Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies.

Mercè Rodoreda,
El carrer de les Camèlies

Vestida d’herba

sota la nit tranquil·la

sobre la terra freda.

El camp, encara,

dins el sobrant de mar

envolta l’illa.

Margarita Ballester, Els ulls

Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies.

Mercè Rodoreda,
El carrer de les Camèlies

Vestida d’herba

sota la nit tranquil·la

sobre la terra freda.

El camp, encara,

dins el sobrant de mar

envolta l’illa.

Margarita Ballester, Els ulls

5:00

Retornes a la casa de camp que has habitat cada estiu des que tens memòria. Camines d’esma pel cordó de terra que separa les roques de la marina. Només la lluna plena i tu, i el penya-segat que per moments és massa a prop. La llanterna del mòbil t’il·lumina un parell de passes i, més enllà, tot és fosc. No vols recordar la darrera vegada que vas fer aquest camí de nit. Fa massa temps d’aquell estiu en què els pares van decidir, com si fos possible, protegir-te de la vida.

Encara no feia un any que s’havia mort el teu germà. Et van tancar dins la casa de la finca, entre parets altes de marès. Només veies tanques sembrades. Si pujaves dalt el terrat, una línia fina de mar cap al sud. T’ofegaves i moltes nits, quan tothom dormia, travessaves la finca com una ombra fins a l’aparcament de la platja. T’esperaven els amics, amb els llums dels cotxes encesos i el maleter ple de cerveses. Tornaves de matinada, com ara. Però ja no ets una adolescent i no hi ha ningú a la casa.

Sents l’aigua com s’arreplega damunt les roques abans de tornar a la mar gran. Ressona en el silenci de la nit com una aigüera que es buida en la foscor. S’ha aixecat xaloc i has deixat el plat brut del sopar a taula i l’olla damunt el fogó. Quan tornis al xalet on vius des que et vas casar, les restes de pasta s’hauran petrificat al plat i et costarà desaferrar-les. Ho hauries pogut deixar tot en remull, però no hi has pensat fins ara.

Et sembla que fa una eternitat que t’has aixecat de la taula de la cuina amb el mos a la boca i has sortit al jardí. Els llums encesos il·luminaven la verdor i el blau turquesa de l’aigua. No veies res. Només notaves el menjar al coll com una pedra dolorosa que no deixava pujar l’alè. Amb els ulls tancats, has intentat respirar fondo durant uns minuts. La nosa al pit i la basca asfixiant t’han empès a la piscina. De petita, et feia pànic morir d’un tall de digestió. T’has somrigut amb indulgència només de pensar-hi, mentre et capbussaves nua cercant la lleugeresa i la frescor de l’aigua.

No saps el temps que has bracejat amunt i avall com si t’hi anés la vida. Sempre t’ha agradat l’aigua i sempre t’ha donat pau. Avui vespre els intents per escanyar el desfici han estat inútils. Et vols convèncer que fins llavors no havies pensat en el que passarà demà, però saps que no és cert. Hi has pensat intensament i des de fa tant de temps que has deixat de notar-ho. Com deixaves de sentir l’olor de terra, de fems i de llet dels primers dies de l’estiu.

T’has ficat al llit pensant que la fredor de l’aigua et permetria descansar. No has parat de fer voltes entre els llençols calents. Diries que no has dormit gens. El ventilador del sostre feia anar i venir d’una banda a l’altra de l’habitació els pensaments que et fan estar neguitosa. Sempre els mateixos i sempre amb tu. Un son lleuger en què tot es convertia en imatges inquietants que et feien obrir els ulls de cop. Fins que t’has alçat, encara nit tancada, has arrencat el cotxe d’esma i has arribat fins aquí.

El camí ja no segueix la línia de la costa i et fa entrar dins la marina. Respires l’olor de la terra humida i recordes quan les pluges d’agost anunciaven el retorn al poble, a l’escola, al fred. Abans, les estacions tenien un principi i un final. Trepitges arrels i camines coberta de branques per on s’endevinen petits bocins de cel blau fosc. La teva vida va lligada a aquest paisatge que habita el pensament des d’un temps imprecís.

Les teves passes dins la marina es podrien confondre amb el passeig d’una rata sarda, però no et mous amb la seva agilitat dins aquesta construcció silenciosa de troncs, branques i fulles. T’has fet gran i vas feixuga. La vegetació ha desdibuixat el pas i t’has d’obrir camí amb la mà. Tens por de caure i carregues tot el pes del cos damunt el peu en moviment, en un gest forçat que no pot evitar que la sola patini damunt les pedres llises i la banyadura.

No tens temps de pensar i els dits cerquen un agafall que et retorni l’equilibri que fa temps que has perdut. El mòbil et cau a terra però encara fa llum. El dolor es fica dins els agullons de les aritges que se’t claven a la carn i hi deixen un rastre de sang tan prim que es torna negre just travessar la pell. Podries caure dins una d’aquestes mates de llentiscle que t’envolten i estar-t’hi hores sense poder-te’n moure. Potser amb algun os trencat i esgarrinxades pertot, entre branques i fulles i olor de resina.

