un rínxol, mentre dona un cop d’ull per tercera vegada a les xarxes socials d’una influencer a qui volen proposar una col·laboració amb un dels clients de l’agència. No li acaba de fer el pes, però sent que si ho verbalitzés sonaria a enveja més que a una opinió sincera. I us puc assegurar que és del tot sincera venint de la Matilda. A més, a la Noèlia li encanta; per tant, ha de ser ella. Té la sensació que la Noèlia sap perfectament quan a la Matilda no li agradarà una cosa, i aleshores no tarda més de cinc minuts a fer-la’n responsable.

És curiós com ella, que no és gens activa a cap xarxa social i detesta aquest món que descriuria com a frívol, s’hi ha acabat dedicant. Va pràcticament a tots els esdeveniments de la ciutat i té pràcticament tots els números dels creadors de contingut, influencers o prescriptors (digue’ls com vulguis) que viuen a Barcelona, però a ella tant li fa... Va acabar la carrera de Periodisme farà quatre anys, tenia claríssim que volia ser periodista. De fet, sabia que ella era periodista, ja que si no ho portes a dins, per més que ho estudiïs, no ho seràs mai. I ara es troba fent de community manager d’una agència on no se sent a gust, i troba que no està aportant res al món. Es troba en un d’aquells moments en què t’has de plantejar les coses seriosament; si no, deixaràs que el temps t’engoleixi i acabaràs vivint una vida que, tot i creure que no et pertoca, és la teva.

Tanca les pestanyes que ha anat obrint a l’ordinador durant aquella jornada laboral tan avorrida i poc productiva i va endreçant les seves coses. L’únic de bo que ha tingut el dia ha estat que la Noèlia no s’ha presentat a la feina; es veu que ahir a última hora li va sorgir una reunió a Madrid per a avui i ha decidit avisar la Matilda quan l’AVE ja havia arribat a Atocha. Un dels atractius principals d’aquesta feina era la promesa d’acompanyar la seva cap en aquests viatges o sortides espontànies... Encara ho espera. Diu adeu als seus companys... Avui serà la primera de marxar. Ja n’ha tingut prou.

Fa girar la clau al pany de la porta i l’empeny per entrar a la casa. Deixa la bossa a terra, al rebedor, i diu hola en veu una mica més alta del que ho faria si estigués entrant al seu pis. Bé, seu no, que paga un bon lloguer per poder-hi viure... Fa mesos que es posa alerta si l’hola de tornada no arriba a l’instant: l’àvia està fluixa i això l’omple de por. A l’estiu va veure la pel·lícula de la qual tothom parlava, La casa en flames, i tot i que li va agradar força (no és una gran cinèfila), l’escena en què l’Emma Vilarasau es troba la seva mare estesa, ja freda, al terra del menjador li ha retornat al cap més vegades de les que voldria.

Camina pel passadís fins a arribar a la sala d’estar, on troba l’àvia asseguda a la seva butaca, la mateixa des de fa més de quaranta anys. Està mirant, o si més no ho sembla, la telenovel·la de cada tarda. La Matilda, recolzada al marc de la porta, contempla l’escena. L’àvia deu haver notat alguna presència perquè, de sobte, es gira i la mira.

—Ai, nena! No t’he sentit arribar...!

La Matilda somriu, alleugerida. Per inèrcia i costum, l’àvia li pregunta com li ha anat el dia, i ella li explica, sempre ometent el fet que ja no se sent a gust a la feina, que s’avorreix, que l’angoixa de no saber cap a on tirar se la menja, que no sap quin enfocament donar a la seva vida i que se sent sola. No l’hi diu perquè sent que d’aquesta manera la protegeix. És curiós com s’han intercanviat els papers amb el pas dels anys: en quin moment va deixar de ser ella, la Matilda, la que necessitava atenció i protecció gairebé de manera constant i va cedir aquest paper a la seva àvia, que al seu torn havia estat la persona més forta que coneixia i darrere de qui s’havia amagat tantes vegades quan tenia por? Se’n va cap a la cuina i posa aigua a bullir. No troba el moment exacte, i ara li agradaria saber quan es va produir l’intercanvi de papers... Perquè no el va veure a venir. Es posa de puntetes per arribar a l’armari on l’àvia guarda les bossetes de tes i infusions.

