En Francesc Canosa, periodista i Doctor en comunicació, -potser l’haureu llegit alguna vegada a llocs com El Singular Digital o fent crítica literaria a El País- ens ha fet aquesta magnífica ressenya sobre l’edició que ha fet Labutxaca de les Narracions de Joaquim Ruyra. Esperem que us agradi tan com a Nosaltres!
Totes les coses parlen. Algú ho dubta? O potser no grinyola una porta, o un forrellat? No és el nyec-nyec, o el rac-rac, una manera de xerrar, de dir alguna cosa? Potser pateix. Potser s’alegra. Ai, què deu voler dir? T’imagines a Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939) parant l’orella vora el mar. O ensumant una alzinera. O sentint garlar un pescador…
De Girona, a Arenys de Mar, passant per la central nuclear familiar de Blanes. Això fa Ruyra. Això fa: recol·lector de paraules. Col·leccionista de micro móns per explicar tot un món. En va tenir prou. Lo petit és gran. I amb aquestes 25 narracions Ruyra va deixar assentat tot un món que parla per sempre més.
És cert que ha fet parlar i parlar. La seva prosa condiciona, com cap altra, la prosa catalana del segle vint. És cert que és germinal, inaugural. És cert que influencia així a Josep Pla; Caterina Albert; Josep Carner; Carles Riba; Gaziel; Salvador Espriu; Pere Calders… Però potser encara és més cert, més veritable, que Ruyra és l’home que sap fer parlar les coses. Va portar les coses a casa. Va dur les paraules a la cassola, al menjador, a la cadira, al braç, a la galta. Les paraules van tornar.
Un dia Ruyra va sortir a “cercar la bellesa” i mira què ens ha dut. Perquè “Estic convençut que avui com en temps de Hamlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”. Para l’orella. Escolta’l. Sent-lo. Ens diu moltes coses. D’allà a fora. Però les has de voler escoltar.
Quina delícia llegir ressenyes com aquesta, oi?
Top