Imagineu que sou immortals. Imagineu que teniu totes les necessitats cobertes. Imagineu que no emmalaltiu ni patiu per res ni ningú. Tampoc recordeu el vostre nom: amb sort, només us en queda la inicial. No teniu objectius ni anhels, tan sols temps. Temps que dediqueu a vagarejar, grunyint i remugant. Parlar? Frases curtes, de paraules simples i entretallades (com el Kúbiac de L’imperdible Parker Lewis). Imagineu que només heu de menjar persones, de tant en tant. Felicitats, ja sou zombis.
Això és el que li passa a l’R. És un zombie, però com diu ell mateix a la primera frase del llibre: “sóc mort, però tampoc no n’hi ha per a tant”. En primera persona, ens explica la seva existència: viu en un aeroport, amb els altres zombis, i de tant en tant, surten a caçar(-nos) a la ciutat. A mida que avancen les pàgines, però, veiem que potser no tots els zombis són iguals, ja que l’R té curiositat, a diferència d’altres. Aquesta curiositat és la que el fa que no es mengi la Julie i, a més, eviti que se la mengin els altres. Bé, això i el fet de menjar-se el cervell del Perry, el xicot de la Julie.
A partir d’aquí, comença a veure records d’en Perry, i a somniar, i a parlar-hi en somnis. Aquestes converses amb el Perry, alguna cosa que ja devia ser dins de l’R, i la Julie (sobretot la Julie), fan que l’R canviï. A partir d’aquest canvi, l’R i la Julie decideixen que salvaran el món. No saben com, però ho descobriran mentre ho intenten. Tenen l’oposició del món sencer: de morts que es mouen i de vius que sobreviuen, que estan perduts dins d’un bucle infinit, on uns viuen perquè els altres se’ls mengin. I tots, tan morts com vius, creuen que això no canviarà, que sempre serà així. Però clar, quan res canvia, tot és estàtic… és com si estigués mort. Però l’esperança i la voluntat de la Julie i de l’R, una viva i un mort, potser faran que canviïn d’opinió.
Una vegada llegit (i gaudit) aquest llibre, em pregunto de què tracta. I crec que tracta sobre el sentit de la vida. Sobre què ens mou a nosaltres (que estem tots vius): els anhels, les il·lusions… Les coses que ens fan llevar-nos, dia a dia, i ens separen (lleugerament) dels zombis, que només vagaregen, grunyint i remugant. I he decidit que prefereixo ser viu que no pas ser zombi, també perquè han perdut la capacitat de llegir… i no voldria haver-me perdut aquest llibre.
Top