Potser no havien estat ni deu segons, però li va semblar que les seves mans s'havien unit durant una bona estona. Va tenir temps d'aprendre tots i cadascun dels detalls d'aquella mà. Va explorar-li els dits, tan llargs, les ungles ben formades, el palmell endurit per la feina, amb les seves durícies, i la suavitat de la pell sota el puny. Gràcies al tacte, si mai li veia la mà, l'hi podria reconèixer. En aquell instant se li va acudir que no sabia de quin color eren els ulls de la noia. Probablement eren marrons, però les persones de cabell fosc de vegades tenien ulls blaus. Girar el cap i mirar-la hauria estat una bogeria inconcebible. Amb les mans juntes, aferrades, fora de la vista, entre la pressió dels cossos, miraven impertorbables davant seu. I en comptes dels ulls de la noia va contemplar els del vell presoner, que, des dels seus flocs de cabells miraven amb tristor cap a on era Winston.

Fragment de 1984 de George Orwell. Barcelona: Proa-Eines, 2010. Traducció de Lluís-Anton Baulenas.