Carles Hac Mor s'autoqualifica com a infrapoeta que no conrea el gènere literari de la biografia ni el subgènere del currículum, tret del cas present, en què l'editorial l'ha esperonat a fer-ho.
Llegir-ne més
Quan vols dir alguna cosa pregona,
de vegades et surt una banalitat,
de la qual acaba emergint més endavant,
de cop en sec, un pensament profund.
Quin poemari més difícil de classificar! La lectura del discurs d’acceptació ja et descol·loca, amb frases com aquesta “des de Hegel, la mort de l’art vol dir la mort d’una manera d’entendre l’art, i és per aquesta deducció que l’art vol assassinar l’art, com postulava Joan Miró”. És des d’aquell precís moment que has de començar a donar voltes al que llegeixes, per mirar d’arribar potser enlloc, o potser, com diu la cita del principi, a un pensament profund. Però, segons en Carles Hac Mor, a Dietari del pic de l’estiu, el trasbals que s’origina en el lector no depèn només ni necessàriament de l’autor, així que ara no sé ben bé què dir-vos, perquè més que mai se m’ha fet evident que la meva opinió pot ser que no tingui res a veure amb la vostra.
La inutilitat de l’art cal pensar-la
i portar-la dellà qualsevulla funcionalitat.
Per què? No tot pot ser contestat
i no pas tot mereix una resposta.
Em ve al cap ara mateix un poema d’una dona que és catapultada dins d’una bassa suspesa de la vagina per una manguera…. Tot plegat, estrambòtic des del meu punt de vista (quants cultismes i quantes esdrúixoles, en aquests versos) però arriscat. I, segurament, això ja és un valor per aconsellar-vos que el llegiu. Al cap i a la fi, si la poesia no ens fa qüestionar-nos-ho tot, qui ho farà? Goso portar
fins a les darreres conseqüències
això d’anar qüestionant
tot el que vaig fent.
Top