Miquel Bauçà (Felanitx, 1940-Barcelona, 2004) es va donar a conèixer com a poeta amb Una bella història (1962), que havia obtingut el premi Joan Salvat-Papasseit del 1961 amb el títol Diumenges a la tarda... Durant una colla d'anys Bauçà va seguir publicant exclusivament poesia —llibres com El noble joc (1972), Poemes (1973), Notes i comentaris (1975; premi Vicent Andrés Estellés) o Les Mirsines (1983)—, però el 1985 va irrompre en el camp de la narrativa amb Carrer Marsala, que va tenir de seguida un gran ressò i va merèixer els premis Ciutat de Barcelona i Cavall Verd. A mitjan de la dècada dels vuitanta, doncs, amb aquell relat escrit l'estiu del 1974, Bauçà es va instal·lar en l'imaginari dels lectors també com un gran narrador, i fins al 1998 va seguir donant a conèixer tant llibres de versos —Obra poètica 1959-1983 (1987) i El crepuscle encén estels (1992)— com obres narratives: la novel·la L'estuari (1990, premi Sant Joan) i els dos relats aplegats en El vellard. L'escarcellera (1992). Després va venir el canvi: un llibre d'aspecte enciclopèdic, on s'alternen la prosa i el vers, titulat precisament El Canvi (1998). A l'obra posterior de Bauçà, tota en versos heptasíl·labs, aquesta petja enciclopèdica hi és encara més patent; són els dos últims llibres que va veure publicats —Els estats de connivència (2001) i Els somnis (2002)— i els dos que van sortir pòstumament —Rudiments de saviesa (2005) i Certituds immediates (2007)—. Ara s'hi afegeix una baula imprescindible: En el Feu de l'Ermitatge, que va guanyar el premi Miquel de Palol del 1993.
Top