De bon matí comença la desfilada cap a la platja d’homes, dones i criatures carregats de para-sols de colors cridaners i de neveres de plàstic o de porexpan. Amb la motxilla o el cabàs d’espart o de tela ple de menjar i tovalloles i cremes solars de totes les textures i de totes les olors que cada dia acaben convertides en una pel·lícula greixosa que enterboleix l’aigua transparent. Te’ls imagines a tots i t’imagines la cara que posarien en trobar-te com un pes mort dins la vegetació.

Riuries de gust d’imaginar-te una escena tan ridícula si no fos que sents la foscor massa a prop teu. Els xerrics dels grills s’amplifiquen dins el cervell com sons sinistres i tens la temptació de tornar enrere. No sabries explicar a ningú què hi fas aquí i segur que et mirarien amb cara de pena i ves a saber amb quina sospita estúpida dins el cap. Pobra dona. Respires fondo i et llepes els punts negres de sang presa del palmell de la mà i dels dits. Fas gust de salat.

Abans, quan fugies de nit, eres més jove i més àgil, i l’alcohol et feia passar damunt les pedres i les fulles humides sense adonar-te’n. Et sabies el camí de memòria i no tenies por. Sorties de la discoteca del port amb el temps just d’arribar a casa abans que s’obrissin les portes de les habitacions, que els peus descalços colpegessin les rajoles vermelles d’almangra amb els talons endurits i que la vella cisterna del vàter, que havia degotat tota la nit, es buidés de cop. Abans que el cor de veus amb cafè amb llet es fongués amb les imatges canviants dels somnis espessos. Et llevaves quan la claror del sol ja entrava de ple dins la teva habitació, tallada pels llistons de les persianes de llibret.

Molts de matins tenies el cap tan feixuc que no recordaves com havies arribat al llit. Si t’entretenies gaire al seient del darrere del cotxe que aquella matinada t’havia duit fins a l’aparcament de la platja, trobaves el pagès que es posava les avarques brutes de terra davall la porxada. Encara duia la son aferrada als ulls i el cigarret penjat al llavi. No hauries sabut dir l’edat que tenia perquè sempre l’havies vist igual. Esperaves asseguda a l’escala del safareig fins que el veies partir cap al bouer a munyir les vaques, amb el pas lent i les espatles feixugues. Et costava mantenir els ulls oberts.

L’home no et podia veure tornar a casa a aquelles hores perquè te n’havies anat al llit a les onze. La seva complicitat amb el pare era ancestral. Al senyor se l’obeïa sense dir res i tu eres la filla del senyor i t’havia de protegir, encara que no sabés ben bé de què. Més d’una vegada estàs segura que va veure la teva ombra entre els arbres, quan el sol només era una línia groga incandescent que començava a il·luminar la foscor. Però es va estimar més fer-se el desentès perquè no volia tornar a ser ocell de mal averany. Amb una vegada n’havia tingut prou.

Podries haver arribat en cotxe fins davant la casa, però s’hauria vist des del camí asfaltat i no vols que ningú sàpiga que ets aquí. No ho entendrien. Tu no ho sabries explicar. Val més a l’aparcament de la platja. Encara falten un parell d’hores perquè arribin els vigilants de seguretat que durant l’estiu intenten controlar l’anar i venir histèric de gent. Veuran el cotxe en arribar a primera hora del matí. Ja no s’estranyen dels que matinen per trobar un lloc privilegiat on rostir-se al sol durant tot el dia. En poc temps quedarà camuflat entre els de lloguer dels turistes que ompliran l’arenal blanc amb el mateix delit que un exèrcit de formigues en un punyat de sucre.

Deixes el camí que arriba a la platja i entres dins el pas inexistent que duu a la finca dels Benejam des de fa tres generacions. Poca gent el coneix. La foscor del cel es comença a fondre i es transforma en un mantell blau argentat que sembla més protector. Avances cap a la claror d’un dia en què la xafogor s’aferrarà a la pell i no saps què faràs. No saps el temps que t’estaràs en aquest lloc buit i deshabitat. Veus les capçades dels pins vells i revinclats, i saps que has arribat a casa.

T’atures de cop just on acaba el camí per quedar-te amb una imatge completa del lloc. Podries fer una foto panoràmica amb el mòbil que no mostraries a ningú perquè les darreres imatges són sempre tristes, i a tu no t’ha agradat mai fer pena. A més, ets ben conscient que en aquests moments cercar la compassió de la gent seria interpretat com un insult. Camines fins al pati i aixeques la mirada cap al cel: si ara aparegués un dron, la imatge zenital que captaria seria la d’un casalot vell, envoltat d’arbres coberts de pols i un safareig amb l’aigua espessa i bruta. També s’hi podria distingir la teva figura immòbil, com una part més del decorat.

Observes la casa, una construcció imponent de planta baixa i primer pis, amb el cos central foradat amb dos arcs a la porxada i tres a la galeria de dalt. La corona un frontó que no abraça els cossos laterals, massissos i amb quatre finestres per banda, dues per pis. L’escalinata és àmplia i senyorívola. Se superposa a la façana i arriba fins a l’arc central de la primera planta. A dreta i esquerra, arranca amb dos ramals d’escalons que van a morir en un replà allargat, escenari de tantes fotos de família, amb la façana o el pati de fons segons la claror del dia. És el que dona a la casa aquest aire de

El temps habitat