0010410452

Esperant el diluvi

Dolores Redondo

Índex

Coberta

Sinopsi

Portadella

Dedicatòria

Citació

Sobre «Esperant el diluvi»

El nen

John Bíblia

«I got it bad». Ho tinc mal parat

John Bíblia

El nen

«You don’t know how bad I got it». No saps com ho tinc de mal parat

«You got it easy». Tu ho tens fàcil

«You don’t know when you’ve got it good». No n’ets conscient quan les coses van bé

«It’s getting harder». Cada cop és més difícil

«Just keeping life and soul together». Mantenir la vida i l’ànima unides

«I’m sick of fighting even though I know I should». Estic fart de lluitar, però sé que ho he de fer

«The cold is biting through each and every nerve and fiber». El fred m’ataca cada nervi i cada fibra del cos

«My broken spirit is frozen to the core». M’ha deixat glaçat fins al fons de l’ànima esquinçada

El nen

«I don’t want to be here no more». No vull continuar així

John Bíblia

Bilbao. Dijous, 18 d’agost del 1983

John Bíblia

El nen

La víctima

El borratxo

Bilbao. Divendres, 19 d’agost del 1983

John Bíblia

«Wouldn’t it be good to be in your shoes?». M’agradaria posar-me a la teva pell

Bilbao. Dissabte, 20 d’agost del 1983

Maite

Doctora Elizondo

«Even if it was for just one day?». Encara que només fos per un dia

Maite

Bilbao. Diumenge, 21 d’agost del 1983

Mikel Lizarso

Doctora Elizondo

«Wouldn’t it be good if we could wish ourselves away?». Estaria bé poder desaparèixer quan volguéssim

John Bíblia

Bilbao. Dilluns, 22 d’agost del 1983

Doctora Elizondo

«Wouldn’t it be good to be on your side?». Estaria bé poder ser al teu costat

El nen

Bilbao. Dimarts, 23 d’agost del 1983

«The grass is always greener over there». L’herba sempre és més verda per als altres

Kintxo

John Bíblia

Collin

El nen

Bilbao. Dimecres, 24 d’agost del 1983

Maite

«Wouldn’t it be good if we could live without a care?». Estaria bé poder viure sense preocupacions

«You must be jocking, you don’t know a thing about it». Deus estar de broma, tu no saps res de tot això

Bilbao. Dijous, 25 d’agost del 1983

John Bíblia

Euri

«You’ve got no problem». No tens cap problema

John Bíblia

«I’d stay right there if I were you». Si fos tu em quedaria allà on ets

Doctora Elizondo

Maite

«I got it harder». Ho tinc difícil

Bilbao. Divendres, 26 d’agost del 1983

John Bíblia

«You couldn’t dream how hard I got it». No t’imagines com ho tinc de difícil

Maite

John Bíblia

Maite

Edurne

John Bíblia

«Stay out of my shoes if you know what’s good for you». No et posis a la meva pell, si saps el que et convé

Collin

«The heat is stifling, burning me up from the inside». La calor és sufocant, em crema per dins

Mikel Lizarso

Maite

Mikel Lizarso

Maite

«The sweat is coming through each and every pore, I don’t wanna be here no more». La suor em brolla per cada porus, no vull continuar així

Setmanes més tard

Nota de l’autora

Fragment de «Wouldn’t It Be Good», la cançó de Nik Kershaw

Agraïments

Crèdits

Sobre Esperant el diluvi

Entre els anys 1968 i 1969, l’assassí que la premsa va batejar com a John Bíblia va matar tres dones a Glasgow. Joves, morenes, d’edats compreses entre els vint-i-cinc i els trenta-dos anys. A totes les havia conegut a la discoteca Barrowland. L’assassí no va ser mai identificat i el cas continua sense resoldre’s. Va constituir una de les persecucions més extremes de la història criminal d’Escòcia.

Tanmateix, l’ombra allargada d’en Bíblia no va caure en l’oblit, ni per a la societat escocesa ni per a la investigació policial.

