Grup62
Pau Vidal Gavilan

Pau Vidal Gavilan

Pau Vidal (Barcelona, 1967) tradueix narrativa italiana contemporània. És autor dels mots encreuats del diari El País. Amb la seva primera novel·la, Home les, va guanyar el Premi Documenta 2002. Ha publicat quatre reculls de crucigrames amb Màrius Serra (tots a Empúries) i el llibret En perill d'extinció. 100 paraules per salvar (Empúries-labutxaca, 2009). Per Aigua bruta va ser guardonat amb el Premi de Literatura Científica l'any 2005.  Ramon Casas, numerari de l'AEC: "Fronts oberts és un cop de roc llançat amb massa traça a la literatura catalana".

Planimetria d'una família feliç

Lia Piano

Lia Piano, filla del gran arquitecte italià Renzo Piano, novel·la una infància màgica en una família extraordinària.

Sinopsi de Planimetria d'una família feliç

"Els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens ha­víem aturat."

El pare sap dibuixar el món, desafia la força de la gravetat i construeix una embarcació de vela al soterrani. La mare és bellíssima, calça talons alts i està envoltada de piles encara més altes  de llibres. La Maria, la mainadera, parla un calabrès tancat, no sap llegir i té un cor més gran que l’enorme jardí de la casa. Els fills són tres: el Marco, víctima dels primers embats de la pubertat, el Gioele, afectat per un tartamudeig incontrolable i una perillosa passió per la química, i la "tapdebassa", que des de l’alçada dels seus sis anys observa i explica. I després, hi ha la casa: la vil·la protegida per un mur a dalt del turó, amb Gènova als peus, on la família acaba d’instal·lar-se per intentar d’una vegada esdevenir normals.

Amb l’encant inconfusible d’obres com La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, Lia Piano barreja memòria i invenció en un relat deliciós, tendre i ple d’humor i d’intel·ligència, una visió pletòrica d’un paradís –la infantesa– que en aquest cas no és perdut perquè es conserva amb tota la seva vida en aquest llibre.

 La crítica ha dit:

“Lia Piano ha escrit una irresistible novel·la familiar que el baró d’Italo Calvino hauria estimat per la seva lleugeresa etèria i anàrquica”. Roberta Mazzani

“Una novel·la plena d’encant. Un bitllet només d’anada a l’estació del ‘què és?’, quan el món encara és un lloc dens regulat per lleis incomprensibles”. Chiara Semberale, Sette

"Els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens ha­víem aturat."

El pare sap dibuixar el món, desafia la força de la gravetat i construeix una embarcació de vela al soterrani. La mare és bellíssima, calça talons alts i està envoltada de piles encara més altes  de llibres. La Maria, la mainadera, parla un calabrès tancat, no sap llegir i té un cor més gran que l’enorme jardí de la casa. Els fills són tres: el Marco, víctima dels primers embats de la pubertat, el Gioele, afectat per un tartamudeig incontrolable i una perillosa passió per la química, i la "tapdebassa", que des de l’alçada dels seus sis anys observa i explica. I després, hi ha la casa: la vil·la protegida per un mur a dalt del turó, amb Gènova als peus, on la família acaba d’instal·lar-se per intentar d’una vegada esdevenir normals.

Amb l’encant inconfusible d’obres com La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, Lia Piano barreja memòria i invenció en un relat deliciós, tendre i ple d’humor i d’intel·ligència, una visió pletòrica d’un paradís –la infantesa– que en aquest cas no és perdut perquè es conserva amb tota la seva vida en aquest llibre.

 La crítica ha dit:

“Lia Piano ha escrit una irresistible novel·la familiar que el baró d’Italo Calvino hauria estimat per la seva lleugeresa etèria i anàrquica”. Roberta Mazzani

“Una novel·la plena d’encant. Un bitllet només d’anada a l’estació del ‘què és?’, quan el món encara és un lloc dens regulat per lleis incomprensibles”. Chiara Semberale, Sette

Bibliografia de Pau Vidal Gavilan

Carregant...