Andreu Claret Serra. Periodista i escriptor, nascut a Acs (França, 1946) en una família de republicans exiliats, va començar a exercir la professió sota el franquisme a la revista Cambio 16. Ha estat delegat de l’agència Efe a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central i director a Catalunya d’aquesta agència de premsa. Ha col·laborat als principals mitjans de comunicació catalans, entre altres La Vanguardia, el diari Avui, El matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas, i el programa Aquí, amb Josep Cuní, de la SER. És membre del comitè editorial d’El Periódico i del consell consultiu del Diplocat. Va liderar l’Institut Europeu de la Mediterrània durant cinc anys i va ser director de la Fundació Anna Lindh per al diàleg intercultural, amb seu a Egipte. Ha publicat una trilogia de novel·les sobre la Guerra Civil a Catalunya: El secret del brigadista (2008), El cònsol de Barcelona (2019), amb la qual va guanyar el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica i de la qual s’han publicat tres edicions, i 1939. La caiguda de Barcelona (2021). També és autor de Venjança (2017), ambientada a l’Alexandria dels temps d’Hipàtia.
Twitter: @andreuclaret
Instagram: @andreuclaret
Facebook: andreu.claret
Premi Ramon Llull 2023
Durant la Segona Guerra Mundial junts van descobrir l’amor, la llibertat i París.
Premi Ramon Llull 2023
París érem nosaltres narra l’extraordinària vida d’un exiliat fill de rabassaires que s’enamora d’una joveníssima catalana que també s’ha refugiat a França durant la Segona Guerra Mundial.
Compromès amb la República i proper a Lluís Companys durant la Guerra Civil, ell se sobreposa a l’ambient tòxic de l’exili i combat l’adversitat. Gestiona el circ més gran de França, explota boscos d’Occitània sota l’ocupació de l’Alemanya hitleriana, organitza els primers concerts solidaris de Pau Casals, col·labora amb el maquis de la Cerdanya, escapa de les urpes de la Gestapo i dirigeix una publicació catalanista que advoca per la unitat.
Enfrontant-se a penúries, persecucions i a la moral establerta, junts descobriran l’amor, la llibertat i París.
«Van tornar caminant, travessant el jardí de les Tulleries i vagarejant per la ribera del Sena. Era una nit de lluna plena i el cel de París semblava inabastable. Tot era tan grandiós, monumental i polit, que la guerra quedava lluny, i quan ell li va explicar que els parisencs havien cultivat horts en aquells jardins, de la gana que passaven, ella no s’ho podia creure. Quan el pare li va mostrar on havia estat l’antiga seu dels alemanys, a la Place de la Concorde, li va semblar impossible, i li costava imaginar fanàtics com els de Draguignan arrossegant l’ombra de la Gestapo per la Rue de Rivoli. Si no fos perquè tenia presents les fotos dels nazis desfilant pels Camps Elisis, hauria pensat que l’ocupació havia estat un d’aquells malsons que la martiritzaven al camp d’Argelers».
Premi Ramon Llull 2023
París érem nosaltres narra l’extraordinària vida d’un exiliat fill de rabassaires que s’enamora d’una joveníssima catalana que també s’ha refugiat a França durant la Segona Guerra Mundial.
Compromès amb la República i proper a Lluís Companys durant la Guerra Civil, ell se sobreposa a l’ambient tòxic de l’exili i combat l’adversitat. Gestiona el circ més gran de França, explota boscos d’Occitània sota l’ocupació de l’Alemanya hitleriana, organitza els primers concerts solidaris de Pau Casals, col·labora amb el maquis de la Cerdanya, escapa de les urpes de la Gestapo i dirigeix una publicació catalanista que advoca per la unitat.
Enfrontant-se a penúries, persecucions i a la moral establerta, junts descobriran l’amor, la llibertat i París.
«Van tornar caminant, travessant el jardí de les Tulleries i vagarejant per la ribera del Sena. Era una nit de lluna plena i el cel de París semblava inabastable. Tot era tan grandiós, monumental i polit, que la guerra quedava lluny, i quan ell li va explicar que els parisencs havien cultivat horts en aquells jardins, de la gana que passaven, ella no s’ho podia creure. Quan el pare li va mostrar on havia estat l’antiga seu dels alemanys, a la Place de la Concorde, li va semblar impossible, i li costava imaginar fanàtics com els de Draguignan arrossegant l’ombra de la Gestapo per la Rue de Rivoli. Si no fos perquè tenia presents les fotos dels nazis desfilant pels Camps Elisis, hauria pensat que l’ocupació havia estat un d’aquells malsons que la martiritzaven al camp d’Argelers».
Top