El 1996, Donald-Simpson, en el seu llibre Power in the Blood, afirmava haver conegut un home que li va confessar que era en John Bíblia. A més, explicava que aquell home havia intentat matar-lo i que tenia proves que demostraven que sempre havia operat des de Glasgow. És un fet que en aquell lapse de temps hi va haver crims sense resoldre que se li podrien atribuir, alguns a la costa oest escocesa i dos a Dundee, el 1979 i el 1980; en tots, les víctimes van aparèixer nues i estrangulades com les d’en John Bíblia. En aquella època, l’Scotland on Sunday va afirmar que la policia de Strathclyde tenia noves proves en la investigació sobre en Bíblia basades en l’ADN extret del semen que es va trobar en la tercera víctima (i preservat gràcies a les bones pràctiques d’un oficial que als anys seixanta va recollir la prova, malgrat que aleshores les anàlisis d’ADN eren ciència-ficció). La policia va posar en marxa una operació per comparar l’ADN amb el de tots els possibles criminals violents coneguts pel sistema. Un d’aquells criminals, en John Irvine McInnes, s’havia suïcidat el 1980, de manera que es va fer servir una mostra facilitada per un familiar per dur a terme la comparativa. El resultat va produir prou dades per exhumar el cadàver. Tot i així, no es va obtenir una coincidència total (cal tenir present que, el 1996, les anàlisis d’ADN encara no havien assolit el nivell de precisió de les d’avui dia). Però ja llavors va plantejar un enorme dubte sobre el perfil del delinqüent. Els diaris de l’època suggerien que en John Bíblia es podria haver espantat per la investigació, però amb els coneixements criminalístics actuals, sabem que això és molt poc probable, tal com també ho és que un assassí deixés de matar durant els onze anys anteriors al seu suïcidi. Però és que a més, en John Irvine McInnes va formar part de la roda de reconeixement inicial davant de la germana de la Helen Puttock, una de les víctimes, que no el va reconèixer tot i que va passar gran part de la nit amb la Helen i amb l’home que la va acabar matant, i fins i tot va fer un tros de trajecte de tornada a casa amb ells en el mateix taxi. El 1996 va repetir el mateix que havia dit la primera vegada: que aquell home no era en John Bíblia. La policia el va descartar.

A finals de la dècada del 2000, es va començar a especular amb la possibilitat que un assassí en sèrie violador que es deia Peter Tobin fos en John Bíblia. Després de les corresponents analítiques i estudis de personalitat, la policia també el va descartar. El gener del 2022, la BBC va emetre un documental titulat The Hunt of Bible John. Actualment, el cas John Bíblia continua obert, i per a nosaltres, encara és viu.

L’estiu del 1983 jo tenia catorze anys. Havia viatjat a Galícia amb els meus tiets per primera vegada a la vida, i per a mi va ser l’estiu de la música. Tal com passa sovint amb els records, soc incapaç —i a més m’hi nego— de posar-los una data precisa. Quina importància té que allò que em va marcar tant passés un mes abans o un mes després? O si Nik Kershaw ja havia publicat el seu àlbum o no? O si al final «Wouldn’t It Be Good» es va convertir en un himne per a mi?

Va ser l’inici de la meva adolescència, el primer estiu sense els meus pares, prendre consciència de l’interès que despertava en els nois... i la música. Fins llavors la música provenia del que escoltaven els meus pares, de la col·lecció de cassets de l’avi i del repertori de les revetlles a Trincherpe. Aquell estiu, algú em va preguntar: quina música t’agrada? Vaig passar bona part de les vacances pensant la resposta. El dia que vaig pujar al tren per tornar al País Basc, duia a dins de la maleta un parell de vinils comprats a Vázquez Lescalle, a Pontevedra, amb la paga que un familiar em va donar quan em va conèixer. A partir d’aquell instant la música es va convertir en un aspecte fonamental de la meva vida.

L’altra cosa que recordo d’aquell agost del 1983 va ser el viatge de tornada a casa amb tren. Anava sola, però a càrrec d’uns coneguts dels meus tiets, que anaven a treballar al port de Santurce. Fins a Burgos va anar tot bé, però quan vam entrar al País Basc el tren va començar a alentir la marxa, i en alguns trams gairebé s’aturava. La gent s’apinyava als passadissos intentant veure alguna cosa per les finestres. Jo vaig aconseguir un bon lloc i vaig observar una cosa molt sorprenent. A mesura que ens acostàvem a Bilbao, hi havia una gran quantitat d’objectes penjats a les copes dels altíssims arbres que hi ha a la riba del riu Nerbion. Uns objectes que en aquell moment vaig trobar absurds: llençols, abrics, guants, sabates, bidons de plàstic, bosses, roba de tota mena. No sé per què, recordo particularment un pijamet de nadó. Potser perquè llavors la meva germana només tenia dos anys i mig. Hi havia molts operaris treballant a les vies, recordo els seus impermeables grocs. Quan el tren va traçar un gran revolt, vaig veure com s’escarrassaven aquells homes a reforçar amb sacs de terra els costats on l’aigua havia arrossegat part de l’aglutinat que aguantava les vies. A mesura que avançàvem, el panorama s’anava tornant més desolador. La gent murmurava alguna cosa sobre una gran riuada, i tenint en compte l’altura dels arbres on els objectes s’havien quedat enganxats, havia d’haver sigut increïble. Força abans d’entrar a la ciutat el tren es va aturar i, com per compensar la seva immobilitat, els rumors van començar a circular per l’interior del vagó a tota velocitat. Es parlava de morts, de desapareguts, d’una gran destrucció, d’un diluvi bíblic. Jo em mantenia ferma, aferrada al passamà de sota la finestra, escoltant i resant perquè no fos veritat. Al cap d’una estona el tren es va tornar a moure lentament i, de mica en mica, vam anar entrant a Bilbao.

