Les flors no només fan bona olor i serveixen per fer bonic. Les flors tenen veu i un llenguatge propi que cal conèixer per entendre què ens diuen.
Vaig començar a llegir aquesta novel·la amb molt poca fe, ho reconec. Sense cap fonament vaig pensar que seria una “cursilada” carregada de tòpics, sucre i almívar.
Doncs res més lluny de la realitat. De sucre i almívar ben poquet, i de tòpics encara menys. El cas es que m’ha sorprès gratament en tots els sentits.
He gaudit de la lectura de valent i fins i tot se m’ha fet curta. Aquesta és la veritat.
La Victòria acaba de fer 18 anys i es troba sola, totalment sola i al carrer. La seva vida ha estat catastròfica des del mateix moment del seu naixement. La Victòria no ha conegut mai als seus pares, i va de casa d’acollida en casa d’acollida, de fracàs en fracàs, de desengany en desengany, fins que l’assistent social que s’ocupa d’ella li diu: “ara ja ets major d’edat. S’ha acabat la peregrinació d’anar de casa en casa. A partir d’ara, busca’t la vida!”
En tots aquest anys de solitud, la Victòria, només ha conegut una casa i una dona l’Elizabeth, que fan que mica en mica s’atreveixi a somriure, que poc a poc perdi la por que té al contacte físic, que vulgui participar en les feines de casa, fer pastissos, endreçar l’habitació, i per damunt de tot, cuidar i conèixer les flors.
Però un tomb inesperat tornarà a posar potes enlaire aquest equilibri tan precari i que tant ha costat d’aconseguir.
No us donaré mes pistes ni més detalls. Haureu de llegir El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh per esbrinar què se’n fa de la Victòria, què li depara el futur, i si se’n sortirà o no.
Només puc garantir-vos que si el llegiu, no us decebrà.
Paraula!!
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Top