L'Andreu Boix, l'oficial de la policia andorrana protagonista de Blau de Prússia, no ho té gens fàcil. La vida plàcida del petit país dels Pirineus es trasbalsa: la Setmana de l'Isard coincideix amb la visita del copríncep Sarkozy (i de la seva esposa). Algú té un fusell de precisió, punteria i cap escrúpol a l'hora de matar. L'Andreu ha d'enfrontar-se a les seves zones d'ombra i entendre les dels altres, perdut en un laberint mortal de secrets i mentides.
L’Andreu Boix fa de policia a Andorra i mira d’anar passant la vida com bonament pot. La veritat es que no ho té gens fàcil. Fa poc temps que es vidu. Un conductor suïcida s’esclafa contra el seu vehicle deixant-lo molt mal ferit i segant-li la vida a la seva dona, i això, vulguis que no, costa de pair.
A tot això, el petit país dels Pirineus entra en un estat febril al conèixer la imminent visita del copríncep Sarkozy i de la seva flamant esposa Mme. Carla Bruni.
Tot el cos de policia va de cul amb els preparatius corresponents: premsa, protocol, mitjans, seguretat, visites a les set parròquies (set!), trobada amb el Bisbe de la Seu i els coprínceps, etc., etc. Amb la gràcia afegida que els il·lustres visitants han triat precisament els dies quan se celebra la “Setmana de l’Isard”, festa tan o més sagrada a Andorra que Meritxell.
Quan el cos de policia s’assabenta de la coincidència d’aquestes dates, s’estiren dels cabells pensant com s’ho faran per a controlar centenars de caçadors armats fins les dents, vestits amb roba de camuflatge i amb els termos a rebentar de “carajillos” i les petaques de bon whisky,… que per això som a Andorra, que caram!!!
Per acabar-ho d’adobar, un duaner jove, feliçment casat, bon noi, sense una sola màcula al seu expedient, cau abatut d’un tret fet des d’una distància impossible i amb una precisió pròpia d’un professional.
Bé, i ara què? S’ha de canviar tot el protocol preparat amb tanta cura…? És millor que s’anul•li la visita d’en Sarko…? O millor pujar a la muntanya a caçar isards i ja s’ho faran?
Al petit país on mai no passa res se’ls ha girat feina.
He gaudit a base de bé llegint aquesta novel·la. Els personatges son ben bé de carn i ossos, resulten creïbles i es fan estimar o no….
Val la pena. A més, fa un repàs a les valls que, ara amb el fred i la neu, fa venir ganes de fer-hi una escapadeta….
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Existeix una graduació per saber el dolor físic que es pateix. A partir d’aquí, es poden graduar els analgèsics per reduir aquest dolor. Però es pot avaluar el dolor emocional? Es pot avaluar la pèrdua d’algú?
Recuperem l’Andreu Boix, policia d’Andorra. L’Andreu va de corcoll per garantir la seguretat de Sarkozy, que decideix fer una visita a Andorra, país del qual n’és copríncep amb el bisbe de la Seu. Però no ve sol, sinó que l’acompanya la Carla Bruni, flamant esposa, exmodel i actual cantant. I tot això encara embolica més els protocols de seguretat, que s’han de combinar en administracions de mida tan diferent com l’andorrana i la francesa. Una puça i un elefant, vaja. O potser no tant.
Però per molt que el Sarkozy i la Bruni siguin estrelles rutilants, el món no s’atura per la seva visita i, igualment, la vida continua: continua el dolor, continuen els morts, continuen els problemes, continua la lluita quotidiana per sobreviure, amb dolor o amb analgèsics.
Un llibre que em va enganxar, escrit amb un llenguatge proper, senzill, directe i colpidor. M’agrada l’Andreu Boix. És un personatge que em cau bé. I últimament això és cada cop més difícil, amb personatges que són excessius, o súperbons o súperdolents.
A diferència de la novel·la negra escandinava, a L’escala del dolor de l’Albert Villaró no hi ha personatges torturats per l’alcohol, ni per la religió, ni pels problemes amb la seva sexualitat…. No. Hi ha gent normal, amb problemes normals i amb motius normals per assassinar (o no).
Un luxe en els temps que corren, vaja.