«Maragall sent una mena d'horror a l'anarquisme, però no pot dominar el llevat anàrquic que porta dins, perquè per alguna cosa és fill de la seva època. L'obra de Maragall és una paradoxa constant entre aquests dos sentiments. Aquesta paradoxa de caràcter líric, de caràcter tendrament humà, és la que dóna tot el dramatisme i tota la simpatia als seus escrits.

I la prova d'aquella paradoxa de Maragall és que el poeta estimava apassionadament els clàssics, és que, malgrat la seva teoria poètica -que és la més anticlàssica que pugui existir-, els moments més vius, més plens de "paraula viva" de la seva obra, són aquells en els quals la forma adquireix una gràcia perfecta, quan tots els versos obeeixen a una retòrica rígida [...] I és que el poeta era molt més gran i era molt més fort que la seva teoria poètica.

Tot això Maragall ho sentia perquè era una poeta polític, perquè ambicionava la màxima consideració pel seu país; i Maragall va voler començar la feina de fer cantar en la llengua pròpia aquelles paraules d'altres llengües, que agafen dintre les cendres de la mort un aire de joventut incommovible.»

Josep Maria de Sagarra, "Traductor de Goethe", dins Pròleg a Obres completes. Volum VI, Edició dels fills de Joan Maragall, 1930.


«Em penso que per a acostar-nos un mica a Maragall i per a comprendre'l cal no negligir aquests dos aspectes de la seva poesia: la tendència idealista o, si voleu, romàntica, en cerca de plenitud: el gran, el bell, el bo; i la capacitat de visió realista, detallada, que sovint es podria transcriure en pintura o dibuix.»

Dámaso Alonso, "La poesia de Joan Maragall", Conferències en commemoració del centenari de la seva naixença (1860) i del cinquantenari de la seva mort (1911). Barcelona: Biblioteca Selecta, Editorial Selecta, 1963.