La Berta s’ha llegit el Teatre escollit de Josep Maria de Sagarra i ens el ressenya per Nosaltres. Aquí el teniu:
La festa dels sentits
Un bon amic, que com a tal sap el que és bo, m’ha fet arribar un volum de teatre de Josep Maria de Sagarra que conté les quatre obres més emblemàtiques de la seva producció: La corona d’espines, L’hostal de la Glòria, El cafè de la Marina i La Rambla de les floristes.
La meva intenció no és fer-ne un resum però sí parlar dels motius que des del meu parer fan importants aquests textos i animar a qui ho vulgui a descobrir-los o a rellegir aquest autor indispensable.
Sagarra és una orquestra. Afina les paraules amb la precisió que només pot aconseguir un instrument i les sap col·locar brillantment allà on punxen. I ho sap fer perquè també és poeta i per tant domina el ritme i la tècnica del vers. I per si fos poc, com que és intel·ligent, dota d’un to d’inspiració popular als personatges i les seves rèpliques, aconseguint, així, apropar-se a les masses.
És a dir, que nosaltres, com a lectors o com a espectadors, no només veiem a l’Antònia de La rambla de les floristes, que podria ben bé ser una veïna nostra i que per tant és familiar i reconeixible per a tots, sinó que a més la veiem com fa broma, com estima, es pertorba, somia, plora, s’enrabia i desitja amb un lèxic aparentment elevat que, sorprenentment, ens arriba i ens commou. I és clar, quedem satisfets.
I per dur-ho a terme, utilitza un català farcit de paraules meravelloses i oblidades, que no són pedants i que conviden a ser dites. Davant d’un auditori però també col·loquialment.
La senyora Flora a L’hostal de la Glòria diu: “No tinc gana, he perdut tots els colors…”; o la Marta a La corona d’espines” diu que “el neguit, se l’hi tornava flor”. Tot està proveït d’aquesta bellesa oberta i planera en el millor dels sentits.
I també hi trobes estones per riure. Hi ha diàlegs de personatges secundaris que són una autèntica reproducció del menjador de qualsevol casa. L’agilitat i l’enginy per dir-se coses gruixudes i alhora simpàtiques i el desconcert de descobrir que la següent rèplica hi encaixa a la perfecció. Que hi ha una feina d’orfebreria al darrera. Que tot està pensat, comptat, acotat pel rigor que demana la feina ben feta i alhora deixat anar com una riuada.
No sé com s’ho devia fer . A mi m’aclapara. I com que estimo les paraules, a vegades el recito en veu alta. No cal arribar a aquest punt però sí que val molt la pena llegir-lo o, si més no, saber que en qualsevol moment pots anar a caçar-lo a la lleixa.
Edicions 62 va treure una edició del seu Poema de Nadal que també és altament recomanable. Potser ara, un cop passades les festes, ve de gust fer-se un regal o demanar que te’l facin.
I arrencar-se amb uns versos dalt de la cadira.
Tal com ell revela, “Amb l’alegria d’un porró blau cel.”
Top