L'alcohol i la nostàlgia

Mejor, cuanto más cerca. Això deia un anunci que quan jo era petita feien cada any per aquestes dates.  No sé si aquesta afirmació era (o és) aplicable a les colònies d’home, però des del meu punt de vista sí que ho és si parlem de “la veu del narrador”.

Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. En aquest ordre de coses, crec que entre totes les possibles veus narratives, la primera és la més compromesa, la més propera a l’autor (i per això moltes vegades quan presenten un llibre els escriptors s’esforcen a distanciar-se dels personatges) i la que porta el lector més a prop de l’abisme, perquè es troba immers en les mateixes situacions que el protagonista i, quan el relat és Literatura, s’esquitxa tant com ell.

Mathias Enard és un dels grans de la literatura contemporània en aquesta primera persona. Ja a Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, quan apareixia ens corprenia. A L’alcohol i la nostàlgia ho fa amb molta més força.

Pràcticament tot el text recau en el jo d’en Mathias (és una coincidència que el protagonista tingui el nom de l’autor?), que acompanya el cadàver del seu amic Vladimir en el Transsiberià des de Moscou fins a Novosibirsk perquè hi descansi tota l’eternitat (“La gent no va mai fins al final dels viatges, sempre s’atura abans, l’estació de Novosibirsk és a mig cami, me n’adono ara, entre Moscou i el Pacífic, a mig camí entre nosaltres, en un buit, al bell mig d’un triangle”).

I al final, la carta de la Jeanne, demoledora: “El teu cor em batega dins la mà, els nostres cors ens bateguen a les mans, tots els cors bateguen a totes les mans. Bé que acabarà sortint, el sol.”

Entrar en tots aquests jos devastats ha estat plaent, no fàcil. Sortir-ne serà impossible.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.