—Àvia —diu alçant la veu des de la cuina—. No et sembla que podríem canviar de lloc tot això que tens aquí dalt? No crec que et resulti gaire fàcil arribar-hi...

Ella amb prou feines hi arriba del tot i dubta que l’àvia ho pugui fer sense enfilar-se enlloc i córrer el risc de trencar-se el coll. Però alhora sospita que aquest armari no l’obre ningú més que ella: sempre hi ha el mateix nombre de bossetes que ella hi deixa i quan s’acaben és ella la que en porta més. Aboca l’aigua en dues tasses i a la de l’àvia hi afegeix una mica de llet desnatada abans de posar-hi el te. Potser va ser el dia que la Matilda va pujar les bosses del mercat al pis, perquè a l’àvia, de sobte, li va resultar massa feixuc? O el dia que va haver d’explicar-li fil per randa com descarregar-se l’aplicació del 3Cat per poder veure les sèries que ja no emetien per «la televisió normal», com ella en diu?

Fa uns mesos que s’ha acostumat a anar a veure l’àvia dues o tres tardes a la setmana, i des d’aleshores han construït el seu ritual: arriba a casa dels avis, xerra una estona amb ella de tot i de res mentre es beuen una infusió assegudes davant el televisor, que sempre els fa companyia però mai hi participa, i quan l’àvia comença a pesar figues, la Matilda es posa el portàtil sobre la falda i treballa en les seves coses. Treballar en les seves coses últimament consisteix a veure si hi ha alguna vacant en alguna empresa que li cridi l’atenció... Refresca la pàgina una vegada i una altra per veure si així, miraculosament, apareix la feina que li salvarà la vida. Hi ha dies en què l’àvia està més animada, aleshores juguen a cartes o al dòmino, i els dies bons, quan se’ls afegeix l’avi, juguen al parxís.

Avui sembla que té ganes de xerrar i a la Matilda li fa ràbia que no coincideixi amb un dels dies que ella té ganes d’escoltar, però ho farà de totes maneres, perquè sent que l’hi deu, perquè sap que escoltar és el regal més gran que se li pot fer a algú que cada vegada té menys ganes de parlar. Al capdavall, sap que l’àvia és una de les úniques persones amb qui pot mantenir una conversa sincera, sense formalismes i vertadera...

Cada vegada li costa més trobar persones al seu voltant que no parlin de trivialitats i aquesta és una de les coses que la fan posar més trista. L’àvia té l’art d’encetar converses del no-res, sense haver-s’ho de fer venir bé per preguntar allò que li ronda pel cap: ho deixa anar i prou. Li hauria agradat heretar aquest tret de l’àvia; ella, en canvi, sempre dona mil voltes a tot, es prepara bé què és el que ha de dir i quan ho ha de dir (fins i tot ha arribat a tenir converses amb ella mateixa davant del mirall), sempre mirant de tenir cura d’anar amb tacte i no fer mal a ningú, seguint les normes i les convencions socials no escrites d’una conversa. Sempre sembla tenir molt clar què és el que vol dir, però, sobretot en els moments importants, quan obre la boca, les paraules se li acumulen, es barregen, es dilueixen i perden el sentit inicial. I a aquest defecte seu se li suma el fet que ara sembla que no estigui de moda dir el que un pensa de debò; tot i que, encara que estigués de moda fer-ho, ha quedat demostrat que a ella se li faria un món.

