Jordi Boixadós Bisbal (Barcelona, 1958) és escriptor i traductor. Té publicats nou llibres en diverses editorials: set de narrativa (El carrer Dachau, Morir a Tel Aviv, Retrat de família, El meu rival, Mirades de dona, Àngels a l’andana, L’home que comptava diners), el llibre-joc d’humor lingüístic To Dream Omelettes / Somiar truites (juntament amb Oriol Comas) i l’obra de teatre Popocatépetl (Premi Pare Colom 2019, juntament amb Elies Barberà). Tradueix —també per a diverses editorials— de l’anglès, el francès, l’italià i el suec, principalment al català. En paral·lel, té editats sis treballs discogràfics com a cantautor. Mentre la neu sigui blanca és el seu desè llibre.
(Web) www.jordiboixados.com/cat/
(Facebook) jordi.boixados
(Twitter) @jordi_boixados
(Instagram) jordiboixados_autor
Ho sabem tot de la nostra família?
L’Einar, que va néixer i viu en una petita ciutat del nord de Suècia, no ha sabut mai, en els quaranta anys que té, per què el seu pare va abandonar Catalunya de ben jove i no hi ha volgut tornar. Les circumstàncies l’empenyeran a esbrinar-ho i el duran a un món de silencis que es manté des del passat.
«El fill el va mirar per veure si era capaç de distingir alguna emoció en el rostre de l’home que l’havia dut al món, quasi sempre inaccessible, quasi sempre tan serè i dur alhora, com el mar de gel on en aquell moment seien tots dos.
No es podia dir ben bé que fos un home sorrut; no era gaire parlador, però tampoc no defugia les converses. Només quan en una xerrada apareixia qualsevol cosa que tingués a veure amb la infància o amb l’adolescència, i sobretot quan per alguna raó es parlava del seu país d’origen, es tancava en si mateix. Quan allò passava, els seus ulls foscos semblaven adreçar-se cap a algun punt més enllà de les parets, dels arbres o del mar».
Ho sabem tot de la nostra família?
L’Einar, que va néixer i viu en una petita ciutat del nord de Suècia, no ha sabut mai, en els quaranta anys que té, per què el seu pare va abandonar Catalunya de ben jove i no hi ha volgut tornar. Les circumstàncies l’empenyeran a esbrinar-ho i el duran a un món de silencis que es manté des del passat.
«El fill el va mirar per veure si era capaç de distingir alguna emoció en el rostre de l’home que l’havia dut al món, quasi sempre inaccessible, quasi sempre tan serè i dur alhora, com el mar de gel on en aquell moment seien tots dos.
No es podia dir ben bé que fos un home sorrut; no era gaire parlador, però tampoc no defugia les converses. Només quan en una xerrada apareixia qualsevol cosa que tingués a veure amb la infància o amb l’adolescència, i sobretot quan per alguna raó es parlava del seu país d’origen, es tancava en si mateix. Quan allò passava, els seus ulls foscos semblaven adreçar-se cap a algun punt més enllà de les parets, dels arbres o del mar».
Ho sabem tot de la nostra família?
_202206080831.jpg)
Top