Juan Ramón Iborra (Granada, 1954) és periodista, escriptor i fotògraf. Des del 1976 va treballar a Madrid en diferents mitjans de premsa i també a Televisió Espanyola com a reporter i realitzador de documentals per als serveis informatius. El 1991 es va traslladar a París, on va viure durant nou anys i es va dedicar en exclusiva al gènere de l’entrevista de fons i a la fotografia. És autor dels llibres Confesionario, Confesionario 2, Detrás del arcoíris. En busca de Terenci Moix i José Montilla. Els seus retrats han estat publicats a El Periódico de Catalunya, a l’Expresso de Lisboa, Paris Match, Herald Tribune i The New York Times. Actualment viu a Barcelona.
La traducció ha anat a càrrec de Jordi Cervera.
El retrat d'un temps i d'un país. De l'home que ha construït la banda sonora de diverses generacions.
A propòsit de Joan Manuel Serrat no és només un llibre seu. És la biografia d’un temps i d’un país, des que va néixer el 27 de desembre de 1943 fins a l’últim concert que va fer, el 23 de desembre de 2022 a Barcelona, vista pels ulls d’un periodista i escriptor que l’ha seguit des que era petit, quan el va sentir per primera vegada i va demanar a familiars emigrats a Barcelona que li portessin els seus primers discos gravats en català.
Serrat ha construït la banda sonora de diverses generacions. Ara, Juan Ramón Iborra escriu sobre el Noi del Poble-sec com una peculiar magdalena de Proust, intercalant capítols de les seves trobades i entrevistes en el seu context, des que es van conèixer el 1973, després del concert que va fer a la plaça de toros de València.
Serrat representa, més enllà de les seves cançons, un exemple d’honestedat, de conceptes morals ben arrelats. Va néixer quatre anys després que s’acabés la Guerra Civil en el si d’una família de perdedors que va patir la postguerra de l’estraperlo i les penúries. Ell va saber pujar fins a dalt de tot. Ara que s’ha jubilat dels escenaris, en un món polític cada vegada més sord, dividit entre bons i dolents, rics i pobres, val la pena acostar-se al bagatge que ens deixa Serrat amb un grapat de boniques cançons i una ètica a prova d’insensats. I de nostàlgies.
A propòsit de Joan Manuel Serrat no és només un llibre seu. És la biografia d’un temps i d’un país, des que va néixer el 27 de desembre de 1943 fins a l’últim concert que va fer, el 23 de desembre de 2022 a Barcelona, vista pels ulls d’un periodista i escriptor que l’ha seguit des que era petit, quan el va sentir per primera vegada i va demanar a familiars emigrats a Barcelona que li portessin els seus primers discos gravats en català.
Serrat ha construït la banda sonora de diverses generacions. Ara, Juan Ramón Iborra escriu sobre el Noi del Poble-sec com una peculiar magdalena de Proust, intercalant capítols de les seves trobades i entrevistes en el seu context, des que es van conèixer el 1973, després del concert que va fer a la plaça de toros de València.
Serrat representa, més enllà de les seves cançons, un exemple d’honestedat, de conceptes morals ben arrelats. Va néixer quatre anys després que s’acabés la Guerra Civil en el si d’una família de perdedors que va patir la postguerra de l’estraperlo i les penúries. Ell va saber pujar fins a dalt de tot. Ara que s’ha jubilat dels escenaris, en un món polític cada vegada més sord, dividit entre bons i dolents, rics i pobres, val la pena acostar-se al bagatge que ens deixa Serrat amb un grapat de boniques cançons i una ètica a prova d’insensats. I de nostàlgies.
Top