Quan hi penso, em fa l’efecte que estic veient una d’aquelles fotografies de la Segona Guerra Mundial on tot és gris, només una escala entre el blanc i el negre. La destrucció era grandiosa, i tot estava cobert d’una pàtina marronosa de fang. Tones de branques d’arbres arrencats de soca-rel, plàstics i més roba arrossegada per la força de l’aigua d’estenedors i botigues, o dels cossos que s’havia endut. Una barreja d’objectes que encara em van semblar més absurds. Joguines, maniquins que mantenien el posat elegant tirats enmig del fang i la runa, guants de treball, ferros torçats, cotxes bolcats. Allò era el gran Bilbao. Jo coneixia la ciutat, i recordo que la primera vegada que la vaig veure vaig pensar que era terrible de tan gran, fosca i potent, i en canvi, ara la tenia davant meu amb les vergonyes exposades, plena de llot, trista i vençuda. Era agost, però tinc molt present el fred de la desolació. L’angoixa de veure aquella titànica ciutat en aquell estat em va deixar esclafada. Em vaig posar a plorar. Si el poderós Bilbao estava així, com devia estar casa meva?

El 1983 no existien els telèfons mòbils. L’última vegada que havia parlat amb la mare va ser just el dia abans de sortir de viatge. En aquell temps, quan anaves de vacances es trucava a casa com a molt un cop per setmana. Potser hauríem de recuperar aquell bon costum. Els altres viatgers del tren no semblava pas que tinguessin notícies més fresques que jo. Una dona que anava fins a Irún va veure que plorava i va intentar consolar-me mentre instava els altres a callar per no angoixar-me més. Em va dir que ella havia trucat a casa seva la nit abans i que allà les pluges no havien causat tants estralls, tot i que hi havia zones de Guipúscoa molt afectades. «Segur que a casa teva estan bé, no pateixis».

Vam estar unes quantes hores aturats als voltants de Bilbao, allà van baixar els que anaven a Santurce davant de la impossibilitat d’arribar a l’estació. Els operaris que treballaven a les vies parlaven de dotzenes de morts, desapareguts, animals ofegats, edificis destruïts, empreses escombrades de la faç de la Terra. Quan finalment el tren es va posar en marxa, vam tornar per la via per la qual havíem vingut, enmig d’un paisatge de camps negats, torrents que baixaven de qualsevol lloc, i tot el que havien arrossegat les riuades, escampat pertot arreu.

Quan vaig arribar a Donostia tot era normal, la meva família estava bé i ni tan sols s’havien assabentat que la situació de Bilbao fos tan greu. Al migdia vam veure l’informatiu territorial de Televisió Espanyola, i malgrat que van dir la notícia, van fer servir imatges d’arxiu, ja que les comunicacions estaven tan afectades que havia sigut impossible aconseguir les imatges reals.

Aquell va ser l’estiu de la música, i també va ser l’estiu en què vaig començar a escriure.

Escriure aquesta novel·la m’ha costat trenta-nou anys. Sé que la vaig començar a forjar aquell dia al tren. Avui torno a Bilbao per acabar aquesta història que, tal com veureu, no és un tractat històric ni una guia de carrers. M’he pres llicències, ja us he dit que em nego a ser exhaustiva amb els records: la meitat són reals, l’altra meitat són fruit de l’amor a la meva terra, de la necessitat de música a la meva vida, de la por que vaig passar aquell dia, i del plaer que em continua produint seguir sotmesa a la dolça tortura de sortir indemne de totes les catàstrofes que la meva ment s’entesta a imaginar per robar-me el son.

Soc una escriptora de tempestes.

Sèrie Les Valls Tranquil·les