Jordi Boixadós Bisbal (Barcelona, 1958) és escriptor i traductor. Com a autor, ha publicat nou llibres, set dels quals de narrativa: El carrer Dachau, Morir a Tel Aviv, Opus Dei: Retrat de família, El meu rival, Mirades de dona, Àngels a l’andana i L’home que comptava diners. El 2006 va editar, conjuntament amb l’expert en jocs Oriol Comas, el llibre-joc d'humor lingüístic To Dream Omelettes - Somiar truites. També ha publicat un guió teatral, escrit conjuntament amb Elies Barberà: Popocatépetl (Premi Pare Colom 2019 en la categoria de teatre). Ha traduït una cinquantena d’autors, tan diversos con Jo Nesbø, Hjorth & Rosenfeldt, Gabriel Tallent, Thomas Piketty o el Papa Francesc. Entre el 2000 i el 2014 es va dedicar també a la música, amb cinc treballs en solitari publicats en diverses discogràfiques.
La història real i molt emocionant que explica com l’autora, una jove que va néixer dins d’una comunitat jueva ultra ortodoxa, va aconseguir fugir d’aquesta secta.
Com a membre de l’estricta comunitat religiosa Satmar, part del judaisme hassídic, la Deborah Feldman va créixer sota un codi de conducta implacable que ho regia i ho determinava tot. No tenia cap mena de marge a la seva vida, i tot estava pautat, des de com vestir fins a què llegir i amb qui podia parlar o no. Tot i la forta repressió que patia, la Deborah es va convertir en una jove de ment oberta i molt independent, que es rebel·lava contra l’opressió que patia estudiant anglès d’amagat o llegint, també d’amagat, a Jane Austen o Louisa May Alcott, els personatges femenins de les quals la van ajudar a imaginar una forma de vida alternativa entre els gratacels de Manhattan. Als 17 anys la van casar amb un home a qui pràcticament no coneixia, i atrapada en un matrimoni sexual i emocionalment disfuncional, la tensió entre els seus desitjos i les seves responsabilitats com a bona nena Satmar va anar creixent i es va fer més explosiva. Quan als 19 anys va donar a llum el seu fill va prendre consciència que, malgrat els esforços colossals que això implicaria, ella havia de trobar (per ella i pel seu fillet) el camí cap a la llibertat i la felicitat.
Com a membre de l’estricta comunitat religiosa Satmar, part del judaisme hassídic, la Deborah Feldman va créixer sota un codi de conducta implacable que ho regia i ho determinava tot. No tenia cap mena de marge a la seva vida, i tot estava pautat, des de com vestir fins a què llegir i amb qui podia parlar o no. Tot i la forta repressió que patia, la Deborah es va convertir en una jove de ment oberta i molt independent, que es rebel·lava contra l’opressió que patia estudiant anglès d’amagat o llegint, també d’amagat, a Jane Austen o Louisa May Alcott, els personatges femenins de les quals la van ajudar a imaginar una forma de vida alternativa entre els gratacels de Manhattan. Als 17 anys la van casar amb un home a qui pràcticament no coneixia, i atrapada en un matrimoni sexual i emocionalment disfuncional, la tensió entre els seus desitjos i les seves responsabilitats com a bona nena Satmar va anar creixent i es va fer més explosiva. Quan als 19 anys va donar a llum el seu fill va prendre consciència que, malgrat els esforços colossals que això implicaria, ella havia de trobar (per ella i pel seu fillet) el camí cap a la llibertat i la felicitat.
Top