L’àvia sempre diu que li fa gràcia que «el jovent» doni mil i una voltes per preguntar allò que els interessa i acabin sense rebre la resposta que necessitaven perquè han adornat tant les preguntes que ja no s’assemblen gens a les que s’havien formulat de manera senzilla dins el cap. Mentre l’àvia li explica que ja hi ha cireres al supermercat i li demana com pot ser que ja n’hi hagi (a la seva època fins ben bé al juny no en podies trobar gairebé enlloc i ells eren els primers a tenir-ne a la botigueta del poble), la infusió se’ls va refredant a les mans. I aquesta mania, la de no acabar-se mai la infusió, sí que l’ha heretat de l’àvia.

Les tardes s’allarguen cada dia una miqueta més, i sembla que a fora fa un vespre molt agradable de començaments de primavera; acaba de decidir que no agafarà el metro per tornar a casa, caminarà i gaudirà del vespre. Diu adeu a l’àvia i li fa un petó i una abraçada, no sense haver-se assegurat que té prou menjar per fer-se el sopar. Se’n va cap a la cuina i no hi veu cap barra de pa.

—Vols que truqui a l’avi perquè en compri abans no torni?

—No farà pas falta, nina. Bé prou que se’n recorda, de portar pa... D’una altra cosa potser no, però del pa... Ens haurem de preocupar el dia que no li vingui de gust menjar-ne...!

I la Matilda la sent riure.

—Bé, d’acord, doncs. Cuida’t, àvia —li diu mentre arreplega les seves coses—, i no t’oblidis del dinar de dissabte amb la mare... Ah, i no t’enfilis a cap cadira per arribar a res a la cuina, no fos cas...

—Matilda... No et preocupis tant, d’acord? Jo estic bé...

Es mira al mirall del rebedor abans de sortir: s’ha tornat a posar la dessuadora i intenta lligar-se els cabells ondulats i rebels en un monyo, ben amunt, però sembla que els cabells no volen col·laborar i acaba més despentinada que abans.

—D’acord, àvia. Me’n vaig, doncs! Jo només em preocupo per tu... Descansa i fes un petó a l’avi de part meva.

Just quan agafa el pom de la porta per obrir-la, sent com algú l’obre primer des de l’altre costat.

—Ostres, nina...! No t’hi sabia aquí, si no hauria pujat abans!

I l’avi li fa un petó al front. Ella li recorda que passa gairebé cada tarda a casa seva i ell li diu que quan vulgui quedar-se a sopar només ho ha de dir i ell li prepararà una bona truita amb pa amb tomàquet. Surt del pis i li fa l’últim adeu amb la mà, mentre veu que l’avi duu una barra de pa sota el braç. Tot en ordre, doncs.

Baixa per les escales (té una petita fòbia als ascensors), i mentrestant treu els airpods de la capseta i se’ls posa ara en una orella, ara en l’altra. Selecciona la llista de música que fa joc amb el seu estat d’ànim, i un esglaó, dos i tres, i ja és a baix. Obre el portal i surt al carrer. Pensa que és agradable que l’aire fresc del vespre li acaroni la cara mentre al cap li ressonen els primers acords de «Sultans of Swing».

2

La pantalla del mòbil la desperta quan s’il·lumina en rebre un missatge de la Nina. El telèfon, que habitualment dorm a la tauleta de nit, sembla que avui ha decidit fer-li companyia dormint sobre el coixí, ben a prop seu. Devia quedar-se adormida mirant vídeos estúpids, l’un rere l’altre, fins que les parpelles la van vèncer en la batalla de l’etern scroll. Hauria de tornar a agafar l’hàbit de llegir una mica abans d’anar-se’n a dormir: recorda haver llegit en un article (això és el que diu la majoria de les vegades quan no vol admetre que la seva font d’informació ha estat un vídeo d’un usuari que ni tan sols està verificat) que era una bona manera per agafar el son, al contrari que quedar-se mirant el mòbil al llit, i que endarreria l’envelliment cognitiu. Suposa que ho devia «llegir» al mateix lloc on va veure que tampoc era gaire recomanable dormir amb el mòbil a la vora... Tenia a veure amb alguna cosa sobre unes ones. Llegeix el whatsapp que li ha enviat la seva companya de pis i resa perquè n’hi hagi prou per a ella. És dissabte i ha quedat per anar a córrer una estona amb la Júlia, i sense el seu cafè amb llet de civada dubta que pugui arribar a ser considerada una persona funcional... Prendre-se’l sol no és una opció.

