Els jocs de la fam I

L’Adrià se’ns estrena a can Nosaltres amb Els jocs de la fam de la Suzanne Collins. Benvingut!

Sempre m’he preguntat com seria la Terra, i amb ella la humanitat, en un futur.

I és per aquesta raó que m’han sorprès Els jocs de la fam, on, portant-li la contrària a Hollywood, no hi ha ni cotxes voladors, ni simis dominant el planeta, ni justiciers emmascarats.

Suzanne Collins, ha creat un molt possible futur de la humanitat on el que resta de civilització habita en dotze districtes (abans tretze) situats als Estats Units d’Amèrica, on hi malviu la gent que s’encarrega d’abastir de diverses matèries primeres a l’arrogant burgesia del Capitoli, que governa amb manipulacions, tortures i exèrcits permanents (irònicament anomenats pacificadors). La gent d’aquest Capitoli, viu a cor què vols, a cor què desitges, mentre la gent dels districtes passa gana i treballa com si fossin esclaus: un autèntic neofeudalisme.

I per acabar d’adobar aquest sistema tirànic, cada any un noi i una noia de cada districte, un total de vint-i-quatre desafortunats, són enviats a una arena on lluiten a mort entre ells. Per simple diversió dels habitants del Capitoli, que s’ho miren com els romans ho feien amb la lluita de gladiadors.

I la Katniss, una noia orfe de pare, és escollida com la representant del districte 12 als Jocs de la Fam. Ella haurà de lluitar contra uns altres vint-i-tres adolescents a mort, en una arena desconeguda plena de perills, amb armes medievals i sabent que tot el que faci es retransmetrà per tots el país. Si guanya serà recompensada amb fama i fortuna, si perd… la mort.

Una història fàcil de llegir, amb amor ensucrat, acció i morts; sempre amb la visió d’una adolescent idealista que ha patit en pròpia pell la injustícia i la pobresa en una Terra habitada pels supervivents d’una guerra passada.

Els Jocs de la Fam han començat… Ets capaç de sobreviure-hi?

En Rubén s’ha llegit Cinder. Cròniques lunars 1, de Marissa Meyer, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

La història d’una noia que és maltractada per la seva madrastra, criticada per les seves germanastres… us comença a sonar? I si hi afegim que una fada l’ajuda a anar a un ball reial per conèixer el príncep, i durant el ball perd una sabata de cristall… Ara sí que sabeu de quin conte estic parlant, oi? Efectivament: estic parlant de la Ventafocs!

Amb Cinder ens trobem en un món apocalíptic, a la ciutat de Nova Pequín. La protagonista es diu Cinder (en anglès la Ventafocs es diu Cinderella) i arregla robots, fins que un dia entra el príncep que vol que ella li arregli el seu robot. Cinder s’enamora del príncep, però amaga un secret: ella és una cíborg.

Cinder és el primer llibre que escriu Marissa Meyer. El punt d’inici d’aquesta novel·la és el conte clàssic, però li afegeix el fet que el planeta ha estat arrasat per un virus mortal i que han mort milions de persones. A això s’hi ha d’afegir que també hi ha el temor d’una invasió extraterrestre.

Arran de l’èxit de la trilogia d’Els Jocs de la fam de Suzanne Collins, aquesta novel·la comparteix una visió d’un món apocalíptic. Sorprèn la manera com Marissa Meyer ha adaptat la història clàssica i li ha donat un format nou, molt original.

Si us agraden les històries de mons apocalíptics, segur que aquesta us agradarà.

Els jocs de la fam de la Suzanne Collins són una magnífica reflexió sobre el vell dilema del presoner, “¿col·laborar o competir?”, adaptat per als adolescents.

En un món postguerra, on la majoria de la població viu en condicions infrahumanes, un govern central, nascut dels guanyadors de la guerra i amb la intenció d’humiliar els perdedors, “inventa” un joc salvatge: obliga a dos adolescents de cada districte, i n’hi ha 12, a lluitar entre ells a mort en un espectacle televisat d’obligada visió per la resta de la població. La tria dels tributs, aquests nois i noies, és per sorteig però, com sempre, els més pobres tenen més números de que els toqui participar-hi.

I com els antics gladiadors, els tributs van a matar-se a l’arena. Però amb estilistes, això sí. I amb estratègies de joc, que per alguna cosa és un programa que ha de generar audiència i recordar el poder del govern.

A mi m’ha agradat molt. Li passaré a la meva neboda així que faci els 12 anys. És ben cert que li he trobat diferents referents, tant cinematogràfics com literaris. Però no demano que cada vegada em donin una cosa completament nova. Demano que m’emocionin. I la Suzanne Collins ho ha aconseguit.