Laura Anguera Armengol (Barcelona, 1966) va créixer amb un llibre a les mans, convençuda que, de gran, seria escriptora. Però aquell somriure –reiterat i commiseratiu– dels adults la va dur a estudiar dret i cursar un MBA a l’IESE. Ha exercit com a advocada en despatxos reconeguts, ha estat directora legal d’un club de futbol i actualment forma part d’un conegut grup audiovisual. Va viure en primera línia l’esclat de la bombolla immobiliària i es va quedar sense feina. Un bon moment per prendre’s un descans, nou mesos sabàtics que van cristal·litzar en una novel·la, un debut literari amb l’enfonsament del mercat immobiliari com a teló de fons (BOOM). Ha hagut d’arribar aquesta maleïda pandèmia i el confinament perquè trobés el temps necessari per acabar aquesta segona novel·la. Ara es promet a si mateixa organitzar-se millor, a veure si així pot anar per la tercera. Ho veurem...
(Twitter) @lauraanguera.autora
De vegades, per ser tu mateixa, has de deixar tota la teva vida enrere.
La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara l’agonia del seu pare, el final d’una saga de l’alta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i d’ella només en coneix l’absència. Però una descoberta inesperada la porta fins a en Gabriel, l’amant de la seva mare i potser també el seu assassí. Amb ell coneixerà aquella jove indomable que es va resistir a ser una irreprotxable esposa burgesa, una troballa que farà que la Carolina es replantegi la vida.
Un retrat dels anys seixanta en què conflueixen els últims balls de gala i els primers concerts de rock, el s’Agaró més esplendorós i els banys de la Barceloneta, la rigidesa de la classe alta i els somnis de barriada, i on apareixen personatges com ara Liz Taylor, els Sírex o Simone de Beauvoir.
«Com que mai no m’he assemblat al pare, vaig decidir que la mare m’havia parit a semblança seva abans de deixar-me a la meva sort. Però en realitat, sense ella al meu costat, només m’assemblava a mi mateixa. Sentia que no encaixava a la foto de família, com no encaixa una peça vermella en un puzle que reprodueix un cel ras. I la coïssor d’aquella pregunta que he sentit tantes vegades: “I aquests ullassos de la nena, d’on han sortit?”. Sempre els meus ulls, d’un blau estrany. [...] Blau de mars freds i solitaris, com si haguessin volgut advertir-me del meu destí. Aquells ulls havien de ser herència de la meva mare».
La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara l’agonia del seu pare, el final d’una saga de l’alta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i d’ella només en coneix l’absència. Però una descoberta inesperada la porta fins a en Gabriel, l’amant de la seva mare i potser també el seu assassí. Amb ell coneixerà aquella jove indomable que es va resistir a ser una irreprotxable esposa burgesa, una troballa que farà que la Carolina es replantegi la vida.
Un retrat dels anys seixanta en què conflueixen els últims balls de gala i els primers concerts de rock, el s’Agaró més esplendorós i els banys de la Barceloneta, la rigidesa de la classe alta i els somnis de barriada, i on apareixen personatges com ara Liz Taylor, els Sírex o Simone de Beauvoir.
«Com que mai no m’he assemblat al pare, vaig decidir que la mare m’havia parit a semblança seva abans de deixar-me a la meva sort. Però en realitat, sense ella al meu costat, només m’assemblava a mi mateixa. Sentia que no encaixava a la foto de família, com no encaixa una peça vermella en un puzle que reprodueix un cel ras. I la coïssor d’aquella pregunta que he sentit tantes vegades: “I aquests ullassos de la nena, d’on han sortit?”. Sempre els meus ulls, d’un blau estrany. [...] Blau de mars freds i solitaris, com si haguessin volgut advertir-me del meu destí. Aquells ulls havien de ser herència de la meva mare».
Top