Fa el ronsa estirada al llit uns minuts més i maleeix amb totes les seves forces les cerveses d’ahir al vespre; ara veu clar que amb les del bar ja n’hi hauria hagut més que suficient, però després la Nina va proposar d’anar tots plegats al pis i aquí van seguir la festa una estona més.

Els divendres normalment els passen tots plegats a la vila de Gràcia, i aquesta és una tradició que li agrada força, sobretot pel fet que semblen haver retrocedit en el temps: han assumit que es trobaran a la plaça i no hi ha gairebé cap whatsapp pel mig. En el transcurs de canviar de localització, com sol passar, la meitat del grup es va esfumar, cosa que ella no va poder fer perquè la festa es va traslladar al seu pis.

La Nina sembla que mai està cansada i sempre té ganes d’allargar les nits, tret que comparteix amb la seva parella, en Lluc, així que es potencien l’un a l’altre i amb ells mai saps quan s’acabarà la gresca. Evidentment, un dels que també va acabar al pis va ser en Guillem; no deixa escapar cap ocasió per estar a prop de la Matilda.

Li agrada compartir pis, però li agrada encara més sentir-se acompanyada. La Nina i ella es coneixen des de secundària, se saben les manies, els límits i les preferències; saben, també, quan és un bon moment per fer broma i quan l’altra requereix espai i temps per estar sola. Mai han tingut problemes relacionats amb els diners, i sempre que alguna cosa ha generat un moment de malestar ho han parlat i tot ha quedat en una anècdota. Sí, a la Matilda li agrada compartir pis, però li agrada encara més compartir-lo amb la Nina.

Finalment, aconsegueix aixecar-se del llit i surt de l’habitació per anar cap al bany. Li agrada la llum que entra pel passadís a primera hora del matí. Una de les millors coses que té aquest pis és la llum natural, sobretot gràcies als dos finestrals del menjador, que, al seu torn, són els responsables d’il·luminar el passadís. Les plantes que hi ha a cada racó són responsabilitat de la Nina, però tot plegat dona al lloc una aura de tranquil·litat que no ha aconseguit trobar enlloc més.

Es renta la cara amb aigua ben freda per treure’s qualsevol lleganya que pugui fer de testimoni del poc que ha dormit... Quatre hores? Es mira al mirall i rebufa: es reconeix i no es reconeix. Per què havia de quedar-se desperta fins tan tard, bevent una cervesa rere l’altra? Alhora, se sent orgullosa d’haver-se despertat quan tocava per no saltar-se l’entrenament amb la Júlia... Tot i que el cap li roda i no sap si córrer deu quilòmetres és la decisió més responsable.

Es dirigeix cap a la cuina i, com un autòmat, agafa una càpsula del rebost i una tassa de l’estanteria mentre espera que la màquina de cafè s’escalfi. La cuina, el menjador i la sala d’estar són pràcticament un mateix espai, i quan la Matilda es gira veu en Guillem dormint al sofà. Merda, pensa. Abans de comprovar si la seva magnífica companya de pis li ha deixat prou beguda de civada per al cafè, va a la seva habitació per agafar el nòrdic i l’hi posa per sobre. Ell es regira i continua dormint plàcidament.

—Paraaaaaaaa!

—Si tens forces per parlar, encara tens forces per seguir corrent una mica més!

—Júlia, si no vols... ser responsable d’un... assassinat... —intenta dir la Matilda mentre esbufega.

—Què dius que què? —fa la Júlia amb una rialla malvada, fent veure que amb la música que surt dels seus airpods no la sent.

Fanbooks

Novetats Destacades

Novel